divendres, 21 de maig de 2021

Cultura de pau i noviolència

 (Resum d'una xerrada que he donat als Amics de les Arts, de Terrassa, el 18 de maig)

 Hi havia una vegada un cec que demanava caritat al carrer amb un rètol que deia “Sóc cec, necessito ajuda”. Poca gent es parava a donar-li una moneda, fins que va passar una persona, especialista en comunicació, que li va demanar permís per modificar el text del cartell. Ho va fer, i tot seguit tothom s’aturava i li donava diners. El que deia ara el cartell arribava al cor de la gent: “Avui és primavera … i no puc veure-la”.

 Canviant l’enfocament de la nostra mirada sempre podem copsar coses noves. Demano, doncs, que llegiu les següents ratlles amb una mirada nova, amb els mínims prejudicis i estereotips possibles, i me’n donaré per satisfet. No pretenc convèncer ningú, sinó compartir la idea de que una nova cultura és possible. Una cultura basada en el diàleg, en la cura de l’altre, en la cooperació per comptes de la competició i en la solidaritat. Una cultura inèdita fins ara, però ben possible i que té anclatges en moltíssims exemples d’èxits que ha aconseguit la humanitat fins ara.

 La violència s’ha instal·lat a la Història de la humanitat com quelcom inqüestionable. Potser com la pitjor de les solucions per resoldre els conflictes entre persones, comunitats i països, però finalment com un mal necessari que cal acceptar, com si es tractés d’una plaga bíblica.

Se sustenta en dos principis que contenen –segons el meu parer— veritats a mitges: que l’agressivitat és inherent a la naturalesa humana, i que més val que els Estats tinguin el monopoli de la violència per regular els conflictes de tota mena.

 Aquesta falàcia és fàcilment rebatible, ja que identifica l’impuls agressiu --de caràcter animal--  amb la resposta violenta com a eina legítima de resolució de conflictes. Si bé és cert que l’agressivitat és comú a tots els animals, només la Humanitat agredeix i mata per assolir poder, justifica l’assassinat d’altres iguals i fins i tot l’honora quan convé. Potser, com diu Jean-Marie Muller, “ha arribat l’hora de rendir-se a l’evidència de que la violència és el factor més potent de desordre en el món”. D’altra banda, és evident que si tothom tingués la potestat de respondre violentament a qualsevol conflicte el món seria inhabitable (com passa arreu amb el crim organitzat). Però massa sovint la violència “legítima” dels estats només serveix a les elits i als poders establerts, i no al conjunt de la ciutadania que pretén servir.

 Davant l’espectacle diari de la violència institucionalitzada potser ha arribat l’hora -.-com diu Muller—de dir no davant la injusticia i “considerar el pensament just com una dissidència”, fent elogi de la desobediència a les lleis injustes, tot i considerar que “la llei compleix la important funció social d’obligar la ciutadania a un comportament raonable”. Perquè “no és la llei la que ha de dictar el que és just o no; és el que és just el que ha de dictar la llei”. I això pensó que és possible des de l’acció noviolenta, des del següent raonament:

  1. On hi ha persones hi ha conflictes. El problema no són els conflictes (inherents a la conducta humana) sinó la forma de resoldre’ls. Ara mateix tendim a “resoldre”la majoria de conflictes mitjançant l’exclusió i la violència, i –evidentent—no es resolen sinó que es cronifiquen.
  1. “Conflicte” no és igual a “Violència”. Malgrat que sovint s’identifica una cosa amb l’altra, la resposta violenta no és l’única possible. ¿No estarem donant respostes equivocades quan aixequem murs, engreixem exèrcits o ens lucrem amb el comerç d’armanent dient que fem així un món més segur? Segur, per a qui?

La lògica de la competició porta a valorar la força per damunt de la raó. La lógica de la cooperació porta a valorar  positivament la diferència amb l’altre per assolir un objectiu comú.

  1. La violència és un criteri absurd de resolució (o transformació) de conflictes. La violència no transforma cap conflicte, només el tapa.Hi ha una violència estructural que atia els conflictes, provoca una desigualtat creixent i facilita que una bona part de la ciutadania accepti moltes formes de violència, en nom de la seguretat.
  1. Hi ha models alternatius de resolució de conflictes. Anem construint una cultura de pau des de la societat civil organitzada, des de la reivindicació dels drets bàsics per a tothom,. Des de la mediació, la negociació, la transacció, la vaga, la manifestació pública dels nostres drets, …
  2. La resistència civil  noviolenta és una eina eficaç de transformació de conflictes, i n’hi ha exemples molt reeixits des de fa més de 2.000 anys. La ciutadania activa i organitzada és l’eina més potent de transformació social.

 La noviolència no és fàcil de definir perquè té aproximacions molt diverses (espirituals, religioses, polítiques, sociològiques, ètiques), i perquè es defineix ‘en contraposició a’, però en tot cas podem dir que és al mateix temps una filosofía, una forma de vida i un mètode de lluita política. Jamila Raqib parla de “superar la violència, com s’han superat l’arc i les fletxes…”, per explicar que l’acció noviolenta pertany a un estadi superior de la humanitat.

 La resistència noviolenta és –com diu l’organització Novact—“ una actitud activa, valenta, compromesa i solidària que busca no reproduir les mateixes injustícies contra les que combat. L’estratègia noviolenta té diferents etapes que permeten una lluita inclusiva front les injustícies. Aquestes són diàleg, denuncia, no cooperación, desobediència civil i construcción d’alternatives. Algunes persones confonen la noviolència amb una actitud passiva. Però la noviolència implica acció contra la injusticia.”

 Acabo amb un pensament del mahatma Gandhi, que va fer de la noviolència un compendi de vida i de lluita per la justicia. Ell deia que “els mitjans i els fins són indivisibles, perquè els mitjans són el fi en procés I l’ideal en vies de fer-se”. Per això, precisament, no té sentit justificar mai la violència. Simplement, utilitzant la violència com a mitjà només podem esperar un fi: més violència. Finalment acceptarem que els pacifistes som els realistes, com deia sempre el professor i amic Vicenç Martínez Guzman.

divendres, 14 de maig de 2021

La democràcia amenaçada, la ciutadania mobilitzada

Hi ha signes evidents, arreu del món, d’un desig –i una necessitat-- de molta gent descontenta amb el tipus de vida actual, que apunta a un final de cicle social i a un canvi d’època històrica, i a la necessitat de capgirar moltes altres coses que no giren rodó.

 Aquests dies la ciutadania de Colòmbia està revoltada, la de Senegal també, i la de Myanmar.  Com sempre, hi ha una espurna que fa explotar la ràbia i la indignació però que no n´es la causa profunda sinó un símptoma de la degradació de les normes de convivència d’unes societats globalitzades que no accepten les antigues regles de joc, dictades per unes elits que no estan disposades a perdre privilegis. A Colòmbia l’espurna ha estat una Llei de reforma fiscal, d’un govern de dreta extrema, que vol castigar els impostos indirectes (especialment l’IVA de productes essencials) i aminorar la contribució de les rendes altes. Al Senegal ha estat l’encariment desmesurat del pa i d’altres productes bàsics. A Myanmar un cop d’estat dels militars per acabar amb la democràcia tutelada que hi havia i mantenior els seus privilegis, especialment econòmics.

 La reacció dels estats, com abans a les primaveres àrabs, a la Xina, a Xile, a Catalunya, a Nigèria o a Israel, es tradueix en una militarització de les policies, en un tancament a qualsevol canvi de les institucions (poder judicial, patronals, governs, caps d’estat,…) i respostes repressives que poc a poc van laminant drets essencials –polítics, però també socials i culturals-- que crèiem fortament guanyats.

 Ja deia Foucault que en les societats modernes hi hauria un control creixent dels poders públics i que aquest control seria cada cop més invisible. Una autèntica profecia que si permetem que creixi ens deshumanitzarà. Però, si és així, com permetem que passi tot això?. Al meu entendre l’explicació és complexa, però es fonamenta en alguns pilars bàsics que es repeteixen arreu del món.

 El primer pilar és la preminència de les grans empreses transnacionales sobre el bé públic, representat pels governs que ens han de protegir. Dit d’una altra manera, l’economia i el lucre pel damunt del bé comú; els governs amb menys poder que les grans empreses; els interessos personals d’un 1% de la Humanitat pel damunt de l’interès col·lectiu. Això té com a conseqüència la progressiva desregulació de les normes legals del segle XX i el campi qui pugui, en una selva on el lucre i la cobdícia en són els reis. Ni l’amenaça de destrucció dels ecosistemes no atura la dinámica del creixement econòmic constant.

 El segon pilar és una conseqüència del primer: la intel·ligència de les elits al servei de l’estupidesa i la deshumanització. Una bona part de la ciutadania justifica la pèrdua de drets i l’ús de la violència institucional per tal de “tenir una societat més segura” … i a mantenir uns suposats privilegis que les classes mitjanes van perdent dia a dia i les classes populars precaritzen la seva vida. Mentrestant la desinformació, les mitges mentides i les distraccions per passar l’estona (els esports televisats, la teleporqueria i les baralles dels polítics) fan la resta per tal d’intentar desmobilitzar la gent perquè accepti el que hi ha. En això s’aguanta –per ara—la desigualtat cada cop més gran entre uns i altres, en un sistema que segons el meu punt de vista només podrà mantenir-se i subsistir amb una forta regulació des de la política, amb societats més formadfes i crítiques i en democràcies més participatives.

 El tercer pilar es diu reacció. Reacció constant del sistema capitalista per afrontar els nous reptes que el volen constrenyir. Petits canvis que poden semblar millores a la ciutadania però que acaben essent noves eines de poder i dominació. Avui podem parlar, per exemple, de la “vigilància digital”, el control que exerceix internet sobre el que fem, el que comprem, el que desitgem, el que viatgem i el que pensem. El “Gran Germà”  no és un Govern universal sinó unes quantes empreses i plataformes que ho saben tot de nosaltres. Avui és això, però abans era la neutralització de la protesta des del Fòrum de Davos, la justificació de la repressió en un determinat país amb la comunitat internacional mirant cap a una altra banda, o noves lleis internacionals que afavoreixen que “qui més paga té més poder” a les institucions mundials.

 I, finalment, també hi ha un mal punt de partida en l’arquitectura mundial. Països amb fronteres mal plantejades, reivindicacions nacionals que porten més d’un segle sense cap resposta de la comunitat internacional, minories ètniques mai no escoltades, i un llarg etcétera que conformen un desordre mundial notable.

 Però cap d’aquests pilars està preparat per fer callar la protesta, que és universal, creixent i no afecta només règims autoritaris. La repressió creix també, de manera molt sibil·lina, en països democràtics i en forma de multes, penes de presó, lleis restrictives, policia molt militaritzada que no protegeix la ciutadania sinó l’statu quo, lleis que laminen drets essencials, etc. No ens enganyem: el sistema reacciona davant una part de l’opinió pública cada cop més formada i més informada, que no es deixa entabanar i està cada cop més irada i enrabiada. Reacciona però no ho podrá fer eternament. L’estat de coses actual cada cop activa més dues tendències contraposades: els moviments socials, la ciutadania activa disposada a aprofundir la democràcia, i per contra les solucions simplistes de l’extrema dreta que busquen “la igualtat” i el benestar fent-nos perdre drets i llibertats.

 La pandèmia del Covid ha vingut a “confinar” també la protesta durant més d’un any, però que ningú no s’enganyi. La Humanitat no està preparada per contenir la ira i mirar cap a una altra banda sense fer res. Els moviments socials –i molt especialment els moviments de resistència social noviolenta—han assolit reformes i canvis des de fa segles. Està documentada la vaga dels Plebeus a Roma, l’any 494 aC, que en ser explotats van deixar de fer les seves tasques comunitàries i es van concentrar al mont Aventí, fins que la República va dictar una llei que els protegía.

 El segle XXI s’ha girat mogut. Des de la Cimera de l’OMC a Seattle el novembre de 1999 hi ha hagut molta revolta, arreu del món, i als programes televisius atordidors de Tele5 s’hi oposa una part de la ciutadania poc disposada a transigir en allò que considerem essencial per a una bona convivencia i per avançar en una democràcia participativa, descentralitzada i en xarxa. Potser és que està arribant la “majoria d’edat cívica” per a una massa crítica de ciutadans tips d’excessos i de privilegis d’una minoría.

 Personalment considero aquesta protesta mundial com un signe d’esperança. No tot està perdut si hi ha tanta gent disposada a prendre mesures cap a la justicia global, i els poders públics i privats farien bé de no menystenir uns moviments que segueixen aquella dinámica de ”primer ens ignoren, després se’n riuen de nosaltres, després ens critiquen i finalment guanyem”. Pel canvi necessari, protesta obligatòria, resistència noviolenta i propostes de millora.