dijous, 23 de març de 2017

La democràcia i el poder militar

Article publicat al DIARI DE GIRONA, el dia 18 de març de 2017, amb el títol "La democràcia, l'exèrcit i Expojove"

El cronista de les expedicions militars de Juli César li atribueix la famosa frase “Si vis pacem para bellum” (si vols la pau prepara la guerra), que la Història ha demostrat que a més de falsa és rotundament desafortunada, ja que la humanitat s’ha passat segles preparant la guerra sense aconseguir més pau que la que assoleixen els veïns gràcies al seu seny i sentit comú, i no a la preparació de la guerra. I en canvi hem tingut episodis històrics de pau –com la segona meitat del segle XX a Occident, només a Occident—gràcies als qui han preparat la pau amb diplomàcia, tractats internacionals, mediació entre enemics o creant organismes i instruments per al diàleg o la construcció de pau. Definitivament, si vols la pau prepara la pau, sense ingenuïtats però també sense que ningú pretengui fer-nos passar bou per bèstia grossa.

Feta aquesta declaració d’intencions, entrem en matèria. La Fira Expojove 2017 es celebrarà a Girona del 5 al 7 d’abril i, com en edicions anteriors, l’exèrcit espanyol ha anunciat la seva intenció de ser-hi present, amb l’argument oficial de que constitueix una sortida professional més per als joves que s’hi atansaran aquells dies.

Més enllà de l’argumentació expressada, que ens convidaria a reflexionar sobre la necessitat de regular, en tal cas, aquesta sortida professional com una altra, acomplint l’Estatut dels treballadors, sota la jurisdicció ordinària, amb 40 hores de treball setmanal, etc. està clar que la missió i els objectius de les forces armades s’escapen d’aquesta lógica i no pretenen homologar-s’hi. Per això, moviments com la campanya “Desmilitaritzem l’educació – Les armes no eduquen, les armes maten” (que aplega més de 40 entitats i organitzacions socials) treballa des de fa anys perquè l’exèrcit no tingui una presència activa ni en centres d’ensenyament ni en salons i fires relacionades amb la infància i la joventut.

Aquesta campanya ha tingut un primer èxit en la darrera edició del Saló de la Infància de Barcelona, en què l’exèrcit no hi va ser invitat i a més s’han canviat les bases per a la inscripció futura d’organitzacions en aquesta Fira. Però a l’Expojove es torna a anunciar la seva presència, ara però amb una diferència essencial d’altres anys: en aquests moments no es tracta de discutir el paper de l’exèrcit en una Fira, sinó la preminència del poder civil –democràtic i lliurement elegit per la ciutadania—sobre el poder militar, perquè el Parlament de Catalunya va aprovar, el 14 de juliol de 2016, una moció sobre la desmilitarització de Catalunya, que en el seu punt 5 insta el Govern a “evitar la presència de l’exèrcit en qualsevol centre educatiu i de formació i evitar també que sigui present en espais educatius i promocionals com el Saló de l’Ensenyament o el Saló de la Infància, a Barcelona; el Saló Esport i Turisme de Muntanya o la Fira de Formació Professional, a Lleida; l’ExpoJove, de Girona; o l’Espai de l’Estudiant, de Valls”.

La gravetat de la possible presència militar a l’Expojove no rau, doncs, en una discussió ideològica o de visions del món més o menys militaristes, sinó en la defensa de les nostres institucions democràtiques, que han de ser la màxima expressió de la nostra vida en convivència i en l’estat de dret que tant es proclama darrerament. Les institucions públiques de pau, com l’ICIP, hem nascut per defensar totes les expressions democràtiques com a instruments de construcció de pau. Per això estem profundament preocupats per unes decisions que alterin l’ordenament del poder. En aquesta preocupació esperem trobar-hi totes les persones demòcrates, sigui quina sigui la seva ideologia política.


dilluns, 27 de febrer de 2017

Simplement, no són refugiats

Article publicat al diari ARA, el diumenge 29 de gener de 2017:

Diguem les coses pel seu nom. La mal anomenada crisi de refugiats no és més que la fugida massiva, involuntària, provocada  i dolorosa de milions de persones de Síria, Iraq, el Iemen i –en menor mesura—de Líbia a causa de la guerra, d’Eritrea a causa de la dictadura i la misèria, d’Afganistan o Somàlia a causa de la inestabilitat política i social endémica, o d’altres països a causa de la pobresa i l’absència d’oportunitats de gaudir d’una vida digna. Fugida que, malauradament, no troba refugi definitiu enlloc.

Fa un any i mig, a l’agost de 2015, en una entrevista a TV3 ja vaig dir –com deien altres veus més autoritzades que la meva—que l’èxode descontrolat de persones que buscaven refugi i asil a Europa requeria una resposta ràpida i decidida, la col·laboració de les policies europees per registrar els centenars de milers de persones que arribaven a les costes mediterrànies, corredors humanitaris segurs i un repartiment equitatiu dels demandants d’asil entre els països tenint en compte tres variables: el nombre d’habitants, el PIB per càpita i el percentatge d’habitants immigrants de primera generació de cada Estat de la Unió Europea. No s’ha fet res de tot això.

En aquell moment va semblar que Angela Merkel liderava la voluntat d’acollir les persones que escapaven de l’infern però va durar ben poc, el temps de fer un parell d’enquestes d’opinió que albiraven resistències d’una part dels seus votants. Europa, aquest conglomerat d’interessos estatals que no cedeixen sobirania ni quan hi surten perdent, va iniciar tot seguit un espectacle obscè, aquí i allà, de declaracions nacionalistes, islamofòbia i por a la diferencia que encara segueix i s’ha instal·lat en la ment d’una part de l’opinió pública.

Des de fa molts mesos els responsables polítics europeus fan que miren cap a una altra banda, culpabilitzen els països d’entrada, no critiquen les declaracions xenòfobes, busquen solucions precàries com un acord amb Turquia o ara amb Líbia per fugir d’estudi, oblidant un dels principis que crèiem fundacionals de la Unió Europea i s’han demostrat fallits: que la seguretat ha d’estar al servei de la llibertat de la ciutadania i no a l’inrevés.

De tot això se’n deriven tres conseqüències per al futur. La primera, que alimentant pors i prejudicis estem convertint Europa en un castell, tancat en sí mateix i sense capacitat per ara d’albirar models on la seguretat no tingui com a subjecte l’Estat sinó els ciutadans, que no respongui a la violència amb més violència i que respecti escrupulosament els drets socials i polítics. Un castell tancat que, si no canviem les coses, aviat farà pudor de resclosit.

La segona conseqüència és que també estem alimentant l’odi de generacions futures. Davant l’abandonament, les excuses i el menysteniment només podrà construir-se rancúnia, d’aquells que ho han perdut tot i perden també l’esperança en la regió més desenvolupada del món. Malgrat les nombroses accions i la resposta solidària, meritòria i imprescindible d’una part de l’opinió pública europea –com l’organització del concert d’avui a Barcelona--, la resposta oficial dels poders polítics és francament vergonyant i ens obliga a dir que ja n’hi ha prou de fer equilibris per no res. El poder no només ha de gestionar, ha de fer a més pedagogia en valors fonamentals de convivència.

I també ens estem acostumant a legitimar la pèrdua de drets i llibertats en nom d’una suposada millora de la seguretat col·lectiva. Des del món acadèmic s’han fet mil estudis que vénen a demostrar que no farem un món més segur amb més militarisme sinó amb més justicia i amb la transformació pacífica dels conflictes. Però poc a poc s’inocula el relat contrari, engreixant el complex militar industrial i cronificant conflictes armats arreu.


Em semblen tres fets prou importants com per reaccionar d’una vegada, davant el repte més important que tenim perquè la ciutadania europea torni a creure en el projecte comú de convivència, en una societat oberta i plural.

I diguem-ho ben clar: No són refugiats, sinó interpel·lacions vivents d’un mode de vida occidental tancat i mesquí., que té una por irracional a perdre uns privilegis que ara són ben coneguts per tothom. No són refugiats perquè hem globalitzat l’economia de les elits, els problemes de qualsevol racó de món i les marques comercials  però no els anhels de les persones. Aquests anhels només es podrán tractar de forma global quan la desigualtat deixi de ser obscena. No són refugiats, simplement, perquè no els donem refugi.