divendres, 14 de maig de 2021

La democràcia amenaçada, la ciutadania mobilitzada

Hi ha signes evidents, arreu del món, d’un desig –i una necessitat-- de molta gent descontenta amb el tipus de vida actual, que apunta a un final de cicle social i a un canvi d’època històrica, i a la necessitat de capgirar moltes altres coses que no giren rodó.

 Aquests dies la ciutadania de Colòmbia està revoltada, la de Senegal també, i la de Myanmar.  Com sempre, hi ha una espurna que fa explotar la ràbia i la indignació però que no n´es la causa profunda sinó un símptoma de la degradació de les normes de convivència d’unes societats globalitzades que no accepten les antigues regles de joc, dictades per unes elits que no estan disposades a perdre privilegis. A Colòmbia l’espurna ha estat una Llei de reforma fiscal, d’un govern de dreta extrema, que vol castigar els impostos indirectes (especialment l’IVA de productes essencials) i aminorar la contribució de les rendes altes. Al Senegal ha estat l’encariment desmesurat del pa i d’altres productes bàsics. A Myanmar un cop d’estat dels militars per acabar amb la democràcia tutelada que hi havia i mantenior els seus privilegis, especialment econòmics.

 La reacció dels estats, com abans a les primaveres àrabs, a la Xina, a Xile, a Catalunya, a Nigèria o a Israel, es tradueix en una militarització de les policies, en un tancament a qualsevol canvi de les institucions (poder judicial, patronals, governs, caps d’estat,…) i respostes repressives que poc a poc van laminant drets essencials –polítics, però també socials i culturals-- que crèiem fortament guanyats.

 Ja deia Foucault que en les societats modernes hi hauria un control creixent dels poders públics i que aquest control seria cada cop més invisible. Una autèntica profecia que si permetem que creixi ens deshumanitzarà. Però, si és així, com permetem que passi tot això?. Al meu entendre l’explicació és complexa, però es fonamenta en alguns pilars bàsics que es repeteixen arreu del món.

 El primer pilar és la preminència de les grans empreses transnacionales sobre el bé públic, representat pels governs que ens han de protegir. Dit d’una altra manera, l’economia i el lucre pel damunt del bé comú; els governs amb menys poder que les grans empreses; els interessos personals d’un 1% de la Humanitat pel damunt de l’interès col·lectiu. Això té com a conseqüència la progressiva desregulació de les normes legals del segle XX i el campi qui pugui, en una selva on el lucre i la cobdícia en són els reis. Ni l’amenaça de destrucció dels ecosistemes no atura la dinámica del creixement econòmic constant.

 El segon pilar és una conseqüència del primer: la intel·ligència de les elits al servei de l’estupidesa i la deshumanització. Una bona part de la ciutadania justifica la pèrdua de drets i l’ús de la violència institucional per tal de “tenir una societat més segura” … i a mantenir uns suposats privilegis que les classes mitjanes van perdent dia a dia i les classes populars precaritzen la seva vida. Mentrestant la desinformació, les mitges mentides i les distraccions per passar l’estona (els esports televisats, la teleporqueria i les baralles dels polítics) fan la resta per tal d’intentar desmobilitzar la gent perquè accepti el que hi ha. En això s’aguanta –per ara—la desigualtat cada cop més gran entre uns i altres, en un sistema que segons el meu punt de vista només podrà mantenir-se i subsistir amb una forta regulació des de la política, amb societats més formadfes i crítiques i en democràcies més participatives.

 El tercer pilar es diu reacció. Reacció constant del sistema capitalista per afrontar els nous reptes que el volen constrenyir. Petits canvis que poden semblar millores a la ciutadania però que acaben essent noves eines de poder i dominació. Avui podem parlar, per exemple, de la “vigilància digital”, el control que exerceix internet sobre el que fem, el que comprem, el que desitgem, el que viatgem i el que pensem. El “Gran Germà”  no és un Govern universal sinó unes quantes empreses i plataformes que ho saben tot de nosaltres. Avui és això, però abans era la neutralització de la protesta des del Fòrum de Davos, la justificació de la repressió en un determinat país amb la comunitat internacional mirant cap a una altra banda, o noves lleis internacionals que afavoreixen que “qui més paga té més poder” a les institucions mundials.

 I, finalment, també hi ha un mal punt de partida en l’arquitectura mundial. Països amb fronteres mal plantejades, reivindicacions nacionals que porten més d’un segle sense cap resposta de la comunitat internacional, minories ètniques mai no escoltades, i un llarg etcétera que conformen un desordre mundial notable.

 Però cap d’aquests pilars està preparat per fer callar la protesta, que és universal, creixent i no afecta només règims autoritaris. La repressió creix també, de manera molt sibil·lina, en països democràtics i en forma de multes, penes de presó, lleis restrictives, policia molt militaritzada que no protegeix la ciutadania sinó l’statu quo, lleis que laminen drets essencials, etc. No ens enganyem: el sistema reacciona davant una part de l’opinió pública cada cop més formada i més informada, que no es deixa entabanar i està cada cop més irada i enrabiada. Reacciona però no ho podrá fer eternament. L’estat de coses actual cada cop activa més dues tendències contraposades: els moviments socials, la ciutadania activa disposada a aprofundir la democràcia, i per contra les solucions simplistes de l’extrema dreta que busquen “la igualtat” i el benestar fent-nos perdre drets i llibertats.

 La pandèmia del Covid ha vingut a “confinar” també la protesta durant més d’un any, però que ningú no s’enganyi. La Humanitat no està preparada per contenir la ira i mirar cap a una altra banda sense fer res. Els moviments socials –i molt especialment els moviments de resistència social noviolenta—han assolit reformes i canvis des de fa segles. Està documentada la vaga dels Plebeus a Roma, l’any 494 aC, que en ser explotats van deixar de fer les seves tasques comunitàries i es van concentrar al mont Aventí, fins que la República va dictar una llei que els protegía.

 El segle XXI s’ha girat mogut. Des de la Cimera de l’OMC a Seattle el novembre de 1999 hi ha hagut molta revolta, arreu del món, i als programes televisius atordidors de Tele5 s’hi oposa una part de la ciutadania poc disposada a transigir en allò que considerem essencial per a una bona convivencia i per avançar en una democràcia participativa, descentralitzada i en xarxa. Potser és que està arribant la “majoria d’edat cívica” per a una massa crítica de ciutadans tips d’excessos i de privilegis d’una minoría.

 Personalment considero aquesta protesta mundial com un signe d’esperança. No tot està perdut si hi ha tanta gent disposada a prendre mesures cap a la justicia global, i els poders públics i privats farien bé de no menystenir uns moviments que segueixen aquella dinámica de ”primer ens ignoren, després se’n riuen de nosaltres, després ens critiquen i finalment guanyem”. Pel canvi necessari, protesta obligatòria, resistència noviolenta i propostes de millora.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada