divendres, 21 de maig del 2021

Cultura de pau i noviolència

 (Resum d'una xerrada que he donat als Amics de les Arts, de Terrassa, el 18 de maig)

 Hi havia una vegada un cec que demanava caritat al carrer amb un rètol que deia “Sóc cec, necessito ajuda”. Poca gent es parava a donar-li una moneda, fins que va passar una persona, especialista en comunicació, que li va demanar permís per modificar el text del cartell. Ho va fer, i tot seguit tothom s’aturava i li donava diners. El que deia ara el cartell arribava al cor de la gent: “Avui és primavera … i no puc veure-la”.

 Canviant l’enfocament de la nostra mirada sempre podem copsar coses noves. Demano, doncs, que llegiu les següents ratlles amb una mirada nova, amb els mínims prejudicis i estereotips possibles, i me’n donaré per satisfet. No pretenc convèncer ningú, sinó compartir la idea de que una nova cultura és possible. Una cultura basada en el diàleg, en la cura de l’altre, en la cooperació per comptes de la competició i en la solidaritat. Una cultura inèdita fins ara, però ben possible i que té anclatges en moltíssims exemples d’èxits que ha aconseguit la humanitat fins ara.

 La violència s’ha instal·lat a la Història de la humanitat com quelcom inqüestionable. Potser com la pitjor de les solucions per resoldre els conflictes entre persones, comunitats i països, però finalment com un mal necessari que cal acceptar, com si es tractés d’una plaga bíblica.

Se sustenta en dos principis que contenen –segons el meu parer— veritats a mitges: que l’agressivitat és inherent a la naturalesa humana, i que més val que els Estats tinguin el monopoli de la violència per regular els conflictes de tota mena.

 Aquesta falàcia és fàcilment rebatible, ja que identifica l’impuls agressiu --de caràcter animal--  amb la resposta violenta com a eina legítima de resolució de conflictes. Si bé és cert que l’agressivitat és comú a tots els animals, només la Humanitat agredeix i mata per assolir poder, justifica l’assassinat d’altres iguals i fins i tot l’honora quan convé. Potser, com diu Jean-Marie Muller, “ha arribat l’hora de rendir-se a l’evidència de que la violència és el factor més potent de desordre en el món”. D’altra banda, és evident que si tothom tingués la potestat de respondre violentament a qualsevol conflicte el món seria inhabitable (com passa arreu amb el crim organitzat). Però massa sovint la violència “legítima” dels estats només serveix a les elits i als poders establerts, i no al conjunt de la ciutadania que pretén servir.

 Davant l’espectacle diari de la violència institucionalitzada potser ha arribat l’hora -.-com diu Muller—de dir no davant la injusticia i “considerar el pensament just com una dissidència”, fent elogi de la desobediència a les lleis injustes, tot i considerar que “la llei compleix la important funció social d’obligar la ciutadania a un comportament raonable”. Perquè “no és la llei la que ha de dictar el que és just o no; és el que és just el que ha de dictar la llei”. I això pensó que és possible des de l’acció noviolenta, des del següent raonament:

  1. On hi ha persones hi ha conflictes. El problema no són els conflictes (inherents a la conducta humana) sinó la forma de resoldre’ls. Ara mateix tendim a “resoldre”la majoria de conflictes mitjançant l’exclusió i la violència, i –evidentent—no es resolen sinó que es cronifiquen.
  1. “Conflicte” no és igual a “Violència”. Malgrat que sovint s’identifica una cosa amb l’altra, la resposta violenta no és l’única possible. ¿No estarem donant respostes equivocades quan aixequem murs, engreixem exèrcits o ens lucrem amb el comerç d’armanent dient que fem així un món més segur? Segur, per a qui?

La lògica de la competició porta a valorar la força per damunt de la raó. La lógica de la cooperació porta a valorar  positivament la diferència amb l’altre per assolir un objectiu comú.

  1. La violència és un criteri absurd de resolució (o transformació) de conflictes. La violència no transforma cap conflicte, només el tapa.Hi ha una violència estructural que atia els conflictes, provoca una desigualtat creixent i facilita que una bona part de la ciutadania accepti moltes formes de violència, en nom de la seguretat.
  1. Hi ha models alternatius de resolució de conflictes. Anem construint una cultura de pau des de la societat civil organitzada, des de la reivindicació dels drets bàsics per a tothom,. Des de la mediació, la negociació, la transacció, la vaga, la manifestació pública dels nostres drets, …
  2. La resistència civil  noviolenta és una eina eficaç de transformació de conflictes, i n’hi ha exemples molt reeixits des de fa més de 2.000 anys. La ciutadania activa i organitzada és l’eina més potent de transformació social.

 La noviolència no és fàcil de definir perquè té aproximacions molt diverses (espirituals, religioses, polítiques, sociològiques, ètiques), i perquè es defineix ‘en contraposició a’, però en tot cas podem dir que és al mateix temps una filosofía, una forma de vida i un mètode de lluita política. Jamila Raqib parla de “superar la violència, com s’han superat l’arc i les fletxes…”, per explicar que l’acció noviolenta pertany a un estadi superior de la humanitat.

 La resistència noviolenta és –com diu l’organització Novact—“ una actitud activa, valenta, compromesa i solidària que busca no reproduir les mateixes injustícies contra les que combat. L’estratègia noviolenta té diferents etapes que permeten una lluita inclusiva front les injustícies. Aquestes són diàleg, denuncia, no cooperación, desobediència civil i construcción d’alternatives. Algunes persones confonen la noviolència amb una actitud passiva. Però la noviolència implica acció contra la injusticia.”

 Acabo amb un pensament del mahatma Gandhi, que va fer de la noviolència un compendi de vida i de lluita per la justicia. Ell deia que “els mitjans i els fins són indivisibles, perquè els mitjans són el fi en procés I l’ideal en vies de fer-se”. Per això, precisament, no té sentit justificar mai la violència. Simplement, utilitzant la violència com a mitjà només podem esperar un fi: més violència. Finalment acceptarem que els pacifistes som els realistes, com deia sempre el professor i amic Vicenç Martínez Guzman.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada