Exèrcit català?

Des de fa uns mesos a Catalunya es viu un procés esperançat de construcció nacional, que alguns anomenen gaudir d'estructures d'estat, altres de bastir un estat autènticaent federal i d'altres clarament d'independència política en el marc europeu.

En aquest nou escenari, sigui quin sigui, el moviment per la pau es referma en els seus arguments de sempre, que intento exposar breument: no volem exèrcits perquè no creiem en la seguretat basada en la defensa militar; treballem perquè el paradigma futur de defensa sigui la seguretat humana, entesa com la defensa radical, democràtica i noviolenta dels drets personals i col·lectius. Una política de seguretat, pensem, ha de poder garantir el dret a una vida digna, exercir els drets bàsics i gaudir de la propietat col·lectiva dels béns públics essencials (l'aire, l'aigua, l'energia, un medi ambient saludable, l'educació, la salut i la seguretat).

Aquesta és la nostra política de defensa, a la qual ha contribuït Catalunya des de moltes plataformes i amb un teixit social molt ric. Tenim un Institut Català Internacional per la Pau i un moviment pacifista molt actiu, que fan propostes que desmunten la idea de que la seguretat es basa en la defensa militar. Aprofitem el que tenim per mantenir obert un debat sobre el futur, però mai per reproduir vells esquemes i inventar un nou exèrcit, ni tan sols per pagar diners a tercers (l'OTAN, Espanya, la UE,...) per estar "protegits" de no se sap quins enemics.

D'aquesta manera podríem alliberar molts diners, el "dividend per a la pau", que es podrien destinar a crear un entorn de veritable seguretat humana. I si algú tingués la temptació de titllar la proposta d'insolidària, el convidarem a sumar-se a la idea per guanyar veritable solidaritat.

L'extinció

El Correo del Sol. Gustavo Duch. 7 de noviembre de 2012

Ni el mayor de los estadios de futbol le serviría como aparcamiento. Con sus 142 metros de proa a popa, simplemente no cabe. El FV Margiris es un buque de batalla, todo un arsenal de guerra contra el Mar y la Vida. En un solo día con sus redes de arrastre captura y congela tantos pescados como en un año pescarían 56 embarcaciones tradicionales de Mauritania o Senegal. Además ‘accidentalmente’ arrastra a la muerte a decenas de delfines, focas y tortugas.

Después de vaciar las costas africanas, el FV Margiris ha puesto rumbo hacia aguas australianas. Dicen sus propietarios europeos, con una mueca filantrópica, que el pescado que ahí capturen será vendido en… ¡países africanos! ─ que tanta falta les hace.

Sentado sobre su barca y mirando añorado al océano, Adama Mbergaul pescador sin nada que pescar se enfurece ―no podremos comprarlo.

Esteu segurs que "primer els de casa"?

El desmantellament de la cooperació internacional al desenvolupament, que estan perpetrant l'estat espanyol i les comunitats autònomes, troba molt poca resistència entre la ciutadania, aclaparada per la crisi i davant el relat de que és necessari arreglar primer els problemes a casa, abans de ser solidaris amb els qui estan lluny.

Però ni el relat s'adiu amb la realitat ni el desmantellament de la solidaritat internacional ajudarà a resoldre la crisi, ans al contrari. En primer lloc perquè els recursos -com podem veure amb mil exemples en els Pressupostos Generals de l'Estat que s'estan debatent ara mateix- no s'ncrementen en les despeses socials sinó en pagar els interessos del deute, en pagar despeses fixes de Ministeris que dupliquen competències transferides a CC.AA., en pagar armament compromèsamb Europa (què no hi havia un compromís amb la ciutadania per donar assistència mèdica universal i gratuïta?), en compensar empreses per autopistes no rendibles o en fer l'AVE fins a Galícia. Les retallades socials seguiran, perquè sembla que havíem arribat a un grau de gaudi de drets excessiu per al gran capital.

De manera que l'argument de "primer els de casa" tampoc no és veritat. Ens estan aixecant la camisa i farem tard a cridar prou.

Mentrestant, la cooperació tendeix a zero, trencant 32 anys d'un compromís nascut de l'imperatiu ètic, social, polític i econòmic d'eradicar la pobresa al món. En moments de crisi les ONG no demanem mantenir el nostre volum d'ajut, sinó mantenir una quantitat proporcional a la riquesa del país: la crisi no pot ser una excusa, ja que si la riquesa del país disminueix també ho fa el seu compromís, però en la mateixa proporció.

No es tracta d'una qüestió de solidaritat sinó de justícia. El compromís de 1970, quan l'Assemblea General de NN.UU. demandava als països 'desenvolupats' destinar un 0,7% del PIB a ajut extern va ser fruit d'un consens, per tal d'aconseguir que totes les persones puguin gaudir del dret a tenir una vida digna. Per la nostra dignitat, alcem la veu.

Cop mortal a la cooperació al desenvolupament

Los Presupuestos Generales del Estado pueden suponer la desaparición de una política pública consolidada durante décadas

Madrid, 28/09/2012. Todo apunta a que los Presupuestos Generales del Estado aprobados supondrán un golpe mortal para la política de cooperación al desarrollo. El 75,9% de los presupuestos destinado al pago de los intereses de la deuda, hace temer un escaso margen para la implementación de política sociales y, por tanto, de la cooperación al desarrollo. Todo nos hace temer que podemos dar casi por desaparecida una política pública que ha pasado de  tener el respaldo político y económico de todos los grupos políticos hasta el 2010, a sufrir  un constante debilitamiento progresivo en los últimos tiempos. La gravedad de la situación no tiene precedentes; es absolutamente escandaloso que la crisis la paguen las personas más vulnerables.

La Coordinadora de ONG para el Desarrollo expresa su más absoluto rechazo a la desaparición en la práctica de la política de Cooperación al Desarrollo que supondrá gravísimas consecuencias para cientos de miles de personas con quienes trabajamos en más de 120 países en el mundo. Supondrá además el desmantelamiento de una política pública con décadas de trabajo y experiencia a sus espaldas. Y, sin duda, tendrá también graves consecuencias para las más de 8.000 personas que trabajan en el sector.

Sorprende esta decisión del gobierno cuando, precisamente antes de ayer, el Presidente del Gobierno, Mariano Rajoy en su intervención en la Asamblea General de Naciones Unidas declaró su compromiso con la seguridad, los derechos humanos y el desarrollo en la región del Sahel, un compromiso “que se viene demostrando desde hace años con muchos millones de euros en cooperación al desarrollo en muchos países”. También el Secretario General de Cooperación Internacional y Desarrollo, Gonzalo Robles, reiteró el compromiso del gobierno con los ODM.

A pesar de estas declaraciones, con un presupuesto exiguo será prácticamente imposible que el próximo Plan Director garantice el mantenimiento de la cooperación al desarrollo como una política de Estado. Ahora que el gobierno defiende la Marca España, flaco favor le hace cuando golpea de esta forma a una de las políticas que hasta hace un tiempo contaba con un importante reconocimiento internacional. No podemos dejar de recordar, ahora más que nunca, que los partidos políticos con presencia parlamentaria firmaron un Pacto de Estado contra la Pobreza en el que se comprometieron con la ciudadanía a garantizar que así fuera. ¿Dónde quedan, entonces, los compromisos políticos?

Els pressupostos de Defensa, prioritaris

Els Pressupostos Generals de l'Estat espanyol 2012 van reduir la previsió dels diversos Ministeris en un 17% de promig. Les entitats socials ja vam denunciar que algunes despeses, com les militars o les del Ministeri de l'Interior sofrien una disminució bastant més petita que altres. Un 8,87% el Ministeri de Defensa, i un 61,2% l'Agència espanyola de Cooperació al Desenvolupament (AECID), per exemple.
A primers de setembre el Consell de Ministres va aprovar un crèdit extraordinari de 1.782 milions d'euros per pagar "compres d'armament anteriorment compromeses", passant pel damunt d'altres "compromisos anteriors amb la ciutadania" en salut, educació o altres despeses socials que afecten el conjunt de la població.
D'aquesta manera, si no hi ha cap altra injecció extraordinària de diners, finalment no hi haurà una disminució del pressupost de Defensa, sinó que aquest pressupost s'incrementarà en un ... 16,88 en relació a l'any anterior!!. Inaudit però cert: les retallades no arriben a la despesa militar.
Governar es marcar prioritats, i aquestes són les prioritats del Govern actual: increment del pressupost de Defensa, disminució de les despeses socials, recentralització de l'Estat i modificació de la Constitució per assegurar que, primer de tot, està el pagament del deute extern. Un còctel explossiu que, al meu parer, supera el límit de la immoralitat.

Coses que cal recordar sobre Catalunya

1. El darrer text de l'Estatut de Catalunya redactat per la ponència va tenir tres retallades, primer al Parlament de Catalunya, després al Congrés dels Diputats de Madrid i després al Tribunal Constitucional. Malgrat això l'estat espanyol l'incompleix sistemàticament cada any en diversos articles.

2. Les darreres dades sobre balances fiscals entre CC.AA. són de 2005, i el govern espanyol no té cap ganes de publicar-ne més, atès que el trasvassament continuat i sistemàtic d'un 8% del PIB català no té comparació amb cap contribució regional coneguda en un país democràtic.

3. Fa 120 anys l'historiador Josep Coroleu es va preguntar "Perquè Espanya sigui Espanya, ¿Catalunya ha de deixar de ser Catalunya?". La resposta sembla seguir essent positiva després d'un segle, a la vista de que contínuament aquesta ha de renunciar a un pessic de llengua a l'escola, o de poder de decisió, o de fet cultural, o de ...

4. No hi ha cap article de la Constitució espanyola on es digui per què Catalunya és Espanya. Durant els darrers mesos tampoc no hi ha massa arguments racionals que defensin per què Catalunya no s'ha de separar d'Espanya.

5. Els dos partits majoritaris a Espanya han evitat algun aspecte "incòmode" de la Constitució diverses vegades, mitjançant subterfugis. També l'han canviada -sense referèndum- en una ocasió. ¿És constitucional envair competències autonòmiques per part de l'Estat?.

Espanya: millor bons veïns que mals cosins

Una coneguda meva madrilenya, del món de les ONG, em va preguntar fa pocs dies què volíem exactament els catalans. Òbviament no puc respondre per tots- li vaig dir- però jo només veig l'encaix de la nostra identitat amb Espanya en clau federal, i ara estic convençut que Espanya no serà mai federal, perquè la mentalitat del que anomeno "les Espanyes" no és, ni ha estat, ni té la voluntat de ser federal, perquè aquell estat es va forjar en un imperi centralista i jacobí i perquè no hi ha cap voluntat d'aprofundir en aquesta via federal ni dóna rèdits polítics fer-ho, fora de Catalunya o del País Basc. L'expressió genuïna d'aquest estat és la constatació repetida de que "Madrid és Espanya i Espanya és Madrid"; i aquest sí que és, al meu parer, un dels principals problemes de l'estat espanyol.

El que volem una part -ara ja substancial- dels catalans és viure en u Estat normal i democràtic, no demonitzats pels nostres veïns ni havent de donar explicacions de qui som i per què existim, És a dir, volem ser un estat més d'Europa que treballi i convisqui amb la resta de pobles. Així de senzill.

Em preocupa que la població espanyola no estigui ni ben ni gens informada del què volem a Catalunya, y em preocupa molt que la caverna mediàtica madrilenya -és a dir, espanyola per extensió com ja he dit- estigui acompanyada per manifestacions de persones que tenen una responsabilitat política (per exemple els presidents d'Extremadura, de Madrid o de Galícia) que menteixen amb total impunitat sobre la realitat catalana i espanyola i llencen repetidament missatges populistes, falsos i profundament antidemocràtics, aconseguint lamentablement que es faci veritat el que va dir fa cinquanta anys en Josep Pla de que "en la qüestió catalana el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres".

Em preocupa també que Catalunya suposi un 20% del PIB espanyol i -per exemple- més d'un 25% de les contribucions al fons de pensions, perquè això significa una gran dificultat per a la viabilitat no de l'estat català, sinó de l'estat espanyol.

Em preocupa que tants ciutadans i ciutadanes espanyols estiguin tan preocupats per nosaltres, i que els catalans ocupem una part negativa dels seus pensaments, perquè totes les persones tenim dret a ser felices i a pensar sempre en positiu. Per això les animo no a preocupar-se per nosaltres, sinó a ocupar-se juntament amb nosaltres d'aconseguir que siguem excel·lents veïns, després de cinc segles de penes per arribar a ser només mediocres familiars.