diumenge, 16 de març de 2014

Crimea i la cultura de pau

Uns consultors d'organització empresarial, que treballen per millorar la gestió d'un hospital públic català, van titllar un metge amic meu quasi de tonto perquè els deia que estaven arreglant "xapa i pintura" del cotxe mentre el motor -un equip humà benb considerat, motivat i estimulat- no funcionava bé des de fa temps. L'amic els va demanar que no l'insultessin dient-li tonto, que l'insultessin igualment, però dient-li honrat. Perquè és evident que amb un motor espatllat el cotxe podia lluir, però no podria guanyar curses fins que no arribessin a l'arrel del problema.

Amb els conflictes internacionals des de fa segles que passa una cosa semblant: en nom del realisme i de que "sempre ha estat així" la lògica de la força s'imposa a la lògica de la raó, tapant els problemes però sense resoldre'ls veritablement. I als que defensem un nou paradigma ens diuen tontos (o ingenus, que vé a ser el mateix), perquè sembla que els invents estan reservats a la tecnologia però no a les ciències socials.

Setanta-sis anys després de la invasió de Polònia per l'exèrcit alemany, Crimea s'ha omplert de soldats russos 'anònims' per fer valdre a base de tancs que la seguretat del seu país passa per l'annexió d'un territori que consideren estratègic.

Es poden fer totes les consideracions que es vulguin: que es tracta d'un territori primer tàrtar, després rus, després de l'URSS, ... que Occident ha donat suport -per interessos també suposadament estratègics- a grups feixistes paramilitars que fan costat al nou govern ucraïnès, que Rússia va ser humiliada durant tota una dècada en caure el teló d'acer, ... però no és de geoestratègia del que m'interessa parlar avui, sinó de la importància de començar a trencar la lògica militarista per resoldre els conflictes, en un segle XXI que ha començat amb els mateixos esquemes apresos de nacionalismes que embasten imperis nous i potències militars que defensen imperis econòmics.

Entre les ànsies imperialistes d'uns (Rússia), decisions polítiques preses en clau militar de domini (Estats Units) i la inoperància diplomàtica entre despistada i covarda dels altres (Unió europea), es torna a fer palès que l'única veritat possible sembla ser la força, reproduint una lògica gastada que arregla periòdicament xapa i pintura, sense arribar al motor.

Anant a l'arrel dels problemes i no a les seves conseqüències visibles deixarem de tapar-los per començar a resoldre'ls. Serà difícil (quina empresa humana no ho és?), caldrà refer moltes coses per obligar les parts d'un conflicte a negociar fins a l'extenuació, des de les Nacions Unides fins a les regles de la diplomàcia internacional, però no podem renunciar a fer-ho.

A Crimea estan votant avui, sí, però ho fan amb els tancs a la porta i això no és democràcia. Aprofundir la democràcia és el veritable repte, perquè tothom pugui ser escoltat de debò.