dimarts, 31 de desembre del 2013

La ciutadania i el poder: distància creixent, confiança minvant

Que els moviments ciutadans tenen cada cop més força és una afirmació quasi indicutible. Que aquesta força pren sovint direccions erràtiques també sembla una realitat. Avui per avui una opinió pública formada, lúcida i activa té una capacitat de mobilitzaciói, de creació de pensament i d'albirar nous horitzons que a ningú no se li escapa; tampoc als poders, que tenen encara capacitat d'atemorir però cada cop menys capacitat de convèncer.

El poder polític està cada cop més empeltat al poder econòmic -veritable artífex de la desfeta social que suposa la desigualtat creixent i cruixent-, i cada cop més allunyat de la gent, perquè la ciutadania formada i informada no es pot creure les coartades dels tecnòcrates que diuen governar-nos, ni les bondats de les grans empreses que fan obres de beneficència minses mentre defrauden sistemàticament quantiotats milionàries al fisc mitjançant argúcies legals o il·legals (cotitzant en paradisos fiscals, per exemple). Per ara la ciutadania respoin amb una confiança il·limitada que es tradueix alhora en moviments contestaris unes vegades, en respostes individualistes en altres o en un relativisme cínic cada cop més estès.

Però la societat del 99% cada cop es conformarà menys a ser espectadora sofrent de la injustícia d'u poder polític dèbil, allunyat i servil, d'un poder judicial que promou la desigualtat atorgant privilegis als rics i poderosos, d'un poder econòmic aviciat i trampós, que mai no en té proui especula amb la vida, i d'un poder dels media que s'està convertint en corretja de transmissió dels grans interessos econòmics.

Acabem el 2013 amb una confiança bastant minsa en la justícia d'un sistema que incrementa la desigualtat sense límits. Recuperar un cert nivell de confiança és imprescindible perquè les coses funcionin i això demana, al meu parer, un treball en molts fronts, dels quals en destaco tres:
  • la regulació estricta de guanys i beneficis empresarials, lligada a una reforma fiscal en profunditat que sigui autènticament progressiva. Limitar la riquesa no ha de ser necessàriament negatiu per a l'economia mundial ni per al futur d'un sistema que no es pot basar a créixer eternament
  • la regulació estricta de les lleis del mercat, amb la supressió de paradisos fiscals i la limitació de l'economia especulativa, font de "bombolles" futures (mercat de futurs, bitcoins, etc)
  • la regeneració política, a partir de canvis profunds en les regles democràtiques per tal de promoure una participació ciutadana autèntica i una limitació del poder coercitiu dels estats
Només amb això, se'ns ha girat feina  ...  Que tinguem un bon 2014!

dissabte, 30 de novembre del 2013

La Constitució, tan important i tan relativa

Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, un dels set ponents constitucionals, tramesa pel professor Enric Casulleras de la Universitat de Vic. Relativitza absolutament l'impediment -per exemple- de consultar la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur estatus polític.
 
"Distinguido y admirado don Miguel,

En vano he esperado que terciase usted en el debate sobre el proceso
de secesión de Catalunya. Como al parecer, el principal argumento
contra la declaración unilateral de independencia es su ilegalidad en
términos constitucionales, me gustaría que usted recordase a los
españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el
artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio
español,y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su
redacción.
Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del
Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba
debatiendo tan espinoso asunto. Haría usted una gran aportación a la
democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con
su intervención en caso de que el contenido del sobre no se
incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional.
Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma
del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coacción y con
graves amenazas.
Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos
firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y
nulos de pleno derecho.

La anterior petición no menoscaba la alta consideración que nos merece
su ilustrada aportación humanística e intelectual a la convivencia
entre los ciudadanos de este país (muy pronto, países, espero).

            Reciba mis más respetuosos saludos. Suyo,

           Enric Casulleras"

diumenge, 10 de novembre del 2013

Diplomàcia de vol ras

Reprodueixo aquest article d'un col·lega, director d'una ONG de cooperació al desenvolupament, publicat al diari ARA fa us dies i que dóna una imatge clara de la pobresa d'horitzons del govern català pel que fa a la solidaritat internacional.
Però l'Estat espanyol tampoc no es queda curt: des de fa dos anys la convocatòria de suport a les ONG consisteix en la partida que la ciutadania destina al 0,7% en la seva declaració d'IRPF, i ... unes engrunes més.

"El moment de fer els pressupostos és un reflex més fidel del país que
portem al cap que el moment de fer els programes electorals. Passar de
destinar 11,9 milions el 2013, a 3,4 milions d'euros el 2014 a la
promoció de la pau, el drets humans i la cooperació que fan les entitats
socials, ens dóna un missatge prou entenedor. Sobre tot quan s’acumula
en aquest terreny un 95% de retallades en els darrers anys.

Desvestir la cooperació internacional per vestir una autocooperació
diplomàtica i econòmica sense ànima social reflecteix també una visió
maldestra de les relacions internacionals. Fins i tot els governs més
conservadors del nostre entorn han après fa dècades que no es pot
demanar sense oferir. Sortir al món a parlar dels nostres drets
desentenent-se dels dels altres no sembla una diplomàcia molt
intel·ligent.

A més el que projectem cap enfora acostuma a ser un reflex molt fidel de
les prioritats cap endins: ni pau social, ni drets socials, ni
cooperació. És aquest també aquesta la proposta per a la construcció
nacional de la resta de forces que aspiren a governar?"

Àlex Guillamón (Àgora Nord Sud)

diumenge, 6 d’octubre del 2013

La desigualtat, el gran problema

El prestigiós periodista Nicholas Kristof (dos cops premi Pulitzer) celebra en un article recent al The New York Times que hi ha la possibilitat de que la pobresa extrema (mortalitat infantil, sostre de palla, malalties i discapacitats evitables) s'acabi abans de 2030. Es basa en unes dades del Banc Mundial que assenyalen que la proporció de persones que viuen en condicions d'extrema pobresa al món s'ha reduït des d'una de cada dues el 1980 fins a una de cada cinc avui, i l'objectiu és haver reduït aquesta proporció a gairebé zero l'any 2030.

De seguida assenyala també que la fi de la subsistència en condicions extremes no resol el problema de la pobresa "massa gran en les nostres societats", però ajuda a resoldre altres dificultats com la superpoblació, ja que "quan les famílies saben que els seus fills sobreviuran, és més probable que en tinguin menys i que hi inverteixinmés recursos. De fet hi ha dades que ho avalen, com per exemple l'índex promig de natalitat a Bangla Desh, que ha passat en tan sols una generació de cinc fills a 2,2 per dona.

Fins aquí, la bona notícia. Alguns compromisos internacionals (com els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni), alguns compromisos nacionals (com el dels estats que segueixen dedicant el 0,7% del PIB a Ajut al desenvolupament), algunes pressions ciutadanes, l'acció continuada de moviments, ONG i instàncies solidàries i el mecenatge privat han fet que ara "estem millor que quan estàvem pitjor", i podem contradir amb força els profetes del mal que fa temps que diuen que la solidaritat internacional no serveix de res. Ens trobem, realment, en un tombant històric.

Un moment històric que afronta una gran contradicció: avui hi ha més persones al món que tenen telèfon mòbil que no pas lavabos, i el nivell de vida de les classes mitjanes urbanes -en general- està empitjorant, fent que la desigualtat augmenti en totes les societats en una mesura preocupant.

Les elits econòmiques (i polítiques) s'estan dotant poc a poc d'una cort de persones amb sous alts, bons contactes, consumidors culturals que no arriben a formar ni el 20% del cos social. Hi ha un altre 20% que viu per sota del llindar de la pobresa, en realitats on es busquen apòsits, recursos, subsidis i ajuts públics o privats que ratllen la beneficència, i un 60% de persones cada cop més ben informades i formades, que som contribuents nets d'un sistema que carrega sobre elles la major càrrega fiscal i responsabilitat ciutadana.

Aquesta és la ciutadania que avui té por de perdre ... el que està perdent mentre passa por! Però això no és per sempre, perquè hi ha una gran capacitat de canvi en l'esperit humà i també una gran intolerància davant la desigualtat creixent. Aquesta és l'eina més potent per canviar les coses.


dissabte, 14 de setembre del 2013

Carta als federalistes espanyols

Sé que molts de vosaltres esteu desconcertats davant el procés de sobirania que està vivint Catalunya. Ho sé perquè hem compartit moltes causes i ara no responeu els meus correus. Sé que fins i tot molts de vosaltres patiu per allò que costa comprendre des de l'ambient mediàtic espanyol.

La causa del nostre "prou" (molt majoritària, transversa, inclusiva, intergeneracional) és la comprovació de que el pacte per conviure en un Estat on es reconegui la diversitat, la diferència com un valor, on no hi hagi un centre xuclador i una perifèria, on tothom vegi premiat el seu esforç, és impossible. Fins i tot molts dels que provenim d'una ideologia universalista i federalista (el socialisme) ens hem convençut que en aquest estat jacobí de matriu castellana és impossible, perquè no té aquest ADN pluricultural i plurinacional. Un Estat amb gent magnífica com el que més, però no el nostre.

Els socialistes espanyols, en general, parleu de federalisme (fins i tot hi ha "comitè federal" al PSOE) però davant un intent seriós de federalisme -l'Estatut de Catalunya de 2006- li heu passat el raspall, l'heu podat al Congrés i encara més, l'ha rebutjat substancialment un dels Tribunals més polititzats del món occidental.

Quan s'ignoren els drets nacionals d'una comunitat -o, si preferiu una altra expressió- quan s'ignoren els drets que una comunitat es vol atorgar per a la seva convivència, no hi ha altra solució que organitzar-nos pel nostre compte, perquè en tenim el dret democràtic, i seguir el camí com a bons veïns i companys.

No doneu, com ha fet avui mateix el senyor Bono, la culpa als socialistes catalans ni als problemes interns -que en són molts-. Que revisi els seus discursos i declaracions i veurà que parla d'un federalisme de fireta, que no resisteix cap prova de futur: amb decisions centralitzades, sense dret de qualsevol de les parts a renunciar al pacte fet, ...

Una darrera reflexió: Què en penseu del referèndum d'Escòcia? Per què a Espanya no s'aixeca cap veu en contra del senyor Cameron, que proposa una consulta al Regne Unit per sortir de la UE? Ho pot fer un estat que s'ha "federat" a la Unió, i no ho pot fer una comunitat dins d'un Estat? Potser només es sacralitzen els estats del S.XIX com a subjectes de dret? No deu ser així, perquè des del 1990 a Europa han nascut 21 estats fruits de la secessió ... i sempre contravenint les respectives Constitucions!

diumenge, 28 de juliol del 2013

Pau, cooperació, solidaritat ... "los últimos de la fila"

Aquesta setmana he assistit per primer cop a una reunió del Consell català de Cooperació. A la taula quasi trenta persones; els representants governamentals quasi tots en silenci (excepte les persones de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (a partir d'ara ACCD); a l'agenda temes importants, com la revisió de l'actuació durant el 2012, el "nou" organigrama de l'ACCD, informació sobre possible pressupost 2013 i d'altres.

En sortir, sensació de pena en constatar que no estem en bones mans i de ràbia perquè malgrat el desmantellament de la solidaritat internacional i les polítiques de pau aquí no hi ha una ànima que cridi prou!. No hi ha consciència ciutadana de que una societat sense una política pública de solidaritat interna i externa no és una societat sana.

Us en faig un tast, sense ànim de fer-vos plorar:
  • el director de l'ACCD confessa que no hi pot haver una orientació clara de treball perquè gran part dels minvats fons de què disposa depenen de les retallades de Madrid, però no fa ni una setmana que ha implantat un nou organigrama, acomiadat dues persones i promocionat unes altres dues. Per a què? No se sap del cert. Com? Per l'article vint-i-nou (que només se sap que va després del vint-i-vuit).
  • El 2012 no es va resoldre la convocatòria pública de subvencions a ONG per la pau, drets humans i desenvolupament. Des de l'any passat més del 60% del pressupost dedicat a cooperació es fa amb destí discrecional, no subjecte a més control que una "coordinació" des del Departament de Presidència (ACCD) que sembla més una simple recollida de dades que una orientació amb prioritats ...
  • Com se sap, no hi ha pressupostos aprovats per a 2013. El Pla Director de Cooperació 2010-2014 és pura fantasia (cosa comprensible fins a cert punt) però a més no hi ha cap prioritat que sigui sí o sí.
  • L'Estat espanyol segueix "passant-se pel forro" les tres sentències del Tribunal Constitucional que l'obliguen a traspassar la gestió íntegra i els diners del 0,7% de l'IRPF a les Comunitats Autònomes. Només complint la Llei ja no caldria que avancés diners a proveïdors d'infància, tercera edat o discapacitat ... i hi hauria convocatòria anual de cooperació!
A la propera reunió, prevista per al setembre, hi aniré amb mocador.

dilluns, 24 de juny del 2013

Algunes preguntes a un Estat impossible

Un veritable Estat autonòmic (o quasifederal, com els agrada dir al centresquerra espanyol) no derivaria en trenta anys en l'estat de dret actual -executiu centralitzador, legislatiu bipartidista per a temes d'Estat i poder judicial polititzat en extrem- ni estaria promovent la mal anomenada "reforma de les administracions públiques" que neix amb trampa però també amb verí, ja que es fa com si es tractés d'un Estat nació. Em pregunto:

¿Per què la reforma de l'Administració pública no comença per abordar la supressió de Ministeris amb totes les competències transferides com Educació, Sanitat i Cultura?. ¿Per què seguim pagant més de 5.000 funcionaris en el Ministeri d'Agricultura amb un 90% de funcions transferides?

¿Per què s'amaga una qüestió política darrera d'una pretesa reforma tècnica i administrativa, com si es mantingués intacte l'Estat de les autonomies? ¿Has llegit, lector/a, les raons de "manca de tradició" que han servit per suprimir la Defensoria del Poble de Castella La Manxa? Les mateixes raons del Decret -que no té pèrdua- podrien servir per suprimir la pròpia autonomia regional.

¿Per què coincideix aquesta reforma amb l'obsessiva i malintencionada laminació de la llengua catalana -ara valenciana, ara lapao- i no es lamina el castellà (única llengua digna d'anomenar-se espanyola) de l'uruguaià, l'argentí o l'andalús?. Jo, sense anar més lluny, m'he proposat fer-ho des d'ara.

¿Per què es segueixen estrenant i licitant quilòmetres d'AVE radial i el president del govern espanyol té la desvergonya d'inaugurar-los com una nova "artèria de riquesa", quan d'aquí dos dies ja seran deficitaris i els pagarem entre tots?

¿Per què l'única cosa que rebem els milions de catalans i catalanes que volem marxar ja d'aquest Estat són amenaces i exabruptes, sense cap rpoposta raonada? ¿Us imagineu què li diríem a qui la seva parella li diu "carinyo, això nostre no funciona" i només rep crits i amenaces? Jo li diria, clarament, que és una persona maltractadora.

¿Per què no hi ha més ciutadans i ciutadanes espanyols que pressionen perquè poguem exercir el dret legítim a decidir el nostre futur?

dimarts, 4 de juny del 2013

Per un "Estat de pau"

                         La possibilitat de la constitució d’un estat propi  mobilitza sectors molt diversos de la societat catalana. Les múltiples dinàmiques endegades, empàtiques o crítiques amb el propòsit constituent, n’evidencien la verosimilitud. També el sector de la cultura de pau, compromès en la progressiva implantació d’una cultura orientada pels principis de la cooperació i de la noviolència, se sent emplaçat a prendre postura en aquest necessari exercici de prospectiva. Seria inexplicable que un sector que està treballant eficaçment, i des de fa molts anys, per la mobilització de la societat, civil i oficial, a favor dels valors de la cultura de la pau no promogués ara un debat públic sobre el model de seguretat del nou estat. Un debat en el que hi participem propositivament.  

                          Amb aquesta finalitat s’ha constituït un grup de treball estable, Estat de Pau, en el que hi participem, sense detentar cap representació, un bon nombre de persones vinculades a diverses entitats de pau. El primer objectiu del grup, un seminari, es concreta en la redacció  del document Model de seguretat d'un estat propi del segle XXI, que és una proposta que, partint de la hipòtesi d’un estat català,   s’adreça a la ciutadania en general i especialment a aquells que hauran de decidir. El grup és heterogeni pel que fa a ideologia i posicionament polítics dels participants; l’acord es produeix al voltant de tres punts:
Primer: Valoració de la seguretat com una necessitat de primer ordre;
Segon: Visió compartida, respecte a la seguretat, inspirada en el concepte de seguretat humana;
Tercer: Adhesió als principis de la noviolència.

Tot i que la reflexió ve propiciada per una dinàmica local, no dubtem  que pot ser d’utilitat en altres contextos diferents del de la societat catalana d’avui. La nostra reflexió es produeix en un  escenari molt concret  però forma part d’una elaboració conceptual en curs,  a nivell planetari, que apunta a canvis molt profunds en el concepte de seguretat.

              No són els estats els que requereixen seguretat front d’altres estats, tot i que  aquest és el nucli dur del concepte de defensa; són les persones les que necessiten i exigeixen seguretat. Una societat democràtica ha de respondre a aquesta exigència amb una visió de gran amplitud i profunditat i amb una autoexigència d’eficàcia màxima. Els ciutadans “...aspiren als drets humans bàsics que garanteixen una existència tranquil·la i digna, lliure de la necessitat i la por(Aung Sang Suu Kyi) i l’única raó de ser de l’estat és ser instrument d’aquesta aspiració. Però aquest no és el resultat que ha produït l’acció dels centenars d’exèrcits de tots colors i cultures que han sembrat la història humana de mort, dolor, destrucció i misèria. Seguretat humana és que l’estat protegeixi les persones; defensa comporta el sacrifici de vides humanes per a la seguretat de l’estat. És evident que d’exèrcit no en volem cap més i menys encara si ha  de ser nostre.

             Aquesta visió de la seguretat centrada en l’objectiu d’alliberar les persones de les necessitats i de les pors és la idea central de la nostra proposta Model de seguretat d'un estat propi del segle XXI que farem pública el proper mes de setembre. Si Catalunya esdevé  un nou estat no ha de voler ser el darrer dels vells estats bastits sobre uns fonaments obsolets de sobirania irrestringible, d’irresponsabilitat cap a l’exterior i cap al medi ambient, d’afany de domini, d’acceptació de la força com a argument decisori. Si Catalunya esdevé un nou estat no pot dotar-se mimèticament d’estructures i institucions anacròniques que només la inèrcia manté amb prou feines dempeus en estats envellits. Si Catalunya esdevé un nou estat ha de fonamentar-se explícitament en els valors que aposten per un desenvolupament humà atent a totes les dimensions personals, ha de crear les estructures i institucions, si cal audaçment novedoses, que més  ho possibilitin i ha d’acceptar que, precisament per ser un estat nou i de petites dimensions, més lliure que altres d’inèrcies històriques, té la responsabilitat d’orientar-se i orientar cap a una futur més humà.
Signat,
Jordi Armadans, Alfons Banda, Núria Breu, Pepe Beunza, Joan Contijoch, Lluís Fenollosa, Rafael Grasa, Jose Luís Gordillo , Jaume Llansó, Xavier Masllorens, Martí Olivella, Pere Ortega, Alvar Roda, Jordi Urgell, Fèlix Saltor, Gabriela Serra, Lluís Sobrevia i Eduard Vinyamata.

dimarts, 30 d’abril del 2013

22 arguments per un nou estat social i democràtic


Publico aquest escrit amb la voluntat de promoure un debat d'idees que vagi més enllà de l'emocionalitat. Pot ser reproduït, copiat o divulgat sense permís previ.

Pressupòsits

1.- Catalunya és una nació perquè la seva ciutadania així ho consideramolt majoritàriament. Encara que aquesta afirmació pugui resultar òbvia per motius històrics, lingüístics, culturals, socials, polítics i econòmics, la negació d’aquest pressupòsit per part de l’Estat espanyol és a l’arrel del desencaix de Catalunya amb Espanya.

Ni tan sols la construcció de l’Estat de les autonomies, al 1977, va permetre la unió de nacions diferenciades. La “indisoluble unidad de la Nación Española” i la definició d’Espanya com “la patria común e indivisible de todos los españoles” de l’article 2 de la vigent Constitució espanyola introdueixen en el text dos conceptes –com assenyala l’historiador Borja de Riquer- essencialistes però escassament democràtics.


2.- La nació catalana és subjecte de sobirania.
La sobirania és un concepte dinàmic, que té en compte diversos aspectes com la identitat d’un grup humà, la seva història, el territori que ocupa, l’economia o la relació amb els grups veïns.

El concepte de sobirania està associat a l’existència de ciutadans lliures que formen part d’un grup determinat. Aquesta és la base del procés que viu ara mateix Catalunya, però avui per avui no hi ha cap possibilitat de mantenir un diàleg racional, polític o científic sobre això amb uns interlocutors –els representants de l’estat espanyol –que sostenen que no hi ha més identitat que la seva.

 La font legitimadora de la sobirania espanyola (segons la Constitució de 1978) és el principi segons el qual els ciutadans d’aquest Estat conformen una sola nació. Això impideix l’acceptació de l’existència de col·lectius de ciutadans que puguin sentir una altra identitat nacional. La unió inseparable i eterna de l’individu amb la “seva” nació fa que la identitat nacional no sigui una adquisició voluntària sinó un destí inexorable.

        El polític conservador Antonio Cánovas del Castillo, el 1881, ja va proclamar que “España es una obra de Dios, o de la naturaleza”, en resposta a les tesis federalistes de Francesc Pi i Margall.

        Antonio Maura, al 1918, considera incomprensible i antinatural una altra identitat que no sigui l’espanyola i afirma contundent “No se elige la madre, ni los hermanos, ni la casa paterna, ni la patria en que se nace”. Més tard, el falangista Raimundo Fernández Cuesta proclama al 1939 que “la existencia de la nación  española está por encima de opiniones, argumentos, votaciones y plebiscitos”.

         L’afirmació del general Juan Antonio Chicharro, al febrer de 2013, “la patria vale más que la democracia” segueix en aquesta línia metafísica que no contraposa la unitat d’Espanya a la secessió (ambdues opcions perfectament defensables democràticament) sinó que proclama un principi indisoluble i anul·la la possibilitat de discutir-lo.

Malgrat tot aquest imaginari, la identitat catalana es manté amb claredat, contraposant diàriament arguments i vivències als principis indemostrables que vénen a dir que “el poble és aquell que la Constitució diu que és el poble”. Aquesta identitat pròpia és la font legitimadora de la sobirania del poble de Catalunya.


3.-  Catalunya vol un estat propi per desenvolupar-se segons el seu propi criteri, no per oposar-se a res ni a ningú. El procés actual no es fa contra ningú, malgrat que no és indolor ni inocu.

L’estat propi només és un instrument –no un objectiu en ell mateix- per aconseguir el major progrés, benestar i justícia social possibles, que constitueixen la finalitat de qualsevol estat democràtic de dret. El problema de Catalunya per desenvolupar-se és que no té –ni ha tingut en tres-cents anys- un Estat amic que la respecti tal com és, procurant el seu progrés i buscant allò que és millor per a ella, que hagués estat de retruc el millor per al conjunt d’aquest Estat.

Per això enceta un procés d’emancipació nacional, irreversible, que només pot tenir sentit si assegura la seva orientació social i radicalment democràtica, per tal de configurar un Estat que superi les limitacions democràtiques dels estats del segle XX.


Legitimitat històrica

4.- Catalunya ja ha estat una nació independent.
La nació catalana va néixer l’any 988, quan el comte de Barcelona Borrell II no va renovar el jurament de fidelitat al rei franc, desfent el vassallatge i ratificant així la independència dels comtats catalans, que feia anys que eren autònoms. El “Forum Iudicum”, del segle XII, contemporani de les “Homilies d’Organyà”,és el primer tractat de lleis catalanes que es conserva.

La unió dinástica de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, al 1162, va conformar la Corona d’Aragó, organitzada com una federación d’estats medievals que respectava les singularitats de cada territori (Corts, Generalitat i Constitucions) i coordinava la política exterior fins l’any 1479. Això vol dir que Catalunya va ser un estat independent durant 174 anys i federat en la Corona d’Aragó durant uns altres 317 anys.


5.-  Amb els Reis Catòlics no va néixer la nació espanyola.
Aquells prínceps es van casar en secret el 1469 i van accedir als trons respectius Isabel el 1474 i Ferran el 1479. Totes dues corones van conservar les lleis i institucions pròpies; els escuts estaven junts però no units.

En morir Isabel, al 1516, Ferran renuncia a Castella a favor de la seva filla Joana per evitar un conflicte armat. Això suposa la unió de les dues corones en una sola persona, però mantenint diferenciades corts, institucions politiques, administració pública, llengües i moneda.

La identitat catalana es manté ferma i al 1640 estalla la Guerra dels Segadors, en què Pau Claris proclama la República independent de Catalunya (1641), que va ser sufocada i anul·lada tot seguit.


6.- Espanya, en la seva dimensió actual, va ser el resultat del “dret de conquesta”, no de la voluntat dels seus ciutadans.
Encara un mapa de 1854 separava entre l’Espanya “plenament constitucional”, l’Espanya foral (País basc i Navarra), l’Espanya “assimilada” (corresponent a l’antiga Corona d’Aragó) i l’Espanya colonial, després desapareguda.

La ‘nació espanyola’ que coneixem va néixer amb Felip V, al 1716, quan s’unifica l’organització política després de véncer la Guerra de Successió. El rei, al:ludint al “dret de conquesta”, va abolir els furs i manllevà a Catalunya el control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari propis, així com a seva capacitat legislativa.

         Per què no s’expliquen tots aquests fets comprovables en els llibres escolars d’Història d’Espanya? Potser la “lliçó magistral” d’Esperanza Aguirre –quan era presidenta de la Comunidad de Madrid- ens en dóna una resposta: “España es una gran Nación con 3.000 años de historia (és a dir de quan el rei Salomó) y eso es todo lo que tienen que saber los niños”.

7.- Algunes dades que convé recordar
  • La bandera catalana de les quatre barres és de l’any 1050. La bandera espanyola de tres franges horitzontals (dues vermelles i una groga al mig) és de 1785.
  • Les corts catalanes es van reunir per primera vegada el 1192, les espanyoles el 1834.
  • El primer “president” català és de 1359, el primer president de govern espanyol és de 1823.
  • La primera Constitució catalana és de 1283. La primera Constitució espanyola (anomenada “la Pepa”) és de 1812.

Legitimitat democràtica

8.- La validesa de les lleis no els atorga automàticament legitimitat.
Cap Constitució reconeix el dret a la independència i més de 120 nacions s’han independitzat els últims 70 anys. Per tant, tots els nous estats d’Europa i molts altres estats del món han violat la Constitució i les lleis per a ser un estat. A Sudàfrica, per exemple, demanar la igualtat de drets entre blancs i negres era inconstitucional … durant molts anys!

Les lleis no sempre s’ajusten al bé comú o a la realitat canviant i per això es modifiquen. El sufragi universal, la igualtat racial, la prohibició de les mines antipersona o els referéndums vinculants mai no haguessin estat possibles sense moviments ciutadans que aconsegueixen canvis legislatius i millores històriques.

En darrer cas, la insubmissió pacífica i noviolenta a una llei considerada injusta és un imperatiu ètic de caràcter personal o col·lectiu que no es pot menysprear.


9.- La legitimitat democràtica ha de prevaldre sobre la legitimitat de les lleis.
Les lleis no es poden sacralitzar, o al menys no es poden sacralitzar més que l’evolució de la voluntat dels pobles.

Les tensions entre drets, democràcia i territoris –segons el professor Ferran Requejo- formen part del debat entre legalitat i democràcia (Habermas, Michelman) i de la protecció dels drets col·lectius en democràcies plurinacionals (Taylor, Walzer). Les possibles solucions a aquestes tensions han de ser pragmàtiques i de carácter particular, no hi ha una norma universal.
En una democràcia del segle XXI no resulta legítim obligar els ciutadans d’una col·lectivitat nacional a quedar-se dins d’un estat en contra de la voluntat de la majoria.

El conflicte entre Catalunya i Espanya no és, doncs, bàsicament  un problema jurídic (no hi ha cap norma que permeti una consulta popular vinculant ni el possible trànsit a la independència) sinó un problema polític. L’estat espanyol ha de decidir si ell mateix és una Constitució o una democràcia.

10.- El detonant del conflicte actual Catalunya-Espanya ha estat la fallida de l’Estatut d’Autonomia de 2006.
La sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny de 2010, declarant inconstitucionals bastants articles de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya votat en referèndum i prèviament “raspallat” al Congrés dels Diputats, va dinamitar l’estat de les autonomies i la seva credibilitat a Catalunya. Els arguments en què es fonamenta la sentència li donen legalitat, però no tenen legitimitat per ordenar la convivència a l’interior de Catalunya i les relacions entre Catalunya i Espanya, simplement perquè els seus destinataris no ho volen.

Si la Constitució només admet l’exercici del dret d’autonomia en els termes fixats per la sentència del Tribunal Constitucional, la ciutadania de Catalunya no pot considerar la Constitució com a seva, i així ho ha dit en dues eleccions consecutives, amb un missatge cada cop més rotund. Jurídicament és un problema implantejable, però políticament és un problema de resolució imprescindible.


Legislació internacional

11.- El Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, en sentència del 22 de juliol de 2010 diu que “No existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions democràtiques d’independència. I no existeix cap norma que prohibeixi a la ciutadania, quan hi hagi contradicció entre la legalitat constitucional i la voluntat democràticament expressada, fer prevaldre aquesta segona”.

En una sentència sobre Kosovo, el mateix Tribunal exposava que, en el cas que s’esgotessin altres vies d’entesa i els actors polítics legítims proclamessin de manera no violenta una declaració d’independència, no s’hi podria oposar cap obstacle legal internacional.


12.- El Tribunal Suprem de Canadà, poc abans del referèndum sobiranista del Quebec del 1995, va dictar que la Constitució no pot constrenyir la voluntat popular lliurement expressada, ja que “un vot majoritari al Quebec sobre una pregunta clara a favor de la secessió de la província conferiria una legitimitat democràtica a la iniciativa de secessió que tots els altres participants en la federació haurien de reconèixer”.

El Canadà i el seu ordre constitucional no podrien ser indiferents a una expressió clara d’una majoria dels quebequesos. Igualment, el Quebec no podria pretendre dictar les condicions de la secessió. Per tant, la votació hauria d’anar seguida de negociacions relatives al possible acte de secessió, així com de les seves condicions, “acords polítics sense conclusions predeterminades per les lleis”. Segueix el Tribunal que “si una de les dues parts es negava a negociar de bona fe no s’exclou la possibilitat d’una declaración inconstitucional de secessió de facto”. En aquest cas el seu èxit dependria del reconeixement de la comunitat internacional.

El dret a decidir

13.- Canviar la Constitució espanyola no és el primer pas per poder exercir el dret a decidir. Seria convenient, però no necessari.
A Espanya s’argumenta que per poder fer un referèndum sobre el futur de Catalunya primer caldria canviar la Constitució, però això no és així per dos motius: perquè es confón el fet de preguntar -el dret a decidir- amb les possibles conseqüències del seu resultat –la secessió- (si el resultat és negatiu no caldria fer res), i també perquè no es poden esgrimir com a impediment unes normes que només una de les parts pot canviar, però que aquesta part no està disposada a canviar en cap cas.

És obvi que hi ha un xoc de legitimitats en joc, però així com en la “Llei de la Reforma Política” de 1977 es van transgredir les normes de joc franquistes sense dir-ho clarament, ara cal trobar una solució per fer prevaldre el principi més democràtic, que és consultar la ciutadania que així ho ha demanat.


14.- La voluntat ciutadana s’ha de poder expressar democràticament.
Més enllà de la trajectòria històrica que explica l’existència d’una voluntat de ser poble i nació, així com dels lligams culturals i lingüístics d’una comunitat amb altres territoris, és la voluntat popular qui en darrer terme legitima qualsevol  identitat nacional.

La de Catalunya s’ha expressat amb claredat dues vegades des del “trencament” de la Transició amb la sentència del Tribunal Constitucional de juny de 2010.

El moviment democràtic que vol construir un nou estat que resolgui –a judici de qui ho considera- la relació desigual entre Catalunya i Espanya, basada en la dominació i en la imposició, és absolutament legítim si aquesta opció garanteix els drets democràtics i socials fonamentals. Fins i tot el de triar la pròpia identitat sense menystenir els drets de ciutadania per a qui no la sentí com a pròpia.

En aquesta tesitura, només l’expressió lliure de la ciutadania donarà a conèixer el suport efectiu d’aquesta opció de nova organització política. Qualsevol persona o col·lectiu que defensi la radicalitat democràtica ha d’estar d’acord en què un problema polític cal resoldre’l amb l’eina política més potent: la consulta a la ciutadania.


15.- Qui incompleix l’Estatut no pot negar la consulta …
… ni invocar la Constitució quan l’interessa, sense complir totes les Lleis fonamentals, com els Estatuts d’Autonomia.

Des de l’entrada en vigor de l’Estatut de 2006 només hi ha hagut tres reunions de la comissió bilateral que ha de desplegar-lo i fer els traspassos de competències. La darrera reunió és de juliol de 2011, el total de traspassos fets és de 7 i hi ha, almenys, 29 traspassos pendents. D’aquests traspassos fets alguns estan incomplets (per exemple s’ha traspassat la gestió de la xarxa dels trens de rodalies, però sense el traspàs dels trens, les vies i les estacions). També s’ha promès el pagament del deute  contemplat a la disposició addicional tercera de l’Estatut (només el primer any, 759 milions) que ni tan sols s’ha reconegut posteriorment.

Però això no és nou en les relacions Generalitat-Estat. Des de l’aprovació de la LOAPA en plena transició política (primer govern de Felipe González 1982-86), que va significar la mort de l’esperit inicial de l’estat de les autonomies, l’Estat ha estat sempre gasiu en la distribució de competències, amb incompliments reiterats de Lleis Orgàniques (Els Estatuts d’Autonomia) i als compromisos adquirits, mantenint per a ell funcions duplicades i amb continuades demandes al Tribunal Constitucional.


Identitat i llengua

16.- L’estat espanyol no accepta de bon grat la diversitat lingüística.
L’organització lingüística espanyola només ha treballat, des de sempre, el castellà, fruit de l’herència de confusió entre Espanya i Castella, mantenint una política assimilacionista: estructuració dels cossos de seguretat de l’Estat al·lèrgica a la diversitat lingüística, regulació dels mercats que dificulta l’ús de les llengües que no siguin el castellà, món judicial absolutament castellanitzat, legislació audiovisual lingüísticament homoneïtzadora, acció exterior de l’Estat com si aquest tingués només una llengua, … (F.Xavier Vila).

Això no és el que ha passat i passa per exemple a Canadà –on l’estat promou l’ús de l’anglès i el francès a tot el país-, a Bèlgica –estat unitari plurilingüístic- o a Gran Bretanya. És clar que per als representants de l’estat espanyol … cap d’aquests països no són el mateix cas!

Sis milions de persones parlem habitualmente català a Espanya. El català és la 22ª llengua més traduïda al món i es pot estudiar a 114 universitats d’arreu (quantes d’aquestes a l’estat espanyol, fora de Catalunya?). Malgrat aquestes dades, el català no és llengua oficial d’estat a Europa. El gaèlic, amb 77.000 parlants sí que ho és perquè el seu Estat el considera un patrimoni cultural i un actiu del país.


17.- La imposició del castellà i el menysteniment del català no són una invenció interessada, sinó una realitat contrastada durant segles.

L’expressió “habla en cristiano”, escoltada repetidament durant la dictadura franquista, no era producte d’una certa incultura sinó d’una cultura uniformitzadora molt arrelada. Històricament la diversitat lingüística de l’estat espanyol ha molestat molt les èlits politiques, econòmiques i culturals dels darrers tres-cents anys, que l’han viscut com un destorb més que com una riquesa.

L’aproximació de l’Estat, que té arrels imperials i jacobines, a la realitat pluricultural i plurilingüística ha estat sempre molt més propera a la multiculturalitat –permetent les altres llengües en un règim de desigualtat i subordinació- que a una veritable interculturalitat, enriquiment mutu i mestissatge cultural.

Alguns botons de mostra són l’Edicte Reial de 1837, que imposava càstigs als nens que parlessin català a l’escola, o bé la prohibició de posar telegrames i de parlar en català per telèfon (Orden de Correos y Telégrafos, de 1896), la “Orden del Ministerio de Educación Nacional” de 1939, prohibint l’ús públic del català o fins i tot la Constitució de 1978, gens equitativa en qüestions lingüístiques en els territoris amb llengua pròpia, qüestió que provoca conflictes continuats, alguns dels quals creats per un Estat que no s’empassa la diversitat més enllà del folklore.

Raons econòmiques

18.- El dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya no és ni raonable ni comparatiu amb cap altra situació en estats democràtics.
 En xifres rodones podem dir que en els darrers tres anys a Catalunya s’ha recaptat anualment uns 32.000 milions d’euros, dels quals en retornen en forma d’inversions, transferències i altres uns 19.000 milions.

Catalunya és el territori on l’Estat inverteix menys per habitant, de forma continuada. L’estoc de capital públic és un 27% menor que la mitjana estatal (segons l’economista Carles Boix). Tot i que la població catalana és més del 16% de l’espanyola, la despesa pública a Catalunya –un cop descomptades les transferències directes en pensions i subsidis d’atur- suposa un 11,2% de tota la de l’Estat, convertint-la en la penúltima comunitat en despesa per càpita en educació i sanitat.

Mentre la inversió en politiques socials representa al conjunt d’Espanya un 25,3% del PIB (dades de 2010), a Catalunya aquesta xifra suposa només el 21,4% del PIB.


19.- L’empobriment gradual de Catalunya no beneficia un enriquiment eficient del conjunt de l’Estat.
 La manca continuada d’inversions i de transferències per habitant a Catalunya ajuden a explicar per què el PIB català era un 18% més alt que l’espanyol l’any 1995 i només un 8% més alt l’any 2010. Comparat amb el règim fiscal del País Basc les dades són eloqüents: l’any 1995 el PIB català era un 4% més alt que el PIB del País Basc i quinze anys després era un 16% més baix. Mentre Euskadi ha pogut proveir-se dels béns públics essencials per ser competitiu en un món globalitzat, Catalunya no ho ha pogut fer, en detriment del seu creixement però també del creixement del conjunt de l’Estat.


20.- No es coneix cap país –llevat d’Espanya- on s’hagi promogut el boicot a productes d’una comunitat del mateix país.
 Resulta inaudit,  i també insultant , que en aquests anys de crisi econòmica aguda la resta d’Espanya hagi fet (de manera pública o no tan pública) boicot a alguns productes catalans, com el cava, fent caure el consum ‘intern’ en unes quantitats que només l’increment de l’exportació ha pogut anar compensant.. 

Resulta inaudit, i també significatiu, que en cercles econòmics madrilenys es prefereixi que una multinacional externa compri una empresa espanyola perquè no ho faci una empresa catalana, o que es faci una comanda important d’un aliment a una empresa externa a un preu superior al que es podria aconseguir a Catalunya. O que un comandament militar es negui a assortir una caserna d’aigua embotellada catalana (que en realitat és de capital francés). Aquest comportament segueix el patró que hi ha hagut, durant segles, d’una Espanya “plenamente constitucional” (com deia un mapa de 1854) i una altra “España asimilada” que sempre sembla impura, sempre s’ha d’explicar, sempre ha de justificar-se o demostrar alguna cosa per poder ser qui és …

I, especialment, resulta inaudit que qui té responsabilitats d’Estat no hagi aturat tot això radicalment, hagi actuat amb por o … potser amb mala fe.



Fonaments d’un Estat social

21.-  Volem un Estat digne de ser-ho.
Un nou estat del segle XXI ha de tenir un compromís de radicalitat democràticai no únicament les estructures d’estat habituals en les organitzacions creades als segles anteriors.  Aquest compromís de tota la societat catalana s’ha de fonamentar, almenys, en:
  • Una fórmula de representació directa i propera de la ciutadania amb els seus representants parlamentaris
  • La consulta a la ciutadania en aquells temes importants que afectin  l’organització social i la definició de politiques d’Estat
  • La participació de les organitzacions de la societat civil en el disseny, seguiment i avaluació de politiques públiques
  • La denúncia dels paradisos fiscals i el reforçament de normes i controls per a la lluita contra el frau i el blanqueig de diners
  • El treball per una cultura de pau i una política de “defensa” basada en els principis de seguretat humana. Un estat sense exèrcit i amb un servei civil de pau noviolent. Un país que destina el ‘dividend de pau’ resultant  a la cooperació internacional i a mantenir una política de seguretat compartida amb tota la ciutadania.
  •  
22.-  Volem un Estat en diàleg amb els nostres veïns.
Després de tres-cents anys d’unió per la força i en un context de conflicte greu amb Espanya, toca parlar de com organitzem el futur. De com trobem una sortida democràtica a un conflicte permanent.

Després de tant de temps en què uns parlen de victimisme on altres hi veuen maltracte, de sentir menysteniment on els altres no veuen més que homogeneïtat, i del desig cada cop més estès a Catalunya de ser millors veïns del que hem estat molt de temps, parents mediocres, ens cal afrontar la realitat.

Hem provat aquests anys un model democràtic de convivència, que ha cristal·litzat en un “cafè per a tothom” sense poder opinar sobre qui es quedava el pollastre -l’estat espanyol- (mossèn Ballarín dixit), i, és clar, no ha funcionat. Ara toca parlar i negociar, amb realisme, les bases d’aquest nou veïnat, de dos nacions que –federades, confederades o membres d’una Unió-, en pla d’igualtat, volen anar de la mà per construir una Europa més democràtica i un món més fratern.


Xavier Masllorens   (xavier@masllorens.cat)
Abril de 2013

dilluns, 11 de març del 2013

Armes lleugeres, armes mortals

El proper dilluns 18 de març de 2013 comença a Nova York una altra ronda (l'última oportunitat?) de la Conferència Diplomàtica convocada per aprovar un Tractat que reguli el comerç d'armes. Representants de tots els governs es trobaran novament a la seu de Nacions Unides, després que la Conferència del juliol de 2012 acabés sense acord.

Ja fa anys que la campanya internacional "Armes Sota Control" alerta sobre el perill real de les armes lleugeres, que provoquen més de 500.000 morts cada any arreu del món. La Campanya reclama que aquesta vegada les negociacions no descarrilin i que s'acordi un Tractat que posi definitivament el comerç d'armes i municions sota control.

Resulta un absolut i irresponsable contrasentit que els béns de consum -com la fruita, els electrodomèstics o la informàtica- tinguin regulada la seva fabricació, comerç i traçabilitat,. mentre la indústria de la mort segueix incontrolada.

Cada dia milions de persones pateixen les conseqüències directes i indirectes del comerç d'armes: milers són mortes, ferides, violades o forçades a marxar de les seves cases mentre moltes d'altres han de viure sota l'amenaça constant de les armes. Aquesta és la realitat d'un comerç sense regular. Armes perilloses cauen a les mans equivocades i com a resultat persones innocents veuen com les seves vides queden destrossades.

Jordi Armadans, director de FundiPau, serà a Nova York per participar a la Conferència i treballar per aconseguir un Tractat robust que elevi els estàndards internacionals.

divendres, 15 de febrer del 2013

Empreses, també responsables de corrupció

Aquestes setmanes estem vivint un allau de "descobriments" de corruptel·les, corrupcions i persones corrompudes. Es parlat tothora de polítics que s'han deixat corrompre per un favor (sempre traduït a diners i a poder), que utilitzen sense ètica informació privilegiada o que legislen en favor d'uns interessos concrets.

Però es parla molt poc de qui els corromp. Només surten de tant en tant llistes d'empreses que han donat diners, que han pagat favors inconfessables o que s'han beneficiat dels canvis de legislació.

I sí, és veritat que qui es deixa corrompre obté un benefici il·lícit en el seu profit i no buscant el bé comú, quan el paper de la política és, per damunt de tot, buscar el bé comú. Per això, proposo una mesura exemplar: que en el moment en què es demostri que una empresa ha obtingut beneficis per mitjans il·lícits, el 51% de les seves accions (o capital social) passin a mans públiques. D'aquesta manera els beneficis que vagin generant els gestors seran per a tothom, i els accionistes cuidaran no només de cobrar dividends sinó també de supervisar el caràcter ètic de la "seva" empresa.

dilluns, 28 de gener del 2013

Cooperació i Defensa: tres D i una C

L'Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) sembla cada cop menys central en la política exterior dels països donants i aquesta tendència -que es dóna des de Canadà fins a l'estat espanyol- va acompanyada d'una relació preocupant, cada cop més estreta, entre ajut, seguretat i comerç.

La Defensa, la Diplomàcia i el Desenvolupament (les tres D) van de la mà, per aquest ordre d'importància i conferint a l'Ajut una sospitosa subordinació als interessos nacional de "defensa" i als treballs de "diplomàcia" en favor d'interessos empresarials. Però això no és tot. La veritable subordinació és la que tenen les tres D a les exigències del mercat, als interessos econòmics, a la C de Comerç. Per això cada cop sentim parlar menys de desenvolupament i més de creixement.

D'altra banda, la militarització de l'AOD, amb intervencions "humanitàries" i presència cada cop més gran en estats fràgils rics en matèries primeres (com Iraq, Afganistan, Mali o Zaire) ens va portant cap a una 'seguritització' de l'Ajut que justifica la tendència a la concentració de donacions, cada cop més condicionades a clàusules comercials i a "interessos nacionals" també cada cop més difosos en la "lluita contra el terrorisme" i amb la influència regional que cada país donant vol tenir.

L'AOD mai no ha estat exempta d'interessos, que es poden considerarlegítims. Però avui va camí de raspassar una línia vermella que convertiria el desenvolupament dels pobles en nova dependència i l'ajut en caritat neocolonial. Les ONG tenim un paper important a denunciar-ho i evitar-ho.