L'exèrcit serveix per ocupar els carrers de París?

Aquests dies, després de la bàrbara demostració d’estupidesa inhumana i de terror que han suposat els atemptats de París, ens pregunten als pacifistes si seguim pensant que els exèrcits no serveixen per a la seguretat i si continuem amb la nostra “candidesa” de pensar que conflictes com el terrorisme internacional o l’Estat islàmic es poden resoldre mitjançant el diàleg o per mitjans pacífics.

La pregunta és pertinent, sobre tot a la vista de l’exasperant resposta dels polítics mundials, que es manifesten pels carrers en nom de la llibertat quan estan a punt de retallar més llibertats ciutadanes “per a la nostra seguretat”. Com que cada cop som més els que pensem que al “sistema” (poders econòmics, especuladors, lliure mercat i classe política) li acaba resultant útil que hi hagi una mica de terror per governar la cosa –no hi ha res més paralitzant que la por per justificar falses seguretats- procuraré respondre la qüestió de forma breu.

1. Cal fermesa en la defensa de les llibertats ciutadanes i contra el terrorisme, i no contraposar les primeres (les llibertats) al concepte de seguretat. Les societats són cada cop més complexes, les relacions entre grups, pobles i països també ho són, i la simplificació de contraposar llibertat a seguretat només ens portaria a  retornar les civilitzacions a molts segles enrere.

2. Davant les diverses formes de barbàrie terrorista no hi ha seguretat absoluta per als béns i per a les persones si s’utilitza –com és habitual- el poder de la força com a contrapès. Cal perfeccionar mitjans d’informació policial, millorar les xarxes de col·laboració i coordinación de dades, però sempre i escrupulosamente respectant l’estat de dret, la divisió de poders i promovent més llibertats individuals i col·lectives, mai retallant-les en nom d' “una seguretat impossible al 100%”

3. Cal canviar el concepte de seguretat: una nova ‘seguretat humana’ ha de contemplar com a subjecte les persones, i no els Estats. Des d’aquesta perspectiva hi ha molt camí a recórrer sense haver de justificar la presència dels exèrcits en els nostres carrers, com aquests dies estem veient a França –segons diuen- per a la tranquil·litat de la població. No sé quina tranquil·litat pot donar el saber que les persones depravades que van cometre els atemptats portaven Kalashnikov de darrera generació, armes fabricades i venudes per les grans potències, molt similars a les dels militars que els estan “protegint” ara.

4. Cal anar al fons de la qüestió. No s’hi val analitzar les coses només des dels fets immediats, ni fer falses simplificacions. Ni la situació de l’Orient Mitjà (per posar un exemple) és només fruit d’una malíssima colonització i descolonització –que també-, ni s’ha creat l’Estat Islàmic de la nit al matí per la dèria retorçada d’uns quants ideòlegs d’un Islam oscurantista. Si volem tenir una pista recent d’un conflicte difícil de resoldre la podem trobar en la gravíssima irresponsabilitat d’una invasió d’Iraq que no va resoldre res (més enllà de la continuïtat en la producció de petroli i gas per a l’exportació), i si volem anar més lluny podem analitzar el sentit dels suports interessats de les grans potències a dictadures com la dels Assad a Síria, a la creació de l’estat d’Israel sense assegurar abans la pervivència pacífica del poble palestí, o a la creació de l’estat de Jordània com a submarí d’occident a la zona.

Dit tot això, només podríem concloure dues coses: que la raó de la força (els exèrcits, les invasions, la injerència externa) està esgotant la seva capacitat de solució a qualsevol mena de conflicte –som molts els que pensem que mai l’ha tingut, però ho semblava-, i que en la situació actual cal fer alguna cosa per aturar un brou de cultiu mundial ple de conflictes larvats, animadversions, prejudicis, lluites de poder i d’influència internacionals, situacions de lesa injustícia.

I ara, què? Doncs, provar de fer-ho diferent JA per arribar a resultats diferents. Contra el terrorisme, mesures policials i de cooperación internacional, però posant per davant la voluntat d’entesa als interessos econòmics, buscant la part de raó de qualsevol adversari i respectant-la, arbitrant allà on es pugui, defugint la força, desmilitaritzant les idees i les conciencies, pensant diferent …

Difícil? Molt. No ho podem negar. Sempre ho han estat els grans reptes humans. Però si el que ens preocupa de debò són la convivència pacífica i el progrés humà, aquest és el camí i no n’hi ha cap altre. Els exèrcits i la força ens han portat sempre a una mescla de món verd caqui del fang i vermell de la sang vessada. En volem més, i per molt de temps, de sang i de prejudicis?