Aquesta és una qüestió
que té moltes arestes. És impossible un món sense conflictes, perquè són
inherents a la societat humana, però és possible un món on es puguin resoldre
de manera pacífica. És impossible el cel a la terra, però és ben possible conformar
unes societats bàsicament justes que s’interrelacionen de forma cooperativa.
El fet que la humanitat
no hagi transitat fins ara per aquest relat no el fa utòpic ni irrealitzable.
Ans al contrari, el fa reptador. Això sí, cal posar les condicions perquè la
convivència pacífica entre els pobles sigui factible. I perquè ho sigui
l’opinió pública –cadascú de nosaltres i tots junts-- s’ha de conjurar a
pressionar els poders públics perquè les coses canviïn. El camí que emprenem per
construir societats segures, la resposta que donem als episodis violents, la violència
ambiental i cultural que ens envolta i permetem sense crítica, tot això ha de
canviar.
El relat més instal·lat
sobre allò que ens dóna seguretat és que cal tenir sempre més força que
l’adversari potencial, i així ens ha anat: bombes altament destructives,
exèrcits monumentals, amenaces constants a la seguretat dels altres … i un món
cada cop més insegur a la recerca de la màxima seguretat. Aquest és el discurs
“oficial” sobre la seguretat, i la primera cosa que hauria de modificar-se
substancialment per transitar cap a la pau positiva. Agafant una expressió de
l’escriptor Vicenç Villatoro, “no hi ha millor manera de perdre’s que comprar
un mapa equivocat”. I constantment estem “comprant” la idea de que la seguretat
es basa en la força, i no en la cooperació.
Abordar amb valentia les
causes que generen els conflictes, i no fixar-nos solament en les conseqüències
immediates d’un acte de violència, suposa un segon gran canvi de percepció.
Massa sovint la resposta a la violència només la tapa, sense resoldre l’arrel
que fa possible nous conflictes sovint també violents. La pau està íntimament
lligada a la justicia i depèn de que aquesta sigui una realitat. Cada cop que
prenem una mesura favorable a la justícia social fem un món més pacífic. Cada
cop que permetem una injusticia el fem més violent. Cada cop que es genera i
s’alimenta un conflicto tenim més possibilitats de respondre amb violencia. I
cada cop que aconseguim un pacte entre interessos diversos construïm pau.
I també –no em canso de
repetir-ho—és important ser conscients que la pau no és un desig, sinó una
construcció que requereix l’esforç continuat de cadascú. No és només un
objectiu sinó el camí per assolir-lo, dia a dia, perquè la pau vagi creixent i
mantenint-se amb fermesa.
En aquests dies, tan
importants per al futur de Catalunya i d’Espanya, és especialment oportú
recordar-nos que les persones referents que van fer de la seva vida un camí de
pau (Gandhi, Luther King,…) van defensar amb fermesa les seves idees, van ser
valentes, desobedients davant la injusticia, sempre amb un somriure i sense
denigrar ningú sinó oposant-se a les idees i comportaments d’altres i
acceptant les conseqüències dels seus actes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada