dimecres, 24 de desembre de 2014

Una fita més: avui entra en vigor el Tractat de Comerç d'Armes

(Article publicat a vilaweb, el 24 de desembre de 2014)

Després de la ratificació de 50 països a l’acord signat a la seu de Nacions Unides el 2 d’abril de 2013, avui entra en vigor el Tractat Internacional sobre el Comerç d’Armes (TCA). Un bon regal de Nadal per als milers d’organitzacions civils d’arreu del món que fa més de vint anys que lluitem per aquesta fita, i un bon primer pas per desarmar el món de cara a les generacions futures.

Aquest és el primer cop en la història de la humanitat que ens proposem regular un comerç fins ara totalmente opac, exempt de lleis i absolutament discrecional: un país s’ha de plegar a les normes internacionals per exportar fruita, maquinària o jerseis, de les quals se’n coneix la procedència i el camí que segueix (la traçabilitat) entre la fabricació i el comprador, però fins ara podia amagar les xifres reals de fabricació i d’exportació/importació d’armament, vendre a règims que no respecten els drets humans o intermediar en un negoci de la mort entre un possible país fabricant i un altre país comprador.

Els impulsors del Tractat, les diverses organitzacions que som membres de la Campanya ‘Armes Sota Control’, sabem que amb aquest pas no culminem el procés de control total de l’armament mundial, perquè no tots els estats del món l’han signat o ratificat (de fet el van aprovar 155 dels 193 membres de Nacions Unides), perquè potser no es podran supervisar les noves armes, com els drons o els robots armats, i perquè no es contemplen sancions als països que no compleixin el Tractat. Però sens dubte és un pas de gegant en la lluita per bastir un món més segur i en pau. Només cal fer esment de tres aspectes que li donen un valor determinant.

En primer lloc, el mateix Tractat destaca els objectius de “contribuir a la pau i la seguretat” i de “reduir el sofriment humà”, mitjançant la regulació de les transferències d’armes. Lligar una cosa amb l’altra és admetre que el mig milió de morts anuals per armes convencionals no són un fet inexorable sinó fruit de la voluntat humana perversa.

En segon lloc, malgrat no es preveu sancions per als Estats incomplidors, la pena d’estar exposats al control públic i social, dels mitjans de comunicació i el mateix fet de la transparència de les operacions comercials d’armament suposen una pressió molt gran per als Estats signants. De fet, això ja ha passat amb els Tractats anteriors contra les mines antipersonal i contra les bombes de dispersió.

No menys important que això és el fet que aquest pas va en una direcció que difícilment es pot torçar. És només un pas, però en la bona direcció: tenim criteris per mantenir registres i controls sobre fabricació d’armes, s’estableixen criteris de seguiment del Tractat i s’inclouen possibles millores futures al text, si hi ha acord en ¾ parts dels Estats signants.

A FundiPau, que hem seguit intensament i de prop el procés diplomàtic per un TCA durant el període 2010-2014, hem comprovat com la indústria militar estava més que inquieta per la seva possible aprovació. Un senyal clar que anem bé.

Des del moviment per la pau seguirem treballant per desmilitaritzar fins i tot les consciències, i des d’ara amb una nova tasca en el seguiment i vigilància d’aquest Tractat.

divendres, 12 de desembre de 2014

Compromís per negociar un tractat de desarmament nuclear

(reprodueixo la nota de prensa emesa per FundiPau aquesta setmana)
 
Després que 44 Estats van reclamar la prohibició de les armes nuclears a la Conferència de Viena sobre l’Impacte Humanitari de les Armes Nuclears, Àustria va lliurar el “Compromís d’Àustria” en el qual es comprometia a treballar per “omplir el buit legal per a la prohibició i eliminació de les armes nuclears” i es va comprometre a “cooperar amb totes les parts implicades per assolir aquest objectiu.”
Tots els Estats compromesos amb el desarmament nuclear s’haurien de sumar al compromís d’Àustria per treballar per un tractat que prohibeixi les armes nuclears” assegurava Beatrice Fihn, directora de la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Armes Nuclears (ICAN), de la qual FundiPau és membre.
L’any que ve és el 70è aniversari de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki i aquest seria un bon moment per a iniciar les negociacions sobre un tractat de prohibició”, afegeix Fihn.
Els Estats que han expressat el seu suport a un tractat de prohibició a la conferència de Viena són: Àustria, Bangladesh, Brasil, Burundi, el Txad, Colòmbia, el Congo, Costa Rica, Cuba, Equador, Egipte, El Salvador, Ghana, Guatemala, Guinea Bissau, la Santa Seu, Indonèsia, Jamaica, Jordània, Kenya, Líbia, Malawi, Malàisia, Mali, Mèxic, Mongòlia, Nicaragua, les Filipines, Qatar, Saint Vincent i les Grenadines, Samoa, el Senegal, Sud-àfrica, Suïssa, Tailàndia, Timor Oriental, Togo, Trinitat i Tobago, Uganda, l’Uruguai, Veneçuela, el Iemen, Zàmbia, i Zimbabwe.
Aquests suports es van donar durant la conferència internacional de dos dies celebrada a Viena el 8 i 9 de desembre per examinar les conseqüències de l’ús de les armes nuclears, tant intencionat com accidental.
Supervivents dels bombardejos al Japó i de les proves nuclears a Austràlia, el Kazakhstan, les Illes Marshall i els Estats Units van oferir els seus testimonis colpidors dels terribles efectes que provoquen les armes nuclears. La seva evidència va complementar altres presentacions de dades i de recerca.
Les conseqüències de qualsevol us d’armes nuclears serien devastadores, durarien a llarg termini i són inacceptables. Els governs, no poden escoltar aquestes evidències i les històries humanes i no actuar” diu Akira Kawasaki, de l’organització japonesa Peaceboat. “L’única solució és prohibir i eliminar les armes nuclears i hem de començar a fer-ho ara” afegeix Kawasaki.
Durant dècades, les discussions sobre les armes nuclears les han dominat els pocs països que disposen d’aquest armament – països que continuen emmagatzemant i mantenint més de 16.000 caps nuclears actius. La iniciativa humanitària sobre armes nuclears ha promogut un canvi fonamental en aquesta negociació, amb països que no tenen armes nuclears liderant el camí en una discussió sobre els efectes d’aquestes armes.
A diferència de les altres armes de destrucció massiva – les químiques i les biològiques – les armes nuclears encara no estan prohibides per cap tractat legal internacional. Les converses de Viena han evidenciat que la comunitat internacional està decidida a canviar aquesta situació.
L’organitzador de l’anterior conferència sobre l’impacte humanitari de les armes nuclears, Mèxic, va fer una crida perquè comenci el procés diplomàtic i Sud-àfrica va dir que estava considerant el seu paper en futures trobades.
Tothom a Viena pot dir que alguna cosa nova està passant en relació a les armes nuclears. Ja s’han fet tres conferències examinant el seu impacte humanitari, i ara amb el compromís d’Àustria tenim tot el que cal perquè comenci un procés diplomàtic” assegura Jordi Armadans, director de FundiPau.

 

dijous, 27 de novembre de 2014

Això és solidaritat, sí senyora!

La primera setmana de desembre entraran al Parlament de Catalunya els pressupostos de la Generalitat per al 2015, que presenten una dada vergonyant i curiosa:  destinen poc més d' 1 € per habitant a les polítiques de foment de la pau, treball pels drets humans i cooperació internacional al desenvolupament que gestionarà l'Agència catalana de cooperació (ACCD, 8 M€). Sí, heu sentit bé, un euro per habitant en tot l'any.

Per adonar-nos de la ridiculesa d'aquesta xifra només cal comparar-la amb algunes altres. Previsiblement les xifres per al Ministeri de Defensa espanyol 2015 suposaren per a cada català uns 196 €, la indemnització pel fallit p"projecte Castor" suposarà 29 € per ciutadà i el rescat als bancs espanyols ha suposat la contribució inicial -directa i obligada- de 2.219 €.

Encara més. Mentre el govern català parla de destinar 8,5 M€ el 2015 a la cooperació al desenvolupament a través de l'Agència responsable, el pressupost 2013 de Metges Sense Fronteres va ser de 116 M€, el d'Oxfam Intermón de 82,9 M€ i el d'Educo de 32,5 M€, per parlar d'organitzacions amb la seva seu central a Catalunya i amb una majoria de fons provinents de donacions privades. Això que es presentarà al Parlament per a la seva discussió, és fer política de país?

Fa poques setmanes he pogut visitar un projecte de foment de treball estable de dones i joves, en el conreu i comercialització de cacau orgànic al nord del Perú, en una zona de forta migració cap a Espanya que ara està retornant al seu país de grat o per força. El projecte ocupa ja 1.800 famílies rurals d'un territori tan gran com el Ripollès, i té molta capacitat de multiplicar-se si podem seguir donant-los suport uns anys més. Podrem?

Com aquest, n'he visitat d'altres en comunitats d'Equador i de Bolívia, on certament no necessiten les nostres idees sinó el nostre suport i la nostra complicitat per formar una gran xarxa de ciutadania que es preocupa pels problemes globals, quan són aquí i també quan són lluny de casa. La lluita contra les desigualtats, ara més que en cap altra època, no coneix fronteres i ocupa molta gent d'aquí i d'allà.

Per ells, però sobre tot per la nostra dignitat col·lectiva, reclamem que la discussió en el Parlament dels pressupostos 2015 inclogui una esmena imprescindible: duplicar la quantitat destinada a cooperació al desenvolupament per reduir a la meitat la nostra vergonya.

dimecres, 24 de setembre de 2014

Espanya, un Estat atrotinat (i 2)

El final de la dictadura franquista i el periode de la transició 'democràtica' (el que sovint s'anomena com "l'única cosa que es podia fer en aquell moment") ha portat com a conseqüència dues realitats incontestables: un llarg periode de democràcia formal amb tots els seus mèrits, llums i ombres, i també una consciència democràtica molt fràgil, construïda amb peus de fang, amb les elits franquistes intocables i sense tancar moltes ferides importants.

Per explicar-ho millor, es poden posar tres exemples -agafats de l'actualitat recent- de la debilitat de la democràcia espanyola i del caràcter atrotinat, ranci i caduc del seu Estat.

Aquestes setmanes es debat a les Corts un projecte de Llei per retornar la ciutadania espanyola als descendents dels jueus expulsats de les Corones de Castella i d'Aragó el 1492 (els anomenats sefardís), sempre que "demostrin coneixement de la llengua espanyola parlada per ells". Aquest és el primer contrasentit i injustícia de la llei, en deixar fora totes les persones que poden acreditar coneixement del català parlat per ells, però no del castellà ladino. Venint d'un Estat que ha demostrat sobradament el menyspreu per l'article 2.2. de la Constitució (la defensa i promoció dels idiomes 'cooficials' de l'Estat), deixa fora tots els descendents dels jueus que van viure a l'Aragó en aquells segles.

Però encara més greu és que el projecte de llei deixi fora també -sense cap mena de vergonya ni explicació- els descendents dels moriscs que van ser expulsats pel mateix decret reial i no podran demostrar que ho són perquè parlaven l'àrab, el castellà o el català. Fer una llei a mida per acontentar una minoria jueva amb diners és, com a mínim, ridícul i poc intel·ligent.

El segon exemple el tenim cada dia a les portades dels diaris; és el festival de corrupció pública -permesa des de les institucions de l'Estat durant molts anys- d'imputacions, desimputacions, declaracions i desvergonyiment d'una part de la classe política que, amb la seva descarada actuació, la desprestigia tota i provoca una desafecció política molt greu i vergonyant. La bola es va fent grossa en cada tema (Gurtel, EROS d'Andalusia, cas Palau, Generalitat Valenciana, ...), s'infla i es desinfla, però amb la sensació que tot plegat pot provocar allò que en futbol se'n diu "patada endavant i a passar temps".

El comportament de l'Estat, dels seus representants, amb els altaveus corresponents d'algunes personalitats polítiques i de mitjans de comunicació madrilenys davant el procés sobiranista català és el tercer exemple d'un Estat autoritari, imperial, ranci, sense estructures veritablement democràtiques, i en resum no homologable a la democràcia que diu tenir. Paraules com "Si no fuera porque en el País Vasco nos mataban, lo de Cataluña es peor" (Rosa Díez, 22 d'octubre 2014), o bé "Es igual de democrático imponer la voluntad por la violencia que por las urnas" (Alfonso Alonso, 21 de març 2014), o altres expressions que es diuen a diari en el Congrés, en mítings, o en tertúlies de mitjans de comunicació, són en qualsevol lloc objecte d'una querella del mateix Estat. La sort, o millor la veritable força del procés català és que oposa alegria, convenciment, raons i compromís a la por i a l'amenaça exemptes de raciocini.

De tot plegat només en puc extreure una conclusió: l'Estat espanyol, siguin quins siguin els esdeveniments dels propers mesos, necessita imperiosament fer dissabte, un repàs a fons per revisitar els drames que segueixen sota l'estora de la Història.

dissabte, 13 de setembre de 2014

Espanya, un Estat atrotinat (1)

En aquests darrers dos anys estem assistint amb preocupació creixent a algunes de les conseqüències més notòries de les decisions que es van prendre al final del franquisme. La absència de ruptura amb la dictadura va suposar que la corda dels poders fàctics no es tensés massa, a canvi d'iniciar un peridoe de "democràcia amb crosses", alternança en el govern de la cosa pública, manteniment de les mateixes èlits econòmiques i socials en llocs clau de l'Estat, i acceptació de les hipoteques necessàries per ser reconeguts en l'escena internacional (especialmentr a la Unió Europea, amb el vergonyós ingrés a l'OTAN).

La primera conseqüència de tot allò és que no hi ha hagut un procés autèntic de reconciliació entre les dues Espanyes (o les tres, o les quatre, o les cinc), una fase de 'coneixement de la veritat/les veritats', previ a l'arrepentiment i al perdó reals, i per això no s'ha construït un veritable nou projecte d'Estat durant tots aquests anys. Es tracta d'un fet veritablement greu, perquè ha deixat desprotegida a una part de la societat a la qual se li ha escamotejat la memòria històrica, restant a més impunes (no coneguts, no reconeguts i no perdonats) els crims d'un règim vencedor en un cop d'Estat. Avui, les noves generacions no poden entendre-ho i això constitueix el factor principal de deslegitimació de la transició.

La segona conseqüència ha estat que la sacralització de les lleis promulgades durant el periode 1976-1982 configuren un Estat rígid, atrotinat, antiquat i amb poca marxa. Es va fer com a moneda de canvi per donar cobertura a un 'nou règim' no tan nou: a partir de l'acceptació de tota la legislació anterior, canviant solament allò que era imprescindible - en primer lloc, la Constitució- per tal d'homologar el país a una democràcia europea i adaptant la resta del corpus legislatiu franquista. Avui, com podem comprovar en el procés soberanista català o en les demandes del moviment 15-M, aquell caràcter quasi sagrat ja no s'aguanta perquè sectors socials importants demanden que la legalitat s'adeqüi a la legitimitat democràtica.

La tercera conseqüència de "tot el que es va poder fer en la transició" (com repeteixen molts protagonistes polítics d'aquells anys) ha estat que els tres-cents cognoms il·lustres del franquisme s'han convertit en cinc-cents, afegint-hi els d'una classe política acomodatícia que ha maldat per formar part de l'èlit que domina les esferes econòmica, política i social de l'Estat, cognoms que, a més, han demostrat molt poc respecte per la democràcia real, participativa i molt poc suport a les organitzacions de la societat civil.

"De aquellos polvos estos lodos", diu la dita castellana: Les mateixes èlits, amb lleis sacralitzades i aparentment immutables, sense haver fer un "reset" en cap moment, són una mescla explosiva i un brou de cultiu propici a la corrupció, el clientelisme, el populisme i l'homogeneïtzació.

En una propera entrada exposaré tres exemples, molt recents, d'aquest batibull que requereix una regeneració profunda i general.

dijous, 28 d’agost de 2014

Ràbia, impotència, perplexitat

Europa i el Pròxim Orient bullen de conflictes armats històricament mal resolts, en un moment de recerca d'un "nou ordre internacional" (llegiu un nou desordre, amb dominadors i dominats), quan la comunitat de nacions s'entesta a un joc d'equilibris de força i mal anomenades solucions militars -és a dir, purament violentes- en una espiral que mai no s'acaba: Bòsnia (novament en fase de pre-ebullició), Iraq, Síria, Israel, Ucraïna, ... Horrors que ens semblaven superats es repeteixen un dia i un altre. Per què i fins quan?

Els humans tenim cada cop més informació, més interconnexió, més interdependència, més capacitat tecnològica i més possibilitats materials i culturals per disfrutar del planeta, però seguim entestats a resoldre les nostres diferències d'una manera demostradament inútil, poc duradora, cruel i inhumana. Fins quan l'ús de la violència no serà denunciat i proscrit massivament per la ciutadania, que viu el malson sense poder-se'l creure?

A escala personal ens preguntem sovint què és el que ens permet tancar els ulls davant tant de sofriment, tant de terror com sentim i veiem, quines són les claus de la nostra impotència que ens paralitza. A escala global, ens preguntem també què hi pot haver al darrera de la impotència de governs i organitzacions internacionals, incapaces de resoldre els conflictes d'una manera duradora i justa.

Ben segur que les respostes són complexes i variades, ben segur que no hi ha una recepta miraculosa, però crec que hi ha dos factors que són determinants i actuen de fre a qualsevol alternativa a la violència com a forma de resoldre els conflictes.

En primer lloc el predomini, cada cop més acusat i vergonyant, de l'economia sobre la política, de les grans finances, del lucre, del guany per damunt de qualsevol altra cosa, que està donant un poder quasi il·limitat a unes èlits econòmiques que no "viuen en la societat" sinó en el seu món, que segueixen les seves pròpies regles, actuen d'espatlles al sofriment humà i condicionen la classe política fins a cotes inimaginables fins ara: tot es compra i tot es ven -àdhuc els càrrecs polítics-, el veritable lideratge mundial és en mans de personatges rics i triomfadors que fan i desfan. Mentrestant, la classe política mundial ha perdut la iniciativa per regular els mercats, posar límits al lucre, redistribuir la riquesa generada entre tots i ordenar la vida pública. Cada cop és més clar que els polítics que permeten la venda massiva d'armament a qui calgui, negocien acords internacionals d'espatlles a la ciutadania o accepten impotents una mala solució a un conflicte permès i a cops alimentat de lluny, no ens representen. Cada cop és més clar, també, que els interessos econòmics són la base de la geoestratègia i que aquesta ja quasi no té més límits que evitar el lucre de l'altre.

Al meu entendre cal, de manera urgent, retornar la centralitat a la política i tallar de soca-rel la porta giratòria entre la política i les finances, de forma que puguin rebrollar nous lideratges polítics, capaços de servir amb independència de criteri els interessos públics.

El segon factor que impedeix la solució dialogada i no violenta dels conflictes és que la cultura de la violència s'ha instal·lat a les nostres vides com si en formés part de l'ADN. Des dels jocs fins a les relacions semblen basades en la violència com la forma més natural de vida. La competència sembla més saludable que la cooperació. El triomf personal està en vies de substituir la salut grupal, i la "bona convivència" sembla basar-se cada cop més en la imposició d'un ordre social injust que la majoria ha d'acceptar perquè "és el que hi ha" (frase, per cert, que cada cop s'utilitza més, tot i els seus evidents perills de conformitat amb la injustícia).

En aquest sentit potser cal recordar que el conflicte no el podem evitar, forma part de la nostra natura, però que la violència com a forma de resoldre'l sí és evitable. Ho recordarem una i altra vegada.

dijous, 19 de juny de 2014

Reflexions post-electorals

Les eleccions del 25 de maig al Parlament europeu han suposat un veritable sotrac a l’establishment polític del continent. Mentre els dirigents s’omplien la boca dient –de manera molt poc rigorosa amb les lleis i només perquè l’abstenció no arribés a xifres d’escàndol- que era la primera vegada que s’elegia directament el President de la Comissió europea, a cada Estat les eleccions s’han viscut –com sempre i també escandalosament- en clau interna, reforçant els conceptes nacionals i sense cap ànim de construir una Europa veritablement democràtica.

A posteriori cadascú ha interpretat els resultats a conveniència, i per això m’apunto al ball amb algunes reflexions en veu alta.

La primera, que la intervenció setmanal de la Cancellera d’Alemanya, Angela Merkel, a la campanya electoral, donant “avisos per a navegants” des de l’economia motor d’Europa, ha estat quasi l’única nota “europea” dels comicis i marca una tendència clara: els lideratges no són gratuïts, i els votants han de saber amb claredat qui mana. Si hom repassa l’hemeroteca podrà veure, a més, que les seves intervencions no eren interpretables només en clau política sinó sobre tot econòmica: sapiguem qui mana aquí (el complex industrial alemany) i qui en fa de portantveu (els polítics de torn). La suplantació del poder polític pel poder econòmic s’està mostrant sense ambigüitat i representa un estadi de maduració del capitalisme que amenaça directament el funcionament democràtic de les nostres societats. Als ciutadans periòdicament ens compten  -a les successives eleccions- però cada cop ens tenen menys en compte.

La construcció d’Europa des d’uns Estats-nació forts que impedeixen, sovint, avançar en polítiques socials, econòmiques o culturals comunes s’està convertint en un oxímoron, una contradicció en els seus propis termes, que només deixarà sortides a un mercat únic –amb tendència als oligopolis- i a un guirigall d’opinions dominades per quatre o cinc estats, o al desencís definitiu del projecte comú.

També paga la pena aturar-nos a pensar una mica en l’esmentada “amenaça de la fi del bipartidisme” que s’anuncia al Regne Unit, a Espanya, a França, a Alemanya, a Holanda i a d’altres països. En primer lloc perquè només és una amenaça per als qui veuen en el bipartidisme el factor clau d’estabilitat d’un Estat, però no per a aquells que hi veuen el xanxullo del sistema o poc menys per mantenir la paradeta tal com la coneixem. Precisament em sembla que aquest és l’assumpte: cada cop hi ha més persones que pensem que ens están robant la capacitat de decisió, que després de cada elecció els aparells dels partits, en connivència amb els poderosos de la banca, la construcció, els serveis i la gran indústria, acaben traïnt els seus programes i fent allò que convé a les èlits, amb una gran dosi de populisme perquè la cosa s’empassi millor.

No es pot simplificar. Tot i amb les diferències abismals de significat, els vots de Podemos a Espanya, del Front Nacional a França o dels euroescèptics al Regne Unit no són només un vot de càstig als partits que han governat fins ara, sinó sobre tot una manera de denunciar la forma de fer política, la manca de democràcia real a les nostres societats, l’excessiva facilitat perquè qui gestiona la cosa pública pugui embrutar-se les mans, defensar els interessos de les elits i mantenir oberta la porta giratòria que va de la política als consells d’administració de les grans companyies transnacionals.

És imprescindible anar a l’arrel del descontentament: la necessitat d’aprofundir en la democràcia participativa, que provingui d’una ciutadania formada, informada i amb sentit de la responsabilitat per fer seu allò que és de tots, la cosa pública.



diumenge, 27 d’abril de 2014

Violència és eludir impostos

Al món hi ha 48 paraïsos fiscals. Cadascú en té almenys un a prop de casa seva. Llocs on -en poques paraules- pràcticament no es paguen impostos si es domicilia una societat mercantil o es té un compte d'estalvi. Llocs "legals" on els comptes corrents poden ser oficialment anònims i les transaccions que s'hi facin també. Per posar només un exemple, que la companyia Ryanair (la tercera a l'Estat espanyol en nombre de passatgers) no deixi riquesa al país perquè té la seu a una altra banda.

Aquesta és una de les moltes dades a què vaig accedir l'altre dia, analitzant amb altres persones el desgavell fiscal que constitueix una de les causes més sagnants de la desigualtat creixent al món i també, cal dir-ho clar, de la violència estructural d'un sistema que es menja cada cop més persones i acumula cada cop més riquesa en poques mans.

La cultura de la violència s'arrela en l'acció dominant de la humanitat des de fa més de cinc mil anys, es debilita cada cop que hi ha una resposta solidària a un problema social (un moviment ciutadà, una alternativa de comerç diferent, un exemple de dignificació de les relacions humanes) i s'enforteix cada cop que es dóna via lliure al mercat sense posar-hi límits..

Violència és que els administradors de la cosa pública es mostrin forts amb els febles i febles amb els forts. L'any 2012 a Espanya les rendes del capital van pagar impostos per valor d'entre un 18% i un 24%, mentre les rendes del treball pagaven entre un 24% i un 52% i mentre l'impost de societats tenia un tipus efectiu del 4,5% per a grans empreses.

És a dir, les persones vam aportar aproximadament un 40% del nostre salari en impostos, mentre les grans empreses aportaven un ... 4,5% de la riquesa generada!. I això no és tot: el frau fiscal va suposar més o menys el 25% del PIB anual i gran part d'aquest frau es concentra en l'elusió d'impostos per part dels grans capitals, fortunes privades i sobretot activitat de les empreses més grans.

En aquest context, lluitar contra la violència estructural passa indefectiblement per aconseguir una fiscalitat més justa, progressiva i solidària, com una qüestió cabdal per al progrés de les nostres societats.

diumenge, 16 de març de 2014

Crimea i la cultura de pau

Uns consultors d'organització empresarial, que treballen per millorar la gestió d'un hospital públic català, van titllar un metge amic meu quasi de tonto perquè els deia que estaven arreglant "xapa i pintura" del cotxe mentre el motor -un equip humà benb considerat, motivat i estimulat- no funcionava bé des de fa temps. L'amic els va demanar que no l'insultessin dient-li tonto, que l'insultessin igualment, però dient-li honrat. Perquè és evident que amb un motor espatllat el cotxe podia lluir, però no podria guanyar curses fins que no arribessin a l'arrel del problema.

Amb els conflictes internacionals des de fa segles que passa una cosa semblant: en nom del realisme i de que "sempre ha estat així" la lògica de la força s'imposa a la lògica de la raó, tapant els problemes però sense resoldre'ls veritablement. I als que defensem un nou paradigma ens diuen tontos (o ingenus, que vé a ser el mateix), perquè sembla que els invents estan reservats a la tecnologia però no a les ciències socials.

Setanta-sis anys després de la invasió de Polònia per l'exèrcit alemany, Crimea s'ha omplert de soldats russos 'anònims' per fer valdre a base de tancs que la seguretat del seu país passa per l'annexió d'un territori que consideren estratègic.

Es poden fer totes les consideracions que es vulguin: que es tracta d'un territori primer tàrtar, després rus, després de l'URSS, ... que Occident ha donat suport -per interessos també suposadament estratègics- a grups feixistes paramilitars que fan costat al nou govern ucraïnès, que Rússia va ser humiliada durant tota una dècada en caure el teló d'acer, ... però no és de geoestratègia del que m'interessa parlar avui, sinó de la importància de començar a trencar la lògica militarista per resoldre els conflictes, en un segle XXI que ha començat amb els mateixos esquemes apresos de nacionalismes que embasten imperis nous i potències militars que defensen imperis econòmics.

Entre les ànsies imperialistes d'uns (Rússia), decisions polítiques preses en clau militar de domini (Estats Units) i la inoperància diplomàtica entre despistada i covarda dels altres (Unió europea), es torna a fer palès que l'única veritat possible sembla ser la força, reproduint una lògica gastada que arregla periòdicament xapa i pintura, sense arribar al motor.

Anant a l'arrel dels problemes i no a les seves conseqüències visibles deixarem de tapar-los per començar a resoldre'ls. Serà difícil (quina empresa humana no ho és?), caldrà refer moltes coses per obligar les parts d'un conflicte a negociar fins a l'extenuació, des de les Nacions Unides fins a les regles de la diplomàcia internacional, però no podem renunciar a fer-ho.

A Crimea estan votant avui, sí, però ho fan amb els tancs a la porta i això no és democràcia. Aprofundir la democràcia és el veritable repte, perquè tothom pugui ser escoltat de debò.

divendres, 31 de gener de 2014

L'Alfons Banda i jo, dos colors i un mateix ideal



Bon amic Alfons,

T’escric a pocs metres del teu llit, quasi veient com la teva vida s’apaga però segur de que les teves idees i ideals perduraran fins més enllà dels nostres fills.

Amb el cor tendre i el cap clar repasso les etapes de la nostra vella amistat, de més de trenta-cinc anys, i me’n faig creus de la poderosa influència que has tingut en la meva vida, des d’aquells temps en què conversàvem al teu despatx de la direcció de batxillerat als jesuïtes del carrer Casp, en una planta baixa que donava als patis de l’escola …

És realment curiosa la nostra amistat, que s’assembla a aquells motlles de fang –el positiu i el seu negatiu- que es complementen per crear qualsevol objecte bell. No vull semblar pretenciós, però moltes vegades he tingut la certesa que la meva aportació al teu creixement personal ha estat donar-te allò que tu volies complementar, de la mateixa manera que jo he sentit que el teu ajut al meu creixement –molt gran, substanciós, de fons- ha estat donar-me allò que a mi em faltava.

Tu ets analític, jo creatiu, tu ets lent, jo accelerat, tu ets prudent, jo agosarat, tu ets reflexiu, jo hiperactiu, tu observes fins al detall de les rajoles de terra, jo observo el conjunt amb la seva harmonia, tu estàs segur del que defenses, jo sóc capaç de defensar una cosa per a estar-ne segur.

Potser per això m’has enriquit fins al punt que puc dir que la meva vida és molt millor des de que et conec. Un amic comú ens va dir que la Fundació per la Pau (FundiPau) era l’obra de la teva vida. M’hi vas embrancar –com a tants d’altres- i has fet que també sigui una part importantíssima de la meva.

Els dos hem compartit durant trenta anys una manera de seguir el camí de la pau. Hem pogut fer d’això un ideal de millora de la humanitat, que no acaba de copsar la riquesa de la concòrdia, del diàleg, de la resolució pacífica dels conflictes … potser perquè encara falta una mica de feina per fer d’aquest camí l’únic camí possible per a la humanitat.

Te’n vas en una data molt assenyalada, l’aniversari de la mort del mahatma Gandhi, que va assolir molts objectius per la via que ha estat per a tu la guia de comportament de tota la teva vida.

Gràcies, Alfons, per ser un mestre a més d’un amic. Estaràs sempre present en el meu cor.

Xavier, 30 de gener de 2014