Ha caigut a les meves
mans un quadern escrit per en Joan Carrera, de “Cristianisme i Justícia”
(Fundació Lluís Espinal), amb el títol Viure
amb menys per viure millor, que em sembla molt inspirador, entre altres
coses perquè tracta una problemàtica que des de fa anys em neguiteja molt: ¿És
possible una evolució humanista del capitalisme, si aquest viu immers en la
ideología del creixement il·limitat?
Sí, ja sé que algú em pot
dir que capitalisme i humanisme són un oxímoron … no sóc pas ingenu, però
donada la dificultat per trobar un sistema socioeconòmic alternatiu a nivell
global, la lentitud amb què els poders i la ciutadania organitzada prenen
decisions per fer un món més sostenible, i fins i tot la imperfecció de les
mesures per regular –ni que sigui parcialment—la voracitat del capital per
generar cada cop més lucre i més desigualtat, … donada aquesta dificultat, vull
posar l’esperança en algunes coses que percebo a partir d’un creixent
descontentament social arreu del món. Però primer deixeu-me fer un repàs al
funcionament del capitalisme actual, que ha passat de la postmodernitat a
l’edat de la indecència.
Comencem pel respecte al
planeta on vivim. Quan escric aquestes ratlles resten només deu anys per
acomplir els 17 “Objectius de Desenvolupament Sostenible” (ODS), representats
per aquest cercle de colors que molts portem a la solapa, i la veritat és que el més calent és a l’aigüera: no estem
fent els deures, ni a nivel global ni a nivel local ni personal: les empreses
industrials evolucionen per canviar algunes coses però no el model de consum,
les empreses de serveis –com les turístiques, les aeronàutiques i les grans
distribuidores—no proposen cap canvi que no passi d’algunes millores
tecnològiques concretes, l’activitat primària (agricultura, ramaderia, pesca) segueix essent majoritàriament depredadora, i
els nostres hàbits de consum –fins i tot els de la minvant classe mitjana—han
canviat molt poc tot i haver pres consciència de l’esgotament del planeta.
Des del punt de vista
socioeconòmic, estem constatant dues espirals complementàries, molt ben
descrites pel filòsof francès Frédéric Gros i que cada cop giren més ràpid.
D’una banda l’espiral d’empobriment de les classes mitjanes, que viuen/vivim
amb menys seguretats, sous més baixos i situacions de precarització que es
generalitzen. D’una altra banda l’espiral d’enriquiment exponencial d’una minoria
(les elits que conformen el 1% de la població mundial). Les dues són espirals
de desclassament, que demostren que l’equilibri de forces entre el treball i el
capital s’ha trencat descaradament a favor del segon.
I què en podem dir de la
governabilitat mundial? Els poders públics no són capaços, avui per avui, de regular
les normes de joc per limitar els excessos del capitalisme –que tothom coneix—i
orientar normes i lleis cap al bé comú i la igualtat d’oportunitats. Ans al
contrari, les portes giratòries entre la política i l’economia s’han fet
transparents i ara en ambdues direccions. Primer es va legislar a favor de
l’estatu quo per defensar el capitalisme, després es van començar a laminar
alguns drets socials i polítics costosament aconseguits, per tal de mantenir la
camama, i en un tercer estadi estem assistint als governs d’alguns magnats
econòmics que no necessiten lacais que els facin la feina; la fan ells
mateixos.
Pel que fa a l’àmbit
científic i tecnològic, els avenços són impressionants i hi ha un cert consens
que aquests han anat molt més ràpid que la nostra capacitat col·lectiva per
donar-los un sentit humanitzador. La tecnologia ens va humanitzar fa anys i ara
pot servir per deshumanitzar-nos. Les forces de la natura eren combatudes per la humanitat per
viure en equilibri, fins fa ben poc, i ara és la humanitat la que pot acabar
amb la natura tal com la coneixem. En aquest canvi d’època no solament estem
modificant la nostra forma de vida, sinó que tenim el potencial real de
destruir-la per pura voracitat.
Segons el meu punt de
vista, això és possible per tres factors que es combinen de manera molt sàvia
en el capitalisme indecent. La idea del que suposa el triomf a la vida (els
valors), el control social per part de les elits (les normes socials) i el
domini de les pors col·lectives per part dels poders públics (els límits de la
desobediència) són aquests factors. Un conjunt de valors, normes i límits
sostenen actualment un sistema que moltíssima gent arreu del món posa en dubte,
critica, i fins i tot desobeeix a petita escala.
S’ha generalitzat la idea
de que el triomf a la vida té molt a veure amb l’acumulació de diners, en un
marc de competència amb els altres i en un substracte de llibertat individual;
en una escala de valors on la col·laboració mútua hi pinta poc i en un
substracte social on la igualtat d’oportunitats és pura retòrica perquè les
cartes estan marcades des d’abans de néixer. La mateixa idea de triomf
individual i lliure conté una càrrega ideològica cada cop més contestada.
D’altra banda, el control
social s’ha fet més complex i difícil perquè el capitalisme s’ha fet també més
polièdric: enriquiment a través de l’endeutament generalitzat dels altres,
sistematització de l’accionariat, importància creixent de l’especulació
financera, avenços tecnològics que relativitzen sovint la importància de la
força del treball, etc. Dels anys en què les tres institucions que formaven la
gent per a l’obediència –l’escola, l’exèrcit i les esglésies—tenien un poder
real de submissió s’ha passat a una situació en què són necessàries les
“veritats” fabricades des dels poders i les “distraccions deshumanitzadores”
per mantenir el personal obedient i en ordre.
Finalment, the last but not least, el capitalisme
indecent manté alguns mecanismes molt poderosos per mantenir les elits com a
tals. Les falses notícies estan a l’ordre del dia, confonent interessadament
uns i altres. Els nacionalismes d’Estat parlen cada cop més d’ells i nosaltres,
polaritzant posicions ideològiques i anatematitzant l’altre, l’estranger, el
que és diferent, com una amenaça potencial per al ‘nosaltres’. L’obediència a
les lleis es converteix en un absolut que impideix la crítica. Les pors estan
sempre presents a la nostra vida per tal de paralitzar la contestació: quan no
és el terrorisme és una pandèmia, catàstrofes no sempre tan naturals o guerres
sempre provocades pels altres i que ens amenacen directament. Sabíem de sempre
que la por paralitza, però no sospitavem que es podria fabricar un escenari de
pors permanents.
Després de relatar
aquesta mena d’apocalipsi vull parlar dels motius d’esperança, que també hi són
i cal ressaltar-los.
Hi ha un malestar generalitzat
que recorre tots els països i explosiona de formes molt diverses. Si no ens
fixem en el detonant, diferent a cada lloc –l’increment de tarifes de transport
a Xile, l’ocultació de l’abast del
coronavirus a la Xina o la injustícia que provoca els desnonaments a Catalunya—podem
copsar un corrent de fons en aquelles capes de població que s’espolsen la son
de les orelles i no estan disposades a mantenir una dieta de treball, lleure i
petits plaers a canvi de no gobernar la propia vida. Malgrat els esforços del
sistema per “generar ciutadans acrítics, poc reflexius, mansos consumidors,
competitius i treballadors tecnòcrates” (Joan
Carrera) cada cop hi ha més respostes critiques, reflexives, que cerquen un
consum diferent i amb esperit cooperatiu.
Un malestar que sovint es
manifesta en respostes que beuen del pacifisme i de la noviolència activa, de
la participación democrática i de l’aprofundiment de valors com la cooperació,
la solidaritat i l’altruïsme. Uns moviments que van néixer per oposar-se a la
globalització del capital han anat prenent altres formes. Des de l’ocupació de
Wall Street o el 15-M a Espanya, ja fa uns anys, a altres moviments socials que
cerquen la dignificació de la vida humana i empenyen governs i poders a prendre
mesures, per ara només reactives, a les demandes socials.
Fa uns anys parlàvem “d’illes
de compromís”, de petits exemples locals i concrets de que “un altre món és
possible”. Ara el malestar i les lluites socials es generalitzen en llocs tan
distants i diferents com Hong Kong, Bolívia, Tunísia, Catalunya, l’Índia,
Brasil, Nigèria, Egipte, Turquia, Argentina o Etiòpia. Hi ha un corrent soterrat
més enllà dels conflictes concrets, que empeny molta gent a sortir al carrer arreu
del món per defensar drets, per reclamar una forma de vida més humana, amb
valors com la simplicitat, la solidaritat, l’austeritat, l’alltruïsme i la cooperació
entre iguals. L’economia del bé comú era una expressió que feia somriure fa uns
anys; ara parlem d’economia circular i els poders econòmics la menystenen però
ja no se’n riuen.
Com ja deia Gandhi,
primer ens ignoren, després se’n riuen, després ens critiquen i ens maltracten,
i finalment guanyem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada