dimecres, 3 d’octubre de 2018

Construcció de pau des de les nostres ciutats i pobles

(Article publicat a l'e-butlletí de la Diputació de Barcelona del mes d'octubre 2018) 

Fa pocs dies Raquel Willadino, directora de l’Observatório de Favelas de Río de Janeiro va ser a Barcelona, convidada a un seminari de l’ICIP. Ens explicà el treball que estan fent moltes organitzacions socials amb els serveis socials municipals i amb la policia per tal de disminuir la violència i els índex de criminalitat en els barris marginals d’aquella ciutat, amb un èxit raonable i també un cost de dedicació i estrès de moltes persones bones que hi deixen la pell.
L’èxit d’aquest model de col·laboració ciutadana ve al cas en un moment en què les polítiques públiques en mans dels poders estatals - àdhuc les polítiques socials - s’estan amarant d’un concepte de seguretat, de seguretat armada, que beu de falses doctrines d’aconseguir pau social i major cohesió a partir de polítiques repressives que busquen fer por a “l’enemic”. També a Río, per exemple, ha entrat l’exèrcit a les faveles durant anys, sense resultats massa positius i amb un cost econòmic i social molt alt.
La militarització com a solució dels problemes de seguretat és com un mantra que s’estén arreu del món –Israel, Síria, República Centrafricana, Mèxic, Rússia, Nigèria, Myanmar, i subreptíciament a tot Europa i Estats Units--. Se’ns diu que la repressió i l’ús de la força són l’única manera de combatre el crim organitzat, el terrorisme, el narcotràfic i la delinqüència, oblidant que els mateixos que propaguen aquest mantra es lucren amb la venda d’armes, atien conflictes bèl·lics i defensen un statu quo cada cop més injust i desigual. Però el mantra de la securitització va calant cada cop més en la ciutadania de tots els continents.
La securitització de la política, que ofereix por per a tothom i l’ús continuat de la força s’oposa a aquests altres instruments de treball social i de concertació entre els diferents actors que contribueixen a que la gent se senti més segura i es pugui desenvolupar en el seu barri, poble o ciutat, com ens explicava Willadino.
I què hi pinten les ciutats, en tot això? L’exemple de Río també ens diu molt. Durant dècades l’estat federal del Brasil ha estat incapaç de donar solucions durables i sostenibles a la creixent violència en un país on cada any moren encara 60.000 persones víctimes d’armes de foc. Fa uns anys el govern de Lula da Silva va posar la primera pedra per revertir la situació, amb mesures econòmiques adreçades a combatre la brutal desigualtat en el país. Algunes d’aquestes mesures van millorar la vida diària a les faveles, possibilitant que les autoritats de l’Estat de Río i de la ciutat posessin en marxa un pla integral de millora de la seguretat i de combat als grups de delinqüència organitzada des de la proximitat. El protagonisme de les administracions subestatals i de l’administració local en temes de seguretat pública ha de créixer si volem reeixir en la construcció de societats més cohesionades.
Aquest model de diàlegs i acords, oposat a la militarització dels conflictes socials, és més propi de les administracions locals que de les estatals, perquè requereix negociació, treva, acceptació del poder real del crim organitzat, coneixement de l’entramat de les bandes, etc., és a dir, coneixement i proximitat. Reclamar més recursos als Estats des dels ajuntaments no és una qüestió de repartiment de poder, sinó d’eficàcia i d’eficiència en molts àmbits, entre els quals el de seguretat pública i convivència.
La declaració final del Foro Mundial sobre Violencias Urbanas, celebrat a Madrid el novembre de 2017, diu entre altres coses: “el dolor que produeix la violència ens commou i ens urgeix a seguir actuant. No només per afrontar les violències directes contra les persones, siguin de gènere, xenòfobes o terroristes, sinó també per afrontar els desajustaments estructurals que impedeixen satisfer les necessitats vitals”. Si volem anar a l’arrel per erradicar la violència estructural (la vergonyant desigualtat, en definitiva) és obvi que no ho podem fer només des de les polítiques subestatals i locals, però també és obvi que el camí passa necessàriament per donar-los més protagonisme, més recursos i més legitimitat.

dijous, 15 de març de 2018

Les fronteres de l'adoctrinament



(Article publicat a EL PERIÓDICO de Catalunya, el dia 13 de març de 2018)

L’acord signat fa uns dies entre els Ministeris de Defensa i d’Educació, per tal d’incloure al currículum escolar de primària i secundària els valors que defensa l’exèrcit, la Corona i els símbols patris em porta a compartir una reflexió que considero essencial per a la convivència en una societat democràtica: fins a quin punt decisions com aquesta ajuden a fomentar el que es pretén –una visió compartida de valors i pertinença-- i fins a quin punt poden tensar més les relacions socials entre els que pensen diferent?

Els milers de persones que treballem per la pau i la resolució dialogada dels conflictes des d’institucions, associacions, col·lectius socials, universitats i centres de recerca ho fem convençudesque cal superar el principi romà de “Si vis pacem para bellum” (si vols la pau prepara la guerra), perquè s’ha demostrat empíricament fals i rotundament desafortunat. Ens hem passat segles preparant la guerra sense aconseguir més pau que l’assolida per veïns i pobles amb seny i sentit comú, o l’assolida per la diplomàcia (ai Clausewitz!), els tractats internacionals, la mediació entre enemics o creant instruments per al diàleg o la construcció de pau. La resta, amenaça i guerra.

Per això estem convençuts que si volem la pau cal preparar la pau, sense ingenuïtats però també sense que un fals realisme ens faci identificar camins nous i inèdits a camins impossibles. Si la pau cal construir-la per camins de pau, és dubtós que propagar els suposats valors de l’exèrcit sigui la millor manera per assolir cohesió social. Si més no per a una part de la nostra ciutadania, gens menyspreable, que pensa que hi ha altres vies  -com la mediació o la defensa civil noviolenta-- per resoldre els conflictes sense necessitat d’armar-se més que el veí. Transformar aquest debat legítim en una imposició doctrinal no ens sembla una bona idea.

En segon lloc cal pensar també en la manera d’implantar aquests ensenyaments. Deia Séneca que “el camí de l’ensenyament per mitjà de teories és llarg i difícil, però breu i eficaç per mitjà d’exemples”. Les persones del món educatiu ho saben prou bé, que no cal gaire hores de classe perquè els infants agafin tics per imitar els seus ídols, o per refusar comportaments que rebutgen. És per això que el paper de l’escola és el d’ensenyar a pensar, a sentir, a ser un mateix i a respectar els altres. Exemples concrets i continuats d’unes forces de seguretat properes i al servei de la ciutadania, o d’una Corona que arbitra entre visions socials diferents sense excloure ningú, serien molt més útils que un munt d’hores d’ensenyaments teòrics. Això, sense entrar en el debat de si és l’escola l’àmbit on hem d’anar abocant tot allò que trobem socialment millorable i no sabem resoldre per altres vies.

S’afegeix a això la notícia que l’exèrcit tornarà a ser present, un any més, al Saló de l’Ensenyament de Barcelona (i probablement als altres tres salons educatius que es celebren a Catalunya). Una decisió que contravé el punt 5 de la moció sobre desmilitarització, aprovada pel Parlament de Catalunya el 14 de juliol de 2016, en que s’insta el Govern a “evitar la presència de l’exèrcit en qualsevol centre educatiu i de formació i evitar també que sigui present a espais educatius i promocionals com el Saló de l’Ensenyament o el Saló de la Infància, a Barcelona; el Saló d’Esport i Turisme de Muntanya o la Fira de Formació Professional, a Lleida; l’ExpoJove, de Girona, o l’Espai de l’Estudiant, de Valls”. També el Ple de l’Ajuntament de Barcelona s’havia manifestat en el mateix sentit el 2016.

Entre altres raons de tipus jurídic la presidència de Fira de Barcelona esgrimeix la possible vulneració de normes de la competència, raó bastant peregrina perquè aquestes normes regeixen per al mercat, no per a les institucions de l’Estat els membres de les quals ni es regulen per l’estatut dels treballadors, ni estan sota la jurisdicció ordinària ni tenen objectius que es puguin homologar a les altres sortides professionals. Però, el més greu al meu parer és la manca de respecte que suposa aquesta presència cap a les decisions de les institucions democràtiques, que representen la ciutadania i han de ser la màxima expressió de la nostra vida en convivència i en l’estat de dret que darrerament tothom proclama a tort i a dret.

Les institucions públiques de pau, com l’ICIP, hem nascut per defensar totes les expressions democràtiques com a instruments de construcció de pau. Per això estem profundament preocupats per unes decisions que alteren l’ordenament del poder. En aquesta preocupació esperem trobar-hi totes les persones demòcrates, sigui quina sigui la seva ideologia política i el seu projecte de vida.


dissabte, 7 d’octubre de 2017

La violència com a solució

(Article publicat al diario ARA el dijous 5 d'octubre de 2017)

Sota aquest títol provocatiu s’amaga una afirmació contundent: la violència mai forma part de la solució d’un problema, sigui domèstic, social, cultural o polític. Pot tapar algun problema durant un temps, però no n’arregla cap. Així de senzill, i així de clar. I si el monopoli legal de la violència el tenen els estats, l’exercici de la violència per part seva tampoc no és mai una solució sinó, com a màxim, un remei immediat per evitar un mal més gran i sempre dins d’uns paràmetres de protecció i de proporcionalitat.

El dia 1 d’octubre les forces de seguretat de l’estat espanyol van exercir arreu de Catalunya una violència innecessària, desproporcionada i inútil contra moltes persones que expressaven un anhel de forma pacífica, com resta demostrat en nombrosos testimonis gràfics que han arribat a mig món. Ho van fer, seguint ordres, per impedir un “mal major” per a l’Estat (un referèndum d’autodeterminació no acceptat), però molt possiblement la conseqüència serà un altre mal majúscul: la pèrdua irreparable i definitiva de molta gent d’aquest país per a un possible projecte comú amb Espanya.

Al llarg de la Història s’ha utilitzat molt sovint la violència amb l’argument de que “no hi ha més remei” i no es pot resoldre un conflicte d’altra manera -- com fa notar el professor Vicent Martínez Guzmán--, però aquesta lògica trenca les possibilitats de fer les paus basant-nos en la imaginació i la creativitat per fer les coses d’una altra manera. Es tracta d’una altra lògica, com les que han tingut la resistència pacífica del mahatma Gandhi, la desobediència civil de la igualtat de drets per a la població afroamericana o de l’abolició dels servei militar obligatori, i tantes altres causes que s’han basat en lògiques de noviolència, que han estat titllades sovint d’utopies idealistes però que han assolit amb èxit els seus objectius.

La voluntat pactista catalana, demostrada en la preservació dels períodes de pau i treva en què es deixava de fer guerres, o en el Consolat de Mar, o en la promulgació l’any 2003 de la Llei de Foment de la Pau, demana avui un esforç d’imaginació moral per resoldre un conflicte seriós i profund per mitjans pacífics. Aquesta ha estat la força d’un procés sobiranista molt transversal, que ha captivat una bona part de la societat catalana precisament perquè oposava a la raó de la força de l’Estat una altra raó, la determinació d’assolir un dret col·lectiu (l’autodeterminació) per mitjans pacífics.

En el llarguíssim conflicte de la relació entre Catalunya i Espanya, per a uns, o de l’encaix de la identitat catalana en el conjunt de l’Estat, per a uns altres, s’ha partit sempre de dues posicions impossibles de confrontar només des del raciocini. D’una banda, l’axioma de que la sobirania espanyola no es pot trossejar i en conseqüència les lleis així ho dicten. D’una altra banda, que un poble o una comunitat  té dret a exercir l’autodeterminació per decidir el seu futur, com és el cas de Catalunya.

Sense entrar en disquisicions identitàries convé precisar més. Antoni Soler, president de FundiPau, escrivia fa uns dies que la unitat de qualsevol grup humà, en qualsevol ordre de la vida, només pot estar fonamentada en la lliure adhesió a un projecte comú. Invocar l’obligació o la llei per mantenir la unitat suposa de fet admetre que aquella llei no és sostenible. La unitat per obligació no és unitat, és sotmetiment. Per tant, la unitat s’ha de construir des del reconeixement de l’altre, del dret a l’autodeterminació de l’altre, des del respecte al sentiment de tothom, tenint cura dels drets de tothom, també de les minories que pensen i senten diferent,  buscant un vincle positiu per caminar junts per voluntat de tothom.

Qui pot decidir realment com a subjecte polític? Pot fer-ho una part d’un Estat modern? Això no violentaria les regles democràtiques? Aquestes qüestions semblen cada cop més irrellevants en aquest conflicte. Precisament per preservar el dret de les minories, qualsevol grup humà que se’n senti i que accepti les conseqüències d’una decisió madurada en té dret. I si una comunitat està dividida en els seus sentiments, la forma més apropiada de conèixer l’estat d’opinió és fer una consulta democràtica.

Arribats al grau de conflictivitat actual, des de l’ICIP ens femn ressò de la petició del govern català per demanar una mediació internacional urgent, que preservi els drets i les llibertats tan durament aconseguides i que reverteixi unes relacions entre Catalunya i Espanya que resulten tòxiques ara mateix per a molta gent. I assegurem, això sí, que totes les passes que anem donant des de Catalunya segueixen les pautes d’una conducta pacífica, serena i noviolenta que han estat fins ara sinònim de civisme i bon fer. El cap fred i el cor calent ens fan més humans, si no deixem mai que la visceralitat ens governi.


dijous, 21 de setembre de 2017

És possible un món en pau?

(Article publicat a Xarxanet, el Dia Internacional per la Pau, 21 de setembre de 2017)

Aquesta és una qüestió que té moltes arestes. És impossible un món sense conflictes, perquè són inherents a la societat humana, però és possible un món on es puguin resoldre de manera pacífica. És impossible el cel a la terra, però és ben possible conformar unes societats bàsicament justes que s’interrelacionen de forma cooperativa.

El fet que la humanitat no hagi transitat fins ara per aquest relat no el fa utòpic ni irrealitzable. Ans al contrari, el fa reptador. Això sí, cal posar les condicions perquè la convivència pacífica entre els pobles sigui factible. I perquè ho sigui l’opinió pública –cadascú de nosaltres i tots junts-- s’ha de conjurar a pressionar els poders públics perquè les coses canviïn. El camí que emprenem per construir societats segures, la resposta que donem als episodis violents, la violència ambiental i cultural que ens envolta i permetem sense crítica, tot això ha de canviar.

El relat més instal·lat sobre allò que ens dóna seguretat és que cal tenir sempre més força que l’adversari potencial, i així ens ha anat: bombes altament destructives, exèrcits monumentals, amenaces constants a la seguretat dels altres … i un món cada cop més insegur a la recerca de la màxima seguretat. Aquest és el discurs “oficial” sobre la seguretat, i la primera cosa que hauria de modificar-se substancialment per transitar cap a la pau positiva. Agafant una expressió de l’escriptor Vicenç Villatoro, “no hi ha millor manera de perdre’s que comprar un mapa equivocat”. I constantment estem “comprant” la idea de que la seguretat es basa en la força, i no en la cooperació.

Abordar amb valentia les causes que generen els conflictes, i no fixar-nos solament en les conseqüències immediates d’un acte de violència, suposa un segon gran canvi de percepció. Massa sovint la resposta a la violència només la tapa, sense resoldre l’arrel que fa possible nous conflictes sovint també violents. La pau està íntimament lligada a la justicia i depèn de que aquesta sigui una realitat. Cada cop que prenem una mesura favorable a la justícia social fem un món més pacífic. Cada cop que permetem una injusticia el fem més violent. Cada cop que es genera i s’alimenta un conflicto tenim més possibilitats de respondre amb violencia. I cada cop que aconseguim un pacte entre interessos diversos construïm pau.

I també –no em canso de repetir-ho—és important ser conscients que la pau no és un desig, sinó una construcció que requereix l’esforç continuat de cadascú. No és només un objectiu sinó el camí per assolir-lo, dia a dia, perquè la pau vagi creixent i mantenint-se amb fermesa.

En aquests dies, tan importants per al futur de Catalunya i d’Espanya, és especialment oportú recordar-nos que les persones referents que van fer de la seva vida un camí de pau (Gandhi, Luther King,…) van defensar amb fermesa les seves idees, van ser valentes, desobedients davant la injusticia, sempre amb un somriure i sense denigrar ningú sinó oposant-se a les idees i comportaments d’altres i acceptant les conseqüències dels seus actes.


dijous, 23 de març de 2017

La democràcia i el poder militar

Article publicat al DIARI DE GIRONA, el dia 18 de març de 2017, amb el títol "La democràcia, l'exèrcit i Expojove"

El cronista de les expedicions militars de Juli César li atribueix la famosa frase “Si vis pacem para bellum” (si vols la pau prepara la guerra), que la Història ha demostrat que a més de falsa és rotundament desafortunada, ja que la humanitat s’ha passat segles preparant la guerra sense aconseguir més pau que la que assoleixen els veïns gràcies al seu seny i sentit comú, i no a la preparació de la guerra. I en canvi hem tingut episodis històrics de pau –com la segona meitat del segle XX a Occident, només a Occident—gràcies als qui han preparat la pau amb diplomàcia, tractats internacionals, mediació entre enemics o creant organismes i instruments per al diàleg o la construcció de pau. Definitivament, si vols la pau prepara la pau, sense ingenuïtats però també sense que ningú pretengui fer-nos passar bou per bèstia grossa.

Feta aquesta declaració d’intencions, entrem en matèria. La Fira Expojove 2017 es celebrarà a Girona del 5 al 7 d’abril i, com en edicions anteriors, l’exèrcit espanyol ha anunciat la seva intenció de ser-hi present, amb l’argument oficial de que constitueix una sortida professional més per als joves que s’hi atansaran aquells dies.

Més enllà de l’argumentació expressada, que ens convidaria a reflexionar sobre la necessitat de regular, en tal cas, aquesta sortida professional com una altra, acomplint l’Estatut dels treballadors, sota la jurisdicció ordinària, amb 40 hores de treball setmanal, etc. està clar que la missió i els objectius de les forces armades s’escapen d’aquesta lógica i no pretenen homologar-s’hi. Per això, moviments com la campanya “Desmilitaritzem l’educació – Les armes no eduquen, les armes maten” (que aplega més de 40 entitats i organitzacions socials) treballa des de fa anys perquè l’exèrcit no tingui una presència activa ni en centres d’ensenyament ni en salons i fires relacionades amb la infància i la joventut.

Aquesta campanya ha tingut un primer èxit en la darrera edició del Saló de la Infància de Barcelona, en què l’exèrcit no hi va ser invitat i a més s’han canviat les bases per a la inscripció futura d’organitzacions en aquesta Fira. Però a l’Expojove es torna a anunciar la seva presència, ara però amb una diferència essencial d’altres anys: en aquests moments no es tracta de discutir el paper de l’exèrcit en una Fira, sinó la preminència del poder civil –democràtic i lliurement elegit per la ciutadania—sobre el poder militar, perquè el Parlament de Catalunya va aprovar, el 14 de juliol de 2016, una moció sobre la desmilitarització de Catalunya, que en el seu punt 5 insta el Govern a “evitar la presència de l’exèrcit en qualsevol centre educatiu i de formació i evitar també que sigui present en espais educatius i promocionals com el Saló de l’Ensenyament o el Saló de la Infància, a Barcelona; el Saló Esport i Turisme de Muntanya o la Fira de Formació Professional, a Lleida; l’ExpoJove, de Girona; o l’Espai de l’Estudiant, de Valls”.

La gravetat de la possible presència militar a l’Expojove no rau, doncs, en una discussió ideològica o de visions del món més o menys militaristes, sinó en la defensa de les nostres institucions democràtiques, que han de ser la màxima expressió de la nostra vida en convivència i en l’estat de dret que tant es proclama darrerament. Les institucions públiques de pau, com l’ICIP, hem nascut per defensar totes les expressions democràtiques com a instruments de construcció de pau. Per això estem profundament preocupats per unes decisions que alterin l’ordenament del poder. En aquesta preocupació esperem trobar-hi totes les persones demòcrates, sigui quina sigui la seva ideologia política.


dilluns, 27 de febrer de 2017

Simplement, no són refugiats

Article publicat al diari ARA, el diumenge 29 de gener de 2017:

Diguem les coses pel seu nom. La mal anomenada crisi de refugiats no és més que la fugida massiva, involuntària, provocada  i dolorosa de milions de persones de Síria, Iraq, el Iemen i –en menor mesura—de Líbia a causa de la guerra, d’Eritrea a causa de la dictadura i la misèria, d’Afganistan o Somàlia a causa de la inestabilitat política i social endémica, o d’altres països a causa de la pobresa i l’absència d’oportunitats de gaudir d’una vida digna. Fugida que, malauradament, no troba refugi definitiu enlloc.

Fa un any i mig, a l’agost de 2015, en una entrevista a TV3 ja vaig dir –com deien altres veus més autoritzades que la meva—que l’èxode descontrolat de persones que buscaven refugi i asil a Europa requeria una resposta ràpida i decidida, la col·laboració de les policies europees per registrar els centenars de milers de persones que arribaven a les costes mediterrànies, corredors humanitaris segurs i un repartiment equitatiu dels demandants d’asil entre els països tenint en compte tres variables: el nombre d’habitants, el PIB per càpita i el percentatge d’habitants immigrants de primera generació de cada Estat de la Unió Europea. No s’ha fet res de tot això.

En aquell moment va semblar que Angela Merkel liderava la voluntat d’acollir les persones que escapaven de l’infern però va durar ben poc, el temps de fer un parell d’enquestes d’opinió que albiraven resistències d’una part dels seus votants. Europa, aquest conglomerat d’interessos estatals que no cedeixen sobirania ni quan hi surten perdent, va iniciar tot seguit un espectacle obscè, aquí i allà, de declaracions nacionalistes, islamofòbia i por a la diferencia que encara segueix i s’ha instal·lat en la ment d’una part de l’opinió pública.

Des de fa molts mesos els responsables polítics europeus fan que miren cap a una altra banda, culpabilitzen els països d’entrada, no critiquen les declaracions xenòfobes, busquen solucions precàries com un acord amb Turquia o ara amb Líbia per fugir d’estudi, oblidant un dels principis que crèiem fundacionals de la Unió Europea i s’han demostrat fallits: que la seguretat ha d’estar al servei de la llibertat de la ciutadania i no a l’inrevés.

De tot això se’n deriven tres conseqüències per al futur. La primera, que alimentant pors i prejudicis estem convertint Europa en un castell, tancat en sí mateix i sense capacitat per ara d’albirar models on la seguretat no tingui com a subjecte l’Estat sinó els ciutadans, que no respongui a la violència amb més violència i que respecti escrupulosament els drets socials i polítics. Un castell tancat que, si no canviem les coses, aviat farà pudor de resclosit.

La segona conseqüència és que també estem alimentant l’odi de generacions futures. Davant l’abandonament, les excuses i el menysteniment només podrà construir-se rancúnia, d’aquells que ho han perdut tot i perden també l’esperança en la regió més desenvolupada del món. Malgrat les nombroses accions i la resposta solidària, meritòria i imprescindible d’una part de l’opinió pública europea –com l’organització del concert d’avui a Barcelona--, la resposta oficial dels poders polítics és francament vergonyant i ens obliga a dir que ja n’hi ha prou de fer equilibris per no res. El poder no només ha de gestionar, ha de fer a més pedagogia en valors fonamentals de convivència.

I també ens estem acostumant a legitimar la pèrdua de drets i llibertats en nom d’una suposada millora de la seguretat col·lectiva. Des del món acadèmic s’han fet mil estudis que vénen a demostrar que no farem un món més segur amb més militarisme sinó amb més justicia i amb la transformació pacífica dels conflictes. Però poc a poc s’inocula el relat contrari, engreixant el complex militar industrial i cronificant conflictes armats arreu.


Em semblen tres fets prou importants com per reaccionar d’una vegada, davant el repte més important que tenim perquè la ciutadania europea torni a creure en el projecte comú de convivència, en una societat oberta i plural.

I diguem-ho ben clar: No són refugiats, sinó interpel·lacions vivents d’un mode de vida occidental tancat i mesquí., que té una por irracional a perdre uns privilegis que ara són ben coneguts per tothom. No són refugiats perquè hem globalitzat l’economia de les elits, els problemes de qualsevol racó de món i les marques comercials  però no els anhels de les persones. Aquests anhels només es podrán tractar de forma global quan la desigualtat deixi de ser obscena. No són refugiats, simplement, perquè no els donem refugi.


dissabte, 5 de novembre de 2016

Armes nuclears: petita bona notícia

L'Assemblea General de Nacions Unides va aprovar el proppassat 27 d'octubre, per 123 vots a favor, 38 en contra (entre els quals el d'Espanya) i 15 abstencions, "iniciar negociacions multilaterals sobre desarmament nuclear". Els governs d'Àustria, Brasil, Irlanda, Mèxic, Nigèria i Sudàfrica han proposat "promoure un instrument legal vinculant per prohibir les armes nuclears, que avanci cap a la seva total eliminació".

Aquestes negociacions s'iniciaran el proper any, 2017, i es fan ressò d'una llarga lluita democràtica i civil d'organitzacions com ICAN --de la qual FundiPau n'és membre--, Creu Roja Internacional o Majors for Peace, xarxa internacional presidida per l'alcalde de Granollers. Es tracta d'establir un instrument jurídicament vinculant que prohibeixi aquestes armes que --recordem-ho-- s'emmagatzemen actualment, cada cop amb menys seguretat, i poden arribar a destruir la humanitat per la voluntat única d'unes quantes persones.

Es tracta, sens dubte, d'una bona notícia en un món que no es caracteritza per la seva estabilitat. És només un primer pas. Els qui hem participat en altres causes, com l'eliminació de les mines antipersona o la prohibició de les bombes de dispersió, sabem que les millores en humanització són lentes. Però també sabem que totes elles necessiten d'un primer pas, tímid i no gaire consensuat, per donar el segon, i el tercer, i ... arribar a acords vinculants.

Ens en felicitem, i treballarem perquè la postura del govern espanyol no giri l'esquena a la humanització del món i s'impliqui activament en aquesta causa, que també és la seva. Aquest canvi de postura haurà de ser un pas més en aquest triomf de la humanitat, i l'encarem amb il·lusió.