L'Alfons Banda i jo, dos colors i un mateix ideal

Bon amic Alfons,

T’escric a pocs metres del teu llit, quasi veient com la teva vida s’apaga però segur de que les teves idees i ideals perduraran fins més enllà dels nostres fills.

Amb el cor tendre i el cap clar repasso les etapes de la nostra vella amistat, de més de trenta-cinc anys, i me’n faig creus de la poderosa influència que has tingut en la meva vida, des d’aquells temps en què conversàvem al teu despatx de la direcció de batxillerat als jesuïtes del carrer Casp, en una planta baixa que donava als patis de l’escola …

És realment curiosa la nostra amistat, que s’assembla a aquells motlles de fang –el positiu i el seu negatiu- que es complementen per crear qualsevol objecte bell. No vull semblar pretenciós, però moltes vegades he tingut la certesa que la meva aportació al teu creixement personal ha estat donar-te allò que tu volies complementar, de la mateixa manera que jo he sentit que el teu ajut al meu creixement –molt gran, substanciós, de fons- ha estat donar-me allò que a mi em faltava.

Tu ets analític, jo creatiu, tu ets lent, jo accelerat, tu ets prudent, jo agosarat, tu ets reflexiu, jo hiperactiu, tu observes fins al detall de les rajoles de terra, jo observo el conjunt amb la seva harmonia, tu estàs segur del que defenses, jo sóc capaç de defensar una cosa per a estar-ne segur.

Potser per això m’has enriquit fins al punt que puc dir que la meva vida és molt millor des de que et conec. Un amic comú ens va dir que la Fundació per la Pau (FundiPau) era l’obra de la teva vida. M’hi vas embrancar –com a tants d’altres- i has fet que també sigui una part importantíssima de la meva.

Els dos hem compartit durant trenta anys una manera de seguir el camí de la pau. Hem pogut fer d’això un ideal de millora de la humanitat, que no acaba de copsar la riquesa de la concòrdia, del diàleg, de la resolució pacífica dels conflictes … potser perquè encara falta una mica de feina per fer d’aquest camí l’únic camí possible per a la humanitat.

Te’n vas en una data molt assenyalada, l’aniversari de la mort del mahatma Gandhi, que va assolir molts objectius per la via que ha estat per a tu la guia de comportament de tota la teva vida.

Gràcies, Alfons, per ser un mestre a més d’un amic. Estaràs sempre present en el meu cor.

Xavier, 30 de gener de 2014

La ciutadania i el poder: distància creixent, confiança minvant

Que els moviments ciutadans tenen cada cop més força és una afirmació quasi indicutible. Que aquesta força pren sovint direccions erràtiques també sembla una realitat. Avui per avui una opinió pública formada, lúcida i activa té una capacitat de mobilitzaciói, de creació de pensament i d'albirar nous horitzons que a ningú no se li escapa; tampoc als poders, que tenen encara capacitat d'atemorir però cada cop menys capacitat de convèncer.

El poder polític està cada cop més empeltat al poder econòmic -veritable artífex de la desfeta social que suposa la desigualtat creixent i cruixent-, i cada cop més allunyat de la gent, perquè la ciutadania formada i informada no es pot creure les coartades dels tecnòcrates que diuen governar-nos, ni les bondats de les grans empreses que fan obres de beneficència minses mentre defrauden sistemàticament quantiotats milionàries al fisc mitjançant argúcies legals o il·legals (cotitzant en paradisos fiscals, per exemple). Per ara la ciutadania respoin amb una confiança il·limitada que es tradueix alhora en moviments contestaris unes vegades, en respostes individualistes en altres o en un relativisme cínic cada cop més estès.

Però la societat del 99% cada cop es conformarà menys a ser espectadora sofrent de la injustícia d'u poder polític dèbil, allunyat i servil, d'un poder judicial que promou la desigualtat atorgant privilegis als rics i poderosos, d'un poder econòmic aviciat i trampós, que mai no en té proui especula amb la vida, i d'un poder dels media que s'està convertint en corretja de transmissió dels grans interessos econòmics.

Acabem el 2013 amb una confiança bastant minsa en la justícia d'un sistema que incrementa la desigualtat sense límits. Recuperar un cert nivell de confiança és imprescindible perquè les coses funcionin i això demana, al meu parer, un treball en molts fronts, dels quals en destaco tres:

• la regulació estricta de guanys i beneficis empresarials, lligada a una reforma fiscal en profunditat que sigui autènticament progressiva. Limitar la riquesa no ha de ser necessàriament negatiu per a l'economia mundial ni per al futur d'un sistema que no es pot basar a créixer eternament
• la regulació estricta de les lleis del mercat, amb la supressió de paradisos fiscals i la limitació de l'economia especulativa, font de "bombolles" futures (mercat de futurs, bitcoins, etc)
• la regeneració política, a partir de canvis profunds en les regles democràtiques per tal de promoure una participació ciutadana autèntica i una limitació del poder coercitiu dels estats

Només amb això, se'ns ha girat feina  ...  Que tinguem un bon 2014!

La Constitució, tan important i tan relativa

Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, un dels set ponents constitucionals, tramesa pel professor Enric Casulleras de la Universitat de Vic. Relativitza absolutament l'impediment -per exemple- de consultar la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur estatus polític.

 

"Distinguido y admirado don Miguel,

En vano he esperado que terciase usted en el debate sobre el proceso
de secesión de Catalunya. Como al parecer, el principal argumento
contra la declaración unilateral de independencia es su ilegalidad en
términos constitucionales, me gustaría que usted recordase a los
españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el
artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio
español,y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su
redacción.
Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del
Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba
debatiendo tan espinoso asunto. Haría usted una gran aportación a la
democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con
su intervención en caso de que el contenido del sobre no se
incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional.
Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma
del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con
graves amenazas.
Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos
firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y
nulos de pleno derecho.

La anterior petición no menoscaba la alta consideración que nos merece
su ilustrada aportación humanística e intelectual a la convivencia
entre los ciudadanos de este país (muy pronto, países, espero).

            Reciba mis más respetuosos saludos. Suyo,

           Enric Casulleras"

Diplomàcia de vol ras

Reprodueixo aquest article d'un col·lega, director d'una ONG de cooperació al desenvolupament, publicat al diari ARA fa us dies i que dóna una imatge clara de la pobresa d'horitzons del govern català pel que fa a la solidaritat internacional.
Però l'Estat espanyol tampoc no es queda curt: des de fa dos anys la convocatòria de suport a les ONG consisteix en la partida que la ciutadania destina al 0,7% en la seva declaració d'IRPF, i ... unes engrunes més.

"El moment de fer els pressupostos és un reflex més fidel del país que
portem al cap que el moment de fer els programes electorals. Passar de
destinar 11,9 milions el 2013, a 3,4 milions d'euros el 2014 a la
promoció de la pau, el drets humans i la cooperació que fan les entitats
socials, ens dóna un missatge prou entenedor. Sobre tot quan s’acumula
en aquest terreny un 95% de retallades en els darrers anys.

Desvestir la cooperació internacional per vestir una autocooperació
diplomàtica i econòmica sense ànima social reflecteix també una visió
maldestra de les relacions internacionals. Fins i tot els governs més
conservadors del nostre entorn han après fa dècades que no es pot
demanar sense oferir. Sortir al món a parlar dels nostres drets
desentenent-se dels dels altres no sembla una diplomàcia molt
intel·ligent.

A més el que projectem cap enfora acostuma a ser un reflex molt fidel de
les prioritats cap endins: ni pau social, ni drets socials, ni
cooperació. És aquest també aquesta la proposta per a la construcció
nacional de la resta de forces que aspiren a governar?"

Àlex Guillamón (Àgora Nord Sud)

La desigualtat, el gran problema

El prestigiós periodista Nicholas Kristof (dos cops premi Pulitzer) celebra en un article recent al The New York Times que hi ha la possibilitat de que la pobresa extrema (mortalitat infantil, sostre de palla, malalties i discapacitats evitables) s'acabi abans de 2030. Es basa en unes dades del Banc Mundial que assenyalen que la proporció de persones que viuen en condicions d'extrema pobresa al món s'ha reduït des d'una de cada dues el 1980 fins a una de cada cinc avui, i l'objectiu és haver reduït aquesta proporció a gairebé zero l'any 2030.

De seguida assenyala també que la fi de la subsistència en condicions extremes no resol el problema de la pobresa "massa gran en les nostres societats", però ajuda a resoldre altres dificultats com la superpoblació, ja que "quan les famílies saben que els seus fills sobreviuran, és més probable que en tinguin menys i que hi inverteixinmés recursos. De fet hi ha dades que ho avalen, com per exemple l'índex promig de natalitat a Bangla Desh, que ha passat en tan sols una generació de cinc fills a 2,2 per dona.

Fins aquí, la bona notícia. Alguns compromisos internacionals (com els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni), alguns compromisos nacionals (com el dels estats que segueixen dedicant el 0,7% del PIB a Ajut al desenvolupament), algunes pressions ciutadanes, l'acció continuada de moviments, ONG i instàncies solidàries i el mecenatge privat han fet que ara "estem millor que quan estàvem pitjor", i podem contradir amb força els profetes del mal que fa temps que diuen que la solidaritat internacional no serveix de res. Ens trobem, realment, en un tombant històric.

Un moment històric que afronta una gran contradicció: avui hi ha més persones al món que tenen telèfon mòbil que no pas lavabos, i el nivell de vida de les classes mitjanes urbanes -en general- està empitjorant, fent que la desigualtat augmenti en totes les societats en una mesura preocupant.

Les elits econòmiques (i polítiques) s'estan dotant poc a poc d'una cort de persones amb sous alts, bons contactes, consumidors culturals que no arriben a formar ni el 20% del cos social. Hi ha un altre 20% que viu per sota del llindar de la pobresa, en realitats on es busquen apòsits, recursos, subsidis i ajuts públics o privats que ratllen la beneficència, i un 60% de persones cada cop més ben informades i formades, que som contribuents nets d'un sistema que carrega sobre elles la major càrrega fiscal i responsabilitat ciutadana.

Aquesta és la ciutadania que avui té por de perdre ... el que està perdent mentre passa por! Però això no és per sempre, perquè hi ha una gran capacitat de canvi en l'esperit humà i també una gran intolerància davant la desigualtat creixent. Aquesta és l'eina més potent per canviar les coses.

Carta als federalistes espanyols

Sé que molts de vosaltres esteu desconcertats davant el procés de sobirania que està vivint Catalunya. Ho sé perquè hem compartit moltes causes i ara no responeu els meus correus. Sé que fins i tot molts de vosaltres patiu per allò que costa comprendre des de l'ambient mediàtic espanyol.

La causa del nostre "prou" (molt majoritària, transversa, inclusiva, intergeneracional) és la comprovació de que el pacte per conviure en un Estat on es reconegui la diversitat, la diferència com un valor, on no hi hagi un centre xuclador i una perifèria, on tothom vegi premiat el seu esforç, és impossible. Fins i tot molts dels que provenim d'una ideologia universalista i federalista (el socialisme) ens hem convençut que en aquest estat jacobí de matriu castellana és impossible, perquè no té aquest ADN pluricultural i plurinacional. Un Estat amb gent magnífica com el que més, però no el nostre.

Els socialistes espanyols, en general, parleu de federalisme (fins i tot hi ha "comitè federal" al PSOE) però davant un intent seriós de federalisme -l'Estatut de Catalunya de 2006- li heu passat el raspall, l'heu podat al Congrés i encara més, l'ha rebutjat substancialment un dels Tribunals més polititzats del món occidental.

Quan s'ignoren els drets nacionals d'una comunitat -o, si preferiu una altra expressió- quan s'ignoren els drets que una comunitat es vol atorgar per a la seva convivència, no hi ha altra solució que organitzar-nos pel nostre compte, perquè en tenim el dret democràtic, i seguir el camí com a bons veïns i companys.

No doneu, com ha fet avui mateix el senyor Bono, la culpa als socialistes catalans ni als problemes interns -que en són molts-. Que revisi els seus discursos i declaracions i veurà que parla d'un federalisme de fireta, que no resisteix cap prova de futur: amb decisions centralitzades, sense dret de qualsevol de les parts a renunciar al pacte fet, ...

Una darrera reflexió: Què en penseu del referèndum d'Escòcia? Per què a Espanya no s'aixeca cap veu en contra del senyor Cameron, que proposa una consulta al Regne Unit per sortir de la UE? Ho pot fer un estat que s'ha "federat" a la Unió, i no ho pot fer una comunitat dins d'un Estat? Potser només es sacralitzen els estats del S.XIX com a subjectes de dret? No deu ser així, perquè des del 1990 a Europa han nascut 21 estats fruits de la secessió ... i sempre contravenint les respectives Constitucions!

Pau, cooperació, solidaritat ... "los últimos de la fila"

Aquesta setmana he assistit per primer cop a una reunió del Consell català de Cooperació. A la taula quasi trenta persones; els representants governamentals quasi tots en silenci (excepte les persones de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (a partir d'ara ACCD); a l'agenda temes importants, com la revisió de l'actuació durant el 2012, el "nou" organigrama de l'ACCD, informació sobre possible pressupost 2013 i d'altres.

En sortir, sensació de pena en constatar que no estem en bones mans i de ràbia perquè malgrat el desmantellament de la solidaritat internacional i les polítiques de pau aquí no hi ha una ànima que cridi prou!. No hi ha consciència ciutadana de que una societat sense una política pública de solidaritat interna i externa no és una societat sana.

Us en faig un tast, sense ànim de fer-vos plorar:

• el director de l'ACCD confessa que no hi pot haver una orientació clara de treball perquè gran part dels minvats fons de què disposa depenen de les retallades de Madrid, però no fa ni una setmana que ha implantat un nou organigrama, acomiadat dues persones i promocionat unes altres dues. Per a què? No se sap del cert. Com? Per l'article vint-i-nou (que només se sap que va després del vint-i-vuit).
• El 2012 no es va resoldre la convocatòria pública de subvencions a ONG per la pau, drets humans i desenvolupament. Des de l'any passat més del 60% del pressupost dedicat a cooperació es fa amb destí discrecional, no subjecte a més control que una "coordinació" des del Departament de Presidència (ACCD) que sembla més una simple recollida de dades que una orientació amb prioritats ...
• Com se sap, no hi ha pressupostos aprovats per a 2013. El Pla Director de Cooperació 2010-2014 és pura fantasia (cosa comprensible fins a cert punt) però a més no hi ha cap prioritat que sigui sí o sí.
• L'Estat espanyol segueix "passant-se pel forro" les tres sentències del Tribunal Constitucional que l'obliguen a traspassar la gestió íntegra i els diners del 0,7% de l'IRPF a les Comunitats Autònomes. Només complint la Llei ja no caldria que avancés diners a proveïdors d'infància, tercera edat o discapacitat ... i hi hauria convocatòria anual de cooperació!

A la propera reunió, prevista per al setembre, hi aniré amb mocador.