Perill i oportunitats del nou poder

Ben entrat el segle XXI, a les acaballes d'un any en què s'ha incrementat la inestabilitat mundial, sense gaire societats amb nous projectes engrescadors i mentre la desigualtat econòmica segueix creixent arreu, em faig una pregunta en forma de reflexió: què ens cal per anar bastint un món amb més qualitat de vida, sostenible i més solidari?

El primer que em ve al cap és que el nou poder emergent, el "cinquè poder" de la ciutadania activa i organitzada (que dóna nom a aquest blog), no té encara la força suficient per condicionar els resorts dels poders real i canviar el curs de les coses. Hi ha indicis positius -més porositat entre organitzacions i moviments socials, més gent mobilitzada, una queixa cada cop més global,...- però l'statu quo encara és molt potent i la nova política li costa obrir-se pas.

Però el focus de la resistència al canvi potser està en un altre esfera: la distribució de poders. Ja no es tracta del poder executiu (governs), legislatiu (parlaments democràtics) i judicial, ni tan sols d'acompanyar-los del quart poder dels mitjans de comunicació, perquè cada cop és més clar que hi ha un nou poder que ho pot tot, ho contamina tot, ho condiciona tot. El poder de les empreses transnacionals i les grans corporacions econòmiques condicionen governs, promouen guerres, formen lobbies i grups de pressió, compren mitjans de comunicació i conformen un gran magma que es converteix en la raó i la fi de totes les coses.

Perquè res no s'aturi i el Gran poder segueixi manant cal que hi hagi creixement econòmic constant, que no canviïn les regles de joc (i si algun govern s'hi atreveix es contraresta des d'organismes multilaterals), que es compti amb la gent per a votar però que no es tinguin massa en compte ni les seves opinions ni els seus interessos. I, per damunt de tot, que es privatitzin el lucre i els guanys, i es socialitzin les pèrdues entre tots.

Canviar aquesta deriva, que s'ha anat aprofundint en els darrers trenta anys, serà un procés llarg però és absolutament necessari per fer un món habitable, on no calgui tenir tant per a viure però molt més per a conviure, i sobretot més ben repartit. Caldrà que l'economia no s'ho mengi tot, que deixem de parlar -per exemple- de recursos humans i parlem definitivament de persones. Caldrà renúncia, convicció i tossuderia. Molta tossuderia. Entre la gent que s'hi apunta (em consta que som milions), compteu amb mi. Bon any 2016.

2015, un altre any perdut per a la pau?

Acaba l’any amb 29 conflictes armats arreu del món i amb alguns d’ells enquistats i que amenacen zones senceres del planeta. Hem aconseguit en una dècada el trist rècord de passar de 14 a 60 milions de refugiats. Síria té molt a veure amb l’Iraq, i la seva inestabilitat amb la invasió occidental de fa 11 anys, i amb el bloqueig econòmic al règim de l’Iran, i tot plegat amb la situació insostenible a Palestina, on no es respecten els drets humans, i …

Podríem seguir amb la zona dels grans llacs a l’Africa (Congo, Burundi, Ruanda) o més al nord, amb la inestabilitat permanent de Sudan del Sud –ara no se’n parla però segueix el drama de milions de persones-, de la república Centrafricana, de Mali o de Nigèria …

El mal s’escampa en forma de terrorisme, però també de règims dictatorials, de relacions abusives entre països, d’uns interessos econòmics que s’ho mengen tot i del mal de tots els mals: una desigualtat creixent que fereix les consciències i dóna ales a la violència.

Desenganyem-nos. La violència estructural, l’ànsia d’acaparar més i més, està a l’arrel de la conflictivitat del món. I sobre aquesta mala base de desigualtat poc podrem construir un món més just.

La realitat, volguem veure-la o no, és que tornem a equivocar la resposta als violents. No es pot respondre el terrorisme amb la violència de les bombes i afegiint llenya al foc. No es pot respondre a l’èxode de refugiats posant tanques i mirant a una altra banda. No es pot respondre a qui fuig de la bomba de la fam tancant fronteres, obrint centres de detenció i deportant novament les persones que fugen de la misèria.

Cal treballar per la justícia perquè hi hagi una pau permanent. Hi ha milions de persones que així ho entenem, i posem grans de sorra que faran una gran platja: enguany s’han aconseguit compromisos sobre la sostenibilitat del planeta, hi ha una poderosa coalició ciutadana mundial que malda per aconseguir abolir les armes nuclears, hi ha grups arreu del món treballant per reduir la despesa militar, voluntaris fent mediació en centenars de conflictes socials, organitzacions que treballen dia a dia per la justícia global.

Aquest és el camí. Aconseguir que hi hagi una opinió pública formada, crítica i disposada a defensar la justícia arreu i a dir als poder públics que això s’ha acabat. Que cal resoldre els conflictes, una i mil vegades, mitjançant el diàleg i no la força bruta. No perdem l’esperança perquè som tossuts i cada cop som més. Ara tenim tot un any 2016 per avançar en la bona direcció. Tan de bo creixi l'onada de consciència ciutadana.