dimecres, 24 de setembre del 2014

Espanya, un Estat atrotinat (i 2)

El final de la dictadura franquista i el periode de la transició 'democràtica' (el que sovint s'anomena com "l'única cosa que es podia fer en aquell moment") ha portat com a conseqüència dues realitats incontestables: un llarg periode de democràcia formal amb tots els seus mèrits, llums i ombres, i també una consciència democràtica molt fràgil, construïda amb peus de fang, amb les elits franquistes intocables i sense tancar moltes ferides importants.

Per explicar-ho millor, es poden posar tres exemples -agafats de l'actualitat recent- de la debilitat de la democràcia espanyola i del caràcter atrotinat, ranci i caduc del seu Estat.

Aquestes setmanes es debat a les Corts un projecte de Llei per retornar la ciutadania espanyola als descendents dels jueus expulsats de les Corones de Castella i d'Aragó el 1492 (els anomenats sefardís), sempre que "demostrin coneixement de la llengua espanyola parlada per ells". Aquest és el primer contrasentit i injustícia de la llei, en deixar fora totes les persones que poden acreditar coneixement del català parlat per ells, però no del castellà ladino. Venint d'un Estat que ha demostrat sobradament el menyspreu per l'article 2.2. de la Constitució (la defensa i promoció dels idiomes 'cooficials' de l'Estat), deixa fora tots els descendents dels jueus que van viure a l'Aragó en aquells segles.

Però encara més greu és que el projecte de llei deixi fora també -sense cap mena de vergonya ni explicació- els descendents dels moriscs que van ser expulsats pel mateix decret reial i no podran demostrar que ho són perquè parlaven l'àrab, el castellà o el català. Fer una llei a mida per acontentar una minoria jueva amb diners és, com a mínim, ridícul i poc intel·ligent.

El segon exemple el tenim cada dia a les portades dels diaris; és el festival de corrupció pública -permesa des de les institucions de l'Estat durant molts anys- d'imputacions, desimputacions, declaracions i desvergonyiment d'una part de la classe política que, amb la seva descarada actuació, la desprestigia tota i provoca una desafecció política molt greu i vergonyant. La bola es va fent grossa en cada tema (Gurtel, EROS d'Andalusia, cas Palau, Generalitat Valenciana, ...), s'infla i es desinfla, però amb la sensació que tot plegat pot provocar allò que en futbol se'n diu "patada endavant i a passar temps".

El comportament de l'Estat, dels seus representants, amb els altaveus corresponents d'algunes personalitats polítiques i de mitjans de comunicació madrilenys davant el procés sobiranista català és el tercer exemple d'un Estat autoritari, imperial, ranci, sense estructures veritablement democràtiques, i en resum no homologable a la democràcia que diu tenir. Paraules com "Si no fuera porque en el País Vasco nos mataban, lo de Cataluña es peor" (Rosa Díez, 22 d'octubre 2014), o bé "Es igual de democrático imponer la voluntad por la violencia que por las urnas" (Alfonso Alonso, 21 de març 2014), o altres expressions que es diuen a diari en el Congrés, en mítings, o en tertúlies de mitjans de comunicació, són en qualsevol lloc objecte d'una querella del mateix Estat. La sort, o millor la veritable força del procés català és que oposa alegria, convenciment, raons i compromís a la por i a l'amenaça exemptes de raciocini.

De tot plegat només en puc extreure una conclusió: l'Estat espanyol, siguin quins siguin els esdeveniments dels propers mesos, necessita imperiosament fer dissabte, un repàs a fons per revisitar els drames que segueixen sota l'estora de la Història.

dissabte, 13 de setembre del 2014

Espanya, un Estat atrotinat (1)

En aquests darrers dos anys estem assistint amb preocupació creixent a algunes de les conseqüències més notòries de les decisions que es van prendre al final del franquisme. La absència de ruptura amb la dictadura va suposar que la corda dels poders fàctics no es tensés massa, a canvi d'iniciar un peridoe de "democràcia amb crosses", alternança en el govern de la cosa pública, manteniment de les mateixes èlits econòmiques i socials en llocs clau de l'Estat, i acceptació de les hipoteques necessàries per ser reconeguts en l'escena internacional (especialmentr a la Unió Europea, amb el vergonyós ingrés a l'OTAN).

La primera conseqüència de tot allò és que no hi ha hagut un procés autèntic de reconciliació entre les dues Espanyes (o les tres, o les quatre, o les cinc), una fase de 'coneixement de la veritat/les veritats', previ a l'arrepentiment i al perdó reals, i per això no s'ha construït un veritable nou projecte d'Estat durant tots aquests anys. Es tracta d'un fet veritablement greu, perquè ha deixat desprotegida a una part de la societat a la qual se li ha escamotejat la memòria històrica, restant a més impunes (no coneguts, no reconeguts i no perdonats) els crims d'un règim vencedor en un cop d'Estat. Avui, les noves generacions no poden entendre-ho i això constitueix el factor principal de deslegitimació de la transició.

La segona conseqüència ha estat que la sacralització de les lleis promulgades durant el periode 1976-1982 configuren un Estat rígid, atrotinat, antiquat i amb poca marxa. Es va fer com a moneda de canvi per donar cobertura a un 'nou règim' no tan nou: a partir de l'acceptació de tota la legislació anterior, canviant solament allò que era imprescindible - en primer lloc, la Constitució- per tal d'homologar el país a una democràcia europea i adaptant la resta del corpus legislatiu franquista. Avui, com podem comprovar en el procés soberanista català o en les demandes del moviment 15-M, aquell caràcter quasi sagrat ja no s'aguanta perquè sectors socials importants demanden que la legalitat s'adeqüi a la legitimitat democràtica.

La tercera conseqüència de "tot el que es va poder fer en la transició" (com repeteixen molts protagonistes polítics d'aquells anys) ha estat que els tres-cents cognoms il·lustres del franquisme s'han convertit en cinc-cents, afegint-hi els d'una classe política acomodatícia que ha maldat per formar part de l'èlit que domina les esferes econòmica, política i social de l'Estat, cognoms que, a més, han demostrat molt poc respecte per la democràcia real, participativa i molt poc suport a les organitzacions de la societat civil.

"De aquellos polvos estos lodos", diu la dita castellana: Les mateixes èlits, amb lleis sacralitzades i aparentment immutables, sense haver fer un "reset" en cap moment, són una mescla explosiva i un brou de cultiu propici a la corrupció, el clientelisme, el populisme i l'homogeneïtzació.

En una propera entrada exposaré tres exemples, molt recents, d'aquest batibull que requereix una regeneració profunda i general.