dijous, 25 d’agost de 2016

El paper dels exèrcits i el paper dels Tribunals Constitucionals

Em referiré a dos temes ben diferents, pel que tenen de preocupant de cara al futur de la democràcia, i perquè tenen un denominador comú: l'afebliment de l'estat de dret, de la separació de poders i de la democràcia representativa.

El primer és l'entrada al Reichtag alemany (la Cambra legislativa) d'una proposta de canvi constitucional per tal que l'exèrcit pugui intervenir, dintre d'Alemanya, "per combatre el terrorisme i en situacions excepcionals de violència". El segon és el canvi legislatiu, ja perpetrat a Espanya, pel qual el Tribunal Constitucional afegeix algunes funcions sancionadores i coercitives davant l'incompliment de les seves sentències (canvi pensat quasi exclusivament per a les Comunitats autònomes, perquè l'Estat ha estat i segueix essent el principal incomplidor).

Els exèrcits nacionals europeus, que s'han legitimat en els darrers dos-cents cinquanta anys com els instruments dels estats-nació per preservar la integritat territorial i per defensar les fronteres de possibles atacs d'altres estats, en la pràctica han estat més vegades instruments de les elits per preservar o canviar l'statu quo (mitjançant pronunciaments armats, suport a una opció política determinada o bé operacions internacionals), o bé instruments per incrementar el poder i la influència del país en l'àmbit internacional (guerres colonials, operacions exteriors per assegurar matèries estratègiques, etc).

En el darrer quart del segle XX les opinions públiques europees han denunciat repetidament aquest ús il·legítim de la força i, com a conseqüència, els exèrcits han re-legitimat la seva funció mitjançant activitats "ben vistes", com les anomenades operacions humanitàries o de pacificació. Així, sense canviar el sentit dels exèrcits nacionals ni posar en dubte la seva legitimitat s'ha edulcorat la seva imatge als ulls de l'opinió pública, neutralitzant altres possibles solucions alternatives com l'enfortiment d'alguna força multilateral no depenent dels Estats o la creació d'una força de pacificació veritablement multinacional, per resoldre els conflictes arreu del món, i ni tan sols es malda per apagar la gasolina que alimenta els exèrcits: el comerç incessant d'armes.

Ara s'intenta donar un pas més, començant a plantejar que els exèrcits democràtics tinguin "missions interiors" amb tasques tan poc delimitades com "la lluita contra el terrorisme i les situacions excepcionals de violència". On acaba la delinqüència organitzada i comença el terrorisme? Qui defineix una situació excepcional de violència? La injustícia estructural, la desigualtat creixent, no són situacions de violència continuada que cap Estat no combatrà contra les seves pròpies elits? Arribarà un dia que es consideri anormal el dret de manifestació, per exemple?. Ja hem vist, a França, soldats a la porta de les escoles que ofereixen una imatge de falsa seguretat, sense que aquesta contribució hagi evitat els atacs terroristes abans, durant o després d'aquests imatges.

En el cas de les funcions del Tribunal Constitucional espanyol la qüestió de fons és que el poder executiu força el legislatiu a aprovar un canvi que per comptes de re-legitimar un òrgan creat "amb pinces" en la transició de la dictadura a una incipient democràcia, se'l commina a ser jutge i part, i per tant fàcilment derivar cap a ser instrument de l'Administració central "contra" unes altres administracions que també formen part d'un tipus d'Estat consensuat per mantenir la convivència entre territoris diversos. No és, doncs, una manera de trencar el pacte social i canviar les regles de joc per part dels que mai no han cregut en un Estat descentralitzat? No serà 'jugar amb foc' en una situació com l'actual a l'Estat espanyol?

La conclusió em sembla senzilla: no hi ha cap raó de pes per donar a l'exèrcit una missió per a la qual no està ni preparat ni legitimat democràticament (encara que arribi a ser legal), ni cap raó de pes perquè el prestigi dels Tribunals Constitucionals els converteixi en legisladors davant contenciosos entre administracions i executors de sancions al mateix temps, fet que els posa en la difícil tesitura de deslegitimar-se continuadament davant d'alguna de les parts en conflicte.

La divisió de poders ha estat una difícil conquesta social per regular la convivència. No podem menystenir-la amb càlculs mesquins ni falsos miratges.

diumenge, 26 de juny de 2016

No és això, companys, no és això

Aquestes setmanes he fet campanya, modesta però activa, piulant a twitter a favor del Brexit per raons oposades a les que han defensat la majoria de britànics partidaris de marxar de la Unió Europea: jo no he volgut mai una Europa que es limiti a ser només un mercat comú --com ha defensat sempre GB-- ni una Unió limitada pel poder sobirà i excessiu dels Estats membres --com segueixen volent les elits econòmiques i polítiques dels països jacobins--, ni un entramat burocràtic que permeti privilegis entre Estats (com el xec britànic), sinó una Europa dels ciutadans on els màxims mandataris polítics ens representin i siguin elegits per la ciutadania, i on un Parlament Europeu tingui competències definitivament cedides pels Estats.

Ara, un cop realitzat el referèndum britànic, sembla que ens tornen a confondre interessadament els termes, fent més cas als cants de sirena contra la immigració --no sigui que donem ales als partits xenòfobs--, reforçant els nacionalismes i els poders dels Estats i proclamant potser una Europa de dues velocitats, per permetre que l'eix franco-alemany guanyi encara més pes i seguim anant a remolc d'uns interessos econòmics que no són els de la majoria. Tot plegat una involució en la direcció errònia. Ara, més que mai, cal llegir entre línies i que hi hagi una opinió pública capaç de debatre en profunditat i proclamar la queixa de fons de milions de ciutadans, que no volem més Estats i més economia sinó més democràcia, més política i sobre tot més polítiques socials.

Molt del que està passant té a veure amb la por, que és una mala consellera i sobre tot contrària a la confiança, que és la base de la pau i la justícia. Cal que tornem a alçar la veu, des del carrer, per repetir una i mil vegades "no és això, companys, no és això". La sortida de Gran Bretanya de la Unió és un cop més a la triple crisi que viu Europa: de valors, institucional i d'ineficàcia, però no és l'única ni possiblement la més important, perquè la lliure circulació de mercaderies no s'aturarà i Europa seguirà signant Tractats amb GB perquè "God save the Queen" i la pela és la pela.

Més profunda és la crisi de valors i d'inacció que vivim, davant un milió i escaig de persones que truquen a la porta d'una Europa de 300 milions que diu, en boca dels seus portantveus oficials --mentida!-- que hi ha "una crisi de refugiats quasi inabordable" i que identifica la població refugiada amb immigrants en situació irregular, convertint les polítiques d'immigració en polítiques de seguretat, com si parléssim d'enemics potencials. Això també atia la por de la gent, malmet la confiança i dóna ales al pensament xenòfob i als nacionalismes d'arrel ètnica.

Si tornem unes pantalles enrera, l'any 2000, amb l'elaboració d'una Constitució europea en base als seus pobles més que als seus Estats, podrem construir sobre bases sòlides el que --em permeto pensar-- vol una bona part de la ciutadania: una Europa de les regions i dels pobles, exemple de multiculturalisme i de solidaritat mundial, sense quotes assignades de poder (28 comissaris, un per Estat, on s'ha vist!), amb un Parlament amb algunes competències legislatives exclusives, amb menys burocràcia, més efectivitat i una veu potent.

És l'hora de la responsabilitat. Tan de bo comencem a reclamar solidaritat amb els refugiats per perdre la por a uns poders que no ens representen. Seria la primera pedra d'una construcció que demostraria que hem entès l'emprenyada de molta bona gent arreu d'Europa.

divendres, 13 de maig de 2016

La pau passa pels impostos

Aquestes setmanes s'està parlant molt de la possibilitat d'incrementar la pressió fiscal a les rendes més altes i rebaixar-la a les rendes mitjanes i baixes. Una mesura, en principi, que va en línia amb l'objectiu últim dels impostos, que és el d'assegurar el finançament d'uns serveis dignes per a tota la població fent que la càrrega d'aportacions estigui distribuïda de la manera més justa possible.

Sembla que tothom està d'acord -més o menys- amb el principi general. El problema comença quan calculem el que ens toca pagar mentre pensem que d'altres s'ho estalvien amb "jocs de mans" que els assalariats no sabem ni podem fer. Llavors parlar de fiscalitat i d'impostos sembla que sigui esmentar el dimoni, sempre que no sigui per fer demagògia pre-electoral: llavors, per un misteri de la ciència, els números quadren i es poden baixar impostos: el de successions amb CIU el 2010 (quan actualment afecta només un 3% de la població i es ven com si tots en sortim beneficiats), o ara el PP abaixant l'IRPF quan el dèficit i el deute públic augmenten i els haurem de pagar entre tots tard o d'hora.

Què hi ha, realment, darrera aquesta demagògia de fer dels impostos una moneda de canvi electoral?
Al meu parer, en primer lloc, hi ha una voluntat explícita de mantenir una gran opacitat d'informació fiscal per no haver de donar massa explicacions. El frau fiscal a Espanya, per exemple, està al voltant d'un 22-25% mentre a la UE es calcula que està en el 12-25%. Però no hi ha cap estudi que quantifiqui amb exactitud aquest frau, ni cap demanda del Ministerio de Hacienda per fer-lo.

Aquesta desídia i manca d'informació no són casuals ni exclusives de l'estat espanyol. Els darrers "escàndols" com el wikileaks, Luxleaks, Panamáleaks, etc no són més que intents de la ciutadania mundial per conèixer unes pràctiques d'elusió fiscal que no són perseguibles penalment però sí moralment, perquè atempten contra la justícia distributiva i demostren que les elits econòmiques i polítiques no contribueixen més que marginalment a la construcció de l'Estat del benestar.

Si ja és greu que es mantinguin estructures al servei d'un 1% de la humanitat amb  l'única finalitat de consolidar privilegis (paradisos fiscals, empreses pantalla, etc), hi ha una cosa encara més greu: la mateixa legalitat és escandalosa, en afavorir constantment la creació de riquesa per part dels més rics, les grans empreses i les fortunes personals, que no tributen proporcionalment com tocaria!.

L'opacitat i l'afavoriment -fins i tot legal- de les elits faciliten, també, altres negocis corruptes que resten fora del control ciutadà, entre els quals el comerç d'armes no és el menor. Per això l'adveniment d'una nova cultura fiscal i el refús a la demagògia quan ens parlen d'impostos és una eina imprescindible per a un món més segur i en pau. I em sembla que només la pressió ciutadana organitzada pot fer que no ens venguin "sopars de duro": els serveis s'han de pagar i ho hem de fer entre tots i totes. Només així progressarem com a societat.


dijous, 7 d’abril de 2016

A més desigualtat més injustícia

Sembla obvi afirmar, en la setmana de l'esbombament dels "papers de Panamà", que les elits mundials (que no són tan lluny, vaja, que les formen els qui tenen l'oportunitat de fer diners) tenen una preocupació pel bé comú inversament proporcional a la seva riquesa. També sembla obvi que aquestes mateixes elits -en general- fan mecenatge, projectes de "responsabilitat social" o fundacions benèfiques amb un ull mentre amb l'altre miren d'estalviar-se tants impostos com poden: un contrasentit que acaba tenint suma positiva per a les seves butxaques i suma negativa per a la societat.

En aquesta tesitura, i cada cop que salta un escàndol de corrupció econòmica o de mala pràctica social, es prenen algunes mesures de maquillatge i es busquen excuses per no arribar al fons de la qüestió, perquè no hi ha voluntat política per fer-ho i perquè, simplement, en aquest excés de bogeria de capitalisme "qui paga mana" i l'economia està per damunt de la política que l'hauria de regular seriosament.

Aquest círcol viciós només el pot trencar la pressió ciutadana, que és el veritable motor de canvis socials com diem i repetim des dels moviments per la justícia global.

Posaré, només a tall d'exemple, quatre causes possibles a defensar que se m'ocorren per fer un món més just, amb el denominador comú de canviar les regles de joc en allò que produeix excessos intolerables en el sistema capitalista. Són quatre coses lletges, concretes, que poden canviar si la pressió ciutadana és suficientment potent i és persistent:

1. Que els Bancs de tot el món deixin d'operar amb aquells comptes i clients radicats a paradisos fiscals. Només calen petits canvis legislatius per fer-ho. Bé, petits canvis, i convèncer la City de Londres, Wall Street, la Borsa de Frankfurt o pressionar-los fins que hagin d'acceptar-ho perquè el 99% de la ciutadania s'ha cansat d'aquesta cançó.

2. Regular els sous màxims d'empreses i corporacions. No pot ser que hi hagi directius amb sous 200 vegades més alts que alguns treballadors de les seves empreses. La cantarella de la fuga de talent cap a altres empreses no serveix si la regulació afecta tothom. ¿No hi ha un sou mínim regulat, per motius socials? Doncs ... volem també un sou màxim, pels mateixos motius socials.

3. Canviar la política dels Bancs Centrals (que són de tots, cal recordar-ho...), que actualment primen la pujada dels actius financers -les inversions en borsa- sobre els actius immobles, política que afavoreix clarament les minories més riques.

4. Modificar sense por, d'una vegada i a tot arreu alhora, una política fiscal que permet que una empresa gran pugui fer fàcilment enginyeria financera i acabi pagant al fisc entre un 4 i un 6% dels seus ingressos, mentre una persona treballadora -sense més enginyeria financera que pagar sense IVA una reparació al seu pis- acaba pagant al fisc un promig del 17-19% dels seus ingressos.

Com li agrada dir a una amiga meva "se'ns ha girat feina". Només cal tenir les ganes de posar-s'hi i la voluntat de no desanimar-nos.

dilluns, 22 de febrer de 2016

A les verdes i a les madures, senyor Suárez

"Una mica d'impossible o m'ofego", vaig llegir fa pocs dies en un article, a propòsit de la presó en què estem convertint el món sencer limitant la nostra actuació a 'allò que és possible', cada cop més acotat i domesticat per l'economia i el seu seguidisme polític. Com que estic convençut que la Història ha avançat a cops de tornar possible l'impossible, digueu-me ingenu però la realitat juga a favor meu.

Un exemple d'aquesta presó mental el tenim en les recents declaracions de l'alcalde de Ferrol, Jorge Suárez, de la coalició d'esquerres Las Mareas, que espera que es confirmi el contracte de Navantia per a la construcció de cinc fragates per a l'Aràbia Saudita. "Tengo problemas de conciencia con esos contratos, ya que no es lo mismo hacer buques para Noruega que para Arabia Saudí, pero la situación de la comarca es la que es, y entre la conciencia y el hambre ...".

Suárez no és l'únic a avalar aquest contracte immoral. L'alcalde de Cadis, José María González (Kichi), de Podemos, ja va dir el mateix fa uns dies. Un contracte que pot arribar als 3.000 milions de dòlars en cinc anys deu pesar més en la balança que la conculcació de la Llei espanyola de comerç d'armes (que ha costat més de vint anys de feina i de pressió política per poder-la aprovar) i el suport a una monarquia dictatorial que està en guerra oberta al Iemen -2.5 milions de persones desplaçades, 21 milions amb necessitat d'ajut humanitari, 6.000 morts i 28.000 ferits- i dóna suport a milícies sunnites al Líban, Síria i altres països àrabs, i vés a saber si fins i tot a Estat Islàmic.

De manera que, si el govern espanyol aprova aquest contracte, a més de ser immoral cometrà una il·legalitat. Vet-ho aquí. No tot s'hi val, senyor Suárez, i si per comptes de que els principals comercials de l'Estat fossin el ministre de Defensa i el Rei emèrit, tinguéssim una altra mena de comercials d'Estat, les coses podrien anar diferent: el dilema no és "o feina o fam", és una mica més complex; es tracta de buscar feina digna i deixar de remenar i remenar en la indústria de la mort, el comerç d'unes armes que tard o d'hora arriben a mans assassines.

Aniria bé recordar-nos que la nostra consciència no és una presó, no és presonera del possibilisme de mirada curta i vol ras que només veu el que té davant del nas. En definitiva, que entre la consciència i la fam de vegades hi sabem ponderar la conseqüència dels nostres actes.

La vaga de fam d'un periodista palestí

Muhammad Al-Qeiq és un periodista palestí del canal Arabia al-Majid que va ser detingut a casa seva, a Ramallah, el passat mes de novembre sense que es formulés cap acusació contra ell. Al-Qeiq va ser interrogat durant dies i posat sota detenció administrativa. Aquesta mesura, que afecta a més de 600 presoners palestins, es tradueix en una detenció indefinida sense càrrecs ni judici i que es pot renovar cada sis mesos.La detenció administrativa es basa en informació secreta a la qual ni el detingut ni el seu advocat tenen accés. En el cas del periodista Al-Qeiq, el jutge del tribunal militar va afirmar que l'informe secret inclou informació que demostra que Al-Qeiq fomentava la provocació amb la seva tasca periodística.

Poc després de conéixer que estava sota detenció administrativa, el periodista va començar una vaga de fam que avui, quasi bé 90 dies després, manté. El seu estat és d'extrema gravetat i podria morir en qualsevol moment, però la seva determinació és forta i la seva demanda clara: només posarà fi a la vaga de fam si el Tribunal Suprem d'Israel retira l'ordre de detenció administrativa i se'l trasllada a un hospital de Ramallah.

L'Alt Tribunal israelià ha presentat diverses ofertes a la família del periodista però -fins ara- cap d'elles no posa fi a la detenció administrativa. Les organitzacions de drets humans israelianes i palestines i Les Nacions Unides han demanat el seu alliberament. El Centre Palestí de Drets Humans (PCHR en les seves sígles en anglès) han denunciat la detenció administrativa d'Al-Qeiq com una greu violació de les lleis internacionals humanitàries i de drets humans. Segons aquesta organització, “aquest delicte constitueix un crim contra la humanitat segons l'Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional i l'article 78 de la Quarta Convenció de Ginebra”.

A dia d'avui no sembla que l'alt tribunal israelià tingui la intenció de reconsiderar la seva decisió, sobretot tenint en compte que només fa uns dies va rebutjar la congelació de l'ordre de detenció administrativa. Lamentablement, la comunitat internacional resta muda davant d'un sistema judicial que viola, sense complexos, la legalitat internacional.

La més que probable mort del periodista palestí no pertorbarà les vides dels ciutadans jueus d'Israel però sí que agreujarà la salut moral i ètica d'una societat on tot és justificable en nom d'una seguretat malaltissa.

divendres, 15 de gener de 2016

Immigrants i refugiats, víctimes o culpables?

La compassió mal entesa desemboca només en la caritat, però si no passa pel raonament no arriba a fermentar en justícia. La fotografia del nen Aylan mort a la platja de Lesbos ens va corprendre quan estàvem de vacances aquest estiu passat (potser també a la platja?), i ens va fer dir que posaríem un plat a taula per aquells refugiats que encara no han arribat a dia d'avui, per la desídia i la mala fe dels governants, que ens volen compassius però no massa actius.

Del cor vam passar a la butxaca, i les campanyes de recollida d'aliments, roba, mobiliari i estris diversos han estat més o menys exitoses. No ens enganyem, exitoses perquè ens deixen bé el cos, ens satisfan l'esperit davant el sofriment humà. I això em sembla bo, molt bo. Ens fa persones que vivim amb passió (com-passió) la situació d'altres persones desafortunades.

Però la com-passió del bon samarità el va portar a l'acció concreta: a atendre i cuidar el ferit però també a denunciar la situació als governants i a prevenir l'hostaler perquè no s'aprofités de la vulnerabilitat de l'altre.

Aquesta acció i exigència és, precisament, el que està mancant en l'acollida dels refugiats a Europa. Primer han  estat tractats com a visitants sense drets (Wellcome refugees), després se'ls ha posat la bena a la ferida, i ara no sabem què fer amb ells tot i les obligacions que han signat els Estats en acceptar la Carta dels Refugiats. De passada, posem filats i perseguim els perseguits, mentre bombardegem i ens fem els homenets davant qui ha provocat la crisi i la fugida, sense fer-li gaire mal (no fos cas que els seus amics ens encareixin el gas o el petroli).

A tot això, estem assistint a fets molt preocupants, que tindran conseqüències futures sobre els nostres drets i sobre la concepció mateixa de la igualtat de drets. A França les retallades han arribat a la Constitució, podent treure la doble nacionalitat i endurint els drets dels col·lectius immigrats. A Alemanya el col·lectiu de persones refugiades ha passat a ser (de la nit al dia i per uns fets a Colònia que atenyen a 70 persones)- culpable per comptes de víctima.

El radicalisme conservador, xenòfob, tancat i defensiu guanya cada dia adeptes a Europa impulsats per la por, fent que els immigrants econòmics o refugiats siguin vistos globalment com un perill i no com una oportunitat per resoldre problemes endèmics tant als seus països com a casa nostra. És clar que per això cal abordar les coses pensant en la justícia, ai làs.

Entenc que això passa perquè els poders econòmics i polítics no busquen -en general- la justícia sinó el manteniment de l'statut quo, la resolució com a molt caritativa dels problemes que sorgeixen, sense albirar una solució a més llarg termini en la lluita per la disminució de les desigualtats i en favor de la justícia global. I també passa perquè els moviments en favor d'aquestes causes encara no som prou forts per fer-nos sentir en tots els racons. No obstant, que la compassió no es quedi al cor i a la butxaca, sinó quie també passi pel cap, és a dir formar-se una opinió pròpia, això sí que és responsabilitat de cadascú.