Fa uns dies vaig escoltar aquesta frase -que em va transportar a la meva infància- en boca d'una mare jove dirigint-se al seu fill. Com estic molt sensible a les penúries econòmiques de bastantes persones properes, no em va ressonar en sentit literal sinó en clau de drets.
Confesso que vaig sentir molta indignació en recordar les mesures que -cada dia, a tota hora i per diversos mitjans- els governants ens imposen com una medicina obligada a una malaltia quasi incurable que es diu crisi. I, com en la medicina 'ortodoxa', estic segur que estem confonent (de forma interessada, els mercats no són tontos) els símptomes amb les causes, i a base de retallades a tort i a dret s'ataquen els símptomes d'una disbauxa que diuen que hem comès anys ha, sense atacar i ni tan sols parlar de les causes, la principal de les quals és un sistema econòmic que es basa en la competència, el lucre i la iniciativa individual que condueixen a la desigualtat cada cop més gran entre col·lectius i persones diverses.
La conseqüència ens l'anem trobant cada dia: més desigualtat econòmica, més retallada de drets socials i poca solució als problemes globals que es diuen vivenda, treball, sostenibilitat ambiental, pau social i una vida digna per a tothom. Hi ha una línia vermella que no hem de permetre passar, i aquesta línia envolta els nostres drets civils, socials i econòmics guanyats a base de regular i posar límits al sistema depredador. Jo no jugo. Amb les coses de menjar, amb els drets de tothom no hi jugo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada