(Article per al nº 24 de la
Revista SUD)
La salut
de la ciutadania està amenaçada. La democràcia també. La primera ho està per
una pandèmia vírica i la segona ja ho estava abans; la gestió de la pandèmia no
ha fet més que accelerar un malestar social que recorre el món, de Xile a
Turquia i de Catalunya a Hong-Kong, d’Equador a Tunísia i de França a Pakistan, i que només s’ha pres
un respir durant uns mesos.
Les crisis
actuals –ecològica, sòcioeconòmica i democràtica—no són departaments estancs
que, oh casualitat!, convergeixen en un mateix moment històric sinó que tenen
molt a veure els uns amb els altres: posen en qüestió el nostre model econòmic
(depredador), que condiciona l’estructura de relacions socials (basada en la competència
i el triomf personal) i dona com a resultat l’esgotament del planeta i una
desigualtat indecent de béns i d’oportunitats entre els humans.
Efectivament,
no podem simplificar les coses dient que aquesta pandèmia té com a causa
principal l’evolució del neoliberalisme cap a un capitalisme indecent, però sí
que cal analitzar molt bé el grau d’incidència que poden haver-hi tingut
l’agricultura transgresora, la ramaderia intensiva, la industrialització
altament contaminant i l’extractivitat
compulsiva de petroli, metalls i minerals.
Potser
no de forma inmediata, però la destrucció continuada del medi natural i de les
formes de vida respectuoses amb el planeta ens fan pagar un preu en forma
d’escalfament global, canvis d’hàbitat animal i també de pandèmies. Subvertint
l’ordre de la naturalesa no només provoquem conflictes violents freqüents
–guerres pel control de l’aigua dolça, emigració forçada de comunitats i
regions senceres—sinó també canvis en la nostra forma de vida, que fins ara no
es noten gaire perquè la “humanitat del consum” està distreta amb els avenços
tecnològics, però que amb l’emergència climàtica començarem a notar ho vulguem
o no.
Així,
doncs, aquesta pandèmia que vivim en primera persona (no com l’Ebola, o el
Sars, o el Mers, o la malària, que ens cauen molt lluny) suposa un avís per
fer-nos conscients de la nostra fragilitat, de la importància de les cures, del
suport mutu emocional i fins i tot de l’espiritualitat, de connectar-nos amb la
roda de la vida.
Fixem-nos
que parlo de principis que no s’adiuen gens amb l’escala de valors preponderant
a les nostres societats: ni parlo de meritocràcia, ni de competència, ni de
diners o èxit. El que ens pot salvar com a humanitat no és la competència sinó
la solidaritat, no és la meritocràcia individual sinó el valor de les cures.
Cuidant-nos els uns als altres superem la nostra fragilitat; ens sabem
vulnerables i decidim cuidar-nos, crear grups d’ajuda mútua, bancs del temps,
consum de proximitat, autosuficiència alimentària, associacions veïnals, grups
de defensa laboral, etc.
Us
preguntareu per què identifico la pèrdua de salut física amb la pèrdua de drets
i llibertats i l’amenaça a la democràcia. Ho tinc clar: aquesta pandèmia –com
deia al principi-- ha accelerat les tres crisis globals i ens està demostrant
amb claredat que no es pot gestionar només com una crisi sanitària. Per
sortir-ne sense fer-nos un mal col·lectiu irreparable cal repensar un model
econòmic i social que no ha servit en moments crítics. Qui es beneficia més d’aquest
sistema lluitarà per no canviar-lo, però ara han caigut alguns mites i és
moment de repensar-lo i de prendre mesures a favor de les persones, de totes
les persones.
Per
primera vegada ens adonem del maltractament social i econòmic que pateixen les
professions lligades a les cures: medicina, infermeria, cura de persones grans,
educació infantil, treball social,
neteja, assistència a la llar, personal d’hostaleria, atenció a la
discapacitat, etc. També per primera vegada es parla de la possibilitat d’implantar
una Renda bàsica, universal i substitutòria d’un munt de prestacions socials
diverses, i no ens tracten d’ingenus els qui la defensem des de fa anys. Hem
vist de prop les orelles al llop i ens ha sortit el millor de nosaltres.
D’altra
banda, els estats també han reaccionat defensant el model actual, quan per
exemple rescaten línies aèries (per què es va prohibir a la Generalitat
rescatar Spanair si ara ho fan amb altres aerolínies?), o bé quan segueixen
fent inversions militars milionàries—en
temps de pandèmia!-- per mantenir una
indústria de la mort que no ha servit ni per combatre el terrorisme, ni el crim
internacional, ni el narcotràfic ni altres amenaces globals a la seguretat.
No podem
caure en el parany de pensar que estem davant una crisi cíclica més del
capitalisme, que exigeix el mateix tipus d’inversions d’altres vegades per crear riquesa. Ara no toca. Cal saber
llegir el moment i canviar de registre. Des de fa una dècada hi ha un malestar
que s’estén per les nostres societats, provocat essencialment per la
desigualtat creixent de rendes i el que anomeno capitalisme indecent, que
permet fer “trampes legals” a les corporacions mentre es precaritza el treball,
es socialitzen les pèrdues empresarials i es desequilibra descaradament la
contribució del capital i del treball al benestar de tothom.
Sense
anar més lluny i a tall d’escàndol, des
de la crisi del 2008 la contribució empresarial espanyola a la Hisenda pública
per l’impost de societats ha baixat un 43% (els beneficis globals s’han mantingut),
mentre que la contribució de les persones
treballadores i pensionistes per l’IRPF s’ha incrementat un 19% i els
seus ingressos globals només han crescut un 4,5%.
Mentre
no es faci front a aquesta injustícia estructural amb mesures globals que
impliquen un nou contracte social mundial (un New Deal del segle XXI) no s’apaivagarà el malestar, i la reacció
serà més legislació restrictiva, més pèrdua de drets socials, econòmics,
culturals i laborals, i probablement un increment del feixisme i de la proclama
de solucions fàcils a problemes complexos.
Ho van
viure els nostres pares i avis al segle XX, justament després d’una gran crisi
econòmica, i no volem viure-ho en aquest
segle. Som a temps de repensar el nostre model però, és clar, això suposa
renegar del tatcherisme que inaugurava l’època neoliberal amb l’afirmació de que “les societats no existeixen, només
existeixen els individus”. Ara, més que mai, caldrà que el nou contracte
social tingui en compte el ‘nosaltres’, aposti per uns pressupostos públics al
servei de les persones, polítiques públiques orientades al benestar general i
molt respectuoses amb els drets i llibertats.
Estem
davant d’una cruïlla important: o seguim en la senda actual i arribarem al
pedregar pel simple esgotament planetari i per conflictes de desigualtat, o ens emplacem a renovar el model social i
polític a favor d’unes societats més democràtiques i participatives, i també
amb renúncies importants per part dels qui més es beneficien de l’estatuquo
actual
Imagino
aquest contracte social liderat pels estats i els organismes multilaterals, i
també per altres estaments del sector públic com el municipalisme, el
sindicalisme i les empreses públiques. Imagino la participació de l’economia
social i el cooperativisme per assegurar una democràcia econòmica i per limitar
legalment els excessos del capitalisme; i imagino òbviament la implicació de
l’economia privada, que és fonamental per crear riquesa, sempre que hagi
desenvolupat un codi de conducta real de responsabilitat social i ambiental,
malgrat que això limiti el lucre.
Una
darrera consideració al voltant de la post-pandèmia. S’ha dit i repetit que hi
ha molta gent disposada a sacrificar alguns drets i llibertats per mantenir un
nivell acceptable de seguretat. Aquesta disjuntiva em sembla un fals dilema, un
fals dilema interessat i pervers. Diguem-ho clar: llibertat i seguretat han
d’anar de la mà, i si no ho fan ni serem lliures ni estarem veritablement segurs.
De quina
seguretat parlem? Si es tracta de mantenir el concepte clàssic de seguretat –la
seguretat armada—aquesta defensa els estats, el sistema tal com el coneixem i
els privilegis de qui en treu millor partit. La seguretat humana és tota una
altra cosa; no ensenya exèrcits ni medalles sinó que es relaciona amb les
persones i el seu benestar (salut, educació, habitatge, treball, nivell de
renda). Per suposat que requereix tasques de vigilància i policia, però
precisament per preservar les llibertats i garantir la participació de tothom
en la cosa pública.
I quina
garantia en volem, de seguretat? Com deia un amic meu pacifista, la recerca de
la màxima seguretat pot provocar la màxima inseguretat. Una societat sense risc
no em sembla una societat plenament humana.
Caldria acceptar col·lectivament alguns riscos, i enfocar-los
precisament a cercar nous camins més solidaris i més humans.