diumenge, 11 de desembre del 2011

La cooperació internacional, un deure ètic

Darrerament sentim cada cop més sovint que és lògic, en la situació actual de crisi, que deixem de fer cooperació internacional al desenvolupament per ocupar-nos de les necessitats que tenim al nostre país, on la crisi econòmica fa estralls i deixa moltísimes persones sense cobertura social (encara que unes altres moltíssimes noten poc o gens els efectes de les retallades socials).

Vull sortir al pas d'aquesta afirmació, perquè conté per a mi una contradicció important que la converteix en una veritat a mitges i fins i tot en una hipocresia.

Queden lluny els anys 80, en què el 0,7% per al Tercer Món es va convertir en una casa cada cop més compartida socialment, però que mai no ha arribat a fer-se realitat del tot. Sense anar més lluny l'Estat espanyol -sense ser precisament dels pitjors donants- no ha sobrepassat el 0,5% del seu PIB en Ajuda al Desenvolupament (AOD).

La crisi econòmica no pot ser una excusa per reduir o anular l'AOD, com estan fent ja nombroses administracions públiques, perquè el desenvolupament europeu s'ha basat en uns regles de comerç internacional i d'intercanvi que ens han afavorit fins ara. Perquè durant segles hem pagat les matèries primeres que venien del Sud als preus marcts per Europa i hem cobrat els productes manufacurats també als preus assenyalats per nosaltres. Perquè hem jugat amb cartes marcades. Perquè hem utilitzat mà d'obra barata, formada al Sud ien benefici nostre, sense pagar-ne res a canvi. Perquè el nostre sistema financer s'ha beneficiat de la indústria del Sud, dels seus estalvis i ... tot això sense que els països més empobrits hagin sortit del pou de la misèria.

No, certament que ara no podem mirar ca a una altra banda i dir que hem d'arreglar els nostres poroblemes domèstics. El món s'ha fet global i els problemes s'han fet col·lectius; i el primer problema de tots és la injustícia que està provocant pobresa i desigualtat creixents, en un món cada cop més ric per més crisi que hi hagi.

Ara, més que mai, cal que la solidaritat no es quedi reclosa al costat de casa. Hem après a dir que tenim una sola casa que és el món, i això comporta compromisos. Em sembla que el canvi de prioritats no comença per deixar fora la solidaritat internacional. El canvi de prioritats també és una qüestió ètica. Menys exèrcit, potser? Menys carreteres noves durant un temps? I si deixem d'inaugurar quilòmetres d'AVE durant dos anys? I si limitem els sous més alts de les empreses públiques i privades? I si reduïm el nombre de funcionaris dels Ministeris amb competències transferides? I si...?

La nostra salut ètica col·lectiva ens ho demana. En les retallades també hi ha d'aver línies vermelles.