La pau passa pels impostos

Aquestes setmanes s'està parlant molt de la possibilitat d'incrementar la pressió fiscal a les rendes més altes i rebaixar-la a les rendes mitjanes i baixes. Una mesura, en principi, que va en línia amb l'objectiu últim dels impostos, que és el d'assegurar el finançament d'uns serveis dignes per a tota la població fent que la càrrega d'aportacions estigui distribuïda de la manera més justa possible.

Sembla que tothom està d'acord -més o menys- amb el principi general. El problema comença quan calculem el que ens toca pagar mentre pensem que d'altres s'ho estalvien amb "jocs de mans" que els assalariats no sabem ni podem fer. Llavors parlar de fiscalitat i d'impostos sembla que sigui esmentar el dimoni, sempre que no sigui per fer demagògia pre-electoral: llavors, per un misteri de la ciència, els números quadren i es poden baixar impostos: el de successions amb CIU el 2010 (quan actualment afecta només un 3% de la població i es ven com si tots en sortim beneficiats), o ara el PP abaixant l'IRPF quan el dèficit i el deute públic augmenten i els haurem de pagar entre tots tard o d'hora.

Què hi ha, realment, darrera aquesta demagògia de fer dels impostos una moneda de canvi electoral?
Al meu parer, en primer lloc, hi ha una voluntat explícita de mantenir una gran opacitat d'informació fiscal per no haver de donar massa explicacions. El frau fiscal a Espanya, per exemple, està al voltant d'un 22-25% mentre a la UE es calcula que està en el 12-25%. Però no hi ha cap estudi que quantifiqui amb exactitud aquest frau, ni cap demanda del Ministerio de Hacienda per fer-lo.

Aquesta desídia i manca d'informació no són casuals ni exclusives de l'estat espanyol. Els darrers "escàndols" com el wikileaks, Luxleaks, Panamáleaks, etc no són més que intents de la ciutadania mundial per conèixer unes pràctiques d'elusió fiscal que no són perseguibles penalment però sí moralment, perquè atempten contra la justícia distributiva i demostren que les elits econòmiques i polítiques no contribueixen més que marginalment a la construcció de l'Estat del benestar.

Si ja és greu que es mantinguin estructures al servei d'un 1% de la humanitat amb  l'única finalitat de consolidar privilegis (paradisos fiscals, empreses pantalla, etc), hi ha una cosa encara més greu: la mateixa legalitat és escandalosa, en afavorir constantment la creació de riquesa per part dels més rics, les grans empreses i les fortunes personals, que no tributen proporcionalment com tocaria!.

L'opacitat i l'afavoriment -fins i tot legal- de les elits faciliten, també, altres negocis corruptes que resten fora del control ciutadà, entre els quals el comerç d'armes no és el menor. Per això l'adveniment d'una nova cultura fiscal i el refús a la demagògia quan ens parlen d'impostos és una eina imprescindible per a un món més segur i en pau. I em sembla que només la pressió ciutadana organitzada pot fer que no ens venguin "sopars de duro": els serveis s'han de pagar i ho hem de fer entre tots i totes. Només així progressarem com a societat.

A més desigualtat més injustícia

Sembla obvi afirmar, en la setmana de l'esbombament dels "papers de Panamà", que les elits mundials (que no són tan lluny, vaja, que les formen els qui tenen l'oportunitat de fer diners) tenen una preocupació pel bé comú inversament proporcional a la seva riquesa. També sembla obvi que aquestes mateixes elits -en general- fan mecenatge, projectes de "responsabilitat social" o fundacions benèfiques amb un ull mentre amb l'altre miren d'estalviar-se tants impostos com poden: un contrasentit que acaba tenint suma positiva per a les seves butxaques i suma negativa per a la societat.

En aquesta tesitura, i cada cop que salta un escàndol de corrupció econòmica o de mala pràctica social, es prenen algunes mesures de maquillatge i es busquen excuses per no arribar al fons de la qüestió, perquè no hi ha voluntat política per fer-ho i perquè, simplement, en aquest excés de bogeria de capitalisme "qui paga mana" i l'economia està per damunt de la política que l'hauria de regular seriosament.

Aquest círcol viciós només el pot trencar la pressió ciutadana, que és el veritable motor de canvis socials com diem i repetim des dels moviments per la justícia global.

Posaré, només a tall d'exemple, quatre causes possibles a defensar que se m'ocorren per fer un món més just, amb el denominador comú de canviar les regles de joc en allò que produeix excessos intolerables en el sistema capitalista. Són quatre coses lletges, concretes, que poden canviar si la pressió ciutadana és suficientment potent i és persistent:

1. Que els Bancs de tot el món deixin d'operar amb aquells comptes i clients radicats a paradisos fiscals. Només calen petits canvis legislatius per fer-ho. Bé, petits canvis, i convèncer la City de Londres, Wall Street, la Borsa de Frankfurt o pressionar-los fins que hagin d'acceptar-ho perquè el 99% de la ciutadania s'ha cansat d'aquesta cançó.

2. Regular els sous màxims d'empreses i corporacions. No pot ser que hi hagi directius amb sous 200 vegades més alts que alguns treballadors de les seves empreses. La cantarella de la fuga de talent cap a altres empreses no serveix si la regulació afecta tothom. ¿No hi ha un sou mínim regulat, per motius socials? Doncs ... volem també un sou màxim, pels mateixos motius socials.

3. Canviar la política dels Bancs Centrals (que són de tots, cal recordar-ho...), que actualment primen la pujada dels actius financers -les inversions en borsa- sobre els actius immobles, política que afavoreix clarament les minories més riques.

4. Modificar sense por, d'una vegada i a tot arreu alhora, una política fiscal que permet que una empresa gran pugui fer fàcilment enginyeria financera i acabi pagant al fisc entre un 4 i un 6% dels seus ingressos, mentre una persona treballadora -sense més enginyeria financera que pagar sense IVA una reparació al seu pis- acaba pagant al fisc un promig del 17-19% dels seus ingressos.

Com li agrada dir a una amiga meva "se'ns ha girat feina". Només cal tenir les ganes de posar-s'hi i la voluntat de no desanimar-nos.

A les verdes i a les madures, senyor Suárez

"Una mica d'impossible o m'ofego", vaig llegir fa pocs dies en un article, a propòsit de la presó en què estem convertint el món sencer limitant la nostra actuació a 'allò que és possible', cada cop més acotat i domesticat per l'economia i el seu seguidisme polític. Com que estic convençut que la Història ha avançat a cops de tornar possible l'impossible, digueu-me ingenu però la realitat juga a favor meu.

Un exemple d'aquesta presó mental el tenim en les recents declaracions de l'alcalde de Ferrol, Jorge Suárez, de la coalició d'esquerres Las Mareas, que espera que es confirmi el contracte de Navantia per a la construcció de cinc fragates per a l'Aràbia Saudita. "Tengo problemas de conciencia con esos contratos, ya que no es lo mismo hacer buques para Noruega que para Arabia Saudí, pero la situación de la comarca es la que es, y entre la conciencia y el hambre ...".

Suárez no és l'únic a avalar aquest contracte immoral. L'alcalde de Cadis, José María González (Kichi), de Podemos, ja va dir el mateix fa uns dies. Un contracte que pot arribar als 3.000 milions de dòlars en cinc anys deu pesar més en la balança que la conculcació de la Llei espanyola de comerç d'armes (que ha costat més de vint anys de feina i de pressió política per poder-la aprovar) i el suport a una monarquia dictatorial que està en guerra oberta al Iemen -2.5 milions de persones desplaçades, 21 milions amb necessitat d'ajut humanitari, 6.000 morts i 28.000 ferits- i dóna suport a milícies sunnites al Líban, Síria i altres països àrabs, i vés a saber si fins i tot a Estat Islàmic.

De manera que, si el govern espanyol aprova aquest contracte, a més de ser immoral cometrà una il·legalitat. Vet-ho aquí. No tot s'hi val, senyor Suárez, i si per comptes de que els principals comercials de l'Estat fossin el ministre de Defensa i el Rei emèrit, tinguéssim una altra mena de comercials d'Estat, les coses podrien anar diferent: el dilema no és "o feina o fam", és una mica més complex; es tracta de buscar feina digna i deixar de remenar i remenar en la indústria de la mort, el comerç d'unes armes que tard o d'hora arriben a mans assassines.

Aniria bé recordar-nos que la nostra consciència no és una presó, no és presonera del possibilisme de mirada curta i vol ras que només veu el que té davant del nas. En definitiva, que entre la consciència i la fam de vegades hi sabem ponderar la conseqüència dels nostres actes.

La vaga de fam d'un periodista palestí

Muhammad Al-Qeiq és un periodista palestí del canal Arabia al-Majid que va ser detingut a casa seva, a Ramallah, el passat mes de novembre sense que es formulés cap acusació contra ell. Al-Qeiq va ser interrogat durant dies i posat sota detenció administrativa. Aquesta mesura, que afecta a més de 600 presoners palestins, es tradueix en una detenció indefinida sense càrrecs ni judici i que es pot renovar cada sis mesos.La detenció administrativa es basa en informació secreta a la qual ni el detingut ni el seu advocat tenen accés. En el cas del periodista Al-Qeiq, el jutge del tribunal militar va afirmar que l'informe secret inclou informació que demostra que Al-Qeiq fomentava la provocació amb la seva tasca periodística.

Poc després de conéixer que estava sota detenció administrativa, el periodista va començar una vaga de fam que avui, quasi bé 90 dies després, manté. El seu estat és d'extrema gravetat i podria morir en qualsevol moment, però la seva determinació és forta i la seva demanda clara: només posarà fi a la vaga de fam si el Tribunal Suprem d'Israel retira l'ordre de detenció administrativa i se'l trasllada a un hospital de Ramallah.

L'Alt Tribunal israelià ha presentat diverses ofertes a la família del periodista però -fins ara- cap d'elles no posa fi a la detenció administrativa. Les organitzacions de drets humans israelianes i palestines i Les Nacions Unides han demanat el seu alliberament. El Centre Palestí de Drets Humans (PCHR en les seves sígles en anglès) han denunciat la detenció administrativa d'Al-Qeiq com una greu violació de les lleis internacionals humanitàries i de drets humans. Segons aquesta organització, “aquest delicte constitueix un crim contra la humanitat segons l'Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional i l'article 78 de la Quarta Convenció de Ginebra”.

A dia d'avui no sembla que l'alt tribunal israelià tingui la intenció de reconsiderar la seva decisió, sobretot tenint en compte que només fa uns dies va rebutjar la congelació de l'ordre de detenció administrativa. Lamentablement, la comunitat internacional resta muda davant d'un sistema judicial que viola, sense complexos, la legalitat internacional.

La més que probable mort del periodista palestí no pertorbarà les vides dels ciutadans jueus d'Israel però sí que agreujarà la salut moral i ètica d'una societat on tot és justificable en nom d'una seguretat malaltissa.

Immigrants i refugiats, víctimes o culpables?

La compassió mal entesa desemboca només en la caritat, però si no passa pel raonament no arriba a fermentar en justícia. La fotografia del nen Aylan mort a la platja de Lesbos ens va corprendre quan estàvem de vacances aquest estiu passat (potser també a la platja?), i ens va fer dir que posaríem un plat a taula per aquells refugiats que encara no han arribat a dia d'avui, per la desídia i la mala fe dels governants, que ens volen compassius però no massa actius.

Del cor vam passar a la butxaca, i les campanyes de recollida d'aliments, roba, mobiliari i estris diversos han estat més o menys exitoses. No ens enganyem, exitoses perquè ens deixen bé el cos, ens satisfan l'esperit davant el sofriment humà. I això em sembla bo, molt bo. Ens fa persones que vivim amb passió (com-passió) la situació d'altres persones desafortunades.

Però la com-passió del bon samarità el va portar a l'acció concreta: a atendre i cuidar el ferit però també a denunciar la situació als governants i a prevenir l'hostaler perquè no s'aprofités de la vulnerabilitat de l'altre.

Aquesta acció i exigència és, precisament, el que està mancant en l'acollida dels refugiats a Europa. Primer han  estat tractats com a visitants sense drets (Wellcome refugees), després se'ls ha posat la bena a la ferida, i ara no sabem què fer amb ells tot i les obligacions que han signat els Estats en acceptar la Carta dels Refugiats. De passada, posem filats i perseguim els perseguits, mentre bombardegem i ens fem els homenets davant qui ha provocat la crisi i la fugida, sense fer-li gaire mal (no fos cas que els seus amics ens encareixin el gas o el petroli).

A tot això, estem assistint a fets molt preocupants, que tindran conseqüències futures sobre els nostres drets i sobre la concepció mateixa de la igualtat de drets. A França les retallades han arribat a la Constitució, podent treure la doble nacionalitat i endurint els drets dels col·lectius immigrats. A Alemanya el col·lectiu de persones refugiades ha passat a ser (de la nit al dia i per uns fets a Colònia que atenyen a 70 persones)- culpable per comptes de víctima.

El radicalisme conservador, xenòfob, tancat i defensiu guanya cada dia adeptes a Europa impulsats per la por, fent que els immigrants econòmics o refugiats siguin vistos globalment com un perill i no com una oportunitat per resoldre problemes endèmics tant als seus països com a casa nostra. És clar que per això cal abordar les coses pensant en la justícia, ai làs.

Entenc que això passa perquè els poders econòmics i polítics no busquen -en general- la justícia sinó el manteniment de l'statut quo, la resolució com a molt caritativa dels problemes que sorgeixen, sense albirar una solució a més llarg termini en la lluita per la disminució de les desigualtats i en favor de la justícia global. I també passa perquè els moviments en favor d'aquestes causes encara no som prou forts per fer-nos sentir en tots els racons. No obstant, que la compassió no es quedi al cor i a la butxaca, sinó quie també passi pel cap, és a dir formar-se una opinió pròpia, això sí que és responsabilitat de cadascú.

Perill i oportunitats del nou poder

Ben entrat el segle XXI, a les acaballes d'un any en què s'ha incrementat la inestabilitat mundial, sense gaire societats amb nous projectes engrescadors i mentre la desigualtat econòmica segueix creixent arreu, em faig una pregunta en forma de reflexió: què ens cal per anar bastint un món amb més qualitat de vida, sostenible i més solidari?

El primer que em ve al cap és que el nou poder emergent, el "cinquè poder" de la ciutadania activa i organitzada (que dóna nom a aquest blog), no té encara la força suficient per condicionar els resorts dels poders real i canviar el curs de les coses. Hi ha indicis positius -més porositat entre organitzacions i moviments socials, més gent mobilitzada, una queixa cada cop més global,...- però l'statu quo encara és molt potent i la nova política li costa obrir-se pas.

Però el focus de la resistència al canvi potser està en un altre esfera: la distribució de poders. Ja no es tracta del poder executiu (governs), legislatiu (parlaments democràtics) i judicial, ni tan sols d'acompanyar-los del quart poder dels mitjans de comunicació, perquè cada cop és més clar que hi ha un nou poder que ho pot tot, ho contamina tot, ho condiciona tot. El poder de les empreses transnacionals i les grans corporacions econòmiques condicionen governs, promouen guerres, formen lobbies i grups de pressió, compren mitjans de comunicació i conformen un gran magma que es converteix en la raó i la fi de totes les coses.

Perquè res no s'aturi i el Gran poder segueixi manant cal que hi hagi creixement econòmic constant, que no canviïn les regles de joc (i si algun govern s'hi atreveix es contraresta des d'organismes multilaterals), que es compti amb la gent per a votar però que no es tinguin massa en compte ni les seves opinions ni els seus interessos. I, per damunt de tot, que es privatitzin el lucre i els guanys, i es socialitzin les pèrdues entre tots.

Canviar aquesta deriva, que s'ha anat aprofundint en els darrers trenta anys, serà un procés llarg però és absolutament necessari per fer un món habitable, on no calgui tenir tant per a viure però molt més per a conviure, i sobretot més ben repartit. Caldrà que l'economia no s'ho mengi tot, que deixem de parlar -per exemple- de recursos humans i parlem definitivament de persones. Caldrà renúncia, convicció i tossuderia. Molta tossuderia. Entre la gent que s'hi apunta (em consta que som milions), compteu amb mi. Bon any 2016.

2015, un altre any perdut per a la pau?

Acaba l’any amb 29 conflictes armats arreu del món i amb alguns d’ells enquistats i que amenacen zones senceres del planeta. Hem aconseguit en una dècada el trist rècord de passar de 14 a 60 milions de refugiats. Síria té molt a veure amb l’Iraq, i la seva inestabilitat amb la invasió occidental de fa 11 anys, i amb el bloqueig econòmic al règim de l’Iran, i tot plegat amb la situació insostenible a Palestina, on no es respecten els drets humans, i …

Podríem seguir amb la zona dels grans llacs a l’Africa (Congo, Burundi, Ruanda) o més al nord, amb la inestabilitat permanent de Sudan del Sud –ara no se’n parla però segueix el drama de milions de persones-, de la república Centrafricana, de Mali o de Nigèria …

El mal s’escampa en forma de terrorisme, però també de règims dictatorials, de relacions abusives entre països, d’uns interessos econòmics que s’ho mengen tot i del mal de tots els mals: una desigualtat creixent que fereix les consciències i dóna ales a la violència.

Desenganyem-nos. La violència estructural, l’ànsia d’acaparar més i més, està a l’arrel de la conflictivitat del món. I sobre aquesta mala base de desigualtat poc podrem construir un món més just.

La realitat, volguem veure-la o no, és que tornem a equivocar la resposta als violents. No es pot respondre el terrorisme amb la violència de les bombes i afegiint llenya al foc. No es pot respondre a l’èxode de refugiats posant tanques i mirant a una altra banda. No es pot respondre a qui fuig de la bomba de la fam tancant fronteres, obrint centres de detenció i deportant novament les persones que fugen de la misèria.

Cal treballar per la justícia perquè hi hagi una pau permanent. Hi ha milions de persones que així ho entenem, i posem grans de sorra que faran una gran platja: enguany s’han aconseguit compromisos sobre la sostenibilitat del planeta, hi ha una poderosa coalició ciutadana mundial que malda per aconseguir abolir les armes nuclears, hi ha grups arreu del món treballant per reduir la despesa militar, voluntaris fent mediació en centenars de conflictes socials, organitzacions que treballen dia a dia per la justícia global.

Aquest és el camí. Aconseguir que hi hagi una opinió pública formada, crítica i disposada a defensar la justícia arreu i a dir als poder públics que això s’ha acabat. Que cal resoldre els conflictes, una i mil vegades, mitjançant el diàleg i no la força bruta. No perdem l’esperança perquè som tossuts i cada cop som més. Ara tenim tot un any 2016 per avançar en la bona direcció. Tan de bo creixi l'onada de consciència ciutadana.