Estic acabant de llegir la novel·la
de Jonathan Litell Les benignes, un
compendi de maldats comeses per persones que no necessàriament ho són, o que
més aviat són bondadoses en determinats escenaris. Explica entre d’altres
horrors l’experiència esgarrifosa de l’eliminació de persones discapacitades en
els inicis de la Guerra 1940-1945, abans de la Shoa i de l’eliminació de gitanos.
I planteja una qüestió cabdal en la comissió de barbaritats per part de
l’espècie humana.
Hi havia un ritual
sistemàtic que implicava moltes persones: un metge que diagnosticava l’estat
del subjecte (ja havia deixat de ser persona per esdevenir subjecte, en el pla
d’acció), una infermera que despullava el malalt, un soldat que portava
despullats a una cambra, un operari que engegava l’espita del gas, uns altres
soldats que retiraven els cossos i un altre metge que certificava la defunció.
I es pregunta l’autor: qui d’aquests és més responsable de la matança?.
La infermera fa la seva feina, el doctor també, el soldat també i l’operari
canviava cada setmana de feina i la resta del mes feia reparacions a la finca i
al jardí.
És evident que la
responsabilitat més gran recau en qui planifica i ordena l’acció, però també és
evident que qui executa l’acció assassina (l’operari en aquest cas) no és més
culpable que la resta de persones que participen en l’execrable.
D’aquí l’admirable inici
de la novel·la: “Germans de l’espècie
humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em
replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben
fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser
resultarà una mica llarg, això sí: al capdavall van passar moltes coses, però
si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I
a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop”.
I tant que m’ha tocat de
prop, la maldat. Per seguir el fil de la novel·la, no he estat objector de
consciència, ni insubmís al servei militar, malgrat que n’he tingut molts amics
i coneguts. I malgrat he considerat sempre l’exèrcit com una institució
perversa creada pels poders per tal de perpetuar-se i fer la feina bruta.
Perversa i inútil, perquè ha privat la humanitat de cercar eines de diàleg, de
confrontació intel·ligent i de consensos.
A la feina, com a
directiu, he participat d’alguna acció concreta que defensava la institució on
treballava però no exactament les persones més febles de la mateixa institució.
I segur que he infligit mal –a cops sense ni saber-ho—a algunes persones de ben
a prop: el maltracte psicològic té moltes formes, graus i colors, i el nostre
caràcter té racons foscos que requereixen valor i saviesa per domar-los.
Possiblement no hagi
tingut ocasió de fer més mal per les meves circumstàncies vitals, però m’he
preguntat moltes vegades per què no tinc un grau de comprensió total envers les
maldats dels altres. Probablement perquè per comptes de mirar, escoltar,
empatitzar i analitzar un fet he preferit conèixer, jutja-lo, parlar molt i
escoltar el mínim possible.
El mal col·lectiu és
pervers perquè dilueix la responsabilitat i eximeix de culpes. En un moment de
la novel·la –davant l’eliminació de la població jueva d’Ucraïna—un oficial li
diu a un altre: “No cal dir que això que
ens demanen és atroç. Però ja ho veuràs, ens en sortirem. Jo no penso que
aquesta sigui una bona solució. És una resposta improvisada d’urgència, per
culpa de la guerra”. Tothom justifica els seus actes.
En fi. Només volia
compartir un pensament: que la frontera entre la bondat i la maldat humana és
finíssima, i molts cops depèn més de les circumstàncies externes que de la
nostra voluntat. És evident que hi ha persones que tendeixen a la crueltat i
altres a l’empatia espontània, i que davant d’un fet reaccionem de formes
diferents, però … podem afirmar amb rotunditat que hi ha persones bones i
persones dolentes de naturalesa?.
Més aviat diria que cadascú ha de construir el seu camí de bondat a partir d'actuacions honestes, rectes i orientades a la justícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada