dimarts, 12 de maig del 2015

L'allau migratòria a la Mediterrània és una crisi humanitària

¿Sabies que al 2014 van arribar a Europa un total de 440.000 persones de països empobrits o en guerra, i que 252.000 van ser retornades als seus països després de judicis ràpids?. Això vol dir que es van quedar a Europa menys de 200.000 persones, que significa un 0,04% de la població europea?

¿Sabies que Canadà té una política de cupo migratori d'un 1% anual sobre la seva població? Això hagués suposat la integració de 5 milions de persones! ¿Sabies que -malgrat les contínues alertes dels telenotícies- al 2015 han arribat a Europa un total de 50.000 persones? Donat tot això, ¿com és que hi ha un sentiment generalitzat de desbordament, i que es parla d'immigració quan caldria parlar de crisi humanitària, perquè majoritàriament es tracta d'una crisi humanitària de proporcions gegantines?

Hi ha, segons molts indicis, diverses causes i interessos que la ciutadania conscient hauria de desvetllar. En primer lloc, hi ha un problema important de percepció sobre la immigració. Segons un estudi publicat a The Guardian, Espanya és el quart estat del món on la percepció sobre la immigració és més errònia: es pensa, per exemple, que la població islàmica és del 13% quan en realitat és del 2%. Aquesta percepció errònia condiciona molt qualsevol debat, perquè introdueix el factor de la por a allò que és diferent, desconegut i potencialment "invasiu", i dificulta abordar amb serenitat un tema d'humanitat i de justícia global.

El segon error interessat -aquest més dramàtic- és parlar d'immigració i no de crisi humanitària. Malgrat que certament la bretxa econòmica entre Nord i Sud de la Mediterrània és molt gran (una proporció d'ingressos de 7 a 1 per la mateixa feina entre Àfrica i el sud d'Europa), en aquests moments la població africana sap que a Europa hi ha menys llocs de treball vacants que fa uns anys i 9 de cada 10 africans emigren dels seus països cap a un país veí, i només 1 de cada 10 ho fa a Europa. Avui l'arribada massiva a Europa es dóna de països en conflicte (Síria, Iraq, Somàlia, Líbia, Eritrea, Iemen...), on hi ha més de cinc milions de desplaçats i refugiats que no tenen aquest estatut reconegut.

Mentrestant, els dirigents de la vella Europa segueixen tractant el tema com un problema d'immigració econòmica, amb una conducta que podem titllar de criminal si atenem al fet de que es tracta de fugitius de guerra, famílies senceres que es juguen la pell en un èxode incert i cruel. Famílies que omplen el Mare Nostrum de morts i el converteixen en el Mare Mortum per a la nostra vergonya.

Què podem fer, o més aviat què cal fer de forma urgent?. D'entrada, un acord internacional que asseguri els drets dels refugiats, que asseguri a les poblacions el dret a fugir d'un conflicte armat i tenir l'estatus de refugiats.

Com fer-ho? Mantenint obertes les fronteres dels països veïns (Jordània, Iraq i Turquia), amb el compromís d'Occident de finançar l'estada provisional de la població refugiada, assegurant la seguretat dels camps de refugiats i permetent el procés d'identificació de les persones per donar-los l'estatut internacional de refugiats de guerra. Mentre no ho fem -per comptes de destruir vaixells i perseguir quimeres amb grans discursos- tenim una responsabilitat criminal amb cada una de les persones que moren al mar fugint de la seva desgràcia.

Es va fer l'any 1988 a Cambodja, i es pot fer ara. S'ha de fer ara, sense esperar més.