Al món hi ha 48 paraïsos fiscals. Cadascú en té almenys un a prop de casa seva. Llocs on -en poques paraules- pràcticament no es paguen impostos si es domicilia una societat mercantil o es té un compte d'estalvi. Llocs "legals" on els comptes corrents poden ser oficialment anònims i les transaccions que s'hi facin també. Per posar només un exemple, que la companyia Ryanair (la tercera a l'Estat espanyol en nombre de passatgers) no deixi riquesa al país perquè té la seu a una altra banda.
Aquesta és una de les moltes dades a què vaig accedir l'altre dia, analitzant amb altres persones el desgavell fiscal que constitueix una de les causes més sagnants de la desigualtat creixent al món i també, cal dir-ho clar, de la violència estructural d'un sistema que es menja cada cop més persones i acumula cada cop més riquesa en poques mans.
La cultura de la violència s'arrela en l'acció dominant de la humanitat des de fa més de cinc mil anys, es debilita cada cop que hi ha una resposta solidària a un problema social (un moviment ciutadà, una alternativa de comerç diferent, un exemple de dignificació de les relacions humanes) i s'enforteix cada cop que es dóna via lliure al mercat sense posar-hi límits..
Violència és que els administradors de la cosa pública es mostrin forts amb els febles i febles amb els forts. L'any 2012 a Espanya les rendes del capital van pagar impostos per valor d'entre un 18% i un 24%, mentre les rendes del treball pagaven entre un 24% i un 52% i mentre l'impost de societats tenia un tipus efectiu del 4,5% per a grans empreses.
És a dir, les persones vam aportar aproximadament un 40% del nostre salari en impostos, mentre les grans empreses aportaven un ... 4,5% de la riquesa generada!. I això no és tot: el frau fiscal va suposar més o menys el 25% del PIB anual i gran part d'aquest frau es concentra en l'elusió d'impostos per part dels grans capitals, fortunes privades i sobretot activitat de les empreses més grans.
En aquest context, lluitar contra la violència estructural passa indefectiblement per aconseguir una fiscalitat més justa, progressiva i solidària, com una qüestió cabdal per al progrés de les nostres societats.
diumenge, 27 d’abril del 2014
diumenge, 16 de març del 2014
Crimea i la cultura de pau
Uns consultors d'organització empresarial, que treballen per millorar la gestió d'un hospital públic català, van titllar un metge amic meu quasi de tonto perquè els deia que estaven arreglant "xapa i pintura" del cotxe mentre el motor -un equip humà benb considerat, motivat i estimulat- no funcionava bé des de fa temps. L'amic els va demanar que no l'insultessin dient-li tonto, que l'insultessin igualment, però dient-li honrat. Perquè és evident que amb un motor espatllat el cotxe podia lluir, però no podria guanyar curses fins que no arribessin a l'arrel del problema.
Amb els conflictes internacionals des de fa segles que passa una cosa semblant: en nom del realisme i de que "sempre ha estat així" la lògica de la força s'imposa a la lògica de la raó, tapant els problemes però sense resoldre'ls veritablement. I als que defensem un nou paradigma ens diuen tontos (o ingenus, que vé a ser el mateix), perquè sembla que els invents estan reservats a la tecnologia però no a les ciències socials.
Setanta-sis anys després de la invasió de Polònia per l'exèrcit alemany, Crimea s'ha omplert de soldats russos 'anònims' per fer valdre a base de tancs que la seguretat del seu país passa per l'annexió d'un territori que consideren estratègic.
Es poden fer totes les consideracions que es vulguin: que es tracta d'un territori primer tàrtar, després rus, després de l'URSS, ... que Occident ha donat suport -per interessos també suposadament estratègics- a grups feixistes paramilitars que fan costat al nou govern ucraïnès, que Rússia va ser humiliada durant tota una dècada en caure el teló d'acer, ... però no és de geoestratègia del que m'interessa parlar avui, sinó de la importància de començar a trencar la lògica militarista per resoldre els conflictes, en un segle XXI que ha començat amb els mateixos esquemes apresos de nacionalismes que embasten imperis nous i potències militars que defensen imperis econòmics.
Entre les ànsies imperialistes d'uns (Rússia), decisions polítiques preses en clau militar de domini (Estats Units) i la inoperància diplomàtica entre despistada i covarda dels altres (Unió europea), es torna a fer palès que l'única veritat possible sembla ser la força, reproduint una lògica gastada que arregla periòdicament xapa i pintura, sense arribar al motor.
Anant a l'arrel dels problemes i no a les seves conseqüències visibles deixarem de tapar-los per començar a resoldre'ls. Serà difícil (quina empresa humana no ho és?), caldrà refer moltes coses per obligar les parts d'un conflicte a negociar fins a l'extenuació, des de les Nacions Unides fins a les regles de la diplomàcia internacional, però no podem renunciar a fer-ho.
A Crimea estan votant avui, sí, però ho fan amb els tancs a la porta i això no és democràcia. Aprofundir la democràcia és el veritable repte, perquè tothom pugui ser escoltat de debò.
Amb els conflictes internacionals des de fa segles que passa una cosa semblant: en nom del realisme i de que "sempre ha estat així" la lògica de la força s'imposa a la lògica de la raó, tapant els problemes però sense resoldre'ls veritablement. I als que defensem un nou paradigma ens diuen tontos (o ingenus, que vé a ser el mateix), perquè sembla que els invents estan reservats a la tecnologia però no a les ciències socials.
Setanta-sis anys després de la invasió de Polònia per l'exèrcit alemany, Crimea s'ha omplert de soldats russos 'anònims' per fer valdre a base de tancs que la seguretat del seu país passa per l'annexió d'un territori que consideren estratègic.
Es poden fer totes les consideracions que es vulguin: que es tracta d'un territori primer tàrtar, després rus, després de l'URSS, ... que Occident ha donat suport -per interessos també suposadament estratègics- a grups feixistes paramilitars que fan costat al nou govern ucraïnès, que Rússia va ser humiliada durant tota una dècada en caure el teló d'acer, ... però no és de geoestratègia del que m'interessa parlar avui, sinó de la importància de començar a trencar la lògica militarista per resoldre els conflictes, en un segle XXI que ha començat amb els mateixos esquemes apresos de nacionalismes que embasten imperis nous i potències militars que defensen imperis econòmics.
Entre les ànsies imperialistes d'uns (Rússia), decisions polítiques preses en clau militar de domini (Estats Units) i la inoperància diplomàtica entre despistada i covarda dels altres (Unió europea), es torna a fer palès que l'única veritat possible sembla ser la força, reproduint una lògica gastada que arregla periòdicament xapa i pintura, sense arribar al motor.
Anant a l'arrel dels problemes i no a les seves conseqüències visibles deixarem de tapar-los per començar a resoldre'ls. Serà difícil (quina empresa humana no ho és?), caldrà refer moltes coses per obligar les parts d'un conflicte a negociar fins a l'extenuació, des de les Nacions Unides fins a les regles de la diplomàcia internacional, però no podem renunciar a fer-ho.
A Crimea estan votant avui, sí, però ho fan amb els tancs a la porta i això no és democràcia. Aprofundir la democràcia és el veritable repte, perquè tothom pugui ser escoltat de debò.
divendres, 31 de gener del 2014
L'Alfons Banda i jo, dos colors i un mateix ideal
Bon
amic Alfons,
T’escric
a pocs metres del teu llit, quasi veient com la teva vida s’apaga però segur de que
les teves idees i ideals perduraran fins més enllà dels nostres fills.
Amb
el cor tendre i el cap clar repasso les etapes de la nostra vella amistat, de
més de trenta-cinc anys, i me’n faig creus de la poderosa influència que has
tingut en la meva vida, des d’aquells temps en què conversàvem al teu despatx
de la direcció de batxillerat als jesuïtes del carrer Casp, en una planta baixa
que donava als patis de l’escola …
És
realment curiosa la nostra amistat, que s’assembla a aquells motlles de fang
–el positiu i el seu negatiu- que es complementen per crear qualsevol objecte
bell. No vull semblar pretenciós, però moltes vegades he tingut la certesa que
la meva aportació al teu creixement personal ha estat donar-te allò que tu
volies complementar, de la mateixa manera que jo he sentit que el teu ajut al
meu creixement –molt gran, substanciós, de fons- ha estat donar-me allò que a
mi em faltava.
Tu
ets analític, jo creatiu, tu ets lent, jo accelerat, tu ets prudent, jo
agosarat, tu ets reflexiu, jo hiperactiu, tu observes fins al detall de les
rajoles de terra, jo observo el conjunt amb la seva harmonia, tu estàs segur del
que defenses, jo sóc capaç de defensar una cosa per a estar-ne segur.
Potser
per això m’has enriquit fins al punt que puc dir que la meva vida és molt
millor des de que et conec. Un amic comú ens va dir que la Fundació per la Pau (FundiPau)
era l’obra de la teva vida. M’hi vas embrancar –com a tants d’altres- i has fet
que també sigui una part importantíssima de la meva.
Els
dos hem compartit durant trenta anys una manera de seguir el camí de la pau.
Hem pogut fer d’això un ideal de millora de la humanitat, que no acaba de
copsar la riquesa de la concòrdia, del diàleg, de la resolució pacífica dels
conflictes … potser perquè encara falta una mica de feina per fer d’aquest camí
l’únic camí possible per a la humanitat.
Te’n
vas en una data molt assenyalada, l’aniversari de la mort del mahatma Gandhi,
que va assolir molts objectius per la via que ha estat per a tu la guia de
comportament de tota la teva vida.
Gràcies,
Alfons, per ser un mestre a més d’un amic. Estaràs sempre present en el meu
cor.
Xavier, 30 de gener de 2014
dimarts, 31 de desembre del 2013
La ciutadania i el poder: distància creixent, confiança minvant
Que els moviments ciutadans tenen cada cop més força és una afirmació quasi indicutible. Que aquesta força pren sovint direccions erràtiques també sembla una realitat. Avui per avui una opinió pública formada, lúcida i activa té una capacitat de mobilitzaciói, de creació de pensament i d'albirar nous horitzons que a ningú no se li escapa; tampoc als poders, que tenen encara capacitat d'atemorir però cada cop menys capacitat de convèncer.
El poder polític està cada cop més empeltat al poder econòmic -veritable artífex de la desfeta social que suposa la desigualtat creixent i cruixent-, i cada cop més allunyat de la gent, perquè la ciutadania formada i informada no es pot creure les coartades dels tecnòcrates que diuen governar-nos, ni les bondats de les grans empreses que fan obres de beneficència minses mentre defrauden sistemàticament quantiotats milionàries al fisc mitjançant argúcies legals o il·legals (cotitzant en paradisos fiscals, per exemple). Per ara la ciutadania respoin amb una confiança il·limitada que es tradueix alhora en moviments contestaris unes vegades, en respostes individualistes en altres o en un relativisme cínic cada cop més estès.
Però la societat del 99% cada cop es conformarà menys a ser espectadora sofrent de la injustícia d'u poder polític dèbil, allunyat i servil, d'un poder judicial que promou la desigualtat atorgant privilegis als rics i poderosos, d'un poder econòmic aviciat i trampós, que mai no en té proui especula amb la vida, i d'un poder dels media que s'està convertint en corretja de transmissió dels grans interessos econòmics.
Acabem el 2013 amb una confiança bastant minsa en la justícia d'un sistema que incrementa la desigualtat sense límits. Recuperar un cert nivell de confiança és imprescindible perquè les coses funcionin i això demana, al meu parer, un treball en molts fronts, dels quals en destaco tres:
El poder polític està cada cop més empeltat al poder econòmic -veritable artífex de la desfeta social que suposa la desigualtat creixent i cruixent-, i cada cop més allunyat de la gent, perquè la ciutadania formada i informada no es pot creure les coartades dels tecnòcrates que diuen governar-nos, ni les bondats de les grans empreses que fan obres de beneficència minses mentre defrauden sistemàticament quantiotats milionàries al fisc mitjançant argúcies legals o il·legals (cotitzant en paradisos fiscals, per exemple). Per ara la ciutadania respoin amb una confiança il·limitada que es tradueix alhora en moviments contestaris unes vegades, en respostes individualistes en altres o en un relativisme cínic cada cop més estès.
Però la societat del 99% cada cop es conformarà menys a ser espectadora sofrent de la injustícia d'u poder polític dèbil, allunyat i servil, d'un poder judicial que promou la desigualtat atorgant privilegis als rics i poderosos, d'un poder econòmic aviciat i trampós, que mai no en té proui especula amb la vida, i d'un poder dels media que s'està convertint en corretja de transmissió dels grans interessos econòmics.
Acabem el 2013 amb una confiança bastant minsa en la justícia d'un sistema que incrementa la desigualtat sense límits. Recuperar un cert nivell de confiança és imprescindible perquè les coses funcionin i això demana, al meu parer, un treball en molts fronts, dels quals en destaco tres:
- la regulació estricta de guanys i beneficis empresarials, lligada a una reforma fiscal en profunditat que sigui autènticament progressiva. Limitar la riquesa no ha de ser necessàriament negatiu per a l'economia mundial ni per al futur d'un sistema que no es pot basar a créixer eternament
- la regulació estricta de les lleis del mercat, amb la supressió de paradisos fiscals i la limitació de l'economia especulativa, font de "bombolles" futures (mercat de futurs, bitcoins, etc)
- la regeneració política, a partir de canvis profunds en les regles democràtiques per tal de promoure una participació ciutadana autèntica i una limitació del poder coercitiu dels estats
dissabte, 30 de novembre del 2013
La Constitució, tan important i tan relativa
Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, un dels set ponents constitucionals, tramesa pel professor Enric Casulleras de la Universitat de Vic. Relativitza absolutament l'impediment -per exemple- de consultar la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur estatus polític.
"Distinguido y admirado don Miguel,
En vano he esperado que terciase usted en el debate sobre el proceso
de secesión de Catalunya. Como al parecer, el principal argumento
contra la declaración unilateral de independencia es su ilegalidad en
términos constitucionales, me gustaría que usted recordase a los
españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el
artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio
español,y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su
redacción.
Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del
Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba
debatiendo tan espinoso asunto. Haría usted una gran aportación a la
democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con
su intervención en caso de que el contenido del sobre no se
incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional.
Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma
del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con
graves amenazas.
Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos
firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y
nulos de pleno derecho.
La anterior petición no menoscaba la alta consideración que nos merece
su ilustrada aportación humanística e intelectual a la convivencia
entre los ciudadanos de este país (muy pronto, países, espero).
Reciba mis más respetuosos saludos. Suyo,
Enric Casulleras"
En vano he esperado que terciase usted en el debate sobre el proceso
de secesión de Catalunya. Como al parecer, el principal argumento
contra la declaración unilateral de independencia es su ilegalidad en
términos constitucionales, me gustaría que usted recordase a los
españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el
artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio
español,y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su
redacción.
Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del
Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba
debatiendo tan espinoso asunto. Haría usted una gran aportación a la
democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con
su intervención en caso de que el contenido del sobre no se
incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional.
Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma
del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con
graves amenazas.
Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos
firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y
nulos de pleno derecho.
La anterior petición no menoscaba la alta consideración que nos merece
su ilustrada aportación humanística e intelectual a la convivencia
entre los ciudadanos de este país (muy pronto, países, espero).
Reciba mis más respetuosos saludos. Suyo,
Enric Casulleras"
diumenge, 10 de novembre del 2013
Diplomàcia de vol ras
Reprodueixo aquest article d'un col·lega, director d'una ONG de cooperació al desenvolupament, publicat al diari ARA fa us dies i que dóna una imatge clara de la pobresa d'horitzons del govern català pel que fa a la solidaritat internacional.
Però l'Estat espanyol tampoc no es queda curt: des de fa dos anys la convocatòria de suport a les ONG consisteix en la partida que la ciutadania destina al 0,7% en la seva declaració d'IRPF, i ... unes engrunes més.
"El moment de fer els pressupostos és un reflex més fidel del país que
portem al cap que el moment de fer els programes electorals. Passar de
destinar 11,9 milions el 2013, a 3,4 milions d'euros el 2014 a la
promoció de la pau, el drets humans i la cooperació que fan les entitats
socials, ens dóna un missatge prou entenedor. Sobre tot quan s’acumula
en aquest terreny un 95% de retallades en els darrers anys.
Desvestir la cooperació internacional per vestir una autocooperació
diplomàtica i econòmica sense ànima social reflecteix també una visió
maldestra de les relacions internacionals. Fins i tot els governs més
conservadors del nostre entorn han après fa dècades que no es pot
demanar sense oferir. Sortir al món a parlar dels nostres drets
desentenent-se dels dels altres no sembla una diplomàcia molt
intel·ligent.
A més el que projectem cap enfora acostuma a ser un reflex molt fidel de
les prioritats cap endins: ni pau social, ni drets socials, ni
cooperació. És aquest també aquesta la proposta per a la construcció
nacional de la resta de forces que aspiren a governar?"
Àlex Guillamón (Àgora Nord Sud)
Però l'Estat espanyol tampoc no es queda curt: des de fa dos anys la convocatòria de suport a les ONG consisteix en la partida que la ciutadania destina al 0,7% en la seva declaració d'IRPF, i ... unes engrunes més.
"El moment de fer els pressupostos és un reflex més fidel del país que
portem al cap que el moment de fer els programes electorals. Passar de
destinar 11,9 milions el 2013, a 3,4 milions d'euros el 2014 a la
promoció de la pau, el drets humans i la cooperació que fan les entitats
socials, ens dóna un missatge prou entenedor. Sobre tot quan s’acumula
en aquest terreny un 95% de retallades en els darrers anys.
Desvestir la cooperació internacional per vestir una autocooperació
diplomàtica i econòmica sense ànima social reflecteix també una visió
maldestra de les relacions internacionals. Fins i tot els governs més
conservadors del nostre entorn han après fa dècades que no es pot
demanar sense oferir. Sortir al món a parlar dels nostres drets
desentenent-se dels dels altres no sembla una diplomàcia molt
intel·ligent.
A més el que projectem cap enfora acostuma a ser un reflex molt fidel de
les prioritats cap endins: ni pau social, ni drets socials, ni
cooperació. És aquest també aquesta la proposta per a la construcció
nacional de la resta de forces que aspiren a governar?"
Àlex Guillamón (Àgora Nord Sud)
diumenge, 6 d’octubre del 2013
La desigualtat, el gran problema
El prestigiós periodista Nicholas Kristof (dos cops premi Pulitzer) celebra en un article recent al The New York Times que hi ha la possibilitat de que la pobresa extrema (mortalitat infantil, sostre de palla, malalties i discapacitats evitables) s'acabi abans de 2030. Es basa en unes dades del Banc Mundial que assenyalen que la proporció de persones que viuen en condicions d'extrema pobresa al món s'ha reduït des d'una de cada dues el 1980 fins a una de cada cinc avui, i l'objectiu és haver reduït aquesta proporció a gairebé zero l'any 2030.
De seguida assenyala també que la fi de la subsistència en condicions extremes no resol el problema de la pobresa "massa gran en les nostres societats", però ajuda a resoldre altres dificultats com la superpoblació, ja que "quan les famílies saben que els seus fills sobreviuran, és més probable que en tinguin menys i que hi inverteixinmés recursos. De fet hi ha dades que ho avalen, com per exemple l'índex promig de natalitat a Bangla Desh, que ha passat en tan sols una generació de cinc fills a 2,2 per dona.
Fins aquí, la bona notícia. Alguns compromisos internacionals (com els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni), alguns compromisos nacionals (com el dels estats que segueixen dedicant el 0,7% del PIB a Ajut al desenvolupament), algunes pressions ciutadanes, l'acció continuada de moviments, ONG i instàncies solidàries i el mecenatge privat han fet que ara "estem millor que quan estàvem pitjor", i podem contradir amb força els profetes del mal que fa temps que diuen que la solidaritat internacional no serveix de res. Ens trobem, realment, en un tombant històric.
Un moment històric que afronta una gran contradicció: avui hi ha més persones al món que tenen telèfon mòbil que no pas lavabos, i el nivell de vida de les classes mitjanes urbanes -en general- està empitjorant, fent que la desigualtat augmenti en totes les societats en una mesura preocupant.
Les elits econòmiques (i polítiques) s'estan dotant poc a poc d'una cort de persones amb sous alts, bons contactes, consumidors culturals que no arriben a formar ni el 20% del cos social. Hi ha un altre 20% que viu per sota del llindar de la pobresa, en realitats on es busquen apòsits, recursos, subsidis i ajuts públics o privats que ratllen la beneficència, i un 60% de persones cada cop més ben informades i formades, que som contribuents nets d'un sistema que carrega sobre elles la major càrrega fiscal i responsabilitat ciutadana.
Aquesta és la ciutadania que avui té por de perdre ... el que està perdent mentre passa por! Però això no és per sempre, perquè hi ha una gran capacitat de canvi en l'esperit humà i també una gran intolerància davant la desigualtat creixent. Aquesta és l'eina més potent per canviar les coses.
De seguida assenyala també que la fi de la subsistència en condicions extremes no resol el problema de la pobresa "massa gran en les nostres societats", però ajuda a resoldre altres dificultats com la superpoblació, ja que "quan les famílies saben que els seus fills sobreviuran, és més probable que en tinguin menys i que hi inverteixinmés recursos. De fet hi ha dades que ho avalen, com per exemple l'índex promig de natalitat a Bangla Desh, que ha passat en tan sols una generació de cinc fills a 2,2 per dona.
Fins aquí, la bona notícia. Alguns compromisos internacionals (com els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni), alguns compromisos nacionals (com el dels estats que segueixen dedicant el 0,7% del PIB a Ajut al desenvolupament), algunes pressions ciutadanes, l'acció continuada de moviments, ONG i instàncies solidàries i el mecenatge privat han fet que ara "estem millor que quan estàvem pitjor", i podem contradir amb força els profetes del mal que fa temps que diuen que la solidaritat internacional no serveix de res. Ens trobem, realment, en un tombant històric.
Un moment històric que afronta una gran contradicció: avui hi ha més persones al món que tenen telèfon mòbil que no pas lavabos, i el nivell de vida de les classes mitjanes urbanes -en general- està empitjorant, fent que la desigualtat augmenti en totes les societats en una mesura preocupant.
Les elits econòmiques (i polítiques) s'estan dotant poc a poc d'una cort de persones amb sous alts, bons contactes, consumidors culturals que no arriben a formar ni el 20% del cos social. Hi ha un altre 20% que viu per sota del llindar de la pobresa, en realitats on es busquen apòsits, recursos, subsidis i ajuts públics o privats que ratllen la beneficència, i un 60% de persones cada cop més ben informades i formades, que som contribuents nets d'un sistema que carrega sobre elles la major càrrega fiscal i responsabilitat ciutadana.
Aquesta és la ciutadania que avui té por de perdre ... el que està perdent mentre passa por! Però això no és per sempre, perquè hi ha una gran capacitat de canvi en l'esperit humà i també una gran intolerància davant la desigualtat creixent. Aquesta és l'eina més potent per canviar les coses.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)