dimarts, 30 d’abril de 2013

22 arguments per un nou estat social i democràtic


Publico aquest escrit amb la voluntat de promoure un debat d'idees que vagi més enllà de l'emocionalitat. Pot ser reproduït, copiat o divulgat sense permís previ.

Pressupòsits

1.- Catalunya és una nació perquè la seva ciutadania així ho consideramolt majoritàriament. Encara que aquesta afirmació pugui resultar òbvia per motius històrics, lingüístics, culturals, socials, polítics i econòmics, la negació d’aquest pressupòsit per part de l’Estat espanyol és a l’arrel del desencaix de Catalunya amb Espanya.

Ni tan sols la construcció de l’Estat de les autonomies, al 1977, va permetre la unió de nacions diferenciades. La “indisoluble unidad de la Nación Española” i la definició d’Espanya com “la patria común e indivisible de todos los españoles” de l’article 2 de la vigent Constitució espanyola introdueixen en el text dos conceptes –com assenyala l’historiador Borja de Riquer- essencialistes però escassament democràtics.


2.- La nació catalana és subjecte de sobirania.
La sobirania és un concepte dinàmic, que té en compte diversos aspectes com la identitat d’un grup humà, la seva història, el territori que ocupa, l’economia o la relació amb els grups veïns.

El concepte de sobirania està associat a l’existència de ciutadans lliures que formen part d’un grup determinat. Aquesta és la base del procés que viu ara mateix Catalunya, però avui per avui no hi ha cap possibilitat de mantenir un diàleg racional, polític o científic sobre això amb uns interlocutors –els representants de l’estat espanyol –que sostenen que no hi ha més identitat que la seva.

 La font legitimadora de la sobirania espanyola (segons la Constitució de 1978) és el principi segons el qual els ciutadans d’aquest Estat conformen una sola nació. Això impideix l’acceptació de l’existència de col·lectius de ciutadans que puguin sentir una altra identitat nacional. La unió inseparable i eterna de l’individu amb la “seva” nació fa que la identitat nacional no sigui una adquisició voluntària sinó un destí inexorable.

        El polític conservador Antonio Cánovas del Castillo, el 1881, ja va proclamar que “España es una obra de Dios, o de la naturaleza”, en resposta a les tesis federalistes de Francesc Pi i Margall.

        Antonio Maura, al 1918, considera incomprensible i antinatural una altra identitat que no sigui l’espanyola i afirma contundent “No se elige la madre, ni los hermanos, ni la casa paterna, ni la patria en que se nace”. Més tard, el falangista Raimundo Fernández Cuesta proclama al 1939 que “la existencia de la nación  española está por encima de opiniones, argumentos, votaciones y plebiscitos”.

         L’afirmació del general Juan Antonio Chicharro, al febrer de 2013, “la patria vale más que la democracia” segueix en aquesta línia metafísica que no contraposa la unitat d’Espanya a la secessió (ambdues opcions perfectament defensables democràticament) sinó que proclama un principi indisoluble i anul·la la possibilitat de discutir-lo.

Malgrat tot aquest imaginari, la identitat catalana es manté amb claredat, contraposant diàriament arguments i vivències als principis indemostrables que vénen a dir que “el poble és aquell que la Constitució diu que és el poble”. Aquesta identitat pròpia és la font legitimadora de la sobirania del poble de Catalunya.


3.-  Catalunya vol un estat propi per desenvolupar-se segons el seu propi criteri, no per oposar-se a res ni a ningú. El procés actual no es fa contra ningú, malgrat que no és indolor ni inocu.

L’estat propi només és un instrument –no un objectiu en ell mateix- per aconseguir el major progrés, benestar i justícia social possibles, que constitueixen la finalitat de qualsevol estat democràtic de dret. El problema de Catalunya per desenvolupar-se és que no té –ni ha tingut en tres-cents anys- un Estat amic que la respecti tal com és, procurant el seu progrés i buscant allò que és millor per a ella, que hagués estat de retruc el millor per al conjunt d’aquest Estat.

Per això enceta un procés d’emancipació nacional, irreversible, que només pot tenir sentit si assegura la seva orientació social i radicalment democràtica, per tal de configurar un Estat que superi les limitacions democràtiques dels estats del segle XX.


Legitimitat històrica

4.- Catalunya ja ha estat una nació independent.
La nació catalana va néixer l’any 988, quan el comte de Barcelona Borrell II no va renovar el jurament de fidelitat al rei franc, desfent el vassallatge i ratificant així la independència dels comtats catalans, que feia anys que eren autònoms. El “Forum Iudicum”, del segle XII, contemporani de les “Homilies d’Organyà”,és el primer tractat de lleis catalanes que es conserva.

La unió dinástica de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, al 1162, va conformar la Corona d’Aragó, organitzada com una federación d’estats medievals que respectava les singularitats de cada territori (Corts, Generalitat i Constitucions) i coordinava la política exterior fins l’any 1479. Això vol dir que Catalunya va ser un estat independent durant 174 anys i federat en la Corona d’Aragó durant uns altres 317 anys.


5.-  Amb els Reis Catòlics no va néixer la nació espanyola.
Aquells prínceps es van casar en secret el 1469 i van accedir als trons respectius Isabel el 1474 i Ferran el 1479. Totes dues corones van conservar les lleis i institucions pròpies; els escuts estaven junts però no units.

En morir Isabel, al 1516, Ferran renuncia a Castella a favor de la seva filla Joana per evitar un conflicte armat. Això suposa la unió de les dues corones en una sola persona, però mantenint diferenciades corts, institucions politiques, administració pública, llengües i moneda.

La identitat catalana es manté ferma i al 1640 estalla la Guerra dels Segadors, en què Pau Claris proclama la República independent de Catalunya (1641), que va ser sufocada i anul·lada tot seguit.


6.- Espanya, en la seva dimensió actual, va ser el resultat del “dret de conquesta”, no de la voluntat dels seus ciutadans.
Encara un mapa de 1854 separava entre l’Espanya “plenament constitucional”, l’Espanya foral (País basc i Navarra), l’Espanya “assimilada” (corresponent a l’antiga Corona d’Aragó) i l’Espanya colonial, després desapareguda.

La ‘nació espanyola’ que coneixem va néixer amb Felip V, al 1716, quan s’unifica l’organització política després de véncer la Guerra de Successió. El rei, al:ludint al “dret de conquesta”, va abolir els furs i manllevà a Catalunya el control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari propis, així com a seva capacitat legislativa.

         Per què no s’expliquen tots aquests fets comprovables en els llibres escolars d’Història d’Espanya? Potser la “lliçó magistral” d’Esperanza Aguirre –quan era presidenta de la Comunidad de Madrid- ens en dóna una resposta: “España es una gran Nación con 3.000 años de historia (és a dir de quan el rei Salomó) y eso es todo lo que tienen que saber los niños”.

7.- Algunes dades que convé recordar
  • La bandera catalana de les quatre barres és de l’any 1050. La bandera espanyola de tres franges horitzontals (dues vermelles i una groga al mig) és de 1785.
  • Les corts catalanes es van reunir per primera vegada el 1192, les espanyoles el 1834.
  • El primer “president” català és de 1359, el primer president de govern espanyol és de 1823.
  • La primera Constitució catalana és de 1283. La primera Constitució espanyola (anomenada “la Pepa”) és de 1812.

Legitimitat democràtica

8.- La validesa de les lleis no els atorga automàticament legitimitat.
Cap Constitució reconeix el dret a la independència i més de 120 nacions s’han independitzat els últims 70 anys. Per tant, tots els nous estats d’Europa i molts altres estats del món han violat la Constitució i les lleis per a ser un estat. A Sudàfrica, per exemple, demanar la igualtat de drets entre blancs i negres era inconstitucional … durant molts anys!

Les lleis no sempre s’ajusten al bé comú o a la realitat canviant i per això es modifiquen. El sufragi universal, la igualtat racial, la prohibició de les mines antipersona o els referéndums vinculants mai no haguessin estat possibles sense moviments ciutadans que aconsegueixen canvis legislatius i millores històriques.

En darrer cas, la insubmissió pacífica i noviolenta a una llei considerada injusta és un imperatiu ètic de caràcter personal o col·lectiu que no es pot menysprear.


9.- La legitimitat democràtica ha de prevaldre sobre la legitimitat de les lleis.
Les lleis no es poden sacralitzar, o al menys no es poden sacralitzar més que l’evolució de la voluntat dels pobles.

Les tensions entre drets, democràcia i territoris –segons el professor Ferran Requejo- formen part del debat entre legalitat i democràcia (Habermas, Michelman) i de la protecció dels drets col·lectius en democràcies plurinacionals (Taylor, Walzer). Les possibles solucions a aquestes tensions han de ser pragmàtiques i de carácter particular, no hi ha una norma universal.
En una democràcia del segle XXI no resulta legítim obligar els ciutadans d’una col·lectivitat nacional a quedar-se dins d’un estat en contra de la voluntat de la majoria.

El conflicte entre Catalunya i Espanya no és, doncs, bàsicament  un problema jurídic (no hi ha cap norma que permeti una consulta popular vinculant ni el possible trànsit a la independència) sinó un problema polític. L’estat espanyol ha de decidir si ell mateix és una Constitució o una democràcia.

10.- El detonant del conflicte actual Catalunya-Espanya ha estat la fallida de l’Estatut d’Autonomia de 2006.
La sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny de 2010, declarant inconstitucionals bastants articles de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya votat en referèndum i prèviament “raspallat” al Congrés dels Diputats, va dinamitar l’estat de les autonomies i la seva credibilitat a Catalunya. Els arguments en què es fonamenta la sentència li donen legalitat, però no tenen legitimitat per ordenar la convivència a l’interior de Catalunya i les relacions entre Catalunya i Espanya, simplement perquè els seus destinataris no ho volen.

Si la Constitució només admet l’exercici del dret d’autonomia en els termes fixats per la sentència del Tribunal Constitucional, la ciutadania de Catalunya no pot considerar la Constitució com a seva, i així ho ha dit en dues eleccions consecutives, amb un missatge cada cop més rotund. Jurídicament és un problema implantejable, però políticament és un problema de resolució imprescindible.


Legislació internacional

11.- El Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, en sentència del 22 de juliol de 2010 diu que “No existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions democràtiques d’independència. I no existeix cap norma que prohibeixi a la ciutadania, quan hi hagi contradicció entre la legalitat constitucional i la voluntat democràticament expressada, fer prevaldre aquesta segona”.

En una sentència sobre Kosovo, el mateix Tribunal exposava que, en el cas que s’esgotessin altres vies d’entesa i els actors polítics legítims proclamessin de manera no violenta una declaració d’independència, no s’hi podria oposar cap obstacle legal internacional.


12.- El Tribunal Suprem de Canadà, poc abans del referèndum sobiranista del Quebec del 1995, va dictar que la Constitució no pot constrenyir la voluntat popular lliurement expressada, ja que “un vot majoritari al Quebec sobre una pregunta clara a favor de la secessió de la província conferiria una legitimitat democràtica a la iniciativa de secessió que tots els altres participants en la federació haurien de reconèixer”.

El Canadà i el seu ordre constitucional no podrien ser indiferents a una expressió clara d’una majoria dels quebequesos. Igualment, el Quebec no podria pretendre dictar les condicions de la secessió. Per tant, la votació hauria d’anar seguida de negociacions relatives al possible acte de secessió, així com de les seves condicions, “acords polítics sense conclusions predeterminades per les lleis”. Segueix el Tribunal que “si una de les dues parts es negava a negociar de bona fe no s’exclou la possibilitat d’una declaración inconstitucional de secessió de facto”. En aquest cas el seu èxit dependria del reconeixement de la comunitat internacional.

El dret a decidir

13.- Canviar la Constitució espanyola no és el primer pas per poder exercir el dret a decidir. Seria convenient, però no necessari.
A Espanya s’argumenta que per poder fer un referèndum sobre el futur de Catalunya primer caldria canviar la Constitució, però això no és així per dos motius: perquè es confón el fet de preguntar -el dret a decidir- amb les possibles conseqüències del seu resultat –la secessió- (si el resultat és negatiu no caldria fer res), i també perquè no es poden esgrimir com a impediment unes normes que només una de les parts pot canviar, però que aquesta part no està disposada a canviar en cap cas.

És obvi que hi ha un xoc de legitimitats en joc, però així com en la “Llei de la Reforma Política” de 1977 es van transgredir les normes de joc franquistes sense dir-ho clarament, ara cal trobar una solució per fer prevaldre el principi més democràtic, que és consultar la ciutadania que així ho ha demanat.


14.- La voluntat ciutadana s’ha de poder expressar democràticament.
Més enllà de la trajectòria històrica que explica l’existència d’una voluntat de ser poble i nació, així com dels lligams culturals i lingüístics d’una comunitat amb altres territoris, és la voluntat popular qui en darrer terme legitima qualsevol  identitat nacional.

La de Catalunya s’ha expressat amb claredat dues vegades des del “trencament” de la Transició amb la sentència del Tribunal Constitucional de juny de 2010.

El moviment democràtic que vol construir un nou estat que resolgui –a judici de qui ho considera- la relació desigual entre Catalunya i Espanya, basada en la dominació i en la imposició, és absolutament legítim si aquesta opció garanteix els drets democràtics i socials fonamentals. Fins i tot el de triar la pròpia identitat sense menystenir els drets de ciutadania per a qui no la sentí com a pròpia.

En aquesta tesitura, només l’expressió lliure de la ciutadania donarà a conèixer el suport efectiu d’aquesta opció de nova organització política. Qualsevol persona o col·lectiu que defensi la radicalitat democràtica ha d’estar d’acord en què un problema polític cal resoldre’l amb l’eina política més potent: la consulta a la ciutadania.


15.- Qui incompleix l’Estatut no pot negar la consulta …
… ni invocar la Constitució quan l’interessa, sense complir totes les Lleis fonamentals, com els Estatuts d’Autonomia.

Des de l’entrada en vigor de l’Estatut de 2006 només hi ha hagut tres reunions de la comissió bilateral que ha de desplegar-lo i fer els traspassos de competències. La darrera reunió és de juliol de 2011, el total de traspassos fets és de 7 i hi ha, almenys, 29 traspassos pendents. D’aquests traspassos fets alguns estan incomplets (per exemple s’ha traspassat la gestió de la xarxa dels trens de rodalies, però sense el traspàs dels trens, les vies i les estacions). També s’ha promès el pagament del deute  contemplat a la disposició addicional tercera de l’Estatut (només el primer any, 759 milions) que ni tan sols s’ha reconegut posteriorment.

Però això no és nou en les relacions Generalitat-Estat. Des de l’aprovació de la LOAPA en plena transició política (primer govern de Felipe González 1982-86), que va significar la mort de l’esperit inicial de l’estat de les autonomies, l’Estat ha estat sempre gasiu en la distribució de competències, amb incompliments reiterats de Lleis Orgàniques (Els Estatuts d’Autonomia) i als compromisos adquirits, mantenint per a ell funcions duplicades i amb continuades demandes al Tribunal Constitucional.


Identitat i llengua

16.- L’estat espanyol no accepta de bon grat la diversitat lingüística.
L’organització lingüística espanyola només ha treballat, des de sempre, el castellà, fruit de l’herència de confusió entre Espanya i Castella, mantenint una política assimilacionista: estructuració dels cossos de seguretat de l’Estat al·lèrgica a la diversitat lingüística, regulació dels mercats que dificulta l’ús de les llengües que no siguin el castellà, món judicial absolutament castellanitzat, legislació audiovisual lingüísticament homoneïtzadora, acció exterior de l’Estat com si aquest tingués només una llengua, … (F.Xavier Vila).

Això no és el que ha passat i passa per exemple a Canadà –on l’estat promou l’ús de l’anglès i el francès a tot el país-, a Bèlgica –estat unitari plurilingüístic- o a Gran Bretanya. És clar que per als representants de l’estat espanyol … cap d’aquests països no són el mateix cas!

Sis milions de persones parlem habitualmente català a Espanya. El català és la 22ª llengua més traduïda al món i es pot estudiar a 114 universitats d’arreu (quantes d’aquestes a l’estat espanyol, fora de Catalunya?). Malgrat aquestes dades, el català no és llengua oficial d’estat a Europa. El gaèlic, amb 77.000 parlants sí que ho és perquè el seu Estat el considera un patrimoni cultural i un actiu del país.


17.- La imposició del castellà i el menysteniment del català no són una invenció interessada, sinó una realitat contrastada durant segles.

L’expressió “habla en cristiano”, escoltada repetidament durant la dictadura franquista, no era producte d’una certa incultura sinó d’una cultura uniformitzadora molt arrelada. Històricament la diversitat lingüística de l’estat espanyol ha molestat molt les èlits politiques, econòmiques i culturals dels darrers tres-cents anys, que l’han viscut com un destorb més que com una riquesa.

L’aproximació de l’Estat, que té arrels imperials i jacobines, a la realitat pluricultural i plurilingüística ha estat sempre molt més propera a la multiculturalitat –permetent les altres llengües en un règim de desigualtat i subordinació- que a una veritable interculturalitat, enriquiment mutu i mestissatge cultural.

Alguns botons de mostra són l’Edicte Reial de 1837, que imposava càstigs als nens que parlessin català a l’escola, o bé la prohibició de posar telegrames i de parlar en català per telèfon (Orden de Correos y Telégrafos, de 1896), la “Orden del Ministerio de Educación Nacional” de 1939, prohibint l’ús públic del català o fins i tot la Constitució de 1978, gens equitativa en qüestions lingüístiques en els territoris amb llengua pròpia, qüestió que provoca conflictes continuats, alguns dels quals creats per un Estat que no s’empassa la diversitat més enllà del folklore.

Raons econòmiques

18.- El dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya no és ni raonable ni comparatiu amb cap altra situació en estats democràtics.
 En xifres rodones podem dir que en els darrers tres anys a Catalunya s’ha recaptat anualment uns 32.000 milions d’euros, dels quals en retornen en forma d’inversions, transferències i altres uns 19.000 milions.

Catalunya és el territori on l’Estat inverteix menys per habitant, de forma continuada. L’estoc de capital públic és un 27% menor que la mitjana estatal (segons l’economista Carles Boix). Tot i que la població catalana és més del 16% de l’espanyola, la despesa pública a Catalunya –un cop descomptades les transferències directes en pensions i subsidis d’atur- suposa un 11,2% de tota la de l’Estat, convertint-la en la penúltima comunitat en despesa per càpita en educació i sanitat.

Mentre la inversió en politiques socials representa al conjunt d’Espanya un 25,3% del PIB (dades de 2010), a Catalunya aquesta xifra suposa només el 21,4% del PIB.


19.- L’empobriment gradual de Catalunya no beneficia un enriquiment eficient del conjunt de l’Estat.
 La manca continuada d’inversions i de transferències per habitant a Catalunya ajuden a explicar per què el PIB català era un 18% més alt que l’espanyol l’any 1995 i només un 8% més alt l’any 2010. Comparat amb el règim fiscal del País Basc les dades són eloqüents: l’any 1995 el PIB català era un 4% més alt que el PIB del País Basc i quinze anys després era un 16% més baix. Mentre Euskadi ha pogut proveir-se dels béns públics essencials per ser competitiu en un món globalitzat, Catalunya no ho ha pogut fer, en detriment del seu creixement però també del creixement del conjunt de l’Estat.


20.- No es coneix cap país –llevat d’Espanya- on s’hagi promogut el boicot a productes d’una comunitat del mateix país.
 Resulta inaudit,  i també insultant , que en aquests anys de crisi econòmica aguda la resta d’Espanya hagi fet (de manera pública o no tan pública) boicot a alguns productes catalans, com el cava, fent caure el consum ‘intern’ en unes quantitats que només l’increment de l’exportació ha pogut anar compensant.. 

Resulta inaudit, i també significatiu, que en cercles econòmics madrilenys es prefereixi que una multinacional externa compri una empresa espanyola perquè no ho faci una empresa catalana, o que es faci una comanda important d’un aliment a una empresa externa a un preu superior al que es podria aconseguir a Catalunya. O que un comandament militar es negui a assortir una caserna d’aigua embotellada catalana (que en realitat és de capital francés). Aquest comportament segueix el patró que hi ha hagut, durant segles, d’una Espanya “plenamente constitucional” (com deia un mapa de 1854) i una altra “España asimilada” que sempre sembla impura, sempre s’ha d’explicar, sempre ha de justificar-se o demostrar alguna cosa per poder ser qui és …

I, especialment, resulta inaudit que qui té responsabilitats d’Estat no hagi aturat tot això radicalment, hagi actuat amb por o … potser amb mala fe.



Fonaments d’un Estat social

21.-  Volem un Estat digne de ser-ho.
Un nou estat del segle XXI ha de tenir un compromís de radicalitat democràticai no únicament les estructures d’estat habituals en les organitzacions creades als segles anteriors.  Aquest compromís de tota la societat catalana s’ha de fonamentar, almenys, en:
  • Una fórmula de representació directa i propera de la ciutadania amb els seus representants parlamentaris
  • La consulta a la ciutadania en aquells temes importants que afectin  l’organització social i la definició de politiques d’Estat
  • La participació de les organitzacions de la societat civil en el disseny, seguiment i avaluació de politiques públiques
  • La denúncia dels paradisos fiscals i el reforçament de normes i controls per a la lluita contra el frau i el blanqueig de diners
  • El treball per una cultura de pau i una política de “defensa” basada en els principis de seguretat humana. Un estat sense exèrcit i amb un servei civil de pau noviolent. Un país que destina el ‘dividend de pau’ resultant  a la cooperació internacional i a mantenir una política de seguretat compartida amb tota la ciutadania.
  •  
22.-  Volem un Estat en diàleg amb els nostres veïns.
Després de tres-cents anys d’unió per la força i en un context de conflicte greu amb Espanya, toca parlar de com organitzem el futur. De com trobem una sortida democràtica a un conflicte permanent.

Després de tant de temps en què uns parlen de victimisme on altres hi veuen maltracte, de sentir menysteniment on els altres no veuen més que homogeneïtat, i del desig cada cop més estès a Catalunya de ser millors veïns del que hem estat molt de temps, parents mediocres, ens cal afrontar la realitat.

Hem provat aquests anys un model democràtic de convivència, que ha cristal·litzat en un “cafè per a tothom” sense poder opinar sobre qui es quedava el pollastre -l’estat espanyol- (mossèn Ballarín dixit), i, és clar, no ha funcionat. Ara toca parlar i negociar, amb realisme, les bases d’aquest nou veïnat, de dos nacions que –federades, confederades o membres d’una Unió-, en pla d’igualtat, volen anar de la mà per construir una Europa més democràtica i un món més fratern.


Xavier Masllorens   (xavier@masllorens.cat)
Abril de 2013