dijous, 28 d’agost del 2014

Ràbia, impotència, perplexitat

Europa i el Pròxim Orient bullen de conflictes armats històricament mal resolts, en un moment de recerca d'un "nou ordre internacional" (llegiu un nou desordre, amb dominadors i dominats), quan la comunitat de nacions s'entesta a un joc d'equilibris de força i mal anomenades solucions militars -és a dir, purament violentes- en una espiral que mai no s'acaba: Bòsnia (novament en fase de pre-ebullició), Iraq, Síria, Israel, Ucraïna, ... Horrors que ens semblaven superats es repeteixen un dia i un altre. Per què i fins quan?

Els humans tenim cada cop més informació, més interconnexió, més interdependència, més capacitat tecnològica i més possibilitats materials i culturals per disfrutar del planeta, però seguim entestats a resoldre les nostres diferències d'una manera demostradament inútil, poc duradora, cruel i inhumana. Fins quan l'ús de la violència no serà denunciat i proscrit massivament per la ciutadania, que viu el malson sense poder-se'l creure?

A escala personal ens preguntem sovint què és el que ens permet tancar els ulls davant tant de sofriment, tant de terror com sentim i veiem, quines són les claus de la nostra impotència que ens paralitza. A escala global, ens preguntem també què hi pot haver al darrera de la impotència de governs i organitzacions internacionals, incapaces de resoldre els conflictes d'una manera duradora i justa.

Ben segur que les respostes són complexes i variades, ben segur que no hi ha una recepta miraculosa, però crec que hi ha dos factors que són determinants i actuen de fre a qualsevol alternativa a la violència com a forma de resoldre els conflictes.

En primer lloc el predomini, cada cop més acusat i vergonyant, de l'economia sobre la política, de les grans finances, del lucre, del guany per damunt de qualsevol altra cosa, que està donant un poder quasi il·limitat a unes èlits econòmiques que no "viuen en la societat" sinó en el seu món, que segueixen les seves pròpies regles, actuen d'espatlles al sofriment humà i condicionen la classe política fins a cotes inimaginables fins ara: tot es compra i tot es ven -àdhuc els càrrecs polítics-, el veritable lideratge mundial és en mans de personatges rics i triomfadors que fan i desfan. Mentrestant, la classe política mundial ha perdut la iniciativa per regular els mercats, posar límits al lucre, redistribuir la riquesa generada entre tots i ordenar la vida pública. Cada cop és més clar que els polítics que permeten la venda massiva d'armament a qui calgui, negocien acords internacionals d'espatlles a la ciutadania o accepten impotents una mala solució a un conflicte permès i a cops alimentat de lluny, no ens representen. Cada cop és més clar, també, que els interessos econòmics són la base de la geoestratègia i que aquesta ja quasi no té més límits que evitar el lucre de l'altre.

Al meu entendre cal, de manera urgent, retornar la centralitat a la política i tallar de soca-rel la porta giratòria entre la política i les finances, de forma que puguin rebrollar nous lideratges polítics, capaços de servir amb independència de criteri els interessos públics.

El segon factor que impedeix la solució dialogada i no violenta dels conflictes és que la cultura de la violència s'ha instal·lat a les nostres vides com si en formés part de l'ADN. Des dels jocs fins a les relacions semblen basades en la violència com la forma més natural de vida. La competència sembla més saludable que la cooperació. El triomf personal està en vies de substituir la salut grupal, i la "bona convivència" sembla basar-se cada cop més en la imposició d'un ordre social injust que la majoria ha d'acceptar perquè "és el que hi ha" (frase, per cert, que cada cop s'utilitza més, tot i els seus evidents perills de conformitat amb la injustícia).

En aquest sentit potser cal recordar que el conflicte no el podem evitar, forma part de la nostra natura, però que la violència com a forma de resoldre'l sí és evitable. Ho recordarem una i altra vegada.