On és l'Europa dels ciutadans?

La dura postura del govern espanyol -quasi malcarada- en la negociació del deute de Grècia em porta a fer algunes reflexions que em semblen pertinents, en aquests moments en què hi ha un cert desencís amb el projecte d'unitat europea entre amplis sectors de la ciutadania.

Constato, en primer lloc, que l'Europa dels ciutadans ha cedit un altre cop el protagonisme a l'Europa del capital. Sabem que el Mercat Comú va néixer abans que la Unió; sabem també que la UE és un club on es prenen decisions en funció d'interessos nacionals -algunes, com la política agrària- i d'interessos de les multinacionals -la majoria-. Però amb el Tractat de Maastrich i el de Lisboa ens havien dit que avançàvem també en l'homogeneització de drets, de lliure circulació de persones i en uns mínims comuns en polítiques socials. Res d'això va en aquesta direcció, i el rescat de quatre països del Sud d'Europa ha demostrat abastament que les mesures que es prenen no afavoreixen el benestar de tota la població sinó la continuïtat del sistema neoliberal i l'estabilitat financera com si fos un mantra inviolable.

Però encara hi ha més: els adalids del sistema, els mateixos que diuen que el sistema universitari espanyol és insostenible -com si l'accés majoritari a la Universitat es pogués assegurar millor amb un sistema privat pagat per cadascú-, posen el crit al cel perquè Grècia posa pegues a retornar a cada espanyol "els 600 euros que els ha prestat". O sigui, no ens fixem en les condicins del préstec, ni en les raons immediates que hi van portar (en bona part egoistes per a la mateixa Europa monetària), ni en les conseqüències de la inflexibilitat europea, sinó que considerem que és un tribut d'exigència inmediata i sense discussió, caigui qui caigui.

I de discussió n'hi ha d'haver, i molta. Em pregunto quina part del préstec podria considerar-se solidaritat europea i quina part retorn als creditors, majoritàriament privats, bancs alemanys la majoria. I caldria obrir-se a discutir, també, la millor forma de retorn d'un préstec per tal que no aprofundeixi la pobresa de la societat grega i asseguri un retorn pausat i segur, que contribueixi a la creació de riquesa a Grècia en benefici de tot Europa. Si això suposa la quitança d'una part del deute, benvinguda sigui perquè no haurà estat ni la primera ni l'última, encara que "pateixin els mercats".

No hem de rebre en silenci el menyspreu del ministre de Finances alemany cap als grecs, en dir que han escollit un govern irresponsable, perquè no vol seguir exactament els dictats de la gran banca No tot s'hi val, i la ciutadania ho ha de proclamar net i clar: els poderosos no poden menystenir la democracia que hem construiït en tants segles de convivencia. Quan el ministre fa això, és un peó del capital però no és un representant del poble que el va escollir. Hauria de saber, per boca nostra, que amb la democràcia no s'hi juga i estem disposats a defensar-la per damunt dels diners, d'un sistema econòmic i d'un sistema de representació que se'ns està quedant curt.

També voldria considerar per quina raó la transferència anual de diners de Catalunya a l'Estat rep el nom de solidaritat interterritorial, i en canvi la transferència espanyola als grecs es tracta com un tribut a pagar avui, sí o sí. No será que això de la solidaritat, i dels tributs, va per barris? De totes totes, les maneres abruptes d'un ministre d'Economia espanyol -que ha sanejat el seu sistema bancari amb fons europeus- en aquest assumpte em sembla lamentable, quasi patètica.

I la darrera reflexió va entorn del govern grec. A Europa ens hem dotat d'un sistema de joc que és lícit millorar, intentar canviar i fins i tot denunciar des dels fonaments. Però cal fer-ho amb respecte per totes les postures i des d'una òptica participativa de democràcia, la mateixa que volem per al futur comú. Em sembla que no m'equivoco si dic que som molts milions els europeus que admirem el coratge del nou govern per posar al focus les persones, els col·lectius empobrits i els seus interessos. Que compartim la idea de que no es pot empobrir més un poble per retornar un deute les condicions del qual es fixen unilateralment (en aquest cas trilateralment entre els alemanys, el FMI i el Banc Mundial). Però això no ha de suposar una patent per fixar, també unilateralment, les regles de joc. Per això, amb tota la meva simpatía, els demano la mateixa flexibilitat que reclamen als altres.

L'exèrcit serveix per ocupar els carrers de París?

Aquests dies, després de la bàrbara demostració d’estupidesa inhumana i de terror que han suposat els atemptats de París, ens pregunten als pacifistes si seguim pensant que els exèrcits no serveixen per a la seguretat i si continuem amb la nostra “candidesa” de pensar que conflictes com el terrorisme internacional o l’Estat islàmic es poden resoldre mitjançant el diàleg o per mitjans pacífics.

La pregunta és pertinent, sobre tot a la vista de l’exasperant resposta dels polítics mundials, que es manifesten pels carrers en nom de la llibertat quan estan a punt de retallar més llibertats ciutadanes “per a la nostra seguretat”. Com que cada cop som més els que pensem que al “sistema” (poders econòmics, especuladors, lliure mercat i classe política) li acaba resultant útil que hi hagi una mica de terror per governar la cosa –no hi ha res més paralitzant que la por per justificar falses seguretats- procuraré respondre la qüestió de forma breu.

1. Cal fermesa en la defensa de les llibertats ciutadanes i contra el terrorisme, i no contraposar les primeres (les llibertats) al concepte de seguretat. Les societats són cada cop més complexes, les relacions entre grups, pobles i països també ho són, i la simplificació de contraposar llibertat a seguretat només ens portaria a  retornar les civilitzacions a molts segles enrere.

2. Davant les diverses formes de barbàrie terrorista no hi ha seguretat absoluta per als béns i per a les persones si s’utilitza –com és habitual- el poder de la força com a contrapès. Cal perfeccionar mitjans d’informació policial, millorar les xarxes de col·laboració i coordinación de dades, però sempre i escrupulosamente respectant l’estat de dret, la divisió de poders i promovent més llibertats individuals i col·lectives, mai retallant-les en nom d' “una seguretat impossible al 100%”

3. Cal canviar el concepte de seguretat: una nova ‘seguretat humana’ ha de contemplar com a subjecte les persones, i no els Estats. Des d’aquesta perspectiva hi ha molt camí a recórrer sense haver de justificar la presència dels exèrcits en els nostres carrers, com aquests dies estem veient a França –segons diuen- per a la tranquil·litat de la població. No sé quina tranquil·litat pot donar el saber que les persones depravades que van cometre els atemptats portaven Kalashnikov de darrera generació, armes fabricades i venudes per les grans potències, molt similars a les dels militars que els estan “protegint” ara.

4. Cal anar al fons de la qüestió. No s’hi val analitzar les coses només des dels fets immediats, ni fer falses simplificacions. Ni la situació de l’Orient Mitjà (per posar un exemple) és només fruit d’una malíssima colonització i descolonització –que també-, ni s’ha creat l’Estat Islàmic de la nit al matí per la dèria retorçada d’uns quants ideòlegs d’un Islam oscurantista. Si volem tenir una pista recent d’un conflicte difícil de resoldre la podem trobar en la gravíssima irresponsabilitat d’una invasió d’Iraq que no va resoldre res (més enllà de la continuïtat en la producció de petroli i gas per a l’exportació), i si volem anar més lluny podem analitzar el sentit dels suports interessats de les grans potències a dictadures com la dels Assad a Síria, a la creació de l’estat d’Israel sense assegurar abans la pervivència pacífica del poble palestí, o a la creació de l’estat de Jordània com a submarí d’occident a la zona.

Dit tot això, només podríem concloure dues coses: que la raó de la força (els exèrcits, les invasions, la injerència externa) està esgotant la seva capacitat de solució a qualsevol mena de conflicte –som molts els que pensem que mai l’ha tingut, però ho semblava-, i que en la situació actual cal fer alguna cosa per aturar un brou de cultiu mundial ple de conflictes larvats, animadversions, prejudicis, lluites de poder i d’influència internacionals, situacions de lesa injustícia.

I ara, què? Doncs, provar de fer-ho diferent JA per arribar a resultats diferents. Contra el terrorisme, mesures policials i de cooperación internacional, però posant per davant la voluntat d’entesa als interessos econòmics, buscant la part de raó de qualsevol adversari i respectant-la, arbitrant allà on es pugui, defugint la força, desmilitaritzant les idees i les conciencies, pensant diferent …

Difícil? Molt. No ho podem negar. Sempre ho han estat els grans reptes humans. Però si el que ens preocupa de debò són la convivència pacífica i el progrés humà, aquest és el camí i no n’hi ha cap altre. Els exèrcits i la força ens han portat sempre a una mescla de món verd caqui del fang i vermell de la sang vessada. En volem més, i per molt de temps, de sang i de prejudicis?

Una fita més: avui entra en vigor el Tractat de Comerç d'Armes

(Article publicat a vilaweb, el 24 de desembre de 2014)

Després de la ratificació de 50 països a l’acord signat a la seu de Nacions Unides el 2 d’abril de 2013, avui entra en vigor el Tractat Internacional sobre el Comerç d’Armes (TCA). Un bon regal de Nadal per als milers d’organitzacions civils d’arreu del món que fa més de vint anys que lluitem per aquesta fita, i un bon primer pas per desarmar el món de cara a les generacions futures.

Aquest és el primer cop en la història de la humanitat que ens proposem regular un comerç fins ara totalmente opac, exempt de lleis i absolutament discrecional: un país s’ha de plegar a les normes internacionals per exportar fruita, maquinària o jerseis, de les quals se’n coneix la procedència i el camí que segueix (la traçabilitat) entre la fabricació i el comprador, però fins ara podia amagar les xifres reals de fabricació i d’exportació/importació d’armament, vendre a règims que no respecten els drets humans o intermediar en un negoci de la mort entre un possible país fabricant i un altre país comprador.

Els impulsors del Tractat, les diverses organitzacions que som membres de la Campanya ‘Armes Sota Control’, sabem que amb aquest pas no culminem el procés de control total de l’armament mundial, perquè no tots els estats del món l’han signat o ratificat (de fet el van aprovar 155 dels 193 membres de Nacions Unides), perquè potser no es podran supervisar les noves armes, com els drons o els robots armats, i perquè no es contemplen sancions als països que no compleixin el Tractat. Però sens dubte és un pas de gegant en la lluita per bastir un món més segur i en pau. Només cal fer esment de tres aspectes que li donen un valor determinant.

En primer lloc, el mateix Tractat destaca els objectius de “contribuir a la pau i la seguretat” i de “reduir el sofriment humà”, mitjançant la regulació de les transferències d’armes. Lligar una cosa amb l’altra és admetre que el mig milió de morts anuals per armes convencionals no són un fet inexorable sinó fruit de la voluntat humana perversa.

En segon lloc, malgrat no es preveu sancions per als Estats incomplidors, la pena d’estar exposats al control públic i social, dels mitjans de comunicació i el mateix fet de la transparència de les operacions comercials d’armament suposen una pressió molt gran per als Estats signants. De fet, això ja ha passat amb els Tractats anteriors contra les mines antipersonal i contra les bombes de dispersió.

No menys important que això és el fet que aquest pas va en una direcció que difícilment es pot torçar. És només un pas, però en la bona direcció: tenim criteris per mantenir registres i controls sobre fabricació d’armes, s’estableixen criteris de seguiment del Tractat i s’inclouen possibles millores futures al text, si hi ha acord en ¾ parts dels Estats signants.

A FundiPau, que hem seguit intensament i de prop el procés diplomàtic per un TCA durant el període 2010-2014, hem comprovat com la indústria militar estava més que inquieta per la seva possible aprovació. Un senyal clar que anem bé.

Des del moviment per la pau seguirem treballant per desmilitaritzar fins i tot les consciències, i des d’ara amb una nova tasca en el seguiment i vigilància d’aquest Tractat.

Compromís per negociar un tractat de desarmament nuclear

(reprodueixo la nota de prensa emesa per FundiPau aquesta setmana)

 

Després que 44 Estats van reclamar la prohibició de les armes nuclears a la Conferència de Viena sobre l’Impacte Humanitari de les Armes Nuclears, Àustria va lliurar el “Compromís d’Àustria” en el qual es comprometia a treballar per “omplir el buit legal per a la prohibició i eliminació de les armes nuclears” i es va comprometre a “cooperar amb totes les parts implicades per assolir aquest objectiu.”

“Tots els Estats compromesos amb el desarmament nuclear s’haurien de sumar al compromís d’Àustria per treballar per un tractat que prohibeixi les armes nuclears” assegurava Beatrice Fihn, directora de la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Armes Nuclears (ICAN), de la qual FundiPau és membre.

“L’any que ve és el 70è aniversari de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki i aquest seria un bon moment per a iniciar les negociacions sobre un tractat de prohibició”, afegeix Fihn.

Els Estats que han expressat el seu suport a un tractat de prohibició a la conferència de Viena són: Àustria, Bangladesh, Brasil, Burundi, el Txad, Colòmbia, el Congo, Costa Rica, Cuba, Equador, Egipte, El Salvador, Ghana, Guatemala, Guinea Bissau, la Santa Seu, Indonèsia, Jamaica, Jordània, Kenya, Líbia, Malawi, Malàisia, Mali, Mèxic, Mongòlia, Nicaragua, les Filipines, Qatar, Saint Vincent i les Grenadines, Samoa, el Senegal, Sud-àfrica, Suïssa, Tailàndia, Timor Oriental, Togo, Trinitat i Tobago, Uganda, l’Uruguai, Veneçuela, el Iemen, Zàmbia, i Zimbabwe.

Aquests suports es van donar durant la conferència internacional de dos dies celebrada a Viena el 8 i 9 de desembre per examinar les conseqüències de l’ús de les armes nuclears, tant intencionat com accidental.

Supervivents dels bombardejos al Japó i de les proves nuclears a Austràlia, el Kazakhstan, les Illes Marshall i els Estats Units van oferir els seus testimonis colpidors dels terribles efectes que provoquen les armes nuclears. La seva evidència va complementar altres presentacions de dades i de recerca.

“Les conseqüències de qualsevol us d’armes nuclears serien devastadores, durarien a llarg termini i són inacceptables. Els governs, no poden escoltar aquestes evidències i les històries humanes i no actuar” diu Akira Kawasaki, de l’organització japonesa Peaceboat. “L’única solució és prohibir i eliminar les armes nuclears i hem de començar a fer-ho ara” afegeix Kawasaki.

Durant dècades, les discussions sobre les armes nuclears les han dominat els pocs països que disposen d’aquest armament – països que continuen emmagatzemant i mantenint més de 16.000 caps nuclears actius. La iniciativa humanitària sobre armes nuclears ha promogut un canvi fonamental en aquesta negociació, amb països que no tenen armes nuclears liderant el camí en una discussió sobre els efectes d’aquestes armes.

A diferència de les altres armes de destrucció massiva – les químiques i les biològiques – les armes nuclears encara no estan prohibides per cap tractat legal internacional. Les converses de Viena han evidenciat que la comunitat internacional està decidida a canviar aquesta situació.

L’organitzador de l’anterior conferència sobre l’impacte humanitari de les armes nuclears, Mèxic, va fer una crida perquè comenci el procés diplomàtic i Sud-àfrica va dir que estava considerant el seu paper en futures trobades.

“Tothom a Viena pot dir que alguna cosa nova està passant en relació a les armes nuclears. Ja s’han fet tres conferències examinant el seu impacte humanitari, i ara amb el compromís d’Àustria tenim tot el que cal perquè comenci un procés diplomàtic” assegura Jordi Armadans, director de FundiPau.

Declaració de la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears
Declaración de la Campaña Internacional para la Abolición de las Armas Nucleares

 

Això és solidaritat, sí senyora!

La primera setmana de desembre entraran al Parlament de Catalunya els pressupostos de la Generalitat per al 2015, que presenten una dada vergonyant i curiosa:  destinen poc més d' 1 € per habitant a les polítiques de foment de la pau, treball pels drets humans i cooperació internacional al desenvolupament que gestionarà l'Agència catalana de cooperació (ACCD, 8 M€). Sí, heu sentit bé, un euro per habitant en tot l'any.

Per adonar-nos de la ridiculesa d'aquesta xifra només cal comparar-la amb algunes altres. Previsiblement les xifres per al Ministeri de Defensa espanyol 2015 suposaren per a cada català uns 196 €, la indemnització pel fallit p"projecte Castor" suposarà 29 € per ciutadà i el rescat als bancs espanyols ha suposat la contribució inicial -directa i obligada- de 2.219 €.

Encara més. Mentre el govern català parla de destinar 8,5 M€ el 2015 a la cooperació al desenvolupament a través de l'Agència responsable, el pressupost 2013 de Metges Sense Fronteres va ser de 116 M€, el d'Oxfam Intermón de 82,9 M€ i el d'Educo de 32,5 M€, per parlar d'organitzacions amb la seva seu central a Catalunya i amb una majoria de fons provinents de donacions privades. Això que es presentarà al Parlament per a la seva discussió, és fer política de país?

Fa poques setmanes he pogut visitar un projecte de foment de treball estable de dones i joves, en el conreu i comercialització de cacau orgànic al nord del Perú, en una zona de forta migració cap a Espanya que ara està retornant al seu país de grat o per força. El projecte ocupa ja 1.800 famílies rurals d'un territori tan gran com el Ripollès, i té molta capacitat de multiplicar-se si podem seguir donant-los suport uns anys més. Podrem?

Com aquest, n'he visitat d'altres en comunitats d'Equador i de Bolívia, on certament no necessiten les nostres idees sinó el nostre suport i la nostra complicitat per formar una gran xarxa de ciutadania que es preocupa pels problemes globals, quan són aquí i també quan són lluny de casa. La lluita contra les desigualtats, ara més que en cap altra època, no coneix fronteres i ocupa molta gent d'aquí i d'allà.

Per ells, però sobre tot per la nostra dignitat col·lectiva, reclamem que la discussió en el Parlament dels pressupostos 2015 inclogui una esmena imprescindible: duplicar la quantitat destinada a cooperació al desenvolupament per reduir a la meitat la nostra vergonya.

Espanya, un Estat atrotinat (i 2)

El final de la dictadura franquista i el periode de la transició 'democràtica' (el que sovint s'anomena com "l'única cosa que es podia fer en aquell moment") ha portat com a conseqüència dues realitats incontestables: un llarg periode de democràcia formal amb tots els seus mèrits, llums i ombres, i també una consciència democràtica molt fràgil, construïda amb peus de fang, amb les elits franquistes intocables i sense tancar moltes ferides importants.

Per explicar-ho millor, es poden posar tres exemples -agafats de l'actualitat recent- de la debilitat de la democràcia espanyola i del caràcter atrotinat, ranci i caduc del seu Estat.

Aquestes setmanes es debat a les Corts un projecte de Llei per retornar la ciutadania espanyola als descendents dels jueus expulsats de les Corones de Castella i d'Aragó el 1492 (els anomenats sefardís), sempre que "demostrin coneixement de la llengua espanyola parlada per ells". Aquest és el primer contrasentit i injustícia de la llei, en deixar fora totes les persones que poden acreditar coneixement del català parlat per ells, però no del castellà ladino. Venint d'un Estat que ha demostrat sobradament el menyspreu per l'article 2.2. de la Constitució (la defensa i promoció dels idiomes 'cooficials' de l'Estat), deixa fora tots els descendents dels jueus que van viure a l'Aragó en aquells segles.

Però encara més greu és que el projecte de llei deixi fora també -sense cap mena de vergonya ni explicació- els descendents dels moriscs que van ser expulsats pel mateix decret reial i no podran demostrar que ho són perquè parlaven l'àrab, el castellà o el català. Fer una llei a mida per acontentar una minoria jueva amb diners és, com a mínim, ridícul i poc intel·ligent.

El segon exemple el tenim cada dia a les portades dels diaris; és el festival de corrupció pública -permesa des de les institucions de l'Estat durant molts anys- d'imputacions, desimputacions, declaracions i desvergonyiment d'una part de la classe política que, amb la seva descarada actuació, la desprestigia tota i provoca una desafecció política molt greu i vergonyant. La bola es va fent grossa en cada tema (Gurtel, EROS d'Andalusia, cas Palau, Generalitat Valenciana, ...), s'infla i es desinfla, però amb la sensació que tot plegat pot provocar allò que en futbol se'n diu "patada endavant i a passar temps".

El comportament de l'Estat, dels seus representants, amb els altaveus corresponents d'algunes personalitats polítiques i de mitjans de comunicació madrilenys davant el procés sobiranista català és el tercer exemple d'un Estat autoritari, imperial, ranci, sense estructures veritablement democràtiques, i en resum no homologable a la democràcia que diu tenir. Paraules com "Si no fuera porque en el País Vasco nos mataban, lo de Cataluña es peor" (Rosa Díez, 22 d'octubre 2014), o bé "Es igual de democrático imponer la voluntad por la violencia que por las urnas" (Alfonso Alonso, 21 de març 2014), o altres expressions que es diuen a diari en el Congrés, en mítings, o en tertúlies de mitjans de comunicació, són en qualsevol lloc objecte d'una querella del mateix Estat. La sort, o millor la veritable força del procés català és que oposa alegria, convenciment, raons i compromís a la por i a l'amenaça exemptes de raciocini.

De tot plegat només en puc extreure una conclusió: l'Estat espanyol, siguin quins siguin els esdeveniments dels propers mesos, necessita imperiosament fer dissabte, un repàs a fons per revisitar els drames que segueixen sota l'estora de la Història.

Espanya, un Estat atrotinat (1)

En aquests darrers dos anys estem assistint amb preocupació creixent a algunes de les conseqüències més notòries de les decisions que es van prendre al final del franquisme. La absència de ruptura amb la dictadura va suposar que la corda dels poders fàctics no es tensés massa, a canvi d'iniciar un peridoe de "democràcia amb crosses", alternança en el govern de la cosa pública, manteniment de les mateixes èlits econòmiques i socials en llocs clau de l'Estat, i acceptació de les hipoteques necessàries per ser reconeguts en l'escena internacional (especialmentr a la Unió Europea, amb el vergonyós ingrés a l'OTAN).

La primera conseqüència de tot allò és que no hi ha hagut un procés autèntic de reconciliació entre les dues Espanyes (o les tres, o les quatre, o les cinc), una fase de 'coneixement de la veritat/les veritats', previ a l'arrepentiment i al perdó reals, i per això no s'ha construït un veritable nou projecte d'Estat durant tots aquests anys. Es tracta d'un fet veritablement greu, perquè ha deixat desprotegida a una part de la societat a la qual se li ha escamotejat la memòria històrica, restant a més impunes (no coneguts, no reconeguts i no perdonats) els crims d'un règim vencedor en un cop d'Estat. Avui, les noves generacions no poden entendre-ho i això constitueix el factor principal de deslegitimació de la transició.

La segona conseqüència ha estat que la sacralització de les lleis promulgades durant el periode 1976-1982 configuren un Estat rígid, atrotinat, antiquat i amb poca marxa. Es va fer com a moneda de canvi per donar cobertura a un 'nou règim' no tan nou: a partir de l'acceptació de tota la legislació anterior, canviant solament allò que era imprescindible - en primer lloc, la Constitució- per tal d'homologar el país a una democràcia europea i adaptant la resta del corpus legislatiu franquista. Avui, com podem comprovar en el procés soberanista català o en les demandes del moviment 15-M, aquell caràcter quasi sagrat ja no s'aguanta perquè sectors socials importants demanden que la legalitat s'adeqüi a la legitimitat democràtica.

La tercera conseqüència de "tot el que es va poder fer en la transició" (com repeteixen molts protagonistes polítics d'aquells anys) ha estat que els tres-cents cognoms il·lustres del franquisme s'han convertit en cinc-cents, afegint-hi els d'una classe política acomodatícia que ha maldat per formar part de l'èlit que domina les esferes econòmica, política i social de l'Estat, cognoms que, a més, han demostrat molt poc respecte per la democràcia real, participativa i molt poc suport a les organitzacions de la societat civil.

"De aquellos polvos estos lodos", diu la dita castellana: Les mateixes èlits, amb lleis sacralitzades i aparentment immutables, sense haver fer un "reset" en cap moment, són una mescla explosiva i un brou de cultiu propici a la corrupció, el clientelisme, el populisme i l'homogeneïtzació.

En una propera entrada exposaré tres exemples, molt recents, d'aquest batibull que requereix una regeneració profunda i general.