Algunes reflexions sobre la convivència a Catalunya

Deia Séneca que no hi ha cap vent favorable per aquell que no sap on va. En el conflicte sobiranista de Catalunya les dues parts –l’independentisme i l’unionisme, o el separatisme i el constitucionalisme— tenen clar el seu objectiu final, però ha quedat ben palès que ningú no encerta a dibuixar amb claredat les estratègies i el camí a seguir per assolir el seu objectiu. Ni amb violència institucional ni amb dreceres poc realistes es pot desbrossar la selva d’un conflicte complex, amb arrels històriques de tota mena i carregat d’interessos i raons.

 L’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau) va presentar fa dos mesos els resultats d’una enquesta, Convivència i polarització a Catalunya, realitzada a finals de juliol entre 2.000 persones d’arreu del país, i la ciutadania ho té clar: el 79% de les persones enquestades diuen que l’únic camí és el diàleg, o bé un diàleg sense límits (50%) o bé un diàleg en el marc de la Constitució (29%). Per això és important subratllar que qualsevol estratègia de la societat civil que obligui les parts a dialogar de bona fe ha de ser recolzada per tots els poders públics. I, al mateix temps, subratllar també que les persones que lideren la confrontació política han d’articular discursos i gestos conciliadors que ajudin la gent a conviure en la diferència i facilitin les bases per aquest diàleg. Aquesta és, possiblement, la primera conclusió d’aquesta enquesta.

 Algú pot pensar que aquesta és una conclusió òbvia però insuficient, i la veritat és que un terç de les persones enquestades són escèptiques pel que fa al resultat de qualsevol diàleg. Només assumint responsabilitats –proporcionals a les capacitats i poder de cadascú—es poden refer ponts que facin creïble l’opció d’un diàleg sincer i fructífer. 

 Una segona reflexió, al voltant de les dades analitzades, fa referència als discursos i expressions maximalistes que escoltem sovint en tertúlies públiques, a les xarxes socials o en declaracions polítiques. Els resultats de l’enquesta projecten una sobre-representació en el debat públic de les persones que o bé tenen postures més extremes en el conflicte o bé se senten més amenaçades en la seva cultura o forma de vida. Dit d’una altra manera, les dades apunten que la societat catalana en el seu conjunt està molt menys polaritzada del que es percep en els mitjans de comunicació, en el debat polític partidari o en les expressions de les xarxes socials.

 

I encara més. Tot i que el conflicte territorial és el tema que genera més polarització, davant d’altres com els impostos i l’economia, el feminisme, la gestió del Covid, l’ús de la llengua o la immigració, la radicalitat de posicionaments polítics no es tradueix normalment en emocions més negatives cap a qui pensa diferent. Majoritàriament la gent respecta les persones que pensen diferent, encara que els exabruptes d’una minoría a les xarxes socials fan més soroll que aquestes actituds positives de respecte i tolerància.  A Catalunya hi ha una acceptació de la pluralitat més gran de la que mostren generalment els mitjans de comunicació o la confrontació política. La bona notícia és que una majoria de catalans considera positiva la convivència al país --puntuen amb un 7,1 sobre 10 el nivell de convivència a Catalunya—i encara més positiva la convivència en els entorns més propers, el barri o la població de cadascú.

 L’altra bona noticía és que el grau de confiança de la població catalana en el conjunt de la ciutadania és més alt que la mitjana europea i fins i tot més alt que el del conjunt d’Espanya. Per tot això, els discursos que pregonen una fractura social insalvable ni són certs ni ajuden a apropar la gent. Probablement són interessats i pretenen reduir el conflicte a un afer intern de Catalunya que no respon a la realitat. En qualsevol conflicte complex, com és el cas, les simplificacions no ajuden mai a apaivagar els ànims sinó que polaritzen més la societat entorn a missatges emocionals simples i molts cops barroers. En tenim, desgraciadament, massa exemples darrerament en l’àmbit polític internacional.

 Hi ha, però, alguns senyals d’alerta que convé subratllar i tenir en compte. La novetat de l’enquesta de l’ICIP és que per primera vegada es contempla tant la polarització ideològica com el seu vessant emocional. La primera és consubstancial a les societats democràtiques, no és negativa per ella mateixa sinó que cal saber-la gestionar. La polarització emocional, en canvi, pot provocar ferides que cal atendre amb cura i empatia per conviure en la diferència i no prendre mal com a societat.

 Resulta preocupant constatar que una quarta part de la població catalana –segons les dades recollides de persones adultes—no sent cap mena d’empatia ni de confiança cap als qui pensen diferent que ella. En general domina entre els catalans el sentiment de respecte cap a les opinions polítiques diferents o fins i tot contràries, però la dada estadística no pot amagar aquest 25% de la població que ha desconnectat de qualsevol música que no sona com li agrada. És evident que caldrà treballar molt, des del respecte i la bona fe, per integrar en la nostra vida social aquests aspectes d’empatia i de tolerància davant la divergència legítima i els sentiments de greuge i dolor.

 Des de fa anys les enquestes europees mostren que la societat española té molt poca confiança en les institucions públiques en general, i en la classe política en particular. Avui s’afegeix a Catalunya un sentiment d’allunyament i fins i tot de greuge cap a les institucions, que suposa un altre motiu de preocupació que vull assenyalar. Podem constatar que quasi la meitat de la població (concretament un 46% de les persones enquestades) s’ha sentit agredida per una institució arran del conflicte territorial. A la pregunta de si els governs català i espanyol han comès errors que han dificultat, enlloc de facilitar, una possible solució al conflicte territorial, la resposta entre les persones independentistas cap al govern català és que sí (5.8 sobre 10). I la resposta de les persones contràries a la independència cap al govern espanyol és també que sí i encara més (6.9 sobre 10). Evidentment el posicionament polític de cadascú carrega molts més errors al govern “contrari”, però resta clar que les vies utilitzades fins ara pels respectius governs porten a un enquistament del conflicte.

 Possiblement una lliçó a aprendre sigui que les organitzacions de la societat civil s’hauran d’anar involucrant més i més en aportacions que duguin el conflicte politic on ha de ser, a promoure el diàleg sí o sí. Diàleg, fins quan? Li van fer la mateixa pregunta dos veïns que litigaven a un mestre sufí. Fins que l’altre cedeixi? Fins que tinguem les mans suades? Fins que ens cansem? Fins que s’acabi el dia? I el mestre els va respondre: no us pregunteu fins quan, més aviat digueu “mentre passi tot això”. Perquè només qui creu en el futur planta arbres.