Cop mortal a la cooperació al desenvolupament

Los Presupuestos Generales del Estado pueden suponer la desaparición de una política pública consolidada durante décadas

Madrid, 28/09/2012. Todo apunta a que los Presupuestos Generales del Estado aprobados supondrán un golpe mortal para la política de cooperación al desarrollo. El 75,9% de los presupuestos destinado al pago de los intereses de la deuda, hace temer un escaso margen para la implementación de política sociales y, por tanto, de la cooperación al desarrollo. Todo nos hace temer que podemos dar casi por desaparecida una política pública que ha pasado de  tener el respaldo político y económico de todos los grupos políticos hasta el 2010, a sufrir  un constante debilitamiento progresivo en los últimos tiempos. La gravedad de la situación no tiene precedentes; es absolutamente escandaloso que la crisis la paguen las personas más vulnerables.

La Coordinadora de ONG para el Desarrollo expresa su más absoluto rechazo a la desaparición en la práctica de la política de Cooperación al Desarrollo que supondrá gravísimas consecuencias para cientos de miles de personas con quienes trabajamos en más de 120 países en el mundo. Supondrá además el desmantelamiento de una política pública con décadas de trabajo y experiencia a sus espaldas. Y, sin duda, tendrá también graves consecuencias para las más de 8.000 personas que trabajan en el sector.

Sorprende esta decisión del gobierno cuando, precisamente antes de ayer, el Presidente del Gobierno, Mariano Rajoy en su intervención en la Asamblea General de Naciones Unidas declaró su compromiso con la seguridad, los derechos humanos y el desarrollo en la región del Sahel, un compromiso “que se viene demostrando desde hace años con muchos millones de euros en cooperación al desarrollo en muchos países”. También el Secretario General de Cooperación Internacional y Desarrollo, Gonzalo Robles, reiteró el compromiso del gobierno con los ODM.

A pesar de estas declaraciones, con un presupuesto exiguo será prácticamente imposible que el próximo Plan Director garantice el mantenimiento de la cooperación al desarrollo como una política de Estado. Ahora que el gobierno defiende la Marca España, flaco favor le hace cuando golpea de esta forma a una de las políticas que hasta hace un tiempo contaba con un importante reconocimiento internacional. No podemos dejar de recordar, ahora más que nunca, que los partidos políticos con presencia parlamentaria firmaron un Pacto de Estado contra la Pobreza en el que se comprometieron con la ciudadanía a garantizar que así fuera. ¿Dónde quedan, entonces, los compromisos políticos?

Els pressupostos de Defensa, prioritaris

Els Pressupostos Generals de l'Estat espanyol 2012 van reduir la previsió dels diversos Ministeris en un 17% de promig. Les entitats socials ja vam denunciar que algunes despeses, com les militars o les del Ministeri de l'Interior sofrien una disminució bastant més petita que altres. Un 8,87% el Ministeri de Defensa, i un 61,2% l'Agència espanyola de Cooperació al Desenvolupament (AECID), per exemple.
A primers de setembre el Consell de Ministres va aprovar un crèdit extraordinari de 1.782 milions d'euros per pagar "compres d'armament anteriorment compromeses", passant pel damunt d'altres "compromisos anteriors amb la ciutadania" en salut, educació o altres despeses socials que afecten el conjunt de la població.
D'aquesta manera, si no hi ha cap altra injecció extraordinària de diners, finalment no hi haurà una disminució del pressupost de Defensa, sinó que aquest pressupost s'incrementarà en un ... 16,88 en relació a l'any anterior!!. Inaudit però cert: les retallades no arriben a la despesa militar.
Governar es marcar prioritats, i aquestes són les prioritats del Govern actual: increment del pressupost de Defensa, disminució de les despeses socials, recentralització de l'Estat i modificació de la Constitució per assegurar que, primer de tot, està el pagament del deute extern. Un còctel explossiu que, al meu parer, supera el límit de la immoralitat.

Coses que cal recordar sobre Catalunya

1. El darrer text de l'Estatut de Catalunya redactat per la ponència va tenir tres retallades, primer al Parlament de Catalunya, després al Congrés dels Diputats de Madrid i després al Tribunal Constitucional. Malgrat això l'estat espanyol l'incompleix sistemàticament cada any en diversos articles.

2. Les darreres dades sobre balances fiscals entre CC.AA. són de 2005, i el govern espanyol no té cap ganes de publicar-ne més, atès que el trasvassament continuat i sistemàtic d'un 8% del PIB català no té comparació amb cap contribució regional coneguda en un país democràtic.

3. Fa 120 anys l'historiador Josep Coroleu es va preguntar "Perquè Espanya sigui Espanya, ¿Catalunya ha de deixar de ser Catalunya?". La resposta sembla seguir essent positiva després d'un segle, a la vista de que contínuament aquesta ha de renunciar a un pessic de llengua a l'escola, o de poder de decisió, o de fet cultural, o de ...

4. No hi ha cap article de la Constitució espanyola on es digui per què Catalunya és Espanya. Durant els darrers mesos tampoc no hi ha massa arguments racionals que defensin per què Catalunya no s'ha de separar d'Espanya.

5. Els dos partits majoritaris a Espanya han evitat algun aspecte "incòmode" de la Constitució diverses vegades, mitjançant subterfugis. També l'han canviada -sense referèndum- en una ocasió. ¿És constitucional envair competències autonòmiques per part de l'Estat?.

Espanya: millor bons veïns que mals cosins

Una coneguda meva madrilenya, del món de les ONG, em va preguntar fa pocs dies què volíem exactament els catalans. Òbviament no puc respondre per tots- li vaig dir- però jo només veig l'encaix de la nostra identitat amb Espanya en clau federal, i ara estic convençut que Espanya no serà mai federal, perquè la mentalitat del que anomeno "les Espanyes" no és, ni ha estat, ni té la voluntat de ser federal, perquè aquell estat es va forjar en un imperi centralista i jacobí i perquè no hi ha cap voluntat d'aprofundir en aquesta via federal ni dóna rèdits polítics fer-ho, fora de Catalunya o del País Basc. L'expressió genuïna d'aquest estat és la constatació repetida de que "Madrid és Espanya i Espanya és Madrid"; i aquest sí que és, al meu parer, un dels principals problemes de l'estat espanyol.

El que volem una part -ara ja substancial- dels catalans és viure en u Estat normal i democràtic, no demonitzats pels nostres veïns ni havent de donar explicacions de qui som i per què existim, És a dir, volem ser un estat més d'Europa que treballi i convisqui amb la resta de pobles. Així de senzill.

Em preocupa que la població espanyola no estigui ni ben ni gens informada del què volem a Catalunya, y em preocupa molt que la caverna mediàtica madrilenya -és a dir, espanyola per extensió com ja he dit- estigui acompanyada per manifestacions de persones que tenen una responsabilitat política (per exemple els presidents d'Extremadura, de Madrid o de Galícia) que menteixen amb total impunitat sobre la realitat catalana i espanyola i llencen repetidament missatges populistes, falsos i profundament antidemocràtics, aconseguint lamentablement que es faci veritat el que va dir fa cinquanta anys en Josep Pla de que "en la qüestió catalana el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres".

Em preocupa també que Catalunya suposi un 20% del PIB espanyol i -per exemple- més d'un 25% de les contribucions al fons de pensions, perquè això significa una gran dificultat per a la viabilitat no de l'estat català, sinó de l'estat espanyol.

Em preocupa que tants ciutadans i ciutadanes espanyols estiguin tan preocupats per nosaltres, i que els catalans ocupem una part negativa dels seus pensaments, perquè totes les persones tenim dret a ser felices i a pensar sempre en positiu. Per això les animo no a preocupar-se per nosaltres, sinó a ocupar-se juntament amb nosaltres d'aconseguir que siguem excel·lents veïns, després de cinc segles de penes per arribar a ser només mediocres familiars.

El Tractat que no ha pogut ser

Els darrers dies de juliol, quan semblava que per primer cop en la història de la humanitat podria haver-hi un Tractat internacional que reguli el comerç d'armes, les delegacions d'alguns països -entre els quals Estats Units, Rússia i Xina- van dir que "no hi havia hagut prou temps de negociació" (només fa quatre anys que es negocia!) i es van fer enrera de l'acord final.
Ha estat una decepció per a la coalició d'ONG que treballem per regular el comerç d'armes, perquè considerem que actuem de catalitzadors d'una opinió pública mundial favorable a les nostres tesis, de forma molt majoritària. Arreu del món s'aixequen veus molt autoritzades demanant que les armes i municions no circulin lliurement, que s'acullin a unes regles, entre les quals no vendre armes a dictadures, règims que violen els drets de la seva ciutadania o països en conflicte.
Tot i això, la decepció no aturarà el treball per la pau. Previsiblement a la propera Assemblea General de Nacions Unides s'aixecaran més veus exigint regular aquest comerç de la mort, perquè estem en un procés imparable gràcies a milers i centenars de milers de persones, arreu del món, que malden per tenir un món més segur, és a dir més just i menys armat.

Regular el comerç d'armes: ara va de bo

Durant aquest mes de juliol delegacions de governs de tot el món debateixen  a Nova York l'abast i les condiciones en què es firmarà el primer Tractat de la Història que ha de regular el comerç d'armes. Estem davant una cruïlla important, després de molts anys de treball per part de la coalició d'ONG que hem treballat aquest assumpte i d'altres organitzacions de la societat civil.
Podem acabar el mes amb una decepció i un Tractat només orientatiu, que no inclogui tot tipus d'armes i municions, i altres coses per l'estil o bé podrem celebrar que per primer cop es posen les bases per avançar cap a un control efectiu de les armes, també de les armes lleugeres i les municions, que maten cada dia 1.500 persones arreu del món.
La primera setmana de la Conferència deixa un saldo preocupant: per motis diversos molts països no treballen per un Tractat efectiu i vinculant amb els drets humans. Egipte exigeix una delegació palestina, Els Estats Units i Israel amenacen amb deixar la conferència si això succeeix, i Russia i Xina es freguen les mans perquè no són ells els que han d'obstruir un Tractat que no els agrada.
Hi ha encara molt debat per endavant ...i com sempre l'opinió pública mundial, com més informada estigui durant aquest temps, més pressió podrà fer perquè s'acabi la vergonya d'un comerç que suposa enriquiment amb la mort i el sofriment. humanos.

Pensàvem que érem rics i compràvem moltes armes

Aquests dies assistim atònits a alguns debats que mai no hauríem imaginat ni en somnis. Ens havíem acostumat a pensar que el món es dividia en Occident i la resta i ara veiem que la resta són moltíssims, i molts d'ells disposats a treballar tant i en unes condiciones tan diferents a les nostres que no podem competir a oferir serveis, béns i productes com els seus, si no tornem quasi a l'Edat mitjana.
En guanyar justícia social, drets polítics, econòmics i allò que en dèiem qualitat de vida, a Europa hem fet palès allò que algunes persones ens deien amb posat preocupat: que aquests guanys socials són incompatibles amb un sistema econòmic i social -el capitalisme- depredador, competitiu i que aconsegueix riquesa però no la sap distribuir.
I com que no tenim cap alternativa a mà, el mercat guanya i els drets perden dia a dia. I tot passa davant nostre mentre no atinem
Mentrestant, com pensàvem que érem rics ens vam endeutar, i aquells que ens van oferir el caramel -Bankia per exemple, o La Caixa o el Deutche Bank- es van enriquir molt però en una roda infernal que s'està acabant com el rosari de l'aurora. Quan tot era barat baixàvem els impostos, compràvem moltes armes, viatjàvem amb avió per quatre duros, i per fer-nos gastar més i que girés la maneta ens deien que la vida era una festa on hi havia barra lliure.
Ara, quan vénen mal dades, tots semblem igualment culpables i ens obliguen a pagar a festa.
No, definitivament, hi ha alguna cosa que no quadra: no pot ser que es dilueixi la responsabilitat del qui organitza la festa i de qui n'ha guanyat molta riquesa entre totes les persones que hi han estat convidades.
Per tal de no veure perdre més drets, per tal de que els poders públics i els poders econòmics comptin de veritat amb nosaltres, us invito a plantar-nos i que ens preguntin què volem. De moment, cap més retallada discrecional.
Perquè a mi, quan em preguntin, els diré que es recuperin molts diners en sanitat i educació i en canvi deixem de pagar totes les armes que deu l'Estat espanyol en aquests moments (només uns 27.000 milions d'euros). Si encara no n'hi ha prou amb això, en seguirem parlant.
Mentre no em preguntin, em planto: no a qualsevol disminució de serveis públics.