diumenge, 18 de novembre del 2012

Exèrcit català?

Des de fa uns mesos a Catalunya es viu un procés esperançat de construcció nacional, que alguns anomenen gaudir d'estructures d'estat, altres de bastir un estat autènticaent federal i d'altres clarament d'independència política en el marc europeu.

En aquest nou escenari, sigui quin sigui, el moviment per la pau es referma en els seus arguments de sempre, que intento exposar breument: no volem exèrcits perquè no creiem en la seguretat basada en la defensa militar; treballem perquè el paradigma futur de defensa sigui la seguretat humana, entesa com la defensa radical, democràtica i noviolenta dels drets personals i col·lectius. Una política de seguretat, pensem, ha de poder garantir el dret a una vida digna, exercir els drets bàsics i gaudir de la propietat col·lectiva dels béns públics essencials (l'aire, l'aigua, l'energia, un medi ambient saludable, l'educació, la salut i la seguretat).

Aquesta és la nostra política de defensa, a la qual ha contribuït Catalunya des de moltes plataformes i amb un teixit social molt ric. Tenim un Institut Català Internacional per la Pau i un moviment pacifista molt actiu, que fan propostes que desmunten la idea de que la seguretat es basa en la defensa militar. Aprofitem el que tenim per mantenir obert un debat sobre el futur, però mai per reproduir vells esquemes i inventar un nou exèrcit, ni tan sols per pagar diners a tercers (l'OTAN, Espanya, la UE,...) per estar "protegits" de no se sap quins enemics.

D'aquesta manera podríem alliberar molts diners, el "dividend per a la pau", que es podrien destinar a crear un entorn de veritable seguretat humana. I si algú tingués la temptació de titllar la proposta d'insolidària, el convidarem a sumar-se a la idea per guanyar veritable solidaritat.

dimecres, 7 de novembre del 2012

L'extinció

El Correo del Sol. Gustavo Duch. 7 de noviembre de 2012
Ni el mayor de los estadios de futbol le serviría como aparcamiento. Con sus 142 metros de proa a popa, simplemente no cabe. El FV Margiris es un buque de batalla, todo un arsenal de guerra contra el Mar y la Vida. En un solo día con sus redes de arrastre captura y congela tantos pescados como en un año pescarían 56 embarcaciones tradicionales de Mauritania o Senegal. Además ‘accidentalmente’ arrastra a la muerte a decenas de delfines, focas y tortugas.
Después de vaciar las costas africanas, el FV Margiris ha puesto rumbo hacia aguas australianas. Dicen sus propietarios europeos, con una mueca filantrópica, que el pescado que ahí capturen será vendido en… ¡países africanos! ─ que tanta falta les hace.
Sentado sobre su barca y mirando añorado al océano, Adama Mbergaul pescador sin nada que pescar se enfurece ―no podremos comprarlo.

dijous, 1 de novembre del 2012

Esteu segurs que "primer els de casa"?

El desmantellament de la cooperació internacional al desenvolupament, que estan perpetrant l'estat espanyol i les comunitats autònomes, troba molt poca resistència entre la ciutadania, aclaparada per la crisi i davant el relat de que és necessari arreglar primer els problemes a casa, abans de ser solidaris amb els qui estan lluny.

Però ni el relat s'adiu amb la realitat ni el desmantellament de la solidaritat internacional ajudarà a resoldre la crisi, ans al contrari. En primer lloc perquè els recursos -com podem veure amb mil exemples en els Pressupostos Generals de l'Estat que s'estan debatent ara mateix- no s'ncrementen en les despeses socials sinó en pagar els interessos del deute, en pagar despeses fixes de Ministeris que dupliquen competències transferides a CC.AA., en pagar armament compromèsamb Europa (què no hi havia un compromís amb la ciutadania per donar assistència mèdica universal i gratuïta?), en compensar empreses per autopistes no rendibles o en fer l'AVE fins a Galícia. Les retallades socials seguiran, perquè sembla que havíem arribat a un grau de gaudi de drets excessiu per al gran capital.

De manera que l'argument de "primer els de casa" tampoc no és veritat. Ens estan aixecant la camisa i farem tard a cridar prou.

Mentrestant, la cooperació tendeix a zero, trencant 32 anys d'un compromís nascut de l'imperatiu ètic, social, polític i econòmic d'eradicar la pobresa al món. En moments de crisi les ONG no demanem mantenir el nostre volum d'ajut, sinó mantenir una quantitat proporcional a la riquesa del país: la crisi no pot ser una excusa, ja que si la riquesa del país disminueix també ho fa el seu compromís, però en la mateixa proporció.

No es tracta d'una qüestió de solidaritat sinó de justícia. El compromís de 1970, quan l'Assemblea General de NN.UU. demandava als països 'desenvolupats' destinar un 0,7% del PIB a ajut extern va ser fruit d'un consens, per tal d'aconseguir que totes les persones puguin gaudir del dret a tenir una vida digna. Per la nostra dignitat, alcem la veu.