divendres, 13 de maig del 2016

La pau passa pels impostos

Aquestes setmanes s'està parlant molt de la possibilitat d'incrementar la pressió fiscal a les rendes més altes i rebaixar-la a les rendes mitjanes i baixes. Una mesura, en principi, que va en línia amb l'objectiu últim dels impostos, que és el d'assegurar el finançament d'uns serveis dignes per a tota la població fent que la càrrega d'aportacions estigui distribuïda de la manera més justa possible.

Sembla que tothom està d'acord -més o menys- amb el principi general. El problema comença quan calculem el que ens toca pagar mentre pensem que d'altres s'ho estalvien amb "jocs de mans" que els assalariats no sabem ni podem fer. Llavors parlar de fiscalitat i d'impostos sembla que sigui esmentar el dimoni, sempre que no sigui per fer demagògia pre-electoral: llavors, per un misteri de la ciència, els números quadren i es poden baixar impostos: el de successions amb CIU el 2010 (quan actualment afecta només un 3% de la població i es ven com si tots en sortim beneficiats), o ara el PP abaixant l'IRPF quan el dèficit i el deute públic augmenten i els haurem de pagar entre tots tard o d'hora.

Què hi ha, realment, darrera aquesta demagògia de fer dels impostos una moneda de canvi electoral?
Al meu parer, en primer lloc, hi ha una voluntat explícita de mantenir una gran opacitat d'informació fiscal per no haver de donar massa explicacions. El frau fiscal a Espanya, per exemple, està al voltant d'un 22-25% mentre a la UE es calcula que està en el 12-25%. Però no hi ha cap estudi que quantifiqui amb exactitud aquest frau, ni cap demanda del Ministerio de Hacienda per fer-lo.

Aquesta desídia i manca d'informació no són casuals ni exclusives de l'estat espanyol. Els darrers "escàndols" com el wikileaks, Luxleaks, Panamáleaks, etc no són més que intents de la ciutadania mundial per conèixer unes pràctiques d'elusió fiscal que no són perseguibles penalment però sí moralment, perquè atempten contra la justícia distributiva i demostren que les elits econòmiques i polítiques no contribueixen més que marginalment a la construcció de l'Estat del benestar.

Si ja és greu que es mantinguin estructures al servei d'un 1% de la humanitat amb  l'única finalitat de consolidar privilegis (paradisos fiscals, empreses pantalla, etc), hi ha una cosa encara més greu: la mateixa legalitat és escandalosa, en afavorir constantment la creació de riquesa per part dels més rics, les grans empreses i les fortunes personals, que no tributen proporcionalment com tocaria!.

L'opacitat i l'afavoriment -fins i tot legal- de les elits faciliten, també, altres negocis corruptes que resten fora del control ciutadà, entre els quals el comerç d'armes no és el menor. Per això l'adveniment d'una nova cultura fiscal i el refús a la demagògia quan ens parlen d'impostos és una eina imprescindible per a un món més segur i en pau. I em sembla que només la pressió ciutadana organitzada pot fer que no ens venguin "sopars de duro": els serveis s'han de pagar i ho hem de fer entre tots i totes. Només així progressarem com a societat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada