Salut, democràcia i drets

(Article per al nº 24 de la Revista SUD)

La salut de la ciutadania està amenaçada. La democràcia també. La primera ho està per una pandèmia vírica i la segona ja ho estava abans; la gestió de la pandèmia no ha fet més que accelerar un malestar social que recorre el món, de Xile a Turquia i de Catalunya a Hong-Kong, d’Equador a Tunísia  i de França a Pakistan, i que només s’ha pres un respir durant uns mesos.

Les crisis actuals –ecològica, sòcioeconòmica i democràtica—no són departaments estancs que, oh casualitat!, convergeixen en un mateix moment històric sinó que tenen molt a veure els uns amb els altres: posen en qüestió el nostre model econòmic (depredador), que condiciona l’estructura de relacions socials (basada en la competència i el triomf personal) i dona com a resultat l’esgotament del planeta i una desigualtat indecent de béns i d’oportunitats entre els humans.

Efectivament, no podem simplificar les coses dient que aquesta pandèmia té com a causa principal l’evolució del neoliberalisme cap a un capitalisme indecent, però sí que cal analitzar molt bé el grau d’incidència que poden haver-hi tingut l’agricultura transgresora, la ramaderia intensiva, la industrialització altament  contaminant i l’extractivitat compulsiva de petroli, metalls i minerals.

Potser no de forma inmediata, però la destrucció continuada del medi natural i de les formes de vida respectuoses amb el planeta ens fan pagar un preu en forma d’escalfament global, canvis d’hàbitat animal i també de pandèmies. Subvertint l’ordre de la naturalesa no només provoquem conflictes violents freqüents –guerres pel control de l’aigua dolça, emigració forçada de comunitats i regions senceres—sinó també canvis en la nostra forma de vida, que fins ara no es noten gaire perquè la “humanitat del consum” està distreta amb els avenços tecnològics, però que amb l’emergència climàtica començarem a notar ho vulguem o no.

Així, doncs, aquesta pandèmia que vivim en primera persona (no com l’Ebola, o el Sars, o el Mers, o la malària, que ens cauen molt lluny) suposa un avís per fer-nos conscients de la nostra fragilitat, de la importància de les cures, del suport mutu emocional i fins i tot de l’espiritualitat, de connectar-nos amb la roda de la vida.

Fixem-nos que parlo de principis que no s’adiuen gens amb l’escala de valors preponderant a les nostres societats: ni parlo de meritocràcia, ni de competència, ni de diners o èxit. El que ens pot salvar com a humanitat no és la competència sinó la solidaritat, no és la meritocràcia individual sinó el valor de les cures. Cuidant-nos els uns als altres superem la nostra fragilitat; ens sabem vulnerables i decidim cuidar-nos, crear grups d’ajuda mútua, bancs del temps, consum de proximitat, autosuficiència alimentària, associacions veïnals, grups de defensa laboral, etc.

Us preguntareu per què identifico la pèrdua de salut física amb la pèrdua de drets i llibertats i l’amenaça a la democràcia. Ho tinc clar: aquesta pandèmia –com deia al principi-- ha accelerat les tres crisis globals i ens està demostrant amb claredat que no es pot gestionar només com una crisi sanitària. Per sortir-ne sense fer-nos un mal col·lectiu irreparable cal repensar un model econòmic i social que no ha servit en moments crítics. Qui es beneficia més d’aquest sistema lluitarà per no canviar-lo, però ara han caigut alguns mites i és moment de repensar-lo i de prendre mesures a favor de les persones, de totes les persones.

Per primera vegada ens adonem del maltractament social i econòmic que pateixen les professions lligades a les cures: medicina, infermeria, cura de persones grans,  educació infantil, treball social, neteja, assistència a la llar, personal d’hostaleria, atenció a la discapacitat, etc. També per primera vegada es parla de la possibilitat d’implantar una Renda bàsica, universal i substitutòria d’un munt de prestacions socials diverses, i no ens tracten d’ingenus els qui la defensem des de fa anys. Hem vist de prop les orelles al llop i ens ha sortit el millor de nosaltres.

D’altra banda, els estats també han reaccionat defensant el model actual, quan per exemple rescaten línies aèries (per què es va prohibir a la Generalitat rescatar Spanair si ara ho fan amb altres aerolínies?), o bé quan segueixen fent  inversions militars milionàries—en temps de pandèmia!--  per mantenir una indústria de la mort que no ha servit ni per combatre el terrorisme, ni el crim internacional, ni el narcotràfic ni altres amenaces globals a la seguretat.

No podem caure en el parany de pensar que estem davant una crisi cíclica més del capitalisme, que exigeix el mateix tipus d’inversions d’altres vegades  per crear riquesa. Ara no toca. Cal saber llegir el moment i canviar de registre. Des de fa una dècada hi ha un malestar que s’estén per les nostres societats, provocat essencialment per la desigualtat creixent de rendes i el que anomeno capitalisme indecent, que permet fer “trampes legals” a les corporacions mentre es precaritza el treball, es socialitzen les pèrdues empresarials i es desequilibra descaradament la contribució del capital i del treball al benestar de tothom.

Sense anar més lluny i a tall d’escàndol,  des de la crisi del 2008 la contribució empresarial espanyola a la Hisenda pública per l’impost de societats ha baixat un 43% (els beneficis globals s’han mantingut), mentre que la contribució de les persones  treballadores i pensionistes per l’IRPF s’ha incrementat un 19% i els seus ingressos globals només han crescut un 4,5%.

Mentre no es faci front a aquesta injustícia estructural amb mesures globals que impliquen un nou contracte social mundial (un New Deal del segle XXI) no s’apaivagarà el malestar, i la reacció serà més legislació restrictiva, més pèrdua de drets socials, econòmics, culturals i laborals, i probablement un increment del feixisme i de la proclama de solucions fàcils a problemes complexos.

Ho van viure els nostres pares i avis al segle XX, justament després d’una gran crisi econòmica,  i no volem viure-ho en aquest segle. Som a temps de repensar el nostre model però, és clar, això suposa renegar del tatcherisme que inaugurava l’època neoliberal amb l’afirmació de que “les societats no existeixen, només existeixen els individus”. Ara, més que mai, caldrà que el nou contracte social tingui en compte el ‘nosaltres’, aposti per uns pressupostos públics al servei de les persones, polítiques públiques orientades al benestar general i molt respectuoses amb els drets i llibertats.

Estem davant d’una cruïlla important: o seguim en la senda actual i arribarem al pedregar pel simple esgotament planetari i per conflictes de desigualtat,  o ens emplacem a renovar el model social i polític a favor d’unes societats més democràtiques i participatives, i també amb renúncies importants per part dels qui més es beneficien de l’estatuquo actual

Imagino aquest contracte social liderat pels estats i els organismes multilaterals, i també per altres estaments del sector públic com el municipalisme, el sindicalisme i les empreses públiques. Imagino la participació de l’economia social i el cooperativisme per assegurar una democràcia econòmica i per limitar legalment els excessos del capitalisme; i imagino òbviament la implicació de l’economia privada, que és fonamental per crear riquesa, sempre que hagi desenvolupat un codi de conducta real de responsabilitat social i ambiental, malgrat que això limiti el lucre.

Una darrera consideració al voltant de la post-pandèmia. S’ha dit i repetit que hi ha molta gent disposada a sacrificar alguns drets i llibertats per mantenir un nivell acceptable de seguretat. Aquesta disjuntiva em sembla un fals dilema, un fals dilema interessat i pervers. Diguem-ho clar: llibertat i seguretat han d’anar de la mà, i si no ho fan ni serem lliures ni estarem veritablement segurs.

De quina seguretat parlem? Si es tracta de mantenir el concepte clàssic de seguretat –la seguretat armada—aquesta defensa els estats, el sistema tal com el coneixem i els privilegis de qui en treu millor partit. La seguretat humana és tota una altra cosa; no ensenya exèrcits ni medalles sinó que es relaciona amb les persones i el seu benestar (salut, educació, habitatge, treball, nivell de renda). Per suposat que requereix tasques de vigilància i policia, però precisament per preservar les llibertats i garantir la participació de tothom en la cosa pública.

I quina garantia en volem, de seguretat? Com deia un amic meu pacifista, la recerca de la màxima seguretat pot provocar la màxima inseguretat. Una societat sense risc no em sembla una societat plenament humana.  Caldria acceptar col·lectivament alguns riscos, i enfocar-los precisament a cercar nous camins més solidaris i més humans.

Un malestar mundial amb llavor de futur

Ha caigut a les meves mans un quadern escrit per en Joan Carrera, de “Cristianisme i Justícia” (Fundació Lluís Espinal), amb el títol Viure amb menys per viure millor, que em sembla molt inspirador, entre altres coses perquè tracta una problemàtica que des de fa anys em neguiteja molt: ¿És possible una evolució humanista del capitalisme, si aquest viu immers en la ideología del creixement il·limitat?

Sí, ja sé que algú em pot dir que capitalisme i humanisme són un oxímoron … no sóc pas ingenu, però donada la dificultat per trobar un sistema socioeconòmic alternatiu a nivell global, la lentitud amb què els poders i la ciutadania organitzada prenen decisions per fer un món més sostenible, i fins i tot la imperfecció de les mesures per regular –ni que sigui parcialment—la voracitat del capital per generar cada cop més lucre i més desigualtat, … donada aquesta dificultat, vull posar l’esperança en algunes coses que percebo a partir d’un creixent descontentament social arreu del món. Però primer deixeu-me fer un repàs al funcionament del capitalisme actual, que ha passat de la postmodernitat a l’edat de la indecència.

Comencem pel respecte al planeta on vivim. Quan escric aquestes ratlles resten només deu anys per acomplir els 17 “Objectius de Desenvolupament Sostenible” (ODS), representats per aquest cercle de colors que molts portem a la solapa, i la veritat és que el més calent és a l’aigüera: no estem fent els deures, ni a nivel global ni a nivel local ni personal: les empreses industrials evolucionen per canviar algunes coses però no el model de consum, les empreses de serveis –com les turístiques, les aeronàutiques i les grans distribuidores—no proposen cap canvi que no passi d’algunes millores tecnològiques concretes, l’activitat primària (agricultura, ramaderia, pesca)  segueix essent majoritàriament depredadora, i els nostres hàbits de consum –fins i tot els de la minvant classe mitjana—han canviat molt poc tot i haver pres consciència de l’esgotament del planeta.

Des del punt de vista socioeconòmic, estem constatant dues espirals complementàries, molt ben descrites pel filòsof francès Frédéric Gros i que cada cop giren més ràpid. D’una banda l’espiral d’empobriment de les classes mitjanes, que viuen/vivim amb menys seguretats, sous més baixos i situacions de precarització que es generalitzen. D’una altra banda l’espiral d’enriquiment exponencial d’una minoria (les elits que conformen el 1% de la població mundial). Les dues són espirals de desclassament, que demostren que l’equilibri de forces entre el treball i el capital s’ha trencat descaradament a favor del segon.

I què en podem dir de la governabilitat mundial? Els poders públics no són capaços, avui per avui, de regular les normes de joc per limitar els excessos del capitalisme –que tothom coneix—i orientar normes i lleis cap al bé comú i la igualtat d’oportunitats. Ans al contrari, les portes giratòries entre la política i l’economia s’han fet transparents i ara en ambdues direccions. Primer es va legislar a favor de l’estatu quo per defensar el capitalisme, després es van començar a laminar alguns drets socials i polítics costosament aconseguits, per tal de mantenir la camama, i en un tercer estadi estem assistint als governs d’alguns magnats econòmics que no necessiten lacais que els facin la feina; la fan ells mateixos.

Pel que fa a l’àmbit científic i tecnològic, els avenços són impressionants i hi ha un cert consens que aquests han anat molt més ràpid que la nostra capacitat col·lectiva per donar-los un sentit humanitzador. La tecnologia ens va humanitzar fa anys i ara pot servir per deshumanitzar-nos. Les forces de la  natura eren combatudes per la humanitat per viure en equilibri, fins fa ben poc, i ara és la humanitat la que pot acabar amb la natura tal com la coneixem. En aquest canvi d’època no solament estem modificant la nostra forma de vida, sinó que tenim el potencial real de destruir-la per pura voracitat.

Segons el meu punt de vista, això és possible per tres factors que es combinen de manera molt sàvia en el capitalisme indecent. La idea del que suposa el triomf a la vida (els valors), el control social per part de les elits (les normes socials) i el domini de les pors col·lectives per part dels poders públics (els límits de la desobediència) són aquests factors. Un conjunt de valors, normes i límits sostenen actualment un sistema que moltíssima gent arreu del món posa en dubte, critica, i fins i tot desobeeix a petita escala.

S’ha generalitzat la idea de que el triomf a la vida té molt a veure amb l’acumulació de diners, en un marc de competència amb els altres i en un substracte de llibertat individual; en una escala de valors on la col·laboració mútua hi pinta poc i en un substracte social on la igualtat d’oportunitats és pura retòrica perquè les cartes estan marcades des d’abans de néixer. La mateixa idea de triomf individual i lliure conté una càrrega ideològica cada cop més contestada.

D’altra banda, el control social s’ha fet més complex i difícil perquè el capitalisme s’ha fet també més polièdric: enriquiment a través de l’endeutament generalitzat dels altres, sistematització de l’accionariat, importància creixent de l’especulació financera, avenços tecnològics que relativitzen sovint la importància de la força del treball, etc. Dels anys en què les tres institucions que formaven la gent per a l’obediència –l’escola, l’exèrcit i les esglésies—tenien un poder real de submissió s’ha passat a una situació en què són necessàries les “veritats” fabricades des dels poders i les “distraccions deshumanitzadores” per mantenir el personal obedient i en ordre.

Finalment, the last but not least, el capitalisme indecent manté alguns mecanismes molt poderosos per mantenir les elits com a tals. Les falses notícies estan a l’ordre del dia, confonent interessadament uns i altres. Els nacionalismes d’Estat parlen cada cop més d’ells i nosaltres, polaritzant posicions ideològiques i anatematitzant l’altre, l’estranger, el que és diferent, com una amenaça potencial per al ‘nosaltres’. L’obediència a les lleis es converteix en un absolut que impideix la crítica. Les pors estan sempre presents a la nostra vida per tal de paralitzar la contestació: quan no és el terrorisme és una pandèmia, catàstrofes no sempre tan naturals o guerres sempre provocades pels altres i que ens amenacen directament. Sabíem de sempre que la por paralitza, però no sospitavem que es podria fabricar un escenari de pors permanents.

Després de relatar aquesta mena d’apocalipsi vull parlar dels motius d’esperança, que també hi són i cal ressaltar-los.

Hi ha un malestar generalitzat que recorre tots els països i explosiona de formes molt diverses. Si no ens fixem en el detonant, diferent a cada lloc –l’increment de tarifes de transport a Xile,  l’ocultació de l’abast del coronavirus a la Xina o la injustícia que provoca els desnonaments a Catalunya—podem copsar un corrent de fons en aquelles capes de població que s’espolsen la son de les orelles i no estan disposades a mantenir una dieta de treball, lleure i petits plaers a canvi de no gobernar la propia vida. Malgrat els esforços del sistema per “generar ciutadans acrítics, poc reflexius, mansos consumidors, competitius i treballadors tecnòcrates” (Joan Carrera) cada cop hi ha més respostes critiques, reflexives, que cerquen un consum diferent i amb esperit cooperatiu.

Un malestar que sovint es manifesta en respostes que beuen del pacifisme i de la noviolència activa, de la participación democrática i de l’aprofundiment de valors com la cooperació, la solidaritat i l’altruïsme. Uns moviments que van néixer per oposar-se a la globalització del capital han anat prenent altres formes. Des de l’ocupació de Wall Street o el 15-M a Espanya, ja fa uns anys, a altres moviments socials que cerquen la dignificació de la vida humana i empenyen governs i poders a prendre mesures, per ara només reactives, a les demandes socials.

Fa uns anys parlàvem “d’illes de compromís”, de petits exemples locals i concrets de que “un altre món és possible”. Ara el malestar i les lluites socials es generalitzen en llocs tan distants i diferents com Hong Kong, Bolívia, Tunísia, Catalunya, l’Índia, Brasil, Nigèria, Egipte, Turquia, Argentina o Etiòpia. Hi ha un corrent soterrat més enllà dels conflictes concrets, que empeny molta gent a sortir al carrer arreu del món per defensar drets, per reclamar una forma de vida més humana, amb valors com la simplicitat, la solidaritat, l’austeritat, l’alltruïsme i la cooperació entre iguals. L’economia del bé comú era una expressió que feia somriure fa uns anys; ara parlem d’economia circular i els poders econòmics la menystenen però ja no se’n riuen.

Com ja deia Gandhi, primer ens ignoren, després se’n riuen, després ens critiquen i ens maltracten, i finalment guanyem.

La bondat, la maldat i altres desastres

Estic acabant de llegir la novel·la de Jonathan Litell Les benignes, un compendi de maldats comeses per persones que no necessàriament ho són, o que més aviat són bondadoses en determinats escenaris. Explica entre d’altres horrors l’experiència esgarrifosa de l’eliminació de persones discapacitades en els inicis de la Guerra 1940-1945, abans de la Shoa i de l’eliminació de gitanos. I planteja una qüestió cabdal en la comissió de barbaritats per part de l’espècie humana.

Hi havia un ritual sistemàtic que implicava moltes persones: un metge que diagnosticava l’estat del subjecte (ja havia deixat de ser persona per esdevenir subjecte, en el pla d’acció), una infermera que despullava el malalt, un soldat que portava despullats a una cambra, un operari que engegava l’espita del gas, uns altres soldats que retiraven els cossos i un altre metge que certificava la defunció. I es pregunta l’autor: qui d’aquests és més responsable de la matança?. La infermera fa la seva feina, el doctor també, el soldat també i l’operari canviava cada setmana de feina i la resta del mes feia reparacions a la finca i al jardí.

És evident que la responsabilitat més gran recau en qui planifica i ordena l’acció, però també és evident que qui executa l’acció assassina (l’operari en aquest cas) no és més culpable que la resta de persones que participen en l’execrable.

D’aquí l’admirable inici de la novel·la: “Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí: al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop”.

I tant que m’ha tocat de prop, la maldat. Per seguir el fil de la novel·la, no he estat objector de consciència, ni insubmís al servei militar, malgrat que n’he tingut molts amics i coneguts. I malgrat he considerat sempre l’exèrcit com una institució perversa creada pels poders per tal de perpetuar-se i fer la feina bruta. Perversa i inútil, perquè ha privat la humanitat de cercar eines de diàleg, de confrontació intel·ligent i de consensos.

A la feina, com a directiu, he participat d’alguna acció concreta que defensava la institució on treballava però no exactament les persones més febles de la mateixa institució. I segur que he infligit mal –a cops sense ni saber-ho—a algunes persones de ben a prop: el maltracte psicològic té moltes formes, graus i colors, i el nostre caràcter té racons foscos que requereixen valor i saviesa per domar-los.

Possiblement no hagi tingut ocasió de fer més mal per les meves circumstàncies vitals, però m’he preguntat moltes vegades per què no tinc un grau de comprensió total envers les maldats dels altres. Probablement perquè per comptes de mirar, escoltar, empatitzar i analitzar un fet he preferit conèixer, jutja-lo, parlar molt i escoltar el mínim possible.

El mal col·lectiu és pervers perquè dilueix la responsabilitat i eximeix de culpes. En un moment de la novel·la –davant l’eliminació de la població jueva d’Ucraïna—un oficial li diu a un altre: “No cal dir que això que ens demanen és atroç. Però ja ho veuràs, ens en sortirem. Jo no penso que aquesta sigui una bona solució. És una resposta improvisada d’urgència, per culpa de la guerra”. Tothom justifica els seus actes.

En fi. Només volia compartir un pensament: que la frontera entre la bondat i la maldat humana és finíssima, i molts cops depèn més de les circumstàncies externes que de la nostra voluntat. És evident que hi ha persones que tendeixen a la crueltat i altres a l’empatia espontània, i que davant d’un fet reaccionem de formes diferents, però … podem afirmar amb rotunditat que hi ha persones bones i persones dolentes de naturalesa?.

Més aviat diria que cadascú ha de construir el seu camí de bondat a partir d'actuacions honestes, rectes i orientades a la justícia.

Empreses i drets humans. Un llarg camí

Article publicat al diari ARA, el dia 28 de desembre de 2019 (i no era una innocentada)

En l’àmbit de l’economia hi ha dos fets incontestables: que les grans empreses tenen cada cop més poder econòmic, i també més capacitat d’influència política, i que la dinàmica de concentració d’aquest poder és tan forta que està deixant els petits i mitjans productors sense capacitat competitiva, no només en el mercat global sinó també en els mercats locals.

Les conseqüències d’aquests fets no deixen de ser paradigmàtiques. Mentre els governs cada cop tenen menys capacitat per regular l’actuació de les grans corporacions, la concentració empresarial tendeix a subvertir el principi capitalista de la lliure competència en caminar cap als oligopolis. Avui ja no podem dir que en economia  “el gran es menja el petit”, sinó que “el gran es menja el menys gran”.

En aquest context, quan parlem de promoció i respecte dels drets humans per part de les empreses no estem referint-nos –malgrat siguin els primers i bàsics—als drets laborals de les persones que hi treballen, sinó també als drets dels col·lectius de persones que formen part de la ‘cadena de valor’ de l’empresa (proveïdors, treballadors autònoms, fabricants de components, matèries primeres) i als drets culturals, socials, econòmics, mediambientals i polítics de les comunitats on estan radicades les empreses i totes les seves filials.

Es tracta de tot un entramat de drets que requereix la màxima vigilància per part dels governs, però sobre tot el seguiment i la pressió de la societat civil organitzada, que obligui els governs a regular la conducta empresarial. Sempre ha estat així en els canvis històrics que han suposat una conquesta social, i haurà de seguir essent així. Les lluites de la societat civil per assolir drets, o per mantenir-los, ha estat una constant històrica. Recordem a tall d’exemple la lluita dels obrers de la Canadenca a Barcelona, fa cent anys, que va aconseguir regular la jornada de vuit hores de treball malgrat el govern no va complir la resta de mesures pactades.

De vegades la pressió social pren forma reactiva, com en casos lamentables d’indústries extractives que han pres mesures després de lluites sostingudes i desastres mediambientals (pensem en la lluita hondurenya després de l’assassinat de Berta Cáceres, per exemple). De vegades aquesta pressió és proactiva, com en l’assoliment de Tractats internacionals contra les mines antipersona o les bombes de dispersió, per la regulació del comerç d’armes, canvis legislatius importants, etc.

Tant el món empresarial com el polític han fet alguns esforços lloables, especialment en els darrers deu o quinze anys, per millorar la situació i promoure els drets dels seus treballadors (els uns) o de tots els ciutadans (els altres). Codis de conducta, traçabilitat de productes que comprem, presentació pública de balanços socials o regulacions laborals són algunes de les mesures implementades.

Tot i això, potser és l’hora de pensar en una altra estratègia per assegurar l’acompliment d’uns drets que han de beneficiar tothom, en un món cada cop més desigual. Parlem de l’elaboració d’un Tractat internacional de protecció dels drets humans per part de les empreses –especialment les grans corporacions—tal com l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau) va proposar la setmana passada en presentar un estudi sobre la situació d’aquests drets en molts països del món.

Serà la societat civil qui promogui aquest camí, sense oblidar els petits accionistes de les grans empreses, que no busquen només els dividends sinó també formar part d’una comunitat respectuosa i complidora.

Reflexions sobre el moment polític i social de Catalunya

·       Faig aquestes reflexions en un moment convuls, justament la setmana en què s'ha fet pública la sentència als líders polítics i socials del país l'any 2017. Per això no busco fer propostes de llarg abast, però tampoc justificar cap conducta que no condueixi a desescalar la virulència del conflicte

          No podem oblidar la causa inicial dels aldarulls, mobilitzacions i repressió d’aquesta setmana a Catalunya, que s’estén paulatinament a altres indrets de l’Estat: una sentència injusta, desproporcionada, no ajustada a dret, i que a més suplanta en alguns temes el mateix poder legislatiu (converteix en llei futura aplicable conceptes com sedició en ocasió de manifestacions massives, etc). Una sentència, en definitiva, que llença més llenya al foc i consagra el conflicte.

·        Tampoc no podem oblidar que la revolta –especialment juvenil— no és específica de Catalunya. Sempre hi ha un fet catalitzador que fa explosionar una situació conflictiva, a Equador, el Líban, França, Xile o Catalunya, però cal buscar arrels en la situació de l’obscena creixent desigualtat econòmica i social, la precarització del treball, l’especulació immobiliària i les dificultats per gaudir del dret a l’habitatge, la socialització de pèrdues i privatització de guanys de grans empreses i Bancs, etc.

Evidentment a Catalunya no n’és la causa inmediata però denota un mar de fons bastant global: el capitalisme entra en una fase de concentració de poder, oligopolis, necessitat de creixement econòmic continuat a tot arreu, sense fre i cada cop amb menys regulació política, la qual cosa aboca el futur a una bogeria.

·        Dit això, cal reafirmar-nos en què la violència (estructural, cultural, econòmica, física, de gènere, petita o gran, contra les persones o contra les coses) NO és mai una solució, només tapa els conflictes. Cal dialogar, sense apriorismes i sense condicions. Sempre i en les condicions més difícils, si es vol resoldre les coses.

Per això és tan important que qualsevol mobilització sigui pacífica, inclosa la desobediència civil i la resistència noviolenta, tan demonitzades darrerament.

·        És evident que en moments d’alta ebullició d’un conflicte el diàleg directe entre les parts és quasi impossible. Per això és important bastir ponts, ajudar a desescalar la tensió, parlar amb els qui pensen diferent, cuidar-se emocionalment entre les persones properes, conèixer les iniciatives de pre-diàleg que hi ha, fer propostes per aminorar els danys i “no prendre mal” per part de ningú, etc.

·        Arribats a aquest punt --la necessitat de diàleg--, és on trobo la dificultat més gran per variar les coordenades del conflicte: l’Estat espanyol no ha considerat, ni ara ni mai, Catalunya com a subjecte polític amb la seva identitat, llengua, cultura i història mil·lenària, i s’ajuda de la caverna mediàtica per convertir en impossible una condició per al diàleg: considerar l’altra part com a subjecte.

És obvi que, en la conjuntura actual, la crida a una unilateralitat per prendre decisions des de Catalunya impideix tanmateix qualsevol mena de diàleg per part de les estructures de l’Estat. Però aquest fet és conjuntural, mentre que el no-reconeixement de Catalunya com a subjecte polític és estructural.

·        Intentar reduir el conflicte a un problema de convivència a Catalunya –com fa l’Estat i la gran majoria de mitjans de comunicació espanyols-- és bastant interessat i a més mesquí, torçat i barroer. Potser sí que hi acabarà havent problemes seriosos de convivència que haurem de lamentar tots si no redrecem les coses, però des de fa deu anys hi ha un problema originari, l’encaix de Catalunya a l’estat espanyol, que no s’ha canalitzat de cap manera.

En aquests moments podem dir que hi ha –ens agradi o no reconèixer-ho--  tant un problema intracatalà, un problema entre Catalunya i l’estat espanyol, i un problema d’àmbit global que també embolcalla aquest conflicte.

·        No podem “reverenciar” ni l’actuació unilateral de “tirar pel dret” que preconitzen alguns pensadors del sobiranisme català ni el poder de la Llei com un absolut, com proclamen jutges, polítics i generadors d’opinió espanyols.

Condicionar el diàleg a l’imperi de les lleis actuals significa reduir el camp de joc a una mida insignificant per a l’altra part. Les lleis estan al servei de la societat, que és canviant i evolutiva. D’altra banda, actuar com si Catalunya tingués capacitat immediata per crear un Estat reconegut internacionalment és deshonest, i a més és un engany que no porta a cap aprenentatge significatiu.

·        Al capdavall, saber resoldre o transformar un conflicte és també enfortir la democràcia. L’estat espanyol no en va sobrat de tradició democràtica, capacitat de pacte, grans consensos, respecte real per la diversitat. La Transició i el règim del 78 va ser una fita (milestone) però no cap punt d’arribada. Cal superar aquell règim abordant tres assumptes imprescindibles segons el meu criteri:

-     La revisió de lleis i estructures franquistes encara en vigor (malgrat que encara hi hagi un franquisme sociològic rellevant),

-     La revisió de l’estructura territorial, començant per aceptar la capacitat legal d’algunes ‘nacionalitats’ que ara formen part de l’Estat, dotant de claredat les competències mútues i permetent que la decisió sobre qualsevol projecte comú o separació el prenguin les majories nacionals, i

-     La posta en marxa de mecanismes de comprovació de veracitat en discursos polítics, notícies a mitjans de comunicació, proclames publiques, informacions empresarials, etc, mecanismes amb capacitat coercitiva per fer rectificar.

Connectar-se en un món a l'inrevés

Aquest estiu he passat uns dies fent etapes del 'camino de Santiago' per províncies castellanes, molt ben acompanyat però amb estones de reflexió solitària pels camps de Castella. Una frase de la meva filla em va colpir i m'ha estat donant voltes des de llavors: "Diuen que has de fer vacances, i venir al Camino per desconnectar, però en realitat venim per connectar amb nosaltres mateixos, no per desconnectar"

És una realitat que vivim "connectats" a desenes d'aparells --i molt especialment a smartphone, l'iphone, la tablet, el simple phone o similars-- però no estic gens segur que visquem connectats a les persones. A les més properes, a les allunyades, a les amistats que no veiem des de fa temps, a la parella, als fills i filles, a les associacions de les quals som sòcies o hauríem de ser-ho, als problemes reals de la humanitat, a les necessitats de la gent del nostre poble, a ...

Connectats, no informats. De grups de whatsapp, d'informació telemàtica, de resums de diaris probablement ens en sobren. Però si faig un repàs del meu darrer any, probablement els dies en què he estat més connectat a la gent (pensant en cadascuna de les persones que estimo, en la injustícia d'aquest món a l'inrevés que converteix les víctimes --migrants per exemple-- en botxins) ha estat la setmana del meu 'Camino', llevant-me a quarts de sis del matí, caminant des de fosc fins al migdia amb un sol de justícia, menjant senzill, dormint senzill, vivint senzill.

Aquesta ha estat la meva frase de l'estiu. Aquesta, i la dèria de dir de tant en tant "Alls secs mai couen", amb accent anglès, que m'ha donat un aire molt cosmopolita.

Reflexions entorn del conflicte Catalunya - Espanya

Fa pocs dies Alfonso Guerra deia en una entrevista, citant un clàssic politòleg anglosaxó, que "hay naciones jurídicas y políticas, y otras que son naciones identitarias y culturales, sin derechos jurídicos".

Aquesta divisió del concepte de nació --per a mi superada àmpliament per la geopolítica i la realitat-- es correspon molt bé a la narrativa que des de l'estat espanyol es fa del conflicte amb Catalunya: hi ha
una nació única amb drets i reconeixement jurídic, i 'potser' algunes altres nacions identitàries i culturals. La pregunta, però, és qui defineix quin tipus de nació és cadascú i en base a quins arguments. La veritat és que sembla que hi ha només un argument de pes: la nació-Estat té tots els drets i reconeixements, i les nacions sense Estat no els tenen.

Em recorda una altra part d'aquest relat, que considera 'nacionalismes' (amb una connotació negativa per excloent) tot el que vingui de les "nacions de segona", i 'patriotisme' (amb connotació positiva) qualsevol excés de catapultar el sentiment nacional a l'esfera metafísica, des de les nacions-Estat. Considerar Catalunya com a subjecte polític (i per tant com a nació amb drets i obligacions, susceptible de ser reconeguda per tothom) hauria de ser en el fonament d'un diàleg que no posi murs mentals indestructibles per part de ningú.

D'altra banda, des del relat independentista català s'apel·la constantment al "mandat de l'1 d'octubre de 2017", expressió que s'està convertint en un mantra sense possibilitat de discussió, quan hi ha motius de tot tipus per posar en dubte l'afirmació.

Efectivament, el referèndum del dia 1 d'octubre va ser un acte col·lectiu inèdit, massiu i molt ben programat de desobediència civil i de resistència pacífica davant el que centenars de milers de persones consideraven --i consideren-- una limitació injustificada als seus drets polítics i socials com a nació. Ben segur que passarà als llibres d'Història com un episodi de resistència que obre noves portes a l'acció col·lectiva noviolenta. Però, agradi o no, la consulta no deriva en un mandat polític perquè no va tenir les garanties de participació universal i de reconeixement extern que requeria un acte tan fonamental com aquest.

Per mantenir obert el relat de la unilateralitat aquest "mandat vinculant" és indispensable. Però penso que convindria, com més aviat millor, que des de les institucions i grups polítics catalans es faci una reflexió sobre el valor de les paraules i els matisos que és necessari divulgar.

En tercer lloc vull parlar del que més m'interessa. La resolució pacífica i dialogada de qualsevol conflicte demana el reconeixement ple de l'altre, situació que avui, seguint les lleis fonamentals de l'estat espanyol, és impossible perquè oficialment Catalunya és una comunitat subsumida en la comunitat 'nacional' espanyola.

Perquè això canvii caldria utilitzar des de Catalunya totes les eines de diàleg institucional, difusió exterior, resistència pacífica, desobediència civil i altres d'estratègia noviolenta perquè l'Estat espanyol es vegi obligat a reconèixer que el diàleg es faci entre subjectes polítics. En aquest reconeixement --deixo la fórmula possible a la capacitat creativa de la classe política-- rau al meu parer l'inici de solució per a tota la població catalana, tant si admet el fet nacional com si no l'admet en absolut.