dilluns, 31 de desembre del 2012

Desarmar la paraula

Vull acabar l'any amb una reflexió personal i un propòsit. Ens cal desarmar la paraula, em cal desarmar la paraula, el discurs, tan sovint carregat de mitges veritats, d'arguments que ho són només a l'engròs, d'amenaces amagades, de domini subliminal.

Ens cal desarmar la paraula. Donar valor al diàleg i a la reciprocitat d'arguments. Defensar una postura coherent donant totes les facilitats perquè l'altra part -que sabem que no pensa com nosaltres o que està a les nostres antípodes ideològiques- pugui defensar també les seves, fent que escolti a més de parlar, i esatnt disposat també a que tothom hi guanyi alguna cosa sense necessitat de renunciar a allò que per a mi és essencial.

Difícil art, certament, que demana d'entrada dues actituds clares: renunciar a tenir tota la veritat, a que tots els meus arguments formin part d'una veritat essencial i indivisible, al tot o res, i alhora demana estar disposat a escoltar (no només oir) els arguments de l'altra part, conèixer allò que és essencial per a l'altre i fer-ho "divisible" als seus ulls de la resta d'arguments que proposa.

Si per part meva faig aquest difícil exercici de desarmar les paraules d'amenaces, xantatges, pors i absolutismes tinc el drety -i el deure- d'exigir aquesta mateixa actitud a l'altra part, encara que no la tingui de bon començament. L'assertivitat, l'ajut d'un tercer que faci mediació o bé l'obligació mútua a una escolta activa de l'altre, ben segur que faran la resta per desarmar la paraula i treure-li força destructiva.

La paraula desarmada té una gran força perquè la posa tota en la raó. I exerceix aquesta força tant si es tracta de resoldre un conflicte armat (com el sirià), un conflicte entre pobles (com el procés d'alliberament de Catalunya), un conflicte entre veïns del barri o entre dues persones.

Vull d'encetar el 2013 practicant jo i exigint a les alres persones una paraula desarmada, lliure de xantatges, d'amenaces i d'apel·lacions a l'statu quo (normalment injust i construït per interessos de minories) que no serveixen per desarmar el verí, la prepotència o els sentiments més simples expressats amb menyspreu. Una tasca de pau que em sembla molt útil per als temps que córren.

diumenge, 16 de desembre del 2012

Els programes de sensibilització, a examen

Una persona coneguda es qüestionava per a què han servit més de 30 anys de sensibilització per a la solidaritat internacional i per a la pau a les escoles, als esplais, als centres juvenils, si ara -quan vénen mal dades- no hi ha una forta contestació al desmantellament de les polítiques socials en general i de la política de cooperació internacional en particular.

Penso que una qüestió tan simplement expressada demana una resposta més complexa. D'una banda, cal reconèixer que avui hi ha més gent -i especialment gent jove- que viu una ciutadania global, compromesa i solidària en les seves diferents expressions de vida. Hi ha més gent que pensa que un altre món és possible i això no és una simple o ingènua quimera. Els moviments socials es nodreixen d'aquest pensament i s'han enriquit molt a les darreres dècades. Però, d'altra banda, les ONG i entitats socials ens sentim òrfenes i no hem aconseguit, en el moment més necessari, la suficient complicitat social com per evitar l'anorreament del 0,7% i el desmantellament progressiu de l'estat del benestar.

La pregunta del milió és com aconseguir que un 10, un 15% de la població estigui al darrera nostre per "plantar-se" i dir prou a la por, a la desmobilització, fent que surin noves idees i experiències solidàries i que aquestes petites illes de cooperació es puguin replicar aquí i allà.

Ben segur que, per part nostra, les entitats socials haurem d'intentar també treballar de forma més transversal, en noves xarxes que incloguin les grans causes per les quals treballem i lluitem: la pau, la sostenibilitat ambiental, la cooperació internacional, l'assistència social i l'exercici dels drets humans.

dissabte, 1 de desembre del 2012

No em defenseu així



He rebut el text que reprodueixo, un autèntic cant a la pau i a la llibertat d'esperit.

Per Michal Vasser (*)
El primer que vull dir és: sisplau, no em defenseu. No així.
Estic assegut al meu búnker de seguretat al kibutz Kfar Aza y escolto fora els bombardeigs d'una guerra sense treva.
Ja no sóc capaç de distingir entre “els nostres” bombardeigs y “els seus” bombardeigs. La veritat és que els nens del kibutz són capaços de fer-ho millor que jo, ja que la seva "oida musical" s'ha desenvolupat des de la seva tendra infància i poden diferenciar entre un projectil d'artilleria y un missil disparat des d'un helicòpter i entre una bomba de morter i un coet Qassam. Què bé per a ells.
¿És això al que es refereixen amb "defensar les nostres llars"? No ho entenc: tots els nostres líders dormien durant les classes d'història? O potser han estudiat amb els programes escolars del Mapai (Partido Laborista) o de l'actual ministre d'educació, Gideon Sa´ar (la diferència entre els quals, lamentablement, no és tan gran), i han interpretat erròniament el verb “defensar”? ¿Defensar el benestar dels ciutadans significa una guerra d'Armagedó cada pocs anys? ¿Cap polític ha escoltat mai l'expressió “planificació a llarg termini”?

Si voleu defensar-.me, sisplau, no envieu les Forces de Defensa d'Israel per nosaltres amb la finalitat de “guanyar”. Comenceu a pensar en el llerg termini i no només en les properes eleccions. Tracteu de negociar fins que surti fum blanc per la xemeneia. Oferiu la mà al president palestí Mahmoud Abbas. Poseu fi als "assessinats selectious" i mireu també als ulls dels civils de l'altra banda.
Sé que la majoria de lectors m'acusaran de "tou". Però jo sóc el que està aquí assegut mentre les bombes de morter cauen al meu pati, no al de Sa’ar no el primer Ministre Benjamin Netanyahu, ni la diputada laborista Shelly Yacimovich ni tampoc Yair Lapid , cap del partit Yesh Atid. Sóc jo el que ha escollit criar els seus fills aquí, malgrat tenir -abans i ara- altres opcions.

És possible que m'acusin de poc sionista, és possible que m'acusin de fluix i de dèbil mental, però és impossible que ningú m'acusi d'hipòcrita. Els meus fills han servit en unitats de combat, a més del seu "any de servei" voluntari al país. Vivim aquí i ens encanta aquest país.
La nostra guerra és una guerra pel color de l'Estat, no de les seves fronteres. Pel seu caràcter democràtic i per la diognitat humana. Pel seny. Així que, sisplau, deixeu de matar civils a l'altra banda de la tanca per defensar-me.
Si esteu interessats a detenir accions hostils des de l'altra banda, obriu les orelles i comenceu a escoltar. Si us importem, sisplau, deixeu de defensar-nos amb missils, "assessinats selectius" i "mitjans aeronàutics".  Per comptes de llançar l'Operació Pilar de Defensa, embarqueu-vos en l'Operació Esperança per al Futur. És més complicat, requereix més paciència i és menys popular. Però és l'única sortida.

(*) Haarezt, noviembre 2012