Deia Séneca que “cap vent no és favorable per a qui no
sap on va”. En el conflicte més complex del món actual, el que enfronta l’Estat
d’Israel amb Hamàs (i de retruc amb gran part de la població palestina), està
clar que no hi ha una solució militar i, malgrat tot, l’estat sionista
s’entesta a pensar que el diàleg no és possible i l’anorreament de l’enemic sí
que ho és, mentre la ràbia i l’odi s’acumulen entre molts palestins provocant
violència sobre violència. A més, fa molt temps que una bon nombre de ciutadans
europeus viu amb el sentiment que la situació cada cop està més enrocada i cada
pas en la mala direcció d’Israel –construcció d’assentaments en territoris
ocupats palestins, un mur que no respecta les fronteres originals de
Cisjordània i treu fonts d’aigua a Palestina, desobediència a les resolucions
de Nacions Unides, etc—provoca als territoris ocupats una reacció de creixement
de l’odi i de les posicions més radicals i àdhuc de resposta terrorista, fent
cada cop més difícil la solució des dos Estats que l’ONU va prescriure l’any
1948.
La capacitat que té aquest conflicte de polaritzar
opinions i adhesions cap a un o altre bàndol no té comparació amb cap altre. És
obvi que la influència econòmica, cultural i política d’Israel a Occident, o
l’emigració massiva de població palestina, part de la qual malviu en diverses
regions del món, promouen aquesta polarització ideològica –i també emocional,
no ho oblidem--, i això dificulta, precisament, la resolució d’un conflicte que
des de la construcció de pau ens neguem a veure com irresoluble.
Cal, això sí, honestedat intel·lectual per proclamar que
la victòria d’Israel i la derrota o dissolució de Palestina per resoldre el conflicte
de forma permanent –tesitura en què ens trobem ara mateix—no és possible. El
paradigma que cal construir és ben diferent: la seguretat dels dos pobles depèn
irremeiablement de la seguretat de l’altre. Tant el no-reconeixement de l’estat
d’Israel per part d’Iran i els seus aliats, com les accions d’Israel per anar
fent inviable des de fa anys un estat Palestí impossibiliten un camí de solució
a mig o llarg termini. Dos estats en convivència pacífica només podran conviure
en condicions de mutu reconeixement i de seguretat mútua.
Hi ha una solució política a aquest greu conflicte, sí,
però passa necessàriament pel reconeixement de l’altre en igualtat de drets,
per la convivència amb seguretat mútua i per un canvi cultural de percepció de
l’altre que, sí, serà lent però és possible: no cal triar un bàndol i
demonitzar l’altre. Fer-ho així impedeix qualsevol camí de pau. Les dues
comunitats han de poder construir el seu Estat en convivència amb un altre
Estat.
Per on podem començar, per canviar aquesta retòrica que
propugna l’anorreament de l’altre?. Doncs, d’entrada, escoltem les veus que des
de Palestina i Israel treballen per la pau (no tothom creu en la violència per
resoldre el conflicte), i donem-los cobertura. Després, prevenim i refusem,
públicament, les actituds antimusulmanes o antisemites, com una forma de
combatre la polarització. I, a més, posem-nos al costat de les víctimes de la
violència, acompanyant-les en el seu dolor. Això és el que proposem des del
comunicat que ha fet públic l’ICIP –Institut Català Internacional per la
Pau—per respondre a la desorientació i al desànim que donen ales a les forces
que s’oposen a la pau.
I si, a més, posem en valor el treball de les Nacions
Unides, imperfecte, pobre i feble però imprescindible, farem un gran favor al
progrés de la humanitat.
