diumenge, 11 de desembre del 2011

La cooperació internacional, un deure ètic

Darrerament sentim cada cop més sovint que és lògic, en la situació actual de crisi, que deixem de fer cooperació internacional al desenvolupament per ocupar-nos de les necessitats que tenim al nostre país, on la crisi econòmica fa estralls i deixa moltísimes persones sense cobertura social (encara que unes altres moltíssimes noten poc o gens els efectes de les retallades socials).

Vull sortir al pas d'aquesta afirmació, perquè conté per a mi una contradicció important que la converteix en una veritat a mitges i fins i tot en una hipocresia.

Queden lluny els anys 80, en què el 0,7% per al Tercer Món es va convertir en una casa cada cop més compartida socialment, però que mai no ha arribat a fer-se realitat del tot. Sense anar més lluny l'Estat espanyol -sense ser precisament dels pitjors donants- no ha sobrepassat el 0,5% del seu PIB en Ajuda al Desenvolupament (AOD).

La crisi econòmica no pot ser una excusa per reduir o anular l'AOD, com estan fent ja nombroses administracions públiques, perquè el desenvolupament europeu s'ha basat en uns regles de comerç internacional i d'intercanvi que ens han afavorit fins ara. Perquè durant segles hem pagat les matèries primeres que venien del Sud als preus marcts per Europa i hem cobrat els productes manufacurats també als preus assenyalats per nosaltres. Perquè hem jugat amb cartes marcades. Perquè hem utilitzat mà d'obra barata, formada al Sud ien benefici nostre, sense pagar-ne res a canvi. Perquè el nostre sistema financer s'ha beneficiat de la indústria del Sud, dels seus estalvis i ... tot això sense que els països més empobrits hagin sortit del pou de la misèria.

No, certament que ara no podem mirar ca a una altra banda i dir que hem d'arreglar els nostres poroblemes domèstics. El món s'ha fet global i els problemes s'han fet col·lectius; i el primer problema de tots és la injustícia que està provocant pobresa i desigualtat creixents, en un món cada cop més ric per més crisi que hi hagi.

Ara, més que mai, cal que la solidaritat no es quedi reclosa al costat de casa. Hem après a dir que tenim una sola casa que és el món, i això comporta compromisos. Em sembla que el canvi de prioritats no comença per deixar fora la solidaritat internacional. El canvi de prioritats també és una qüestió ètica. Menys exèrcit, potser? Menys carreteres noves durant un temps? I si deixem d'inaugurar quilòmetres d'AVE durant dos anys? I si limitem els sous més alts de les empreses públiques i privades? I si reduïm el nombre de funcionaris dels Ministeris amb competències transferides? I si...?

La nostra salut ètica col·lectiva ens ho demana. En les retallades també hi ha d'aver línies vermelles.

diumenge, 6 de novembre del 2011

Eleccions i crisi: votem pel canvi ... de sistema

Estem immersos en una campanya electoral que previsiblement anirà acompanyada –com és habitual- de moltes desqualificacions, molts missatges simplistes i molt poques idees.
Tot i això voldria invitar totes les persones a qui arribi aquesta comunicació a votar el proper dia 20 de Novembre, perquè com explica molt bé un excel·lent article del blog http://www.donantdades.com/2011/05/com-canalitzar-la-rabia-electoral.html , no fer-ho significa seguir el joc de les majories i donar el nostre vot a una de les opcions majoritàries. En aquesta tesitura no votar suposa –encara que no ho vulguem- un aval al sistema actual de democràcia pseudo-consultiva,en la qual ens compten cada quatre anys, però no compten gaire amb nosaltres.
I, ja que no comptem gaire però ens fan recompte, convé que sàpiguen que “estem aquí, que volem ser-hi però no amb algunes opcions que detestem”. Aquesta és, al meu parer, una responsabilitat indefugible de totes les persones que volem exercir una ciutadania activa i responsable.
De passada, vull compartir algunes preguntes que em faig davant unes eleccions generals en el context de profunda crisi económica i financera que vivim:
-       Des del punt de vista ètic, es pot parlar de rebaixar cap impost directe quan hi ha a Espanya més de cinc milions de persones aturades, quasi un milió i mig de llar son tots els membres están sense feina? ¿No és immoral que aparegui en algún programa electoral la rebaixa d’impostos?
-       Com es pot parlar de frau molts extès en el sistema d’atenció social (per exemple entre els qui cobren prestacions no contributives) mentre no hi ha cap responsable d’entitats financeres a la presó?
-       Per què s’han destinat –i potser es tornaran a destinar- diners públics dels contribuents a entitats bancàries i Caixes d’estalvi que han repartit dividends als seus accionistas en els darrers dos anys?
-       Per què s’ha pogut reformar la Constitució espanyola en tres setmanes i en canvi no es pot legislar definitivament i ràpid la dació com a pagament d’un bé (com pot ser un pis, per exemple) quan no hi ha capacitat per retornar un préstec?
-       Per què som tan condescendents a entendre les raons per les quals el sistema econòmic té uns límits de justicia distributiva i, en canvi, no reclamem uns topalls salarials per als càrrecs d’alts directius d’empreses? ¿Per què hi ha un salari mínim i no hi ha un salari màxim?
-       Per què no es pregunta l’opinió de la ciutadania cada vegada que s’aprova una llei orgánica? ¿Tan difícil sembla organitzar un referèndum anual, amb les qüestions que calgui?
-       Per què ens volen fer creure que la re-centralització de l’Administració será més eficient? ¿Potser allunyar els centres de decisió ajudarà a prendre-les amb més coneixement de causa? ¿Potser a Madrid ens coneixen millor a tots i totes, perquè ens volen a totes iguals i passats per l’adreçador?
-       Potser …?
Sí, definitivament, aniré a votar el dia 20 de novembre.

dijous, 22 de setembre del 2011

La ciutadania, un poder veritable

Des de fa més de vint anys els moviments socials s’han anat interconnectant entre ells, formant allò que s’anomena el moviment per a la justícia global. Persegueix - en el seu conjunt i des de perspectives diferents- un sistema social i polític que tingui el centre en la persona, no en el capital, que busqui la igualtat d’oportunitats, l’exercici ple dels drets des de la democràcia, reduir la desigualtat i assolir la resolució pacífica dels conflictes.
D’aquesta manera ecologisme, pacifisme, treball pel desenvolupament, feminisme i lluita pels drets humans es donen la mà –no sempre sense debat ni conflictes- denunciant el model de vida actual i albirant algunes propostes de futur, encara incipients.
Des de diversos àmbits parlem i treballem per fer un món més just, sense saber encara com encaixar totes les peces del trencaclosques perquè això sigui possible. Inventar un nou sistema no és tasca senzilla,i per tant és bo de recordar-nos de tant en tant aquella llegenda del moviment dels indignats que diu que “anem lents perquè anem lluny”.
Parlant ras i curt, per a fer un món més just és necessari evitar els nombrosos excessos d’aquest capitalisme portat a la máxima expressió, al mateix temps que s’ofereixen alternatives possibles i sostenibles.
Per construir aquest altre món possible és indispensable que l’opinió pública es faci visible, reflexiva, crítica, que el consumidor esdevingui –sobre tot- ciutadà disposat a participar activament en alguna esfera social.
Una opinió pública lúcida, reflexiva i organitzada és una eina tan poderosa per canviar les coses que els governs, les grans empreses  i allò tan informe i desconegut que anomenem “els mercats” la temen veritablement.
Aquesta ciutadania, activa i compromesa, és la llavor de qualsevol canvi social. És un nou poder que s’afegeix als poders executiu, legislatiu, judicial i als mitjans de comunicació. És el cinquè poder que entra en joc amb força en aquest segle XXI.