Hi ha signes evidents,
arreu del món, d’un desig –i una necessitat-- de molta gent descontenta amb el
tipus de vida actual, que apunta a un final de cicle social i a un canvi
d’època històrica, i a la necessitat de capgirar moltes altres coses que no
giren rodó.
Aquests dies la ciutadania
de Colòmbia està revoltada, la de Senegal també, i la de Myanmar. Com sempre, hi ha una espurna que fa explotar
la ràbia i la indignació però que no n´es la causa profunda sinó un símptoma de
la degradació de les normes de convivència d’unes societats globalitzades que
no accepten les antigues regles de joc, dictades per unes elits que no estan
disposades a perdre privilegis. A Colòmbia l’espurna ha estat una Llei de
reforma fiscal, d’un govern de dreta extrema, que vol castigar els impostos
indirectes (especialment l’IVA de productes essencials) i aminorar la
contribució de les rendes altes. Al Senegal ha estat l’encariment desmesurat
del pa i d’altres productes bàsics. A Myanmar un cop d’estat dels militars per
acabar amb la democràcia tutelada que hi havia i mantenior els seus privilegis, especialment econòmics.
La reacció dels estats,
com abans a les primaveres àrabs, a la Xina, a Xile, a Catalunya, a Nigèria o a
Israel, es tradueix en una militarització de les policies, en un tancament a
qualsevol canvi de les institucions (poder judicial, patronals, governs, caps
d’estat,…) i respostes repressives que poc a poc van laminant drets essencials
–polítics, però també socials i culturals-- que crèiem fortament guanyats.
Ja deia Foucault que en
les societats modernes hi hauria un control creixent dels poders públics i que
aquest control seria cada cop més invisible. Una autèntica profecia que si
permetem que creixi ens deshumanitzarà. Però, si és així, com permetem que
passi tot això?. Al meu entendre l’explicació és complexa, però es fonamenta en
alguns pilars bàsics que es repeteixen arreu del món.
El primer pilar és la
preminència de les grans empreses transnacionales sobre el bé públic,
representat pels governs que ens han de protegir. Dit d’una altra manera,
l’economia i el lucre pel damunt del bé comú; els governs amb menys poder que
les grans empreses; els interessos personals d’un 1% de la Humanitat pel damunt
de l’interès col·lectiu. Això té com a conseqüència la progressiva desregulació
de les normes legals del segle XX i el campi qui pugui, en una selva on el
lucre i la cobdícia en són els reis. Ni l’amenaça de destrucció dels
ecosistemes no atura la dinámica del creixement econòmic constant.
El segon pilar és una
conseqüència del primer: la intel·ligència de les elits al servei de
l’estupidesa i la deshumanització. Una bona part de la ciutadania justifica la
pèrdua de drets i l’ús de la violència institucional per tal de “tenir una
societat més segura” … i a mantenir uns suposats privilegis que les classes
mitjanes van perdent dia a dia i les classes populars precaritzen la seva vida.
Mentrestant la desinformació, les mitges mentides i les distraccions per passar
l’estona (els esports televisats, la teleporqueria i les baralles dels
polítics) fan la resta per tal d’intentar desmobilitzar la gent perquè accepti
el que hi ha. En això s’aguanta –per ara—la desigualtat cada cop més gran entre
uns i altres, en un sistema que segons el meu punt de vista només podrà
mantenir-se i subsistir amb una forta regulació des de la política, amb
societats més formadfes i crítiques i en democràcies més participatives.
El tercer pilar es diu
reacció. Reacció constant del sistema capitalista per afrontar els nous reptes
que el volen constrenyir. Petits canvis que poden semblar millores a la
ciutadania però que acaben essent noves eines de poder i dominació. Avui podem parlar,
per exemple, de la “vigilància digital”, el control que exerceix internet sobre
el que fem, el que comprem, el que desitgem, el que viatgem i el que pensem. El
“Gran Germà” no és un Govern universal
sinó unes quantes empreses i plataformes que ho saben tot de nosaltres. Avui és
això, però abans era la neutralització de la protesta des del Fòrum de Davos,
la justificació de la repressió en un determinat país amb la comunitat
internacional mirant cap a una altra banda, o noves lleis internacionals que
afavoreixen que “qui més paga té més poder” a les institucions mundials.
I, finalment, també hi ha
un mal punt de partida en l’arquitectura mundial. Països amb fronteres mal
plantejades, reivindicacions nacionals que porten més d’un segle sense cap resposta
de la comunitat internacional, minories ètniques mai no escoltades, i un llarg etcétera
que conformen un desordre mundial notable.
Però cap d’aquests pilars
està preparat per fer callar la protesta, que és universal, creixent i no
afecta només règims autoritaris. La repressió creix també, de manera molt
sibil·lina, en països democràtics i en forma de multes, penes de presó, lleis
restrictives, policia molt militaritzada que no protegeix la ciutadania sinó
l’statu quo, lleis que laminen drets essencials, etc. No ens enganyem: el
sistema reacciona davant una part de l’opinió pública cada cop més formada i
més informada, que no es deixa entabanar i està cada cop més irada i enrabiada.
Reacciona però no ho podrá fer eternament. L’estat de coses actual cada cop
activa més dues tendències contraposades: els moviments socials, la ciutadania
activa disposada a aprofundir la democràcia, i per contra les solucions simplistes
de l’extrema dreta que busquen “la igualtat” i el benestar fent-nos perdre
drets i llibertats.
La pandèmia del Covid ha
vingut a “confinar” també la protesta durant més d’un any, però que ningú no s’enganyi.
La Humanitat no està preparada per contenir la ira i mirar cap a una altra
banda sense fer res. Els moviments socials –i molt especialment els moviments
de resistència social noviolenta—han assolit reformes i canvis des de fa
segles. Està documentada la vaga dels Plebeus a Roma, l’any 494 aC, que en ser
explotats van deixar de fer les seves tasques comunitàries i es van concentrar
al mont Aventí, fins que la República va dictar una llei que els protegía.
El segle XXI s’ha girat
mogut. Des de la Cimera de l’OMC a Seattle el novembre de 1999 hi ha hagut
molta revolta, arreu del món, i als programes televisius atordidors de Tele5 s’hi
oposa una part de la ciutadania poc disposada a transigir en allò que
considerem essencial per a una bona convivencia i per avançar en una democràcia
participativa, descentralitzada i en xarxa. Potser és que està arribant la “majoria
d’edat cívica” per a una massa crítica de ciutadans tips d’excessos i de
privilegis d’una minoría.
Personalment considero
aquesta protesta mundial com un signe d’esperança. No tot està perdut si hi ha
tanta gent disposada a prendre mesures cap a la justicia global, i els poders
públics i privats farien bé de no menystenir uns moviments que segueixen
aquella dinámica de ”primer ens ignoren, després se’n riuen de nosaltres, després
ens critiquen i finalment guanyem”. Pel canvi necessari, protesta obligatòria, resistència
noviolenta i propostes de millora.
