Regular el comerç d'armes: ara va de bo

Durant aquest mes de juliol delegacions de governs de tot el món debateixen  a Nova York l'abast i les condiciones en què es firmarà el primer Tractat de la Història que ha de regular el comerç d'armes. Estem davant una cruïlla important, després de molts anys de treball per part de la coalició d'ONG que hem treballat aquest assumpte i d'altres organitzacions de la societat civil.
Podem acabar el mes amb una decepció i un Tractat només orientatiu, que no inclogui tot tipus d'armes i municions, i altres coses per l'estil o bé podrem celebrar que per primer cop es posen les bases per avançar cap a un control efectiu de les armes, també de les armes lleugeres i les municions, que maten cada dia 1.500 persones arreu del món.
La primera setmana de la Conferència deixa un saldo preocupant: per motis diversos molts països no treballen per un Tractat efectiu i vinculant amb els drets humans. Egipte exigeix una delegació palestina, Els Estats Units i Israel amenacen amb deixar la conferència si això succeeix, i Russia i Xina es freguen les mans perquè no són ells els que han d'obstruir un Tractat que no els agrada.
Hi ha encara molt debat per endavant ...i com sempre l'opinió pública mundial, com més informada estigui durant aquest temps, més pressió podrà fer perquè s'acabi la vergonya d'un comerç que suposa enriquiment amb la mort i el sofriment. humanos.

Pensàvem que érem rics i compràvem moltes armes

Aquests dies assistim atònits a alguns debats que mai no hauríem imaginat ni en somnis. Ens havíem acostumat a pensar que el món es dividia en Occident i la resta i ara veiem que la resta són moltíssims, i molts d'ells disposats a treballar tant i en unes condiciones tan diferents a les nostres que no podem competir a oferir serveis, béns i productes com els seus, si no tornem quasi a l'Edat mitjana.
En guanyar justícia social, drets polítics, econòmics i allò que en dèiem qualitat de vida, a Europa hem fet palès allò que algunes persones ens deien amb posat preocupat: que aquests guanys socials són incompatibles amb un sistema econòmic i social -el capitalisme- depredador, competitiu i que aconsegueix riquesa però no la sap distribuir.
I com que no tenim cap alternativa a mà, el mercat guanya i els drets perden dia a dia. I tot passa davant nostre mentre no atinem
Mentrestant, com pensàvem que érem rics ens vam endeutar, i aquells que ens van oferir el caramel -Bankia per exemple, o La Caixa o el Deutche Bank- es van enriquir molt però en una roda infernal que s'està acabant com el rosari de l'aurora. Quan tot era barat baixàvem els impostos, compràvem moltes armes, viatjàvem amb avió per quatre duros, i per fer-nos gastar més i que girés la maneta ens deien que la vida era una festa on hi havia barra lliure.
Ara, quan vénen mal dades, tots semblem igualment culpables i ens obliguen a pagar a festa.
No, definitivament, hi ha alguna cosa que no quadra: no pot ser que es dilueixi la responsabilitat del qui organitza la festa i de qui n'ha guanyat molta riquesa entre totes les persones que hi han estat convidades.
Per tal de no veure perdre més drets, per tal de que els poders públics i els poders econòmics comptin de veritat amb nosaltres, us invito a plantar-nos i que ens preguntin què volem. De moment, cap més retallada discrecional.
Perquè a mi, quan em preguntin, els diré que es recuperin molts diners en sanitat i educació i en canvi deixem de pagar totes les armes que deu l'Estat espanyol en aquests moments (només uns 27.000 milions d'euros). Si encara no n'hi ha prou amb això, en seguirem parlant.
Mentre no em preguntin, em planto: no a qualsevol disminució de serveis públics.

Mercats 5 - Cooperació 0

O el que és el mateix: Militarisme 5 - Pau 0.
Fa un dies el govern del PP vapresentar l Parlament espanyoil els Pressupostos Generals de l'Estat, que fan palesa una vergonya ja anunciada: retallades dràstiques en nombrosos capítols de riquesa humana per al país (72% en cooperació internacional al desenvolupament AECID, 30% en Ciència, disminució brusca de transferències a CC.AA., ...) mentre altres capítols, com el Ministeri de Defensa, es retallen en un 8,8% o el Ministeri de l'Interior en un 3,4%, mentre s'anuncia una vergonyant amnistia fiscal i un increment de l'IRPF per als ciutadans que paguem els nostres impostos via salari.

El més important, no obstant, no és allò que es retalla sinó allò que no es fa: no es repensa un impost de succesions ni una taxa a les transaccions especulatives, no es gravenm les propietats de l'Església catòlica amb l'IBI que paga tothom, no s'anulen les obres de l'AVE al Nord que s'han dmostrat faraòniques  poc rendibles, no s'implanta un salari màxim professional, etc.

Aquestes són les prioritats del Govern. Ens han marcat un cabàs de gols i estem tan esporuguits per la crisi que ens costa reacionar. Per si la dada pot ajudar a fer-ho, aquí en va una: ¿Sabíeu que la quantitat de milions d'euros (27.000) que Espanya vol retallar dels pressupostos coincideix exactament amb el deute acumulat pel Ministeri de Defensa per a "armament que no necessitem i escenaris bèl·lics que no contemplem"? (eclaracions de Constantino Méndez, ex-Secretari de Defensa, a EL PAIS el dia 13 d'agost de 2011).

Seguim restant quiets? ¿No us sembla que hauríem de declarar-nos tots antisistema?

Supervivents d'Hiroshima a Barcelona

Aquesta setmana la Fundació per la Pau ha acollit a Barcelona deu supervivents d'Hiroshimna -anomenats hibakushas- y ha organitzat una visita al Parlament de Catalunya, on els ha rebut la presidenta Núria de Gispert i s'han reunit amb representants de tres grups parlamentaris, a qui van demanar una resolució de condemna a l'armament nuclear i la petició perquè el Parlament espanyol faci el mateix.

Els testimonis d'aquestes deu persones, que denuncien tant l'armament nuclear conm l'energia nuclear en general, són molt emotius i fins i tot esfereïdors. Veure de prop aquestes persones i escoltar el seu drama em reafirma en el convenciment de que no hi ha energia nuclear bona. L'energia nuclear és, pel cap baix, molt perillosa, altament destructiva i contaminant durant moilts segles. Convé que ens ho anem recordant i que ho fem saber a l'opinió pública tants cops com calgui.

Amb les coses de menjar no s'hi juga

Fa uns dies vaig escoltar aquesta frase -que em va transportar a la meva infància- en boca d'una mare jove dirigint-se al seu fill. Com estic molt sensible a les penúries econòmiques de bastantes persones properes, no em va ressonar en sentit literal sinó en clau de drets.

Confesso que vaig sentir molta indignació en recordar les mesures que -cada dia, a tota hora i per diversos mitjans- els governants ens imposen com una medicina obligada a una malaltia quasi incurable que es diu crisi. I, com en la medicina 'ortodoxa', estic segur que estem confonent (de forma interessada, els mercats no són tontos) els símptomes amb les causes, i a base de retallades a tort i a dret s'ataquen els símptomes d'una disbauxa que diuen que hem comès anys ha, sense atacar i ni tan sols parlar de les causes, la principal de les quals és un sistema econòmic que es basa en la competència, el lucre i la iniciativa individual que condueixen a la desigualtat cada cop més gran entre col·lectius i persones diverses.

La conseqüència ens l'anem trobant cada dia: més desigualtat econòmica, més retallada de drets socials i poca solució als problemes globals que es diuen vivenda, treball, sostenibilitat ambiental, pau social i una vida digna per a tothom. Hi ha una línia vermella que no hem de permetre passar, i aquesta línia envolta els nostres drets civils, socials i econòmics guanyats a base de regular i posar límits al sistema depredador. Jo no jugo. Amb les coses de menjar, amb els drets de tothom no hi jugo.

Quina inseguretat amb el Consell de Seguretat!

El veto recent de Rússia i la Xina a una declaració de condemna al règim d'Al Assad a Síria -inadmissible quan hi ha en joc la conculcació dels drets més elementals de tot un poble- ha deixat veure, per enèssima vegada, la doble moral amb què es mesuren les coses: Els Estats Units i Europa posen el crit al cel i inenten noves formes de pressió (benvingudes siguin), quan els primers ens tenen acostumats a vetar sistemàticament qualsevol declaració de condemna a la conducta de l'estat d'Israel, sigui quin sigui el tema.

Aquesta és una mostra clara de la perillositat del dret de veto en el Consell de Seguretat, que desdibuixa els esforços per ptreservar la seguretat mundial y molt sovint els inutilitza. Tan de bo s'aixequi un clamor ciutadà mundial contra el dret de veto. Mereixerà, d'entrada, el premi Nobel de la Pau.

Escòcia, Catalunya, Flandes

Resultarà, per variar, que els estats jacobins d'Europa hauran de mirar cap als Estats Units per trobar un federalisme menys complexe i que deixa respirar els seus estats. N'estic tan tip d'haver de triar entre nacionalismes i entre "identitats que maten" (en paraules sàvies d'Amin Malouff), d'haver de fer les gràcies tant sí com no a la "marca España" que ara es torna a posar de moda (ai làs!), que desitjaria que els polítics i les societats civils de Flandes, Escòcia i Catalunya es posessin d'acord a dibuixar un full de ruta incontestable per ser d'Europa sense més servituds. Tan difícil seria?