En l’àmbit de
l’economia hi ha dos fets incontestables: que les grans empreses tenen cada cop
més poder econòmic, i també més capacitat d’influència política, i que la
dinàmica de concentració d’aquest poder és tan forta que està deixant els
petits i mitjans productors sense capacitat competitiva, no només en el mercat
global sinó també en els mercats locals.
Les conseqüències
d’aquests fets no deixen de ser paradigmàtiques. Mentre els governs cada cop
tenen menys capacitat per regular l’actuació de les grans corporacions, la
concentració empresarial tendeix a subvertir el principi capitalista de la
lliure competència en caminar cap als oligopolis. Avui ja no podem dir que en
economia “el gran es menja el petit”,
sinó que “el gran es menja el menys gran”.
En aquest context,
quan parlem de promoció i respecte dels drets humans per part de les empreses
no estem referint-nos –malgrat siguin els primers i bàsics—als drets laborals
de les persones que hi treballen, sinó també als drets dels col·lectius de persones
que formen part de la ‘cadena de valor’ de l’empresa (proveïdors, treballadors
autònoms, fabricants de components, matèries primeres) i als drets culturals,
socials, econòmics, mediambientals i polítics de les comunitats on estan
radicades les empreses i totes les seves filials.
Es tracta de tot un
entramat de drets que requereix la màxima vigilància per part dels governs,
però sobre tot el seguiment i la pressió de la societat civil organitzada, que
obligui els governs a regular la conducta empresarial. Sempre ha estat així en
els canvis històrics que han suposat una conquesta social, i haurà de seguir
essent així. Les lluites de la societat civil per assolir drets, o per
mantenir-los, ha estat una constant històrica. Recordem a tall d’exemple la
lluita dels obrers de la Canadenca a Barcelona, fa cent anys, que va aconseguir
regular la jornada de vuit hores de treball malgrat el govern no va complir la
resta de mesures pactades.
De vegades la pressió
social pren forma reactiva, com en casos lamentables d’indústries extractives
que han pres mesures després de lluites sostingudes i desastres mediambientals
(pensem en la lluita hondurenya després de l’assassinat de Berta Cáceres, per
exemple). De vegades aquesta pressió és proactiva, com en l’assoliment de
Tractats internacionals contra les mines antipersona o les bombes de dispersió,
per la regulació del comerç d’armes, canvis legislatius importants, etc.
Tant el món
empresarial com el polític han fet alguns esforços lloables, especialment en
els darrers deu o quinze anys, per millorar la situació i promoure els drets
dels seus treballadors (els uns) o de tots els ciutadans (els altres). Codis de
conducta, traçabilitat de productes que comprem, presentació pública de
balanços socials o regulacions laborals són algunes de les mesures
implementades.
Tot i això, potser és
l’hora de pensar en una altra estratègia per assegurar l’acompliment d’uns
drets que han de beneficiar tothom, en un món cada cop més desigual. Parlem de
l’elaboració d’un Tractat internacional de protecció dels drets humans per part
de les empreses –especialment les grans corporacions—tal com l’ICIP (Institut
Català Internacional per la Pau) va proposar la setmana passada en presentar un
estudi sobre la situació d’aquests drets en molts països del món.
Serà la societat
civil qui promogui aquest camí, sense oblidar els petits accionistes de les
grans empreses, que no busquen només els dividends sinó també formar part d’una
comunitat respectuosa i complidora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada