Fa poc més de dos anys, en un edifici
ocupat del barri de la Bonanova, a Barcelona, es podia llegir una pancarta que
deia “Vuestro lujo es nuestra miseria”.
És només una de les moltes manifestacions que parlen del profund descontentament que, des de fa anys,
s’estén entre una bona part de la població dels països democràtics d’arreu del
món.
Una enquesta feta a set països de
Llatinoamèrica l’any 2023 assenyala que el 47% de les persones deia estar
disposades a perdre drets si amb
això milloren la seva “llibertat”, que molts llegim més aviat com a “seguretat”,
donada la manipulació que s’està fent de la paraula llibertat.
I encara més. Les narratives sobre la
immigració relacionades amb la delinqüència i l’exageració del nombre de
persones immigrants que entren cada any a Europa propicien un estat d’ànim
bastant generalitzat de por i de desconcert, a tot Occident, sobre el futur de
les nostres identitats i de l’estat del benestar.
Són tres cares d’una mateixa realitat.
La desigualtat creixent que ens
retorna imatges de segles enrere –molta gent que treballa i, malgrat això, és
pobra--, el desconcert davant la
inseguretat vital que genera la injusticia d’un sistema econòmic depredador, i
la pèrdua d’una identitat nacional homogènia, perquè les nostres societats
són cada cop més multiculturals (ull! , i no són interculturals de veritat),
provoquen un estat de dubte sobre les nostres democràcies que és el caldo de
cultiu per als salvadors de tota la vida, que ofereixen receptes senzilles a un
món complex com mai, que està a l’albir d’una nova època.
La recepta, aquí i allà, comença amb un discurs de l’odi a tot allò que és
forani, o estrany, i ha estat molt gradual en els darrers anys. Aquesta gradualitat és la primera
característica important. La granota que cau a l’olla en aigua freda no nota
com es va escalfant al foc i acaba morint bullida. Així, el discurs comença
dient que perdem identitat, i això és perquè hi ha gent d’altres cultures molt
diferents que arrabassaran la nostra, segueix dient que el nouvingut és un
perill, té privilegis i serveis que nosaltres no tenim, i les institucions no
fan res per resoldre-ho. Aviat degenera en un discurs dicotòmic, de bons i dolents, de nosaltres i ells,
molt útil per crear polarització. És un discurs que es dirigeix al cor i a
l’estómac, i combatre’l amb arguments racionals no ha tingut fins ara massa
efecte.
En aquesta partició de la societat entre
bons i dolents, a més a més dels
foranis i els racialitzats poc a poc van caient al bàndol dels dolents aquells que critiquen l’statu
quo, els defensors dels drets o de diferents causes, des del feminisme fins al
pacifisme passant pel dret a l’habitatge, la sanitat pública o la crisi climàtica.
El missatge subliminal és que la crítica social és perversa. Ja ho deia el
dictador Franco, “haga como yo y no se meta en política”.
La segona característica que defineix la
simplificació del discurs xenòfob i racista, és l’exaltació del patriarcat i la
cultura masclista. Amagar la
violència de gènere, eliminar tota diferència que no sigui la d’home-dona,
justificar els privilegis de les elits ‘salvadores’ i promoure un model de
masculinitat que justifiqui conductes patriarcals en són bons exemples.
En nom de la resolució dels problemes
reals, aquells que importen a la gent, es condueix el discurs a un nou nacionalisme excloent, a criticar sempre que es pot
la cooperació amb altres països o qualsevol cessió de poder (com a la Unió
Europea, per exemple), i a justificar la concentració del poder en poques mans
–raonament històricament patriarcal--, fins que la lògica demana promoure
l’autocràcia i la resposta autoritària davant qualsevol dissensió
I encara una tercera característica
d’aquest discurs radical: les aliances
amb els elements més conservadors de tres poders fàctics, el judicial, el
religiós i el militar. Aliances teixides amb criteris “democràtics”, afavorint
els discursos comuns, deixant entreveure els avantatges per a cadascun d’ells en
forma de prebendes .Una forma subtil d’eixamplar
la base social però fer-ho des de
dalt, des del poder que té capacitat de persuassió en àmplies capes de
població.
Respondre a tot això des de la convicció
democràtica és possible. Passa perquè una part significativa de la ciutadania
es convenci de que una societat
cohesionada és aquella que treballa per la justicia –donar a cadascú allò
que necessita—, per la igualtat d’oportunitats –oferint serveis públics de
qualitat i per a tohom—i per la resolució dels seus conflictes mitjançant el diàleg i la negociació, no des de la
imposició, les mitges veritats o els privilegis dels de sempre.
La democràcia és un tresor que cal
cuidar cada dia, i millorar-la, fer-la més participativa, ara mateix és un
imperatiu. Des del pacifisme repetim sovint que les societats democràtiques són
molt imperfectes però són també les més pacifiques, tot i la seva altíssima
capacitat de millora.
El treball de les entitats de pau és una
cursa de resistència, no de velocitat, perquè els canvis culturals requereixen
temps. Sempre ens sembla que fem tard, però la contribució de les lluites
comunitàries per un món diferent i més humà és imprescindible. Propiciar el
diàleg i la cohesió social amb arguments és important, però arribar al cor de
la gent encara ho és més, i per això seguim treballant perquè hi hagi més
bondat i més justicia, menys individualisme i més comunitat, menys armes i més
voluntat de consens.
En aquest moment històric de tanta
violència i rearmament general pot semblar una ingenuïtat, parlar així. Per a
nosaltres és realisme, donat que fa milers d’anys d’un gran fracàs col·lectiu,
d’això tan estúpid que diu que si vols la pau, prepara la guerra. Així ens va.
