Israel: Victòria militar, derrota moral

 

Reprodueixo l'article que el director de l'ICIP, Kristian Herbolzheimer, va publicar a la revista CRÍTIC el dia 7 d'octubre de 2024, un any després de l'atac de Hamàs al sud d'Israel i de la desproporcionada resposta del govern sionista, que encara dura i amenaça a desestabilitzar tot l'Orient Mitjà.

Un any després de l’atac de Hamà ssobre Israel, i el contra-atac d’Israel sobre el poble palestí, sembla que tant Hamàs com el govern Netanyahu estan aconseguint els seus objectius.

Hamàs ha aconseguit aturar el procés de normalització diplomàtica entre Israel i els països àrabs, i ha tornat a situar Palestina en el centre del debat polític internacional. Alhora, té un nombre elevatd’ostatges, la seva principal carta per a una possible negociació. La resposta israeliana -d’una crueltat contra la població civil pròpia dels pitjors règims autoritaris- ha erosionat la imatge internacional d’un país que es vanta de ser democràtic i afirma fer servir les armes només en legítima defensa. D’altra banda, a Hamàs no sembla preocupar-li el patiment i la mort de la seva pròpiapoblació civil.Compta amb que les polítiques genocides contra Palestina alimentaran noves llavors de resistència.I té el consol del martiri en una guerra santa.

A Israel, després de la desfeta militar i psicològica del 7 d’octubre de 2023, en un context intern de protestes ciutadanes massives contra un primer ministre corrupte, el govern ha capgirat la truita. Es viuen moments d’eufòria com a resultat dels cops militars sense precedents contra els  enemics a Gaza, Líban, Síria, Iemen i l’Iran.L’atac de Hamàs ha accelerat una deshumanització de la població palestina fins al punt que la majoria de la societat israeliana ha banalitzat completament la violència contra els civils palestins.És un escenari propici per completar l’annexió dels territoris ocupats l’any 1967.

Es dona, doncs, la paradoxa que els elements més radicals a banda i banda poden sentir satisfacció sobre l’infern al que han condemnat a la població palestina (i, més recentment, libanesa). Victòria i derrota són una qüestió de perspectiva.

Aquesta guerra, sumada a la invasió de Rússia sobre Ucraïna, està tenint unes conseqüències transcendentalsper a  Europa. El contrast entre la condemna a Rússia i el silenci o la complicitat amb Israel posa en evidència una doble vara de mesura que erosiona la credibilitat que la Unió Europea s’havia guanyat a nivell internacional com un actor promotor dels valors democràtics.“La Unió Europea, premi Nobel de la Pau, còmplice del genocidi palestí!”

En paral·lel, l’opinió pública d’arreu del món es veu arrossegada en una dinàmica polaritzadora que redueix la complexitat del conflicte més enrevessat del món en una dinàmica de bons i dolents:pro-Israel o pro-Palestina.Aquesta polarització no ajuda, ni a uns ni als altres.

Per molt impossible que sembli avui, l’única opció per acabar algun dia amb els cicles de violència és un horitzó de convivència. Tots dos pobles estan disposats a morir i matar abans de ser desplaçats. Ningú farà fora ni aniquilarà 7 milions de jueus, ni7 milions de palestins.

Qui té la responsabilitat principal ara és Israel. És la força ocupant, és qui té el poder econòmic, polític i militar. És qui ha de garantir un drets que ara trepitja. Israel no es podrà sentir segur sense que la població palestina també se senti reconeguda, respectada i segura.

També cal que ho entengui la comunitat internacional solidària amb Palestina. No hi haurà autodeterminació per Palestina mentre Israel se senti amenaçada. Sovint es comparala vida dels palestins a Israel amb l’apartheid de Sudàfrica. Però Sudàfrica no patiaper la seva supervivència. En canvi, Israel ha estat atacada en repetides ocasions des del mateix moment de la seva creació i ha de fer front a fortes campanyes que qüestionen la seva existència.

En definitiva, el futur d’Israel i Palestina són indestriables. El conflicte no té solució militar però està atrapat en nus gordià on conflueixen, entre altres factors, les polítiques internes israelianes i palestines,els fanatismes religiosos,els interessos de les autocràcies veïnes, i la geopolítica global.

Davant d’aquesta situació el millor que podem fer des de l’àmbit internacional és mantenir un criteri coherent de respecte als drets humans i al dret internacional humanitari, independentment de qui els viola. I revertir les pressions polaritzadores que deshumanitzen el mosaic de cultures i identitats que conflueixen a l’Orient Mitjà.

Cal un treball a múltiples nivells, diplomàtic i social. I aplicar una àmplia caixa d’eines: documentació, informació, mobilització, denúncia, ajuda humanitària, anàlisi, escolta, propostes, diàleg, negociació.

En tot cas, la primera condició és que Israel aturi l’espiral bèl·lica. Malgrat estar guanyant el darrer capítol d’aquesta llarga guerra, ho està fent amb una derrota moral de conseqüències devastadores, també per ella mateixa.

Israel i Palestina, la convivència necessària

 

Deia Séneca que “cap vent no és favorable per a qui no sap on va”. En el conflicte més complex del món actual, el que enfronta l’Estat d’Israel amb Hamàs (i de retruc amb gran part de la població palestina), està clar que no hi ha una solució militar i, malgrat tot, l’estat sionista s’entesta a pensar que el diàleg no és possible i l’anorreament de l’enemic sí que ho és, mentre la ràbia i l’odi s’acumulen entre molts palestins provocant violència sobre violència. A més, fa molt temps que una bon nombre de ciutadans europeus viu amb el sentiment que la situació cada cop està més enrocada i cada pas en la mala direcció d’Israel –construcció d’assentaments en territoris ocupats palestins, un mur que no respecta les fronteres originals de Cisjordània i treu fonts d’aigua a Palestina, desobediència a les resolucions de Nacions Unides, etc—provoca als territoris ocupats una reacció de creixement de l’odi i de les posicions més radicals i àdhuc de resposta terrorista, fent cada cop més difícil la solució des dos Estats que l’ONU va prescriure l’any 1948.

 La capacitat que té aquest conflicte de polaritzar opinions i adhesions cap a un o altre bàndol no té comparació amb cap altre. És obvi que la influència econòmica, cultural i política d’Israel a Occident, o l’emigració massiva de població palestina, part de la qual malviu en diverses regions del món, promouen aquesta polarització ideològica –i també emocional, no ho oblidem--, i això dificulta, precisament, la resolució d’un conflicte que des de la construcció de pau ens neguem a veure com irresoluble.

 Cal, això sí, honestedat intel·lectual per proclamar que la victòria d’Israel i la derrota o dissolució de Palestina per resoldre el conflicte de forma permanent –tesitura en què ens trobem ara mateix—no és possible. El paradigma que cal construir és ben diferent: la seguretat dels dos pobles depèn irremeiablement de la seguretat de l’altre. Tant el no-reconeixement de l’estat d’Israel per part d’Iran i els seus aliats, com les accions d’Israel per anar fent inviable des de fa anys un estat Palestí impossibiliten un camí de solució a mig o llarg termini. Dos estats en convivència pacífica només podran conviure en condicions de mutu reconeixement i de seguretat mútua.

 Hi ha una solució política a aquest greu conflicte, sí, però passa necessàriament pel reconeixement de l’altre en igualtat de drets, per la convivència amb seguretat mútua i per un canvi cultural de percepció de l’altre que, sí, serà lent però és possible: no cal triar un bàndol i demonitzar l’altre. Fer-ho així impedeix qualsevol camí de pau. Les dues comunitats han de poder construir el seu Estat en convivència amb un altre Estat.

 Per on podem començar, per canviar aquesta retòrica que propugna l’anorreament de l’altre?. Doncs, d’entrada, escoltem les veus que des de Palestina i Israel treballen per la pau (no tothom creu en la violència per resoldre el conflicte), i donem-los cobertura. Després, prevenim i refusem, públicament, les actituds antimusulmanes o antisemites, com una forma de combatre la polarització. I, a més, posem-nos al costat de les víctimes de la violència, acompanyant-les en el seu dolor. Això és el que proposem des del comunicat que ha fet públic l’ICIP –Institut Català Internacional per la Pau—per respondre a la desorientació i al desànim que donen ales a les forces que s’oposen a la pau.

 I si, a més, posem en valor el treball de les Nacions Unides, imperfecte, pobre i feble però imprescindible, farem un gran favor al progrés de la humanitat.

 

Carta blanca a la violència dels Estats?

A voltes sobre el model de seguretat

Llegeixo en els diaris, aquesta mateixa setmana, dues notícies inquietants de la regió del món amb més assassinats, Amèrica Llatina. Una regió amb un terç de les víctimes de violència de tot tipus, en una espiral d’acció-reacció que involucra el narcotràfic, el crim organitzat, grups armats, policies, exèrcits, bandes juvenils i un llarg etcètera.

 La primera noticia correspon a les declaracions del president conservador de l’Equador, Guillermo Lasso –recentment descobert pels papers de Pandora com a propietari d’empreses en paradisos fiscals--, arengant les forces armades del país per ajudar la policia a frenar l’onada de violència a les ciutats: “Actueu amb la valentía que us caracteritza perquè aquest govern indultarà tots aquells que siguin condemnats injustament per haver fet la seva feina”. De passada, va carregar contra els jutges que “haurien de garantir la pau i l’ordre, no la impunitat i el delicte”.

 La segona és del també conservador president de Xile, Sebastián Piñera –també esquitxat pels papers de Pandora, oh casualitat o bé causalitat--, que dos anys després de l’esclat social contra el seu govern (hereu de la dictadura) ha iniciat una ofensiva contra el poble indígena maputxe, decretant l’estat d’excepció al sud del país arran de l’increment de violència, enviant 900 militars en funcions de policia i declarant:”Cal que l’Estat faci ús de tots els mitjans per protegir la població, preservar l’ordre públic i garantir els drets constitucionals”.

 On rau la meva inquietud per les dues notícies?. No tant per la resposta habitual dels estats davant la violència de qualsevol mena, fent ús del monopoli de la violència que li atorguen les lleis. Això ho sé, encara que no ho comparteixo. Tampoc perquè sabem que aquest monopoli s’utilitza moltes vegades per reprimir la dissensió política o el descontentament social. Això també ho sé i ho desaprovo fermament.

 Són les raons d’Estat que esgrimeixen els mandataris el que em preocupa extraordinàriament. En el primer cas, conculcant fins i tot la divisió de poders que consagra la democràcia liberal,el president equatorià dóna carta blanca als militars perquè s’enfrontin a qualsevol tipus de violència (i a la queixa social, també?) amb la seguretat de que els excessos seran indultats. Renya, a més, l’estament judicial per si de cas se’ls ocorre condemnar algun militar. És la seguretat que protegeix l’statu quo sense reserves, encara que sigui laminant drets i llibertats. Ras i curt i sense embuts, vol dir l’exèrcit i les forces de seguretat com a garants de la continuïtat del sistema polític i econòmic que –no ho oblidem— està provocant uns índex de desigualtat mai vistos, especialment … a Amèrica Llatina!

 I en el segon cas el president de Xile fa un pas més, proclamant que les raons per les quals fa ús de la violència són” protegir la població, preservar l’ordre públic i garantir els dtrets constitucionals”. És precisament aquest argumentari el que m’inquieta i em preocupa de veritat: ¿Està segur que l’ús de la violència protegeix la població o garanteix els drets constitucionals?. ¿Què significa exactament garantir l’ordre públic en un context de pobresa creixent, de greuges històrics dels pobles originaris o de malestar social permanent? ¿La resposta està en l’exèrcit, o en el reforçament de mesures policials, realment? ¿No estarán atenent només els símptomes d’un malestar, més que les causes reals que el provoquen?

 En el model de seguretat imperant, en què el subjecte a protegir és l’Estat, les seves institucions i la unitat de la pàtria, tota la lògica i el discurs porta a protegir les elits, a mantenir les estructures de poder establertes i a considerar fins i tot, de vegades, els ciutadans com a súbdits.

 Si pensem en un altre paradigma, el de la seguretat humana que proposà el PNUD a finals del segle XX, els subjectes a protegir són les persones, els ciutadans i ciutadanes, i els seus estats han de ser els garants d’aquesta protecció, amb normes democràtiques i garanties de participació política i social. Des d’aquest punt de vista sorgeixen molts més interrogants davant les actuacions de molts governs, no només d’Amèrica Llatina, per construir societats més cohesionades i més justes, que finalment resulta l’eina més potent perquè siguin també societats més segures.

 

Cultura de pau i noviolència

 (Resum d'una xerrada que he donat als Amics de les Arts, de Terrassa, el 18 de maig)

 Hi havia una vegada un cec que demanava caritat al carrer amb un rètol que deia “Sóc cec, necessito ajuda”. Poca gent es parava a donar-li una moneda, fins que va passar una persona, especialista en comunicació, que li va demanar permís per modificar el text del cartell. Ho va fer, i tot seguit tothom s’aturava i li donava diners. El que deia ara el cartell arribava al cor de la gent: “Avui és primavera … i no puc veure-la”.

 Canviant l’enfocament de la nostra mirada sempre podem copsar coses noves. Demano, doncs, que llegiu les següents ratlles amb una mirada nova, amb els mínims prejudicis i estereotips possibles, i me’n donaré per satisfet. No pretenc convèncer ningú, sinó compartir la idea de que una nova cultura és possible. Una cultura basada en el diàleg, en la cura de l’altre, en la cooperació per comptes de la competició i en la solidaritat. Una cultura inèdita fins ara, però ben possible i que té anclatges en moltíssims exemples d’èxits que ha aconseguit la humanitat fins ara.

 La violència s’ha instal·lat a la Història de la humanitat com quelcom inqüestionable. Potser com la pitjor de les solucions per resoldre els conflictes entre persones, comunitats i països, però finalment com un mal necessari que cal acceptar, com si es tractés d’una plaga bíblica.

Se sustenta en dos principis que contenen –segons el meu parer— veritats a mitges: que l’agressivitat és inherent a la naturalesa humana, i que més val que els Estats tinguin el monopoli de la violència per regular els conflictes de tota mena.

 Aquesta falàcia és fàcilment rebatible, ja que identifica l’impuls agressiu --de caràcter animal--  amb la resposta violenta com a eina legítima de resolució de conflictes. Si bé és cert que l’agressivitat és comú a tots els animals, només la Humanitat agredeix i mata per assolir poder, justifica l’assassinat d’altres iguals i fins i tot l’honora quan convé. Potser, com diu Jean-Marie Muller, “ha arribat l’hora de rendir-se a l’evidència de que la violència és el factor més potent de desordre en el món”. D’altra banda, és evident que si tothom tingués la potestat de respondre violentament a qualsevol conflicte el món seria inhabitable (com passa arreu amb el crim organitzat). Però massa sovint la violència “legítima” dels estats només serveix a les elits i als poders establerts, i no al conjunt de la ciutadania que pretén servir.

 Davant l’espectacle diari de la violència institucionalitzada potser ha arribat l’hora -.-com diu Muller—de dir no davant la injusticia i “considerar el pensament just com una dissidència”, fent elogi de la desobediència a les lleis injustes, tot i considerar que “la llei compleix la important funció social d’obligar la ciutadania a un comportament raonable”. Perquè “no és la llei la que ha de dictar el que és just o no; és el que és just el que ha de dictar la llei”. I això pensó que és possible des de l’acció noviolenta, des del següent raonament:

1. On hi ha persones hi ha conflictes. El problema no són els conflictes (inherents a la conducta humana) sinó la forma de resoldre’ls. Ara mateix tendim a “resoldre”la majoria de conflictes mitjançant l’exclusió i la violència, i –evidentent—no es resolen sinó que es cronifiquen.

2. “Conflicte” no és igual a “Violència”. Malgrat que sovint s’identifica una cosa amb l’altra, la resposta violenta no és l’única possible. ¿No estarem donant respostes equivocades quan aixequem murs, engreixem exèrcits o ens lucrem amb el comerç d’armanent dient que fem així un món més segur? Segur, per a qui?

La lògica de la competició porta a valorar la força per damunt de la raó. La lógica de la cooperació porta a valorar  positivament la diferència amb l’altre per assolir un objectiu comú.

3. La violència és un criteri absurd de resolució (o transformació) de conflictes. La violència no transforma cap conflicte, només el tapa.Hi ha una violència estructural que atia els conflictes, provoca una desigualtat creixent i facilita que una bona part de la ciutadania accepti moltes formes de violència, en nom de la seguretat.

4. Hi ha models alternatius de resolució de conflictes. Anem construint una cultura de pau des de la societat civil organitzada, des de la reivindicació dels drets bàsics per a tothom,. Des de la mediació, la negociació, la transacció, la vaga, la manifestació pública dels nostres drets, …
5. La resistència civil  noviolenta és una eina eficaç de transformació de conflictes, i n’hi ha exemples molt reeixits des de fa més de 2.000 anys. La ciutadania activa i organitzada és l’eina més potent de transformació social.

 La noviolència no és fàcil de definir perquè té aproximacions molt diverses (espirituals, religioses, polítiques, sociològiques, ètiques), i perquè es defineix ‘en contraposició a’, però en tot cas podem dir que és al mateix temps una filosofía, una forma de vida i un mètode de lluita política. Jamila Raqib parla de “superar la violència, com s’han superat l’arc i les fletxes…”, per explicar que l’acció noviolenta pertany a un estadi superior de la humanitat.

 La resistència noviolenta és –com diu l’organització Novact—“ una actitud activa, valenta, compromesa i solidària que busca no reproduir les mateixes injustícies contra les que combat. L’estratègia noviolenta té diferents etapes que permeten una lluita inclusiva front les injustícies. Aquestes són diàleg, denuncia, no cooperación, desobediència civil i construcción d’alternatives. Algunes persones confonen la noviolència amb una actitud passiva. Però la noviolència implica acció contra la injusticia.”

 Acabo amb un pensament del mahatma Gandhi, que va fer de la noviolència un compendi de vida i de lluita per la justicia. Ell deia que “els mitjans i els fins són indivisibles, perquè els mitjans són el fi en procés I l’ideal en vies de fer-se”. Per això, precisament, no té sentit justificar mai la violència. Simplement, utilitzant la violència com a mitjà només podem esperar un fi: més violència. Finalment acceptarem que els pacifistes som els realistes, com deia sempre el professor i amic Vicenç Martínez Guzman.

La democràcia amenaçada, la ciutadania mobilitzada

Hi ha signes evidents, arreu del món, d’un desig –i una necessitat-- de molta gent descontenta amb el tipus de vida actual, que apunta a un final de cicle social i a un canvi d’època històrica, i a la necessitat de capgirar moltes altres coses que no giren rodó.

 Aquests dies la ciutadania de Colòmbia està revoltada, la de Senegal també, i la de Myanmar.  Com sempre, hi ha una espurna que fa explotar la ràbia i la indignació però que no n´es la causa profunda sinó un símptoma de la degradació de les normes de convivència d’unes societats globalitzades que no accepten les antigues regles de joc, dictades per unes elits que no estan disposades a perdre privilegis. A Colòmbia l’espurna ha estat una Llei de reforma fiscal, d’un govern de dreta extrema, que vol castigar els impostos indirectes (especialment l’IVA de productes essencials) i aminorar la contribució de les rendes altes. Al Senegal ha estat l’encariment desmesurat del pa i d’altres productes bàsics. A Myanmar un cop d’estat dels militars per acabar amb la democràcia tutelada que hi havia i mantenior els seus privilegis, especialment econòmics.

 La reacció dels estats, com abans a les primaveres àrabs, a la Xina, a Xile, a Catalunya, a Nigèria o a Israel, es tradueix en una militarització de les policies, en un tancament a qualsevol canvi de les institucions (poder judicial, patronals, governs, caps d’estat,…) i respostes repressives que poc a poc van laminant drets essencials –polítics, però també socials i culturals-- que crèiem fortament guanyats.

 Ja deia Foucault que en les societats modernes hi hauria un control creixent dels poders públics i que aquest control seria cada cop més invisible. Una autèntica profecia que si permetem que creixi ens deshumanitzarà. Però, si és així, com permetem que passi tot això?. Al meu entendre l’explicació és complexa, però es fonamenta en alguns pilars bàsics que es repeteixen arreu del món.

 El primer pilar és la preminència de les grans empreses transnacionales sobre el bé públic, representat pels governs que ens han de protegir. Dit d’una altra manera, l’economia i el lucre pel damunt del bé comú; els governs amb menys poder que les grans empreses; els interessos personals d’un 1% de la Humanitat pel damunt de l’interès col·lectiu. Això té com a conseqüència la progressiva desregulació de les normes legals del segle XX i el campi qui pugui, en una selva on el lucre i la cobdícia en són els reis. Ni l’amenaça de destrucció dels ecosistemes no atura la dinámica del creixement econòmic constant.

 El segon pilar és una conseqüència del primer: la intel·ligència de les elits al servei de l’estupidesa i la deshumanització. Una bona part de la ciutadania justifica la pèrdua de drets i l’ús de la violència institucional per tal de “tenir una societat més segura” … i a mantenir uns suposats privilegis que les classes mitjanes van perdent dia a dia i les classes populars precaritzen la seva vida. Mentrestant la desinformació, les mitges mentides i les distraccions per passar l’estona (els esports televisats, la teleporqueria i les baralles dels polítics) fan la resta per tal d’intentar desmobilitzar la gent perquè accepti el que hi ha. En això s’aguanta –per ara—la desigualtat cada cop més gran entre uns i altres, en un sistema que segons el meu punt de vista només podrà mantenir-se i subsistir amb una forta regulació des de la política, amb societats més formadfes i crítiques i en democràcies més participatives.

 El tercer pilar es diu reacció. Reacció constant del sistema capitalista per afrontar els nous reptes que el volen constrenyir. Petits canvis que poden semblar millores a la ciutadania però que acaben essent noves eines de poder i dominació. Avui podem parlar, per exemple, de la “vigilància digital”, el control que exerceix internet sobre el que fem, el que comprem, el que desitgem, el que viatgem i el que pensem. El “Gran Germà”  no és un Govern universal sinó unes quantes empreses i plataformes que ho saben tot de nosaltres. Avui és això, però abans era la neutralització de la protesta des del Fòrum de Davos, la justificació de la repressió en un determinat país amb la comunitat internacional mirant cap a una altra banda, o noves lleis internacionals que afavoreixen que “qui més paga té més poder” a les institucions mundials.

 I, finalment, també hi ha un mal punt de partida en l’arquitectura mundial. Països amb fronteres mal plantejades, reivindicacions nacionals que porten més d’un segle sense cap resposta de la comunitat internacional, minories ètniques mai no escoltades, i un llarg etcétera que conformen un desordre mundial notable.

 Però cap d’aquests pilars està preparat per fer callar la protesta, que és universal, creixent i no afecta només règims autoritaris. La repressió creix també, de manera molt sibil·lina, en països democràtics i en forma de multes, penes de presó, lleis restrictives, policia molt militaritzada que no protegeix la ciutadania sinó l’statu quo, lleis que laminen drets essencials, etc. No ens enganyem: el sistema reacciona davant una part de l’opinió pública cada cop més formada i més informada, que no es deixa entabanar i està cada cop més irada i enrabiada. Reacciona però no ho podrá fer eternament. L’estat de coses actual cada cop activa més dues tendències contraposades: els moviments socials, la ciutadania activa disposada a aprofundir la democràcia, i per contra les solucions simplistes de l’extrema dreta que busquen “la igualtat” i el benestar fent-nos perdre drets i llibertats.

 La pandèmia del Covid ha vingut a “confinar” també la protesta durant més d’un any, però que ningú no s’enganyi. La Humanitat no està preparada per contenir la ira i mirar cap a una altra banda sense fer res. Els moviments socials –i molt especialment els moviments de resistència social noviolenta—han assolit reformes i canvis des de fa segles. Està documentada la vaga dels Plebeus a Roma, l’any 494 aC, que en ser explotats van deixar de fer les seves tasques comunitàries i es van concentrar al mont Aventí, fins que la República va dictar una llei que els protegía.

 El segle XXI s’ha girat mogut. Des de la Cimera de l’OMC a Seattle el novembre de 1999 hi ha hagut molta revolta, arreu del món, i als programes televisius atordidors de Tele5 s’hi oposa una part de la ciutadania poc disposada a transigir en allò que considerem essencial per a una bona convivencia i per avançar en una democràcia participativa, descentralitzada i en xarxa. Potser és que està arribant la “majoria d’edat cívica” per a una massa crítica de ciutadans tips d’excessos i de privilegis d’una minoría.

 Personalment considero aquesta protesta mundial com un signe d’esperança. No tot està perdut si hi ha tanta gent disposada a prendre mesures cap a la justicia global, i els poders públics i privats farien bé de no menystenir uns moviments que segueixen aquella dinámica de ”primer ens ignoren, després se’n riuen de nosaltres, després ens critiquen i finalment guanyem”. Pel canvi necessari, protesta obligatòria, resistència noviolenta i propostes de millora.

 

Algunes reflexions sobre la convivència a Catalunya

Deia Séneca que no hi ha cap vent favorable per aquell que no sap on va. En el conflicte sobiranista de Catalunya les dues parts –l’independentisme i l’unionisme, o el separatisme i el constitucionalisme— tenen clar el seu objectiu final, però ha quedat ben palès que ningú no encerta a dibuixar amb claredat les estratègies i el camí a seguir per assolir el seu objectiu. Ni amb violència institucional ni amb dreceres poc realistes es pot desbrossar la selva d’un conflicte complex, amb arrels històriques de tota mena i carregat d’interessos i raons.

 L’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau) va presentar fa dos mesos els resultats d’una enquesta, Convivència i polarització a Catalunya, realitzada a finals de juliol entre 2.000 persones d’arreu del país, i la ciutadania ho té clar: el 79% de les persones enquestades diuen que l’únic camí és el diàleg, o bé un diàleg sense límits (50%) o bé un diàleg en el marc de la Constitució (29%). Per això és important subratllar que qualsevol estratègia de la societat civil que obligui les parts a dialogar de bona fe ha de ser recolzada per tots els poders públics. I, al mateix temps, subratllar també que les persones que lideren la confrontació política han d’articular discursos i gestos conciliadors que ajudin la gent a conviure en la diferència i facilitin les bases per aquest diàleg. Aquesta és, possiblement, la primera conclusió d’aquesta enquesta.

 Algú pot pensar que aquesta és una conclusió òbvia però insuficient, i la veritat és que un terç de les persones enquestades són escèptiques pel que fa al resultat de qualsevol diàleg. Només assumint responsabilitats –proporcionals a les capacitats i poder de cadascú—es poden refer ponts que facin creïble l’opció d’un diàleg sincer i fructífer. 

 Una segona reflexió, al voltant de les dades analitzades, fa referència als discursos i expressions maximalistes que escoltem sovint en tertúlies públiques, a les xarxes socials o en declaracions polítiques. Els resultats de l’enquesta projecten una sobre-representació en el debat públic de les persones que o bé tenen postures més extremes en el conflicte o bé se senten més amenaçades en la seva cultura o forma de vida. Dit d’una altra manera, les dades apunten que la societat catalana en el seu conjunt està molt menys polaritzada del que es percep en els mitjans de comunicació, en el debat polític partidari o en les expressions de les xarxes socials.

 

I encara més. Tot i que el conflicte territorial és el tema que genera més polarització, davant d’altres com els impostos i l’economia, el feminisme, la gestió del Covid, l’ús de la llengua o la immigració, la radicalitat de posicionaments polítics no es tradueix normalment en emocions més negatives cap a qui pensa diferent. Majoritàriament la gent respecta les persones que pensen diferent, encara que els exabruptes d’una minoría a les xarxes socials fan més soroll que aquestes actituds positives de respecte i tolerància.  A Catalunya hi ha una acceptació de la pluralitat més gran de la que mostren generalment els mitjans de comunicació o la confrontació política. La bona notícia és que una majoria de catalans considera positiva la convivència al país --puntuen amb un 7,1 sobre 10 el nivell de convivència a Catalunya—i encara més positiva la convivència en els entorns més propers, el barri o la població de cadascú.

 L’altra bona noticía és que el grau de confiança de la població catalana en el conjunt de la ciutadania és més alt que la mitjana europea i fins i tot més alt que el del conjunt d’Espanya. Per tot això, els discursos que pregonen una fractura social insalvable ni són certs ni ajuden a apropar la gent. Probablement són interessats i pretenen reduir el conflicte a un afer intern de Catalunya que no respon a la realitat. En qualsevol conflicte complex, com és el cas, les simplificacions no ajuden mai a apaivagar els ànims sinó que polaritzen més la societat entorn a missatges emocionals simples i molts cops barroers. En tenim, desgraciadament, massa exemples darrerament en l’àmbit polític internacional.

 Hi ha, però, alguns senyals d’alerta que convé subratllar i tenir en compte. La novetat de l’enquesta de l’ICIP és que per primera vegada es contempla tant la polarització ideològica com el seu vessant emocional. La primera és consubstancial a les societats democràtiques, no és negativa per ella mateixa sinó que cal saber-la gestionar. La polarització emocional, en canvi, pot provocar ferides que cal atendre amb cura i empatia per conviure en la diferència i no prendre mal com a societat.

 Resulta preocupant constatar que una quarta part de la població catalana –segons les dades recollides de persones adultes—no sent cap mena d’empatia ni de confiança cap als qui pensen diferent que ella. En general domina entre els catalans el sentiment de respecte cap a les opinions polítiques diferents o fins i tot contràries, però la dada estadística no pot amagar aquest 25% de la població que ha desconnectat de qualsevol música que no sona com li agrada. És evident que caldrà treballar molt, des del respecte i la bona fe, per integrar en la nostra vida social aquests aspectes d’empatia i de tolerància davant la divergència legítima i els sentiments de greuge i dolor.

 Des de fa anys les enquestes europees mostren que la societat española té molt poca confiança en les institucions públiques en general, i en la classe política en particular. Avui s’afegeix a Catalunya un sentiment d’allunyament i fins i tot de greuge cap a les institucions, que suposa un altre motiu de preocupació que vull assenyalar. Podem constatar que quasi la meitat de la població (concretament un 46% de les persones enquestades) s’ha sentit agredida per una institució arran del conflicte territorial. A la pregunta de si els governs català i espanyol han comès errors que han dificultat, enlloc de facilitar, una possible solució al conflicte territorial, la resposta entre les persones independentistas cap al govern català és que sí (5.8 sobre 10). I la resposta de les persones contràries a la independència cap al govern espanyol és també que sí i encara més (6.9 sobre 10). Evidentment el posicionament polític de cadascú carrega molts més errors al govern “contrari”, però resta clar que les vies utilitzades fins ara pels respectius governs porten a un enquistament del conflicte.

 Possiblement una lliçó a aprendre sigui que les organitzacions de la societat civil s’hauran d’anar involucrant més i més en aportacions que duguin el conflicte politic on ha de ser, a promoure el diàleg sí o sí. Diàleg, fins quan? Li van fer la mateixa pregunta dos veïns que litigaven a un mestre sufí. Fins que l’altre cedeixi? Fins que tinguem les mans suades? Fins que ens cansem? Fins que s’acabi el dia? I el mestre els va respondre: no us pregunteu fins quan, més aviat digueu “mentre passi tot això”. Perquè només qui creu en el futur planta arbres.

 

Salut, democràcia i drets

(Article per al nº 24 de la Revista SUD)

La salut de la ciutadania està amenaçada. La democràcia també. La primera ho està per una pandèmia vírica i la segona ja ho estava abans; la gestió de la pandèmia no ha fet més que accelerar un malestar social que recorre el món, de Xile a Turquia i de Catalunya a Hong-Kong, d’Equador a Tunísia  i de França a Pakistan, i que només s’ha pres un respir durant uns mesos.

Les crisis actuals –ecològica, sòcioeconòmica i democràtica—no són departaments estancs que, oh casualitat!, convergeixen en un mateix moment històric sinó que tenen molt a veure els uns amb els altres: posen en qüestió el nostre model econòmic (depredador), que condiciona l’estructura de relacions socials (basada en la competència i el triomf personal) i dona com a resultat l’esgotament del planeta i una desigualtat indecent de béns i d’oportunitats entre els humans.

Efectivament, no podem simplificar les coses dient que aquesta pandèmia té com a causa principal l’evolució del neoliberalisme cap a un capitalisme indecent, però sí que cal analitzar molt bé el grau d’incidència que poden haver-hi tingut l’agricultura transgresora, la ramaderia intensiva, la industrialització altament  contaminant i l’extractivitat compulsiva de petroli, metalls i minerals.

Potser no de forma inmediata, però la destrucció continuada del medi natural i de les formes de vida respectuoses amb el planeta ens fan pagar un preu en forma d’escalfament global, canvis d’hàbitat animal i també de pandèmies. Subvertint l’ordre de la naturalesa no només provoquem conflictes violents freqüents –guerres pel control de l’aigua dolça, emigració forçada de comunitats i regions senceres—sinó també canvis en la nostra forma de vida, que fins ara no es noten gaire perquè la “humanitat del consum” està distreta amb els avenços tecnològics, però que amb l’emergència climàtica començarem a notar ho vulguem o no.

Així, doncs, aquesta pandèmia que vivim en primera persona (no com l’Ebola, o el Sars, o el Mers, o la malària, que ens cauen molt lluny) suposa un avís per fer-nos conscients de la nostra fragilitat, de la importància de les cures, del suport mutu emocional i fins i tot de l’espiritualitat, de connectar-nos amb la roda de la vida.

Fixem-nos que parlo de principis que no s’adiuen gens amb l’escala de valors preponderant a les nostres societats: ni parlo de meritocràcia, ni de competència, ni de diners o èxit. El que ens pot salvar com a humanitat no és la competència sinó la solidaritat, no és la meritocràcia individual sinó el valor de les cures. Cuidant-nos els uns als altres superem la nostra fragilitat; ens sabem vulnerables i decidim cuidar-nos, crear grups d’ajuda mútua, bancs del temps, consum de proximitat, autosuficiència alimentària, associacions veïnals, grups de defensa laboral, etc.

Us preguntareu per què identifico la pèrdua de salut física amb la pèrdua de drets i llibertats i l’amenaça a la democràcia. Ho tinc clar: aquesta pandèmia –com deia al principi-- ha accelerat les tres crisis globals i ens està demostrant amb claredat que no es pot gestionar només com una crisi sanitària. Per sortir-ne sense fer-nos un mal col·lectiu irreparable cal repensar un model econòmic i social que no ha servit en moments crítics. Qui es beneficia més d’aquest sistema lluitarà per no canviar-lo, però ara han caigut alguns mites i és moment de repensar-lo i de prendre mesures a favor de les persones, de totes les persones.

Per primera vegada ens adonem del maltractament social i econòmic que pateixen les professions lligades a les cures: medicina, infermeria, cura de persones grans,  educació infantil, treball social, neteja, assistència a la llar, personal d’hostaleria, atenció a la discapacitat, etc. També per primera vegada es parla de la possibilitat d’implantar una Renda bàsica, universal i substitutòria d’un munt de prestacions socials diverses, i no ens tracten d’ingenus els qui la defensem des de fa anys. Hem vist de prop les orelles al llop i ens ha sortit el millor de nosaltres.

D’altra banda, els estats també han reaccionat defensant el model actual, quan per exemple rescaten línies aèries (per què es va prohibir a la Generalitat rescatar Spanair si ara ho fan amb altres aerolínies?), o bé quan segueixen fent  inversions militars milionàries—en temps de pandèmia!--  per mantenir una indústria de la mort que no ha servit ni per combatre el terrorisme, ni el crim internacional, ni el narcotràfic ni altres amenaces globals a la seguretat.

No podem caure en el parany de pensar que estem davant una crisi cíclica més del capitalisme, que exigeix el mateix tipus d’inversions d’altres vegades  per crear riquesa. Ara no toca. Cal saber llegir el moment i canviar de registre. Des de fa una dècada hi ha un malestar que s’estén per les nostres societats, provocat essencialment per la desigualtat creixent de rendes i el que anomeno capitalisme indecent, que permet fer “trampes legals” a les corporacions mentre es precaritza el treball, es socialitzen les pèrdues empresarials i es desequilibra descaradament la contribució del capital i del treball al benestar de tothom.

Sense anar més lluny i a tall d’escàndol,  des de la crisi del 2008 la contribució empresarial espanyola a la Hisenda pública per l’impost de societats ha baixat un 43% (els beneficis globals s’han mantingut), mentre que la contribució de les persones  treballadores i pensionistes per l’IRPF s’ha incrementat un 19% i els seus ingressos globals només han crescut un 4,5%.

Mentre no es faci front a aquesta injustícia estructural amb mesures globals que impliquen un nou contracte social mundial (un New Deal del segle XXI) no s’apaivagarà el malestar, i la reacció serà més legislació restrictiva, més pèrdua de drets socials, econòmics, culturals i laborals, i probablement un increment del feixisme i de la proclama de solucions fàcils a problemes complexos.

Ho van viure els nostres pares i avis al segle XX, justament després d’una gran crisi econòmica,  i no volem viure-ho en aquest segle. Som a temps de repensar el nostre model però, és clar, això suposa renegar del tatcherisme que inaugurava l’època neoliberal amb l’afirmació de que “les societats no existeixen, només existeixen els individus”. Ara, més que mai, caldrà que el nou contracte social tingui en compte el ‘nosaltres’, aposti per uns pressupostos públics al servei de les persones, polítiques públiques orientades al benestar general i molt respectuoses amb els drets i llibertats.

Estem davant d’una cruïlla important: o seguim en la senda actual i arribarem al pedregar pel simple esgotament planetari i per conflictes de desigualtat,  o ens emplacem a renovar el model social i polític a favor d’unes societats més democràtiques i participatives, i també amb renúncies importants per part dels qui més es beneficien de l’estatuquo actual

Imagino aquest contracte social liderat pels estats i els organismes multilaterals, i també per altres estaments del sector públic com el municipalisme, el sindicalisme i les empreses públiques. Imagino la participació de l’economia social i el cooperativisme per assegurar una democràcia econòmica i per limitar legalment els excessos del capitalisme; i imagino òbviament la implicació de l’economia privada, que és fonamental per crear riquesa, sempre que hagi desenvolupat un codi de conducta real de responsabilitat social i ambiental, malgrat que això limiti el lucre.

Una darrera consideració al voltant de la post-pandèmia. S’ha dit i repetit que hi ha molta gent disposada a sacrificar alguns drets i llibertats per mantenir un nivell acceptable de seguretat. Aquesta disjuntiva em sembla un fals dilema, un fals dilema interessat i pervers. Diguem-ho clar: llibertat i seguretat han d’anar de la mà, i si no ho fan ni serem lliures ni estarem veritablement segurs.

De quina seguretat parlem? Si es tracta de mantenir el concepte clàssic de seguretat –la seguretat armada—aquesta defensa els estats, el sistema tal com el coneixem i els privilegis de qui en treu millor partit. La seguretat humana és tota una altra cosa; no ensenya exèrcits ni medalles sinó que es relaciona amb les persones i el seu benestar (salut, educació, habitatge, treball, nivell de renda). Per suposat que requereix tasques de vigilància i policia, però precisament per preservar les llibertats i garantir la participació de tothom en la cosa pública.

I quina garantia en volem, de seguretat? Com deia un amic meu pacifista, la recerca de la màxima seguretat pot provocar la màxima inseguretat. Una societat sense risc no em sembla una societat plenament humana.  Caldria acceptar col·lectivament alguns riscos, i enfocar-los precisament a cercar nous camins més solidaris i més humans.