dimecres, 23 d’octubre de 2019

Reflexions sobre el moment polític i social de Catalunya


·       Faig aquestes reflexions en un moment convuls, justament la setmana en què s'ha fet pública la sentència als líders polítics i socials del país l'any 2017. Per això no busco fer propostes de llarg abast, però tampoc justificar cap conducta que no condueixi a desescalar la virulència del conflicte

          No podem oblidar la causa inicial dels aldarulls, mobilitzacions i repressió d’aquesta setmana a Catalunya, que s’estén paulatinament a altres indrets de l’Estat: una sentència injusta, desproporcionada, no ajustada a dret, i que a més suplanta en alguns temes el mateix poder legislatiu (converteix en llei futura aplicable conceptes com sedició en ocasió de manifestacions massives, etc). Una sentència, en definitiva, que llença més llenya al foc i consagra el conflicte.

·        Tampoc no podem oblidar que la revolta –especialment juvenil— no és específica de Catalunya. Sempre hi ha un fet catalitzador que fa explosionar una situació conflictiva, a Equador, el Líban, França, Xile o Catalunya, però cal buscar arrels en la situació de l’obscena creixent desigualtat econòmica i social, la precarització del treball, l’especulació immobiliària i les dificultats per gaudir del dret a l’habitatge, la socialització de pèrdues i privatització de guanys de grans empreses i Bancs, etc.
Evidentment a Catalunya no n’és la causa inmediata però denota un mar de fons bastant global: el capitalisme entra en una fase de concentració de poder, oligopolis, necessitat de creixement econòmic continuat a tot arreu, sense fre i cada cop amb menys regulació política, la qual cosa aboca el futur a una bogeria.

·        Dit això, cal reafirmar-nos en què la violència (estructural, cultural, econòmica, física, de gènere, petita o gran, contra les persones o contra les coses) NO és mai una solució, només tapa els conflictes. Cal dialogar, sense apriorismes i sense condicions. Sempre i en les condicions més difícils, si es vol resoldre les coses.
Per això és tan important que qualsevol mobilització sigui pacífica, inclosa la desobediència civil i la resistència noviolenta, tan demonitzades darrerament.

·        És evident que en moments d’alta ebullició d’un conflicte el diàleg directe entre les parts és quasi impossible. Per això és important bastir ponts, ajudar a desescalar la tensió, parlar amb els qui pensen diferent, cuidar-se emocionalment entre les persones properes, conèixer les iniciatives de pre-diàleg que hi ha, fer propostes per aminorar els danys i “no prendre mal” per part de ningú, etc.

·        Arribats a aquest punt --la necessitat de diàleg--, és on trobo la dificultat més gran per variar les coordenades del conflicte: l’Estat espanyol no ha considerat, ni ara ni mai, Catalunya com a subjecte polític amb la seva identitat, llengua, cultura i història mil·lenària, i s’ajuda de la caverna mediàtica per convertir en impossible una condició per al diàleg: considerar l’altra part com a subjecte.
És obvi que, en la conjuntura actual, la crida a una unilateralitat per prendre decisions des de Catalunya impideix tanmateix qualsevol mena de diàleg per part de les estructures de l’Estat. Però aquest fet és conjuntural, mentre que el no-reconeixement de Catalunya com a subjecte polític és estructural.

·        Intentar reduir el conflicte a un problema de convivència a Catalunya –com fa l’Estat i la gran majoria de mitjans de comunicació espanyols-- és bastant interessat i a més mesquí, torçat i barroer. Potser sí que hi acabarà havent problemes seriosos de convivència que haurem de lamentar tots si no redrecem les coses, però des de fa deu anys hi ha un problema originari, l’encaix de Catalunya a l’estat espanyol, que no s’ha canalitzat de cap manera.
En aquests moments podem dir que hi ha –ens agradi o no reconèixer-ho--  tant un problema intracatalà, un problema entre Catalunya i l’estat espanyol, i un problema d’àmbit global que també embolcalla aquest conflicte.

·        No podem “reverenciar” ni l’actuació unilateral de “tirar pel dret” que preconitzen alguns pensadors del sobiranisme català ni el poder de la Llei com un absolut, com proclamen jutges, polítics i generadors d’opinió espanyols.
Condicionar el diàleg a l’imperi de les lleis actuals significa reduir el camp de joc a una mida insignificant per a l’altra part. Les lleis estan al servei de la societat, que és canviant i evolutiva. D’altra banda, actuar com si Catalunya tingués capacitat immediata per crear un Estat reconegut internacionalment és deshonest, i a més és un engany que no porta a cap aprenentatge significatiu.

·        Al capdavall, saber resoldre o transformar un conflicte és també enfortir la democràcia. L’estat espanyol no en va sobrat de tradició democràtica, capacitat de pacte, grans consensos, respecte real per la diversitat. La Transició i el règim del 78 va ser una fita (milestone) però no cap punt d’arribada. Cal superar aquell règim abordant tres assumptes imprescindibles segons el meu criteri:
-     La revisió de lleis i estructures franquistes encara en vigor (malgrat que encara hi hagi un franquisme sociològic rellevant),
-     La revisió de l’estructura territorial, començant per aceptar la capacitat legal d’algunes ‘nacionalitats’ que ara formen part de l’Estat, dotant de claredat les competències mútues i permetent que la decisió sobre qualsevol projecte comú o separació el prenguin les majories nacionals, i
-     La posta en marxa de mecanismes de comprovació de veracitat en discursos polítics, notícies a mitjans de comunicació, proclames publiques, informacions empresarials, etc, mecanismes amb capacitat coercitiva per fer rectificar.

divendres, 23 d’agost de 2019

Connectar-se en un món a l'inrevés

Aquest estiu he passat uns dies fent etapes del 'camino de Santiago' per províncies castellanes, molt ben acompanyat però amb estones de reflexió solitària pels camps de Castella. Una frase de la meva filla em va colpir i m'ha estat donant voltes des de llavors: "Diuen que has de fer vacances, i venir al Camino per desconnectar, però en realitat venim per connectar amb nosaltres mateixos, no per desconnectar"

És una realitat que vivim "connectats" a desenes d'aparells --i molt especialment a smartphone, l'iphone, la tablet, el simple phone o similars-- però no estic gens segur que visquem connectats a les persones. A les més properes, a les allunyades, a les amistats que no veiem des de fa temps, a la parella, als fills i filles, a les associacions de les quals som sòcies o hauríem de ser-ho, als problemes reals de la humanitat, a les necessitats de la gent del nostre poble, a ...

Connectats, no informats. De grups de whatsapp, d'informació telemàtica, de resums de diaris probablement ens en sobren. Però si faig un repàs del meu darrer any, probablement els dies en què he estat més connectat a la gent (pensant en cadascuna de les persones que estimo, en la injustícia d'aquest món a l'inrevés que converteix les víctimes --migrants per exemple-- en botxins) ha estat la setmana del meu 'Camino', llevant-me a quarts de sis del matí, caminant des de fosc fins al migdia amb un sol de justícia, menjant senzill, dormint senzill, vivint senzill.

Aquesta ha estat la meva frase de l'estiu. Aquesta, i la dèria de dir de tant en tant "Alls secs mai couen", amb accent anglès, que m'ha donat un aire molt cosmopolita.

dimarts, 19 de febrer de 2019

Reflexions entorn del conflicte Catalunya - Espanya

Fa pocs dies Alfonso Guerra deia en una entrevista, citant un clàssic politòleg anglosaxó, que "hay naciones jurídicas y políticas, y otras que son naciones identitarias y culturales, sin derechos jurídicos".

Aquesta divisió del concepte de nació --per a mi superada àmpliament per la geopolítica i la realitat-- es correspon molt bé a la narrativa que des de l'estat espanyol es fa del conflicte amb Catalunya: hi ha
una nació única amb drets i reconeixement jurídic, i 'potser' algunes altres nacions identitàries i culturals. La pregunta, però, és qui defineix quin tipus de nació és cadascú i en base a quins arguments. La veritat és que sembla que hi ha només un argument de pes: la nació-Estat té tots els drets i reconeixements, i les nacions sense Estat no els tenen.

Em recorda una altra part d'aquest relat, que considera 'nacionalismes' (amb una connotació negativa per excloent) tot el que vingui de les "nacions de segona", i 'patriotisme' (amb connotació positiva) qualsevol excés de catapultar el sentiment nacional a l'esfera metafísica, des de les nacions-Estat. Considerar Catalunya com a subjecte polític (i per tant com a nació amb drets i obligacions, susceptible de ser reconeguda per tothom) hauria de ser en el fonament d'un diàleg que no posi murs mentals indestructibles per part de ningú.

D'altra banda, des del relat independentista català s'apel·la constantment al "mandat de l'1 d'octubre de 2017", expressió que s'està convertint en un mantra sense possibilitat de discussió, quan hi ha motius de tot tipus per posar en dubte l'afirmació.

Efectivament, el referèndum del dia 1 d'octubre va ser un acte col·lectiu inèdit, massiu i molt ben programat de desobediència civil i de resistència pacífica davant el que centenars de milers de persones consideraven --i consideren-- una limitació injustificada als seus drets polítics i socials com a nació. Ben segur que passarà als llibres d'Història com un episodi de resistència que obre noves portes a l'acció col·lectiva noviolenta. Però, agradi o no, la consulta no deriva en un mandat polític perquè no va tenir les garanties de participació universal i de reconeixement extern que requeria un acte tan fonamental com aquest.

Per mantenir obert el relat de la unilateralitat aquest "mandat vinculant" és indispensable. Però penso que convindria, com més aviat millor, que des de les institucions i grups polítics catalans es faci una reflexió sobre el valor de les paraules i els matisos que és necessari divulgar.

En tercer lloc vull parlar del que més m'interessa. La resolució pacífica i dialogada de qualsevol conflicte demana el reconeixement ple de l'altre, situació que avui, seguint les lleis fonamentals de l'estat espanyol, és impossible perquè oficialment Catalunya és una comunitat subsumida en la comunitat 'nacional' espanyola.

Perquè això canvii caldria utilitzar des de Catalunya totes les eines de diàleg institucional, difusió exterior, resistència pacífica, desobediència civil i altres d'estratègia noviolenta perquè l'Estat espanyol es vegi obligat a reconèixer que el diàleg es faci entre subjectes polítics. En aquest reconeixement --deixo la fórmula possible a la capacitat creativa de la classe política-- rau al meu parer l'inici de solució per a tota la població catalana, tant si admet el fet nacional com si no l'admet en absolut.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Construcció de pau des de les nostres ciutats i pobles

(Article publicat a l'e-butlletí de la Diputació de Barcelona del mes d'octubre 2018) 

Fa pocs dies Raquel Willadino, directora de l’Observatório de Favelas de Río de Janeiro va ser a Barcelona, convidada a un seminari de l’ICIP. Ens explicà el treball que estan fent moltes organitzacions socials amb els serveis socials municipals i amb la policia per tal de disminuir la violència i els índex de criminalitat en els barris marginals d’aquella ciutat, amb un èxit raonable i també un cost de dedicació i estrès de moltes persones bones que hi deixen la pell.
L’èxit d’aquest model de col·laboració ciutadana ve al cas en un moment en què les polítiques públiques en mans dels poders estatals - àdhuc les polítiques socials - s’estan amarant d’un concepte de seguretat, de seguretat armada, que beu de falses doctrines d’aconseguir pau social i major cohesió a partir de polítiques repressives que busquen fer por a “l’enemic”. També a Río, per exemple, ha entrat l’exèrcit a les faveles durant anys, sense resultats massa positius i amb un cost econòmic i social molt alt.
La militarització com a solució dels problemes de seguretat és com un mantra que s’estén arreu del món –Israel, Síria, República Centrafricana, Mèxic, Rússia, Nigèria, Myanmar, i subreptíciament a tot Europa i Estats Units--. Se’ns diu que la repressió i l’ús de la força són l’única manera de combatre el crim organitzat, el terrorisme, el narcotràfic i la delinqüència, oblidant que els mateixos que propaguen aquest mantra es lucren amb la venda d’armes, atien conflictes bèl·lics i defensen un statu quo cada cop més injust i desigual. Però el mantra de la securitització va calant cada cop més en la ciutadania de tots els continents.
La securitització de la política, que ofereix por per a tothom i l’ús continuat de la força s’oposa a aquests altres instruments de treball social i de concertació entre els diferents actors que contribueixen a que la gent se senti més segura i es pugui desenvolupar en el seu barri, poble o ciutat, com ens explicava Willadino.
I què hi pinten les ciutats, en tot això? L’exemple de Río també ens diu molt. Durant dècades l’estat federal del Brasil ha estat incapaç de donar solucions durables i sostenibles a la creixent violència en un país on cada any moren encara 60.000 persones víctimes d’armes de foc. Fa uns anys el govern de Lula da Silva va posar la primera pedra per revertir la situació, amb mesures econòmiques adreçades a combatre la brutal desigualtat en el país. Algunes d’aquestes mesures van millorar la vida diària a les faveles, possibilitant que les autoritats de l’Estat de Río i de la ciutat posessin en marxa un pla integral de millora de la seguretat i de combat als grups de delinqüència organitzada des de la proximitat. El protagonisme de les administracions subestatals i de l’administració local en temes de seguretat pública ha de créixer si volem reeixir en la construcció de societats més cohesionades.
Aquest model de diàlegs i acords, oposat a la militarització dels conflictes socials, és més propi de les administracions locals que de les estatals, perquè requereix negociació, treva, acceptació del poder real del crim organitzat, coneixement de l’entramat de les bandes, etc., és a dir, coneixement i proximitat. Reclamar més recursos als Estats des dels ajuntaments no és una qüestió de repartiment de poder, sinó d’eficàcia i d’eficiència en molts àmbits, entre els quals el de seguretat pública i convivència.
La declaració final del Foro Mundial sobre Violencias Urbanas, celebrat a Madrid el novembre de 2017, diu entre altres coses: “el dolor que produeix la violència ens commou i ens urgeix a seguir actuant. No només per afrontar les violències directes contra les persones, siguin de gènere, xenòfobes o terroristes, sinó també per afrontar els desajustaments estructurals que impedeixen satisfer les necessitats vitals”. Si volem anar a l’arrel per erradicar la violència estructural (la vergonyant desigualtat, en definitiva) és obvi que no ho podem fer només des de les polítiques subestatals i locals, però també és obvi que el camí passa necessàriament per donar-los més protagonisme, més recursos i més legitimitat.

dijous, 15 de març de 2018

Les fronteres de l'adoctrinament



(Article publicat a EL PERIÓDICO de Catalunya, el dia 13 de març de 2018)

L’acord signat fa uns dies entre els Ministeris de Defensa i d’Educació, per tal d’incloure al currículum escolar de primària i secundària els valors que defensa l’exèrcit, la Corona i els símbols patris em porta a compartir una reflexió que considero essencial per a la convivència en una societat democràtica: fins a quin punt decisions com aquesta ajuden a fomentar el que es pretén –una visió compartida de valors i pertinença-- i fins a quin punt poden tensar més les relacions socials entre els que pensen diferent?

Els milers de persones que treballem per la pau i la resolució dialogada dels conflictes des d’institucions, associacions, col·lectius socials, universitats i centres de recerca ho fem convençudesque cal superar el principi romà de “Si vis pacem para bellum” (si vols la pau prepara la guerra), perquè s’ha demostrat empíricament fals i rotundament desafortunat. Ens hem passat segles preparant la guerra sense aconseguir més pau que l’assolida per veïns i pobles amb seny i sentit comú, o l’assolida per la diplomàcia (ai Clausewitz!), els tractats internacionals, la mediació entre enemics o creant instruments per al diàleg o la construcció de pau. La resta, amenaça i guerra.

Per això estem convençuts que si volem la pau cal preparar la pau, sense ingenuïtats però també sense que un fals realisme ens faci identificar camins nous i inèdits a camins impossibles. Si la pau cal construir-la per camins de pau, és dubtós que propagar els suposats valors de l’exèrcit sigui la millor manera per assolir cohesió social. Si més no per a una part de la nostra ciutadania, gens menyspreable, que pensa que hi ha altres vies  -com la mediació o la defensa civil noviolenta-- per resoldre els conflictes sense necessitat d’armar-se més que el veí. Transformar aquest debat legítim en una imposició doctrinal no ens sembla una bona idea.

En segon lloc cal pensar també en la manera d’implantar aquests ensenyaments. Deia Séneca que “el camí de l’ensenyament per mitjà de teories és llarg i difícil, però breu i eficaç per mitjà d’exemples”. Les persones del món educatiu ho saben prou bé, que no cal gaire hores de classe perquè els infants agafin tics per imitar els seus ídols, o per refusar comportaments que rebutgen. És per això que el paper de l’escola és el d’ensenyar a pensar, a sentir, a ser un mateix i a respectar els altres. Exemples concrets i continuats d’unes forces de seguretat properes i al servei de la ciutadania, o d’una Corona que arbitra entre visions socials diferents sense excloure ningú, serien molt més útils que un munt d’hores d’ensenyaments teòrics. Això, sense entrar en el debat de si és l’escola l’àmbit on hem d’anar abocant tot allò que trobem socialment millorable i no sabem resoldre per altres vies.

S’afegeix a això la notícia que l’exèrcit tornarà a ser present, un any més, al Saló de l’Ensenyament de Barcelona (i probablement als altres tres salons educatius que es celebren a Catalunya). Una decisió que contravé el punt 5 de la moció sobre desmilitarització, aprovada pel Parlament de Catalunya el 14 de juliol de 2016, en que s’insta el Govern a “evitar la presència de l’exèrcit en qualsevol centre educatiu i de formació i evitar també que sigui present a espais educatius i promocionals com el Saló de l’Ensenyament o el Saló de la Infància, a Barcelona; el Saló d’Esport i Turisme de Muntanya o la Fira de Formació Professional, a Lleida; l’ExpoJove, de Girona, o l’Espai de l’Estudiant, de Valls”. També el Ple de l’Ajuntament de Barcelona s’havia manifestat en el mateix sentit el 2016.

Entre altres raons de tipus jurídic la presidència de Fira de Barcelona esgrimeix la possible vulneració de normes de la competència, raó bastant peregrina perquè aquestes normes regeixen per al mercat, no per a les institucions de l’Estat els membres de les quals ni es regulen per l’estatut dels treballadors, ni estan sota la jurisdicció ordinària ni tenen objectius que es puguin homologar a les altres sortides professionals. Però, el més greu al meu parer és la manca de respecte que suposa aquesta presència cap a les decisions de les institucions democràtiques, que representen la ciutadania i han de ser la màxima expressió de la nostra vida en convivència i en l’estat de dret que darrerament tothom proclama a tort i a dret.

Les institucions públiques de pau, com l’ICIP, hem nascut per defensar totes les expressions democràtiques com a instruments de construcció de pau. Per això estem profundament preocupats per unes decisions que alteren l’ordenament del poder. En aquesta preocupació esperem trobar-hi totes les persones demòcrates, sigui quina sigui la seva ideologia política i el seu projecte de vida.


dissabte, 7 d’octubre de 2017

La violència com a solució

(Article publicat al diario ARA el dijous 5 d'octubre de 2017)

Sota aquest títol provocatiu s’amaga una afirmació contundent: la violència mai forma part de la solució d’un problema, sigui domèstic, social, cultural o polític. Pot tapar algun problema durant un temps, però no n’arregla cap. Així de senzill, i així de clar. I si el monopoli legal de la violència el tenen els estats, l’exercici de la violència per part seva tampoc no és mai una solució sinó, com a màxim, un remei immediat per evitar un mal més gran i sempre dins d’uns paràmetres de protecció i de proporcionalitat.

El dia 1 d’octubre les forces de seguretat de l’estat espanyol van exercir arreu de Catalunya una violència innecessària, desproporcionada i inútil contra moltes persones que expressaven un anhel de forma pacífica, com resta demostrat en nombrosos testimonis gràfics que han arribat a mig món. Ho van fer, seguint ordres, per impedir un “mal major” per a l’Estat (un referèndum d’autodeterminació no acceptat), però molt possiblement la conseqüència serà un altre mal majúscul: la pèrdua irreparable i definitiva de molta gent d’aquest país per a un possible projecte comú amb Espanya.

Al llarg de la Història s’ha utilitzat molt sovint la violència amb l’argument de que “no hi ha més remei” i no es pot resoldre un conflicte d’altra manera -- com fa notar el professor Vicent Martínez Guzmán--, però aquesta lògica trenca les possibilitats de fer les paus basant-nos en la imaginació i la creativitat per fer les coses d’una altra manera. Es tracta d’una altra lògica, com les que han tingut la resistència pacífica del mahatma Gandhi, la desobediència civil de la igualtat de drets per a la població afroamericana o de l’abolició dels servei militar obligatori, i tantes altres causes que s’han basat en lògiques de noviolència, que han estat titllades sovint d’utopies idealistes però que han assolit amb èxit els seus objectius.

La voluntat pactista catalana, demostrada en la preservació dels períodes de pau i treva en què es deixava de fer guerres, o en el Consolat de Mar, o en la promulgació l’any 2003 de la Llei de Foment de la Pau, demana avui un esforç d’imaginació moral per resoldre un conflicte seriós i profund per mitjans pacífics. Aquesta ha estat la força d’un procés sobiranista molt transversal, que ha captivat una bona part de la societat catalana precisament perquè oposava a la raó de la força de l’Estat una altra raó, la determinació d’assolir un dret col·lectiu (l’autodeterminació) per mitjans pacífics.

En el llarguíssim conflicte de la relació entre Catalunya i Espanya, per a uns, o de l’encaix de la identitat catalana en el conjunt de l’Estat, per a uns altres, s’ha partit sempre de dues posicions impossibles de confrontar només des del raciocini. D’una banda, l’axioma de que la sobirania espanyola no es pot trossejar i en conseqüència les lleis així ho dicten. D’una altra banda, que un poble o una comunitat  té dret a exercir l’autodeterminació per decidir el seu futur, com és el cas de Catalunya.

Sense entrar en disquisicions identitàries convé precisar més. Antoni Soler, president de FundiPau, escrivia fa uns dies que la unitat de qualsevol grup humà, en qualsevol ordre de la vida, només pot estar fonamentada en la lliure adhesió a un projecte comú. Invocar l’obligació o la llei per mantenir la unitat suposa de fet admetre que aquella llei no és sostenible. La unitat per obligació no és unitat, és sotmetiment. Per tant, la unitat s’ha de construir des del reconeixement de l’altre, del dret a l’autodeterminació de l’altre, des del respecte al sentiment de tothom, tenint cura dels drets de tothom, també de les minories que pensen i senten diferent,  buscant un vincle positiu per caminar junts per voluntat de tothom.

Qui pot decidir realment com a subjecte polític? Pot fer-ho una part d’un Estat modern? Això no violentaria les regles democràtiques? Aquestes qüestions semblen cada cop més irrellevants en aquest conflicte. Precisament per preservar el dret de les minories, qualsevol grup humà que se’n senti i que accepti les conseqüències d’una decisió madurada en té dret. I si una comunitat està dividida en els seus sentiments, la forma més apropiada de conèixer l’estat d’opinió és fer una consulta democràtica.

Arribats al grau de conflictivitat actual, des de l’ICIP ens femn ressò de la petició del govern català per demanar una mediació internacional urgent, que preservi els drets i les llibertats tan durament aconseguides i que reverteixi unes relacions entre Catalunya i Espanya que resulten tòxiques ara mateix per a molta gent. I assegurem, això sí, que totes les passes que anem donant des de Catalunya segueixen les pautes d’una conducta pacífica, serena i noviolenta que han estat fins ara sinònim de civisme i bon fer. El cap fred i el cor calent ens fan més humans, si no deixem mai que la visceralitat ens governi.


dijous, 21 de setembre de 2017

És possible un món en pau?

(Article publicat a Xarxanet, el Dia Internacional per la Pau, 21 de setembre de 2017)

Aquesta és una qüestió que té moltes arestes. És impossible un món sense conflictes, perquè són inherents a la societat humana, però és possible un món on es puguin resoldre de manera pacífica. És impossible el cel a la terra, però és ben possible conformar unes societats bàsicament justes que s’interrelacionen de forma cooperativa.

El fet que la humanitat no hagi transitat fins ara per aquest relat no el fa utòpic ni irrealitzable. Ans al contrari, el fa reptador. Això sí, cal posar les condicions perquè la convivència pacífica entre els pobles sigui factible. I perquè ho sigui l’opinió pública –cadascú de nosaltres i tots junts-- s’ha de conjurar a pressionar els poders públics perquè les coses canviïn. El camí que emprenem per construir societats segures, la resposta que donem als episodis violents, la violència ambiental i cultural que ens envolta i permetem sense crítica, tot això ha de canviar.

El relat més instal·lat sobre allò que ens dóna seguretat és que cal tenir sempre més força que l’adversari potencial, i així ens ha anat: bombes altament destructives, exèrcits monumentals, amenaces constants a la seguretat dels altres … i un món cada cop més insegur a la recerca de la màxima seguretat. Aquest és el discurs “oficial” sobre la seguretat, i la primera cosa que hauria de modificar-se substancialment per transitar cap a la pau positiva. Agafant una expressió de l’escriptor Vicenç Villatoro, “no hi ha millor manera de perdre’s que comprar un mapa equivocat”. I constantment estem “comprant” la idea de que la seguretat es basa en la força, i no en la cooperació.

Abordar amb valentia les causes que generen els conflictes, i no fixar-nos solament en les conseqüències immediates d’un acte de violència, suposa un segon gran canvi de percepció. Massa sovint la resposta a la violència només la tapa, sense resoldre l’arrel que fa possible nous conflictes sovint també violents. La pau està íntimament lligada a la justicia i depèn de que aquesta sigui una realitat. Cada cop que prenem una mesura favorable a la justícia social fem un món més pacífic. Cada cop que permetem una injusticia el fem més violent. Cada cop que es genera i s’alimenta un conflicto tenim més possibilitats de respondre amb violencia. I cada cop que aconseguim un pacte entre interessos diversos construïm pau.

I també –no em canso de repetir-ho—és important ser conscients que la pau no és un desig, sinó una construcció que requereix l’esforç continuat de cadascú. No és només un objectiu sinó el camí per assolir-lo, dia a dia, perquè la pau vagi creixent i mantenint-se amb fermesa.

En aquests dies, tan importants per al futur de Catalunya i d’Espanya, és especialment oportú recordar-nos que les persones referents que van fer de la seva vida un camí de pau (Gandhi, Luther King,…) van defensar amb fermesa les seves idees, van ser valentes, desobedients davant la injusticia, sempre amb un somriure i sense denigrar ningú sinó oposant-se a les idees i comportaments d’altres i acceptant les conseqüències dels seus actes.