dimecres, 23 d’octubre de 2019

Reflexions sobre el moment polític i social de Catalunya


·       Faig aquestes reflexions en un moment convuls, justament la setmana en què s'ha fet pública la sentència als líders polítics i socials del país l'any 2017. Per això no busco fer propostes de llarg abast, però tampoc justificar cap conducta que no condueixi a desescalar la virulència del conflicte

          No podem oblidar la causa inicial dels aldarulls, mobilitzacions i repressió d’aquesta setmana a Catalunya, que s’estén paulatinament a altres indrets de l’Estat: una sentència injusta, desproporcionada, no ajustada a dret, i que a més suplanta en alguns temes el mateix poder legislatiu (converteix en llei futura aplicable conceptes com sedició en ocasió de manifestacions massives, etc). Una sentència, en definitiva, que llença més llenya al foc i consagra el conflicte.

·        Tampoc no podem oblidar que la revolta –especialment juvenil— no és específica de Catalunya. Sempre hi ha un fet catalitzador que fa explosionar una situació conflictiva, a Equador, el Líban, França, Xile o Catalunya, però cal buscar arrels en la situació de l’obscena creixent desigualtat econòmica i social, la precarització del treball, l’especulació immobiliària i les dificultats per gaudir del dret a l’habitatge, la socialització de pèrdues i privatització de guanys de grans empreses i Bancs, etc.
Evidentment a Catalunya no n’és la causa inmediata però denota un mar de fons bastant global: el capitalisme entra en una fase de concentració de poder, oligopolis, necessitat de creixement econòmic continuat a tot arreu, sense fre i cada cop amb menys regulació política, la qual cosa aboca el futur a una bogeria.

·        Dit això, cal reafirmar-nos en què la violència (estructural, cultural, econòmica, física, de gènere, petita o gran, contra les persones o contra les coses) NO és mai una solució, només tapa els conflictes. Cal dialogar, sense apriorismes i sense condicions. Sempre i en les condicions més difícils, si es vol resoldre les coses.
Per això és tan important que qualsevol mobilització sigui pacífica, inclosa la desobediència civil i la resistència noviolenta, tan demonitzades darrerament.

·        És evident que en moments d’alta ebullició d’un conflicte el diàleg directe entre les parts és quasi impossible. Per això és important bastir ponts, ajudar a desescalar la tensió, parlar amb els qui pensen diferent, cuidar-se emocionalment entre les persones properes, conèixer les iniciatives de pre-diàleg que hi ha, fer propostes per aminorar els danys i “no prendre mal” per part de ningú, etc.

·        Arribats a aquest punt --la necessitat de diàleg--, és on trobo la dificultat més gran per variar les coordenades del conflicte: l’Estat espanyol no ha considerat, ni ara ni mai, Catalunya com a subjecte polític amb la seva identitat, llengua, cultura i història mil·lenària, i s’ajuda de la caverna mediàtica per convertir en impossible una condició per al diàleg: considerar l’altra part com a subjecte.
És obvi que, en la conjuntura actual, la crida a una unilateralitat per prendre decisions des de Catalunya impideix tanmateix qualsevol mena de diàleg per part de les estructures de l’Estat. Però aquest fet és conjuntural, mentre que el no-reconeixement de Catalunya com a subjecte polític és estructural.

·        Intentar reduir el conflicte a un problema de convivència a Catalunya –com fa l’Estat i la gran majoria de mitjans de comunicació espanyols-- és bastant interessat i a més mesquí, torçat i barroer. Potser sí que hi acabarà havent problemes seriosos de convivència que haurem de lamentar tots si no redrecem les coses, però des de fa deu anys hi ha un problema originari, l’encaix de Catalunya a l’estat espanyol, que no s’ha canalitzat de cap manera.
En aquests moments podem dir que hi ha –ens agradi o no reconèixer-ho--  tant un problema intracatalà, un problema entre Catalunya i l’estat espanyol, i un problema d’àmbit global que també embolcalla aquest conflicte.

·        No podem “reverenciar” ni l’actuació unilateral de “tirar pel dret” que preconitzen alguns pensadors del sobiranisme català ni el poder de la Llei com un absolut, com proclamen jutges, polítics i generadors d’opinió espanyols.
Condicionar el diàleg a l’imperi de les lleis actuals significa reduir el camp de joc a una mida insignificant per a l’altra part. Les lleis estan al servei de la societat, que és canviant i evolutiva. D’altra banda, actuar com si Catalunya tingués capacitat immediata per crear un Estat reconegut internacionalment és deshonest, i a més és un engany que no porta a cap aprenentatge significatiu.

·        Al capdavall, saber resoldre o transformar un conflicte és també enfortir la democràcia. L’estat espanyol no en va sobrat de tradició democràtica, capacitat de pacte, grans consensos, respecte real per la diversitat. La Transició i el règim del 78 va ser una fita (milestone) però no cap punt d’arribada. Cal superar aquell règim abordant tres assumptes imprescindibles segons el meu criteri:
-     La revisió de lleis i estructures franquistes encara en vigor (malgrat que encara hi hagi un franquisme sociològic rellevant),
-     La revisió de l’estructura territorial, començant per aceptar la capacitat legal d’algunes ‘nacionalitats’ que ara formen part de l’Estat, dotant de claredat les competències mútues i permetent que la decisió sobre qualsevol projecte comú o separació el prenguin les majories nacionals, i
-     La posta en marxa de mecanismes de comprovació de veracitat en discursos polítics, notícies a mitjans de comunicació, proclames publiques, informacions empresarials, etc, mecanismes amb capacitat coercitiva per fer rectificar.

divendres, 23 d’agost de 2019

Connectar-se en un món a l'inrevés

Aquest estiu he passat uns dies fent etapes del 'camino de Santiago' per províncies castellanes, molt ben acompanyat però amb estones de reflexió solitària pels camps de Castella. Una frase de la meva filla em va colpir i m'ha estat donant voltes des de llavors: "Diuen que has de fer vacances, i venir al Camino per desconnectar, però en realitat venim per connectar amb nosaltres mateixos, no per desconnectar"

És una realitat que vivim "connectats" a desenes d'aparells --i molt especialment a smartphone, l'iphone, la tablet, el simple phone o similars-- però no estic gens segur que visquem connectats a les persones. A les més properes, a les allunyades, a les amistats que no veiem des de fa temps, a la parella, als fills i filles, a les associacions de les quals som sòcies o hauríem de ser-ho, als problemes reals de la humanitat, a les necessitats de la gent del nostre poble, a ...

Connectats, no informats. De grups de whatsapp, d'informació telemàtica, de resums de diaris probablement ens en sobren. Però si faig un repàs del meu darrer any, probablement els dies en què he estat més connectat a la gent (pensant en cadascuna de les persones que estimo, en la injustícia d'aquest món a l'inrevés que converteix les víctimes --migrants per exemple-- en botxins) ha estat la setmana del meu 'Camino', llevant-me a quarts de sis del matí, caminant des de fosc fins al migdia amb un sol de justícia, menjant senzill, dormint senzill, vivint senzill.

Aquesta ha estat la meva frase de l'estiu. Aquesta, i la dèria de dir de tant en tant "Alls secs mai couen", amb accent anglès, que m'ha donat un aire molt cosmopolita.

dimarts, 19 de febrer de 2019

Reflexions entorn del conflicte Catalunya - Espanya

Fa pocs dies Alfonso Guerra deia en una entrevista, citant un clàssic politòleg anglosaxó, que "hay naciones jurídicas y políticas, y otras que son naciones identitarias y culturales, sin derechos jurídicos".

Aquesta divisió del concepte de nació --per a mi superada àmpliament per la geopolítica i la realitat-- es correspon molt bé a la narrativa que des de l'estat espanyol es fa del conflicte amb Catalunya: hi ha
una nació única amb drets i reconeixement jurídic, i 'potser' algunes altres nacions identitàries i culturals. La pregunta, però, és qui defineix quin tipus de nació és cadascú i en base a quins arguments. La veritat és que sembla que hi ha només un argument de pes: la nació-Estat té tots els drets i reconeixements, i les nacions sense Estat no els tenen.

Em recorda una altra part d'aquest relat, que considera 'nacionalismes' (amb una connotació negativa per excloent) tot el que vingui de les "nacions de segona", i 'patriotisme' (amb connotació positiva) qualsevol excés de catapultar el sentiment nacional a l'esfera metafísica, des de les nacions-Estat. Considerar Catalunya com a subjecte polític (i per tant com a nació amb drets i obligacions, susceptible de ser reconeguda per tothom) hauria de ser en el fonament d'un diàleg que no posi murs mentals indestructibles per part de ningú.

D'altra banda, des del relat independentista català s'apel·la constantment al "mandat de l'1 d'octubre de 2017", expressió que s'està convertint en un mantra sense possibilitat de discussió, quan hi ha motius de tot tipus per posar en dubte l'afirmació.

Efectivament, el referèndum del dia 1 d'octubre va ser un acte col·lectiu inèdit, massiu i molt ben programat de desobediència civil i de resistència pacífica davant el que centenars de milers de persones consideraven --i consideren-- una limitació injustificada als seus drets polítics i socials com a nació. Ben segur que passarà als llibres d'Història com un episodi de resistència que obre noves portes a l'acció col·lectiva noviolenta. Però, agradi o no, la consulta no deriva en un mandat polític perquè no va tenir les garanties de participació universal i de reconeixement extern que requeria un acte tan fonamental com aquest.

Per mantenir obert el relat de la unilateralitat aquest "mandat vinculant" és indispensable. Però penso que convindria, com més aviat millor, que des de les institucions i grups polítics catalans es faci una reflexió sobre el valor de les paraules i els matisos que és necessari divulgar.

En tercer lloc vull parlar del que més m'interessa. La resolució pacífica i dialogada de qualsevol conflicte demana el reconeixement ple de l'altre, situació que avui, seguint les lleis fonamentals de l'estat espanyol, és impossible perquè oficialment Catalunya és una comunitat subsumida en la comunitat 'nacional' espanyola.

Perquè això canvii caldria utilitzar des de Catalunya totes les eines de diàleg institucional, difusió exterior, resistència pacífica, desobediència civil i altres d'estratègia noviolenta perquè l'Estat espanyol es vegi obligat a reconèixer que el diàleg es faci entre subjectes polítics. En aquest reconeixement --deixo la fórmula possible a la capacitat creativa de la classe política-- rau al meu parer l'inici de solució per a tota la població catalana, tant si admet el fet nacional com si no l'admet en absolut.