Algunes preguntes a un Estat impossible

Un veritable Estat autonòmic (o quasifederal, com els agrada dir al centresquerra espanyol) no derivaria en trenta anys en l'estat de dret actual -executiu centralitzador, legislatiu bipartidista per a temes d'Estat i poder judicial polititzat en extrem- ni estaria promovent la mal anomenada "reforma de les administracions públiques" que neix amb trampa però també amb verí, ja que es fa com si es tractés d'un Estat nació. Em pregunto:

¿Per què la reforma de l'Administració pública no comença per abordar la supressió de Ministeris amb totes les competències transferides com Educació, Sanitat i Cultura?. ¿Per què seguim pagant més de 5.000 funcionaris en el Ministeri d'Agricultura amb un 90% de funcions transferides?

¿Per què s'amaga una qüestió política darrera d'una pretesa reforma tècnica i administrativa, com si es mantingués intacte l'Estat de les autonomies? ¿Has llegit, lector/a, les raons de "manca de tradició" que han servit per suprimir la Defensoria del Poble de Castella La Manxa? Les mateixes raons del Decret -que no té pèrdua- podrien servir per suprimir la pròpia autonomia regional.

¿Per què coincideix aquesta reforma amb l'obsessiva i malintencionada laminació de la llengua catalana -ara valenciana, ara lapao- i no es lamina el castellà (única llengua digna d'anomenar-se espanyola) de l'uruguaià, l'argentí o l'andalús?. Jo, sense anar més lluny, m'he proposat fer-ho des d'ara.

¿Per què es segueixen estrenant i licitant quilòmetres d'AVE radial i el president del govern espanyol té la desvergonya d'inaugurar-los com una nova "artèria de riquesa", quan d'aquí dos dies ja seran deficitaris i els pagarem entre tots?

¿Per què l'única cosa que rebem els milions de catalans i catalanes que volem marxar ja d'aquest Estat són amenaces i exabruptes, sense cap rpoposta raonada? ¿Us imagineu què li diríem a qui la seva parella li diu "carinyo, això nostre no funciona" i només rep crits i amenaces? Jo li diria, clarament, que és una persona maltractadora.

¿Per què no hi ha més ciutadans i ciutadanes espanyols que pressionen perquè poguem exercir el dret legítim a decidir el nostre futur?

Per un "Estat de pau"

                         La possibilitat de la constitució d’un estat propi  mobilitza sectors molt diversos de la societat catalana. Les múltiples dinàmiques endegades, empàtiques o crítiques amb el propòsit constituent, n’evidencien la verosimilitud. També el sector de la cultura de pau, compromès en la progressiva implantació d’una cultura orientada pels principis de la cooperació i de la noviolència, se sent emplaçat a prendre postura en aquest necessari exercici de prospectiva. Seria inexplicable que un sector que està treballant eficaçment, i des de fa molts anys, per la mobilització de la societat, civil i oficial, a favor dels valors de la cultura de la pau no promogués ara un debat públic sobre el model de seguretat del nou estat. Un debat en el que hi participem propositivament.  

                          Amb aquesta finalitat s’ha constituït un grup de treball estable, Estat de Pau, en el que hi participem, sense detentar cap representació, un bon nombre de persones vinculades a diverses entitats de pau. El primer objectiu del grup, un seminari, es concreta en la redacció  del document Model de seguretat d'un estat propi del segle XXI, que és una proposta que, partint de la hipòtesi d’un estat català,   s’adreça a la ciutadania en general i especialment a aquells que hauran de decidir. El grup és heterogeni pel que fa a ideologia i posicionament polítics dels participants; l’acord es produeix al voltant de tres punts:

Primer: Valoració de la seguretat com una necessitat de primer ordre;
Segon: Visió compartida, respecte a la seguretat, inspirada en el concepte de seguretat humana;
Tercer: Adhesió als principis de la noviolència.

Tot i que la reflexió ve propiciada per una dinàmica local, no dubtem  que pot ser d’utilitat en altres contextos diferents del de la societat catalana d’avui. La nostra reflexió es produeix en un  escenari molt concret  però forma part d’una elaboració conceptual en curs,  a nivell planetari, que apunta a canvis molt profunds en el concepte de seguretat.

              No són els estats els que requereixen seguretat front d’altres estats, tot i que  aquest és el nucli dur del concepte de defensa; són les persones les que necessiten i exigeixen seguretat. Una societat democràtica ha de respondre a aquesta exigència amb una visió de gran amplitud i profunditat i amb una autoexigència d’eficàcia màxima. Els ciutadans “...aspiren als drets humans bàsics que garanteixen una existència tranquil·la i digna, lliure de la necessitat i la por” (Aung Sang Suu Kyi) i l’única raó de ser de l’estat és ser instrument d’aquesta aspiració. Però aquest no és el resultat que ha produït l’acció dels centenars d’exèrcits de tots colors i cultures que han sembrat la història humana de mort, dolor, destrucció i misèria. Seguretat humana és que l’estat protegeixi les persones; defensa comporta el sacrifici de vides humanes per a la seguretat de l’estat. És evident que d’exèrcit no en volem cap més i menys encara si ha  de ser nostre.

             Aquesta visió de la seguretat centrada en l’objectiu d’alliberar les persones de les necessitats i de les pors és la idea central de la nostra proposta Model de seguretat d'un estat propi del segle XXI que farem pública el proper mes de setembre. Si Catalunya esdevé  un nou estat no ha de voler ser el darrer dels vells estats bastits sobre uns fonaments obsolets de sobirania irrestringible, d’irresponsabilitat cap a l’exterior i cap al medi ambient, d’afany de domini, d’acceptació de la força com a argument decisori. Si Catalunya esdevé un nou estat no pot dotar-se mimèticament d’estructures i institucions anacròniques que només la inèrcia manté amb prou feines dempeus en estats envellits. Si Catalunya esdevé un nou estat ha de fonamentar-se explícitament en els valors que aposten per un desenvolupament humà atent a totes les dimensions personals, ha de crear les estructures i institucions, si cal audaçment novedoses, que més  ho possibilitin i ha d’acceptar que, precisament per ser un estat nou i de petites dimensions, més lliure que altres d’inèrcies històriques, té la responsabilitat d’orientar-se i orientar cap a una futur més humà.

Signat,

Jordi Armadans, Alfons Banda, Núria Breu, Pepe Beunza, Joan Contijoch, Lluís Fenollosa, Rafael Grasa, Jose Luís Gordillo , Jaume Llansó, Xavier Masllorens, Martí Olivella, Pere Ortega, Alvar Roda, Jordi Urgell, Fèlix Saltor, Gabriela Serra, Lluís Sobrevia i Eduard Vinyamata.