dimecres, 4 de març del 2020

Un malestar mundial amb llavor de futur


Ha caigut a les meves mans un quadern escrit per en Joan Carrera, de “Cristianisme i Justícia” (Fundació Lluís Espinal), amb el títol Viure amb menys per viure millor, que em sembla molt inspirador, entre altres coses perquè tracta una problemàtica que des de fa anys em neguiteja molt: ¿És possible una evolució humanista del capitalisme, si aquest viu immers en la ideología del creixement il·limitat?

Sí, ja sé que algú em pot dir que capitalisme i humanisme són un oxímoron … no sóc pas ingenu, però donada la dificultat per trobar un sistema socioeconòmic alternatiu a nivell global, la lentitud amb què els poders i la ciutadania organitzada prenen decisions per fer un món més sostenible, i fins i tot la imperfecció de les mesures per regular –ni que sigui parcialment—la voracitat del capital per generar cada cop més lucre i més desigualtat, … donada aquesta dificultat, vull posar l’esperança en algunes coses que percebo a partir d’un creixent descontentament social arreu del món. Però primer deixeu-me fer un repàs al funcionament del capitalisme actual, que ha passat de la postmodernitat a l’edat de la indecència.

Comencem pel respecte al planeta on vivim. Quan escric aquestes ratlles resten només deu anys per acomplir els 17 “Objectius de Desenvolupament Sostenible” (ODS), representats per aquest cercle de colors que molts portem a la solapa, i la veritat és que el més calent és a l’aigüera: no estem fent els deures, ni a nivel global ni a nivel local ni personal: les empreses industrials evolucionen per canviar algunes coses però no el model de consum, les empreses de serveis –com les turístiques, les aeronàutiques i les grans distribuidores—no proposen cap canvi que no passi d’algunes millores tecnològiques concretes, l’activitat primària (agricultura, ramaderia, pesca)  segueix essent majoritàriament depredadora, i els nostres hàbits de consum –fins i tot els de la minvant classe mitjana—han canviat molt poc tot i haver pres consciència de l’esgotament del planeta.

Des del punt de vista socioeconòmic, estem constatant dues espirals complementàries, molt ben descrites pel filòsof francès Frédéric Gros i que cada cop giren més ràpid. D’una banda l’espiral d’empobriment de les classes mitjanes, que viuen/vivim amb menys seguretats, sous més baixos i situacions de precarització que es generalitzen. D’una altra banda l’espiral d’enriquiment exponencial d’una minoria (les elits que conformen el 1% de la població mundial). Les dues són espirals de desclassament, que demostren que l’equilibri de forces entre el treball i el capital s’ha trencat descaradament a favor del segon.

I què en podem dir de la governabilitat mundial? Els poders públics no són capaços, avui per avui, de regular les normes de joc per limitar els excessos del capitalisme –que tothom coneix—i orientar normes i lleis cap al bé comú i la igualtat d’oportunitats. Ans al contrari, les portes giratòries entre la política i l’economia s’han fet transparents i ara en ambdues direccions. Primer es va legislar a favor de l’estatu quo per defensar el capitalisme, després es van començar a laminar alguns drets socials i polítics costosament aconseguits, per tal de mantenir la camama, i en un tercer estadi estem assistint als governs d’alguns magnats econòmics que no necessiten lacais que els facin la feina; la fan ells mateixos.

Pel que fa a l’àmbit científic i tecnològic, els avenços són impressionants i hi ha un cert consens que aquests han anat molt més ràpid que la nostra capacitat col·lectiva per donar-los un sentit humanitzador. La tecnologia ens va humanitzar fa anys i ara pot servir per deshumanitzar-nos. Les forces de la  natura eren combatudes per la humanitat per viure en equilibri, fins fa ben poc, i ara és la humanitat la que pot acabar amb la natura tal com la coneixem. En aquest canvi d’època no solament estem modificant la nostra forma de vida, sinó que tenim el potencial real de destruir-la per pura voracitat.

Segons el meu punt de vista, això és possible per tres factors que es combinen de manera molt sàvia en el capitalisme indecent. La idea del que suposa el triomf a la vida (els valors), el control social per part de les elits (les normes socials) i el domini de les pors col·lectives per part dels poders públics (els límits de la desobediència) són aquests factors. Un conjunt de valors, normes i límits sostenen actualment un sistema que moltíssima gent arreu del món posa en dubte, critica, i fins i tot desobeeix a petita escala.

S’ha generalitzat la idea de que el triomf a la vida té molt a veure amb l’acumulació de diners, en un marc de competència amb els altres i en un substracte de llibertat individual; en una escala de valors on la col·laboració mútua hi pinta poc i en un substracte social on la igualtat d’oportunitats és pura retòrica perquè les cartes estan marcades des d’abans de néixer. La mateixa idea de triomf individual i lliure conté una càrrega ideològica cada cop més contestada.

D’altra banda, el control social s’ha fet més complex i difícil perquè el capitalisme s’ha fet també més polièdric: enriquiment a través de l’endeutament generalitzat dels altres, sistematització de l’accionariat, importància creixent de l’especulació financera, avenços tecnològics que relativitzen sovint la importància de la força del treball, etc. Dels anys en què les tres institucions que formaven la gent per a l’obediència –l’escola, l’exèrcit i les esglésies—tenien un poder real de submissió s’ha passat a una situació en què són necessàries les “veritats” fabricades des dels poders i les “distraccions deshumanitzadores” per mantenir el personal obedient i en ordre.

Finalment, the last but not least, el capitalisme indecent manté alguns mecanismes molt poderosos per mantenir les elits com a tals. Les falses notícies estan a l’ordre del dia, confonent interessadament uns i altres. Els nacionalismes d’Estat parlen cada cop més d’ells i nosaltres, polaritzant posicions ideològiques i anatematitzant l’altre, l’estranger, el que és diferent, com una amenaça potencial per al ‘nosaltres’. L’obediència a les lleis es converteix en un absolut que impideix la crítica. Les pors estan sempre presents a la nostra vida per tal de paralitzar la contestació: quan no és el terrorisme és una pandèmia, catàstrofes no sempre tan naturals o guerres sempre provocades pels altres i que ens amenacen directament. Sabíem de sempre que la por paralitza, però no sospitavem que es podria fabricar un escenari de pors permanents.

Després de relatar aquesta mena d’apocalipsi vull parlar dels motius d’esperança, que també hi són i cal ressaltar-los.
Hi ha un malestar generalitzat que recorre tots els països i explosiona de formes molt diverses. Si no ens fixem en el detonant, diferent a cada lloc –l’increment de tarifes de transport a Xile,  l’ocultació de l’abast del coronavirus a la Xina o la injustícia que provoca els desnonaments a Catalunya—podem copsar un corrent de fons en aquelles capes de població que s’espolsen la son de les orelles i no estan disposades a mantenir una dieta de treball, lleure i petits plaers a canvi de no gobernar la propia vida. Malgrat els esforços del sistema per “generar ciutadans acrítics, poc reflexius, mansos consumidors, competitius i treballadors tecnòcrates” (Joan Carrera) cada cop hi ha més respostes critiques, reflexives, que cerquen un consum diferent i amb esperit cooperatiu.

Un malestar que sovint es manifesta en respostes que beuen del pacifisme i de la noviolència activa, de la participación democrática i de l’aprofundiment de valors com la cooperació, la solidaritat i l’altruïsme. Uns moviments que van néixer per oposar-se a la globalització del capital han anat prenent altres formes. Des de l’ocupació de Wall Street o el 15-M a Espanya, ja fa uns anys, a altres moviments socials que cerquen la dignificació de la vida humana i empenyen governs i poders a prendre mesures, per ara només reactives, a les demandes socials.

Fa uns anys parlàvem “d’illes de compromís”, de petits exemples locals i concrets de que “un altre món és possible”. Ara el malestar i les lluites socials es generalitzen en llocs tan distants i diferents com Hong Kong, Bolívia, Tunísia, Catalunya, l’Índia, Brasil, Nigèria, Egipte, Turquia, Argentina o Etiòpia. Hi ha un corrent soterrat més enllà dels conflictes concrets, que empeny molta gent a sortir al carrer arreu del món per defensar drets, per reclamar una forma de vida més humana, amb valors com la simplicitat, la solidaritat, l’austeritat, l’alltruïsme i la cooperació entre iguals. L’economia del bé comú era una expressió que feia somriure fa uns anys; ara parlem d’economia circular i els poders econòmics la menystenen però ja no se’n riuen.

Com ja deia Gandhi, primer ens ignoren, després se’n riuen, després ens critiquen i ens maltracten, i finalment guanyem.