Algunes reflexions sobre la convivència a Catalunya

Deia Séneca que no hi ha cap vent favorable per aquell que no sap on va. En el conflicte sobiranista de Catalunya les dues parts –l’independentisme i l’unionisme, o el separatisme i el constitucionalisme— tenen clar el seu objectiu final, però ha quedat ben palès que ningú no encerta a dibuixar amb claredat les estratègies i el camí a seguir per assolir el seu objectiu. Ni amb violència institucional ni amb dreceres poc realistes es pot desbrossar la selva d’un conflicte complex, amb arrels històriques de tota mena i carregat d’interessos i raons.

 L’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau) va presentar fa dos mesos els resultats d’una enquesta, Convivència i polarització a Catalunya, realitzada a finals de juliol entre 2.000 persones d’arreu del país, i la ciutadania ho té clar: el 79% de les persones enquestades diuen que l’únic camí és el diàleg, o bé un diàleg sense límits (50%) o bé un diàleg en el marc de la Constitució (29%). Per això és important subratllar que qualsevol estratègia de la societat civil que obligui les parts a dialogar de bona fe ha de ser recolzada per tots els poders públics. I, al mateix temps, subratllar també que les persones que lideren la confrontació política han d’articular discursos i gestos conciliadors que ajudin la gent a conviure en la diferència i facilitin les bases per aquest diàleg. Aquesta és, possiblement, la primera conclusió d’aquesta enquesta.

 Algú pot pensar que aquesta és una conclusió òbvia però insuficient, i la veritat és que un terç de les persones enquestades són escèptiques pel que fa al resultat de qualsevol diàleg. Només assumint responsabilitats –proporcionals a les capacitats i poder de cadascú—es poden refer ponts que facin creïble l’opció d’un diàleg sincer i fructífer. 

 Una segona reflexió, al voltant de les dades analitzades, fa referència als discursos i expressions maximalistes que escoltem sovint en tertúlies públiques, a les xarxes socials o en declaracions polítiques. Els resultats de l’enquesta projecten una sobre-representació en el debat públic de les persones que o bé tenen postures més extremes en el conflicte o bé se senten més amenaçades en la seva cultura o forma de vida. Dit d’una altra manera, les dades apunten que la societat catalana en el seu conjunt està molt menys polaritzada del que es percep en els mitjans de comunicació, en el debat polític partidari o en les expressions de les xarxes socials.

 

I encara més. Tot i que el conflicte territorial és el tema que genera més polarització, davant d’altres com els impostos i l’economia, el feminisme, la gestió del Covid, l’ús de la llengua o la immigració, la radicalitat de posicionaments polítics no es tradueix normalment en emocions més negatives cap a qui pensa diferent. Majoritàriament la gent respecta les persones que pensen diferent, encara que els exabruptes d’una minoría a les xarxes socials fan més soroll que aquestes actituds positives de respecte i tolerància.  A Catalunya hi ha una acceptació de la pluralitat més gran de la que mostren generalment els mitjans de comunicació o la confrontació política. La bona notícia és que una majoria de catalans considera positiva la convivència al país --puntuen amb un 7,1 sobre 10 el nivell de convivència a Catalunya—i encara més positiva la convivència en els entorns més propers, el barri o la població de cadascú.

 L’altra bona noticía és que el grau de confiança de la població catalana en el conjunt de la ciutadania és més alt que la mitjana europea i fins i tot més alt que el del conjunt d’Espanya. Per tot això, els discursos que pregonen una fractura social insalvable ni són certs ni ajuden a apropar la gent. Probablement són interessats i pretenen reduir el conflicte a un afer intern de Catalunya que no respon a la realitat. En qualsevol conflicte complex, com és el cas, les simplificacions no ajuden mai a apaivagar els ànims sinó que polaritzen més la societat entorn a missatges emocionals simples i molts cops barroers. En tenim, desgraciadament, massa exemples darrerament en l’àmbit polític internacional.

 Hi ha, però, alguns senyals d’alerta que convé subratllar i tenir en compte. La novetat de l’enquesta de l’ICIP és que per primera vegada es contempla tant la polarització ideològica com el seu vessant emocional. La primera és consubstancial a les societats democràtiques, no és negativa per ella mateixa sinó que cal saber-la gestionar. La polarització emocional, en canvi, pot provocar ferides que cal atendre amb cura i empatia per conviure en la diferència i no prendre mal com a societat.

 Resulta preocupant constatar que una quarta part de la població catalana –segons les dades recollides de persones adultes—no sent cap mena d’empatia ni de confiança cap als qui pensen diferent que ella. En general domina entre els catalans el sentiment de respecte cap a les opinions polítiques diferents o fins i tot contràries, però la dada estadística no pot amagar aquest 25% de la població que ha desconnectat de qualsevol música que no sona com li agrada. És evident que caldrà treballar molt, des del respecte i la bona fe, per integrar en la nostra vida social aquests aspectes d’empatia i de tolerància davant la divergència legítima i els sentiments de greuge i dolor.

 Des de fa anys les enquestes europees mostren que la societat española té molt poca confiança en les institucions públiques en general, i en la classe política en particular. Avui s’afegeix a Catalunya un sentiment d’allunyament i fins i tot de greuge cap a les institucions, que suposa un altre motiu de preocupació que vull assenyalar. Podem constatar que quasi la meitat de la població (concretament un 46% de les persones enquestades) s’ha sentit agredida per una institució arran del conflicte territorial. A la pregunta de si els governs català i espanyol han comès errors que han dificultat, enlloc de facilitar, una possible solució al conflicte territorial, la resposta entre les persones independentistas cap al govern català és que sí (5.8 sobre 10). I la resposta de les persones contràries a la independència cap al govern espanyol és també que sí i encara més (6.9 sobre 10). Evidentment el posicionament polític de cadascú carrega molts més errors al govern “contrari”, però resta clar que les vies utilitzades fins ara pels respectius governs porten a un enquistament del conflicte.

 Possiblement una lliçó a aprendre sigui que les organitzacions de la societat civil s’hauran d’anar involucrant més i més en aportacions que duguin el conflicte politic on ha de ser, a promoure el diàleg sí o sí. Diàleg, fins quan? Li van fer la mateixa pregunta dos veïns que litigaven a un mestre sufí. Fins que l’altre cedeixi? Fins que tinguem les mans suades? Fins que ens cansem? Fins que s’acabi el dia? I el mestre els va respondre: no us pregunteu fins quan, més aviat digueu “mentre passi tot això”. Perquè només qui creu en el futur planta arbres.

 

Salut, democràcia i drets

(Article per al nº 24 de la Revista SUD)

La salut de la ciutadania està amenaçada. La democràcia també. La primera ho està per una pandèmia vírica i la segona ja ho estava abans; la gestió de la pandèmia no ha fet més que accelerar un malestar social que recorre el món, de Xile a Turquia i de Catalunya a Hong-Kong, d’Equador a Tunísia  i de França a Pakistan, i que només s’ha pres un respir durant uns mesos.

Les crisis actuals –ecològica, sòcioeconòmica i democràtica—no són departaments estancs que, oh casualitat!, convergeixen en un mateix moment històric sinó que tenen molt a veure els uns amb els altres: posen en qüestió el nostre model econòmic (depredador), que condiciona l’estructura de relacions socials (basada en la competència i el triomf personal) i dona com a resultat l’esgotament del planeta i una desigualtat indecent de béns i d’oportunitats entre els humans.

Efectivament, no podem simplificar les coses dient que aquesta pandèmia té com a causa principal l’evolució del neoliberalisme cap a un capitalisme indecent, però sí que cal analitzar molt bé el grau d’incidència que poden haver-hi tingut l’agricultura transgresora, la ramaderia intensiva, la industrialització altament  contaminant i l’extractivitat compulsiva de petroli, metalls i minerals.

Potser no de forma inmediata, però la destrucció continuada del medi natural i de les formes de vida respectuoses amb el planeta ens fan pagar un preu en forma d’escalfament global, canvis d’hàbitat animal i també de pandèmies. Subvertint l’ordre de la naturalesa no només provoquem conflictes violents freqüents –guerres pel control de l’aigua dolça, emigració forçada de comunitats i regions senceres—sinó també canvis en la nostra forma de vida, que fins ara no es noten gaire perquè la “humanitat del consum” està distreta amb els avenços tecnològics, però que amb l’emergència climàtica començarem a notar ho vulguem o no.

Així, doncs, aquesta pandèmia que vivim en primera persona (no com l’Ebola, o el Sars, o el Mers, o la malària, que ens cauen molt lluny) suposa un avís per fer-nos conscients de la nostra fragilitat, de la importància de les cures, del suport mutu emocional i fins i tot de l’espiritualitat, de connectar-nos amb la roda de la vida.

Fixem-nos que parlo de principis que no s’adiuen gens amb l’escala de valors preponderant a les nostres societats: ni parlo de meritocràcia, ni de competència, ni de diners o èxit. El que ens pot salvar com a humanitat no és la competència sinó la solidaritat, no és la meritocràcia individual sinó el valor de les cures. Cuidant-nos els uns als altres superem la nostra fragilitat; ens sabem vulnerables i decidim cuidar-nos, crear grups d’ajuda mútua, bancs del temps, consum de proximitat, autosuficiència alimentària, associacions veïnals, grups de defensa laboral, etc.

Us preguntareu per què identifico la pèrdua de salut física amb la pèrdua de drets i llibertats i l’amenaça a la democràcia. Ho tinc clar: aquesta pandèmia –com deia al principi-- ha accelerat les tres crisis globals i ens està demostrant amb claredat que no es pot gestionar només com una crisi sanitària. Per sortir-ne sense fer-nos un mal col·lectiu irreparable cal repensar un model econòmic i social que no ha servit en moments crítics. Qui es beneficia més d’aquest sistema lluitarà per no canviar-lo, però ara han caigut alguns mites i és moment de repensar-lo i de prendre mesures a favor de les persones, de totes les persones.

Per primera vegada ens adonem del maltractament social i econòmic que pateixen les professions lligades a les cures: medicina, infermeria, cura de persones grans,  educació infantil, treball social, neteja, assistència a la llar, personal d’hostaleria, atenció a la discapacitat, etc. També per primera vegada es parla de la possibilitat d’implantar una Renda bàsica, universal i substitutòria d’un munt de prestacions socials diverses, i no ens tracten d’ingenus els qui la defensem des de fa anys. Hem vist de prop les orelles al llop i ens ha sortit el millor de nosaltres.

D’altra banda, els estats també han reaccionat defensant el model actual, quan per exemple rescaten línies aèries (per què es va prohibir a la Generalitat rescatar Spanair si ara ho fan amb altres aerolínies?), o bé quan segueixen fent  inversions militars milionàries—en temps de pandèmia!--  per mantenir una indústria de la mort que no ha servit ni per combatre el terrorisme, ni el crim internacional, ni el narcotràfic ni altres amenaces globals a la seguretat.

No podem caure en el parany de pensar que estem davant una crisi cíclica més del capitalisme, que exigeix el mateix tipus d’inversions d’altres vegades  per crear riquesa. Ara no toca. Cal saber llegir el moment i canviar de registre. Des de fa una dècada hi ha un malestar que s’estén per les nostres societats, provocat essencialment per la desigualtat creixent de rendes i el que anomeno capitalisme indecent, que permet fer “trampes legals” a les corporacions mentre es precaritza el treball, es socialitzen les pèrdues empresarials i es desequilibra descaradament la contribució del capital i del treball al benestar de tothom.

Sense anar més lluny i a tall d’escàndol,  des de la crisi del 2008 la contribució empresarial espanyola a la Hisenda pública per l’impost de societats ha baixat un 43% (els beneficis globals s’han mantingut), mentre que la contribució de les persones  treballadores i pensionistes per l’IRPF s’ha incrementat un 19% i els seus ingressos globals només han crescut un 4,5%.

Mentre no es faci front a aquesta injustícia estructural amb mesures globals que impliquen un nou contracte social mundial (un New Deal del segle XXI) no s’apaivagarà el malestar, i la reacció serà més legislació restrictiva, més pèrdua de drets socials, econòmics, culturals i laborals, i probablement un increment del feixisme i de la proclama de solucions fàcils a problemes complexos.

Ho van viure els nostres pares i avis al segle XX, justament després d’una gran crisi econòmica,  i no volem viure-ho en aquest segle. Som a temps de repensar el nostre model però, és clar, això suposa renegar del tatcherisme que inaugurava l’època neoliberal amb l’afirmació de que “les societats no existeixen, només existeixen els individus”. Ara, més que mai, caldrà que el nou contracte social tingui en compte el ‘nosaltres’, aposti per uns pressupostos públics al servei de les persones, polítiques públiques orientades al benestar general i molt respectuoses amb els drets i llibertats.

Estem davant d’una cruïlla important: o seguim en la senda actual i arribarem al pedregar pel simple esgotament planetari i per conflictes de desigualtat,  o ens emplacem a renovar el model social i polític a favor d’unes societats més democràtiques i participatives, i també amb renúncies importants per part dels qui més es beneficien de l’estatuquo actual

Imagino aquest contracte social liderat pels estats i els organismes multilaterals, i també per altres estaments del sector públic com el municipalisme, el sindicalisme i les empreses públiques. Imagino la participació de l’economia social i el cooperativisme per assegurar una democràcia econòmica i per limitar legalment els excessos del capitalisme; i imagino òbviament la implicació de l’economia privada, que és fonamental per crear riquesa, sempre que hagi desenvolupat un codi de conducta real de responsabilitat social i ambiental, malgrat que això limiti el lucre.

Una darrera consideració al voltant de la post-pandèmia. S’ha dit i repetit que hi ha molta gent disposada a sacrificar alguns drets i llibertats per mantenir un nivell acceptable de seguretat. Aquesta disjuntiva em sembla un fals dilema, un fals dilema interessat i pervers. Diguem-ho clar: llibertat i seguretat han d’anar de la mà, i si no ho fan ni serem lliures ni estarem veritablement segurs.

De quina seguretat parlem? Si es tracta de mantenir el concepte clàssic de seguretat –la seguretat armada—aquesta defensa els estats, el sistema tal com el coneixem i els privilegis de qui en treu millor partit. La seguretat humana és tota una altra cosa; no ensenya exèrcits ni medalles sinó que es relaciona amb les persones i el seu benestar (salut, educació, habitatge, treball, nivell de renda). Per suposat que requereix tasques de vigilància i policia, però precisament per preservar les llibertats i garantir la participació de tothom en la cosa pública.

I quina garantia en volem, de seguretat? Com deia un amic meu pacifista, la recerca de la màxima seguretat pot provocar la màxima inseguretat. Una societat sense risc no em sembla una societat plenament humana.  Caldria acceptar col·lectivament alguns riscos, i enfocar-los precisament a cercar nous camins més solidaris i més humans.

Un malestar mundial amb llavor de futur

Ha caigut a les meves mans un quadern escrit per en Joan Carrera, de “Cristianisme i Justícia” (Fundació Lluís Espinal), amb el títol Viure amb menys per viure millor, que em sembla molt inspirador, entre altres coses perquè tracta una problemàtica que des de fa anys em neguiteja molt: ¿És possible una evolució humanista del capitalisme, si aquest viu immers en la ideología del creixement il·limitat?

Sí, ja sé que algú em pot dir que capitalisme i humanisme són un oxímoron … no sóc pas ingenu, però donada la dificultat per trobar un sistema socioeconòmic alternatiu a nivell global, la lentitud amb què els poders i la ciutadania organitzada prenen decisions per fer un món més sostenible, i fins i tot la imperfecció de les mesures per regular –ni que sigui parcialment—la voracitat del capital per generar cada cop més lucre i més desigualtat, … donada aquesta dificultat, vull posar l’esperança en algunes coses que percebo a partir d’un creixent descontentament social arreu del món. Però primer deixeu-me fer un repàs al funcionament del capitalisme actual, que ha passat de la postmodernitat a l’edat de la indecència.

Comencem pel respecte al planeta on vivim. Quan escric aquestes ratlles resten només deu anys per acomplir els 17 “Objectius de Desenvolupament Sostenible” (ODS), representats per aquest cercle de colors que molts portem a la solapa, i la veritat és que el més calent és a l’aigüera: no estem fent els deures, ni a nivel global ni a nivel local ni personal: les empreses industrials evolucionen per canviar algunes coses però no el model de consum, les empreses de serveis –com les turístiques, les aeronàutiques i les grans distribuidores—no proposen cap canvi que no passi d’algunes millores tecnològiques concretes, l’activitat primària (agricultura, ramaderia, pesca)  segueix essent majoritàriament depredadora, i els nostres hàbits de consum –fins i tot els de la minvant classe mitjana—han canviat molt poc tot i haver pres consciència de l’esgotament del planeta.

Des del punt de vista socioeconòmic, estem constatant dues espirals complementàries, molt ben descrites pel filòsof francès Frédéric Gros i que cada cop giren més ràpid. D’una banda l’espiral d’empobriment de les classes mitjanes, que viuen/vivim amb menys seguretats, sous més baixos i situacions de precarització que es generalitzen. D’una altra banda l’espiral d’enriquiment exponencial d’una minoria (les elits que conformen el 1% de la població mundial). Les dues són espirals de desclassament, que demostren que l’equilibri de forces entre el treball i el capital s’ha trencat descaradament a favor del segon.

I què en podem dir de la governabilitat mundial? Els poders públics no són capaços, avui per avui, de regular les normes de joc per limitar els excessos del capitalisme –que tothom coneix—i orientar normes i lleis cap al bé comú i la igualtat d’oportunitats. Ans al contrari, les portes giratòries entre la política i l’economia s’han fet transparents i ara en ambdues direccions. Primer es va legislar a favor de l’estatu quo per defensar el capitalisme, després es van començar a laminar alguns drets socials i polítics costosament aconseguits, per tal de mantenir la camama, i en un tercer estadi estem assistint als governs d’alguns magnats econòmics que no necessiten lacais que els facin la feina; la fan ells mateixos.

Pel que fa a l’àmbit científic i tecnològic, els avenços són impressionants i hi ha un cert consens que aquests han anat molt més ràpid que la nostra capacitat col·lectiva per donar-los un sentit humanitzador. La tecnologia ens va humanitzar fa anys i ara pot servir per deshumanitzar-nos. Les forces de la  natura eren combatudes per la humanitat per viure en equilibri, fins fa ben poc, i ara és la humanitat la que pot acabar amb la natura tal com la coneixem. En aquest canvi d’època no solament estem modificant la nostra forma de vida, sinó que tenim el potencial real de destruir-la per pura voracitat.

Segons el meu punt de vista, això és possible per tres factors que es combinen de manera molt sàvia en el capitalisme indecent. La idea del que suposa el triomf a la vida (els valors), el control social per part de les elits (les normes socials) i el domini de les pors col·lectives per part dels poders públics (els límits de la desobediència) són aquests factors. Un conjunt de valors, normes i límits sostenen actualment un sistema que moltíssima gent arreu del món posa en dubte, critica, i fins i tot desobeeix a petita escala.

S’ha generalitzat la idea de que el triomf a la vida té molt a veure amb l’acumulació de diners, en un marc de competència amb els altres i en un substracte de llibertat individual; en una escala de valors on la col·laboració mútua hi pinta poc i en un substracte social on la igualtat d’oportunitats és pura retòrica perquè les cartes estan marcades des d’abans de néixer. La mateixa idea de triomf individual i lliure conté una càrrega ideològica cada cop més contestada.

D’altra banda, el control social s’ha fet més complex i difícil perquè el capitalisme s’ha fet també més polièdric: enriquiment a través de l’endeutament generalitzat dels altres, sistematització de l’accionariat, importància creixent de l’especulació financera, avenços tecnològics que relativitzen sovint la importància de la força del treball, etc. Dels anys en què les tres institucions que formaven la gent per a l’obediència –l’escola, l’exèrcit i les esglésies—tenien un poder real de submissió s’ha passat a una situació en què són necessàries les “veritats” fabricades des dels poders i les “distraccions deshumanitzadores” per mantenir el personal obedient i en ordre.

Finalment, the last but not least, el capitalisme indecent manté alguns mecanismes molt poderosos per mantenir les elits com a tals. Les falses notícies estan a l’ordre del dia, confonent interessadament uns i altres. Els nacionalismes d’Estat parlen cada cop més d’ells i nosaltres, polaritzant posicions ideològiques i anatematitzant l’altre, l’estranger, el que és diferent, com una amenaça potencial per al ‘nosaltres’. L’obediència a les lleis es converteix en un absolut que impideix la crítica. Les pors estan sempre presents a la nostra vida per tal de paralitzar la contestació: quan no és el terrorisme és una pandèmia, catàstrofes no sempre tan naturals o guerres sempre provocades pels altres i que ens amenacen directament. Sabíem de sempre que la por paralitza, però no sospitavem que es podria fabricar un escenari de pors permanents.

Després de relatar aquesta mena d’apocalipsi vull parlar dels motius d’esperança, que també hi són i cal ressaltar-los.

Hi ha un malestar generalitzat que recorre tots els països i explosiona de formes molt diverses. Si no ens fixem en el detonant, diferent a cada lloc –l’increment de tarifes de transport a Xile,  l’ocultació de l’abast del coronavirus a la Xina o la injustícia que provoca els desnonaments a Catalunya—podem copsar un corrent de fons en aquelles capes de població que s’espolsen la son de les orelles i no estan disposades a mantenir una dieta de treball, lleure i petits plaers a canvi de no gobernar la propia vida. Malgrat els esforços del sistema per “generar ciutadans acrítics, poc reflexius, mansos consumidors, competitius i treballadors tecnòcrates” (Joan Carrera) cada cop hi ha més respostes critiques, reflexives, que cerquen un consum diferent i amb esperit cooperatiu.

Un malestar que sovint es manifesta en respostes que beuen del pacifisme i de la noviolència activa, de la participación democrática i de l’aprofundiment de valors com la cooperació, la solidaritat i l’altruïsme. Uns moviments que van néixer per oposar-se a la globalització del capital han anat prenent altres formes. Des de l’ocupació de Wall Street o el 15-M a Espanya, ja fa uns anys, a altres moviments socials que cerquen la dignificació de la vida humana i empenyen governs i poders a prendre mesures, per ara només reactives, a les demandes socials.

Fa uns anys parlàvem “d’illes de compromís”, de petits exemples locals i concrets de que “un altre món és possible”. Ara el malestar i les lluites socials es generalitzen en llocs tan distants i diferents com Hong Kong, Bolívia, Tunísia, Catalunya, l’Índia, Brasil, Nigèria, Egipte, Turquia, Argentina o Etiòpia. Hi ha un corrent soterrat més enllà dels conflictes concrets, que empeny molta gent a sortir al carrer arreu del món per defensar drets, per reclamar una forma de vida més humana, amb valors com la simplicitat, la solidaritat, l’austeritat, l’alltruïsme i la cooperació entre iguals. L’economia del bé comú era una expressió que feia somriure fa uns anys; ara parlem d’economia circular i els poders econòmics la menystenen però ja no se’n riuen.

Com ja deia Gandhi, primer ens ignoren, després se’n riuen, després ens critiquen i ens maltracten, i finalment guanyem.

La bondat, la maldat i altres desastres

Estic acabant de llegir la novel·la de Jonathan Litell Les benignes, un compendi de maldats comeses per persones que no necessàriament ho són, o que més aviat són bondadoses en determinats escenaris. Explica entre d’altres horrors l’experiència esgarrifosa de l’eliminació de persones discapacitades en els inicis de la Guerra 1940-1945, abans de la Shoa i de l’eliminació de gitanos. I planteja una qüestió cabdal en la comissió de barbaritats per part de l’espècie humana.

Hi havia un ritual sistemàtic que implicava moltes persones: un metge que diagnosticava l’estat del subjecte (ja havia deixat de ser persona per esdevenir subjecte, en el pla d’acció), una infermera que despullava el malalt, un soldat que portava despullats a una cambra, un operari que engegava l’espita del gas, uns altres soldats que retiraven els cossos i un altre metge que certificava la defunció. I es pregunta l’autor: qui d’aquests és més responsable de la matança?. La infermera fa la seva feina, el doctor també, el soldat també i l’operari canviava cada setmana de feina i la resta del mes feia reparacions a la finca i al jardí.

És evident que la responsabilitat més gran recau en qui planifica i ordena l’acció, però també és evident que qui executa l’acció assassina (l’operari en aquest cas) no és més culpable que la resta de persones que participen en l’execrable.

D’aquí l’admirable inici de la novel·la: “Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí: al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop”.

I tant que m’ha tocat de prop, la maldat. Per seguir el fil de la novel·la, no he estat objector de consciència, ni insubmís al servei militar, malgrat que n’he tingut molts amics i coneguts. I malgrat he considerat sempre l’exèrcit com una institució perversa creada pels poders per tal de perpetuar-se i fer la feina bruta. Perversa i inútil, perquè ha privat la humanitat de cercar eines de diàleg, de confrontació intel·ligent i de consensos.

A la feina, com a directiu, he participat d’alguna acció concreta que defensava la institució on treballava però no exactament les persones més febles de la mateixa institució. I segur que he infligit mal –a cops sense ni saber-ho—a algunes persones de ben a prop: el maltracte psicològic té moltes formes, graus i colors, i el nostre caràcter té racons foscos que requereixen valor i saviesa per domar-los.

Possiblement no hagi tingut ocasió de fer més mal per les meves circumstàncies vitals, però m’he preguntat moltes vegades per què no tinc un grau de comprensió total envers les maldats dels altres. Probablement perquè per comptes de mirar, escoltar, empatitzar i analitzar un fet he preferit conèixer, jutja-lo, parlar molt i escoltar el mínim possible.

El mal col·lectiu és pervers perquè dilueix la responsabilitat i eximeix de culpes. En un moment de la novel·la –davant l’eliminació de la població jueva d’Ucraïna—un oficial li diu a un altre: “No cal dir que això que ens demanen és atroç. Però ja ho veuràs, ens en sortirem. Jo no penso que aquesta sigui una bona solució. És una resposta improvisada d’urgència, per culpa de la guerra”. Tothom justifica els seus actes.

En fi. Només volia compartir un pensament: que la frontera entre la bondat i la maldat humana és finíssima, i molts cops depèn més de les circumstàncies externes que de la nostra voluntat. És evident que hi ha persones que tendeixen a la crueltat i altres a l’empatia espontània, i que davant d’un fet reaccionem de formes diferents, però … podem afirmar amb rotunditat que hi ha persones bones i persones dolentes de naturalesa?.

Més aviat diria que cadascú ha de construir el seu camí de bondat a partir d'actuacions honestes, rectes i orientades a la justícia.