diumenge, 6 d’octubre de 2013

La desigualtat, el gran problema

El prestigiós periodista Nicholas Kristof (dos cops premi Pulitzer) celebra en un article recent al The New York Times que hi ha la possibilitat de que la pobresa extrema (mortalitat infantil, sostre de palla, malalties i discapacitats evitables) s'acabi abans de 2030. Es basa en unes dades del Banc Mundial que assenyalen que la proporció de persones que viuen en condicions d'extrema pobresa al món s'ha reduït des d'una de cada dues el 1980 fins a una de cada cinc avui, i l'objectiu és haver reduït aquesta proporció a gairebé zero l'any 2030.

De seguida assenyala també que la fi de la subsistència en condicions extremes no resol el problema de la pobresa "massa gran en les nostres societats", però ajuda a resoldre altres dificultats com la superpoblació, ja que "quan les famílies saben que els seus fills sobreviuran, és més probable que en tinguin menys i que hi inverteixinmés recursos. De fet hi ha dades que ho avalen, com per exemple l'índex promig de natalitat a Bangla Desh, que ha passat en tan sols una generació de cinc fills a 2,2 per dona.

Fins aquí, la bona notícia. Alguns compromisos internacionals (com els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni), alguns compromisos nacionals (com el dels estats que segueixen dedicant el 0,7% del PIB a Ajut al desenvolupament), algunes pressions ciutadanes, l'acció continuada de moviments, ONG i instàncies solidàries i el mecenatge privat han fet que ara "estem millor que quan estàvem pitjor", i podem contradir amb força els profetes del mal que fa temps que diuen que la solidaritat internacional no serveix de res. Ens trobem, realment, en un tombant històric.

Un moment històric que afronta una gran contradicció: avui hi ha més persones al món que tenen telèfon mòbil que no pas lavabos, i el nivell de vida de les classes mitjanes urbanes -en general- està empitjorant, fent que la desigualtat augmenti en totes les societats en una mesura preocupant.

Les elits econòmiques (i polítiques) s'estan dotant poc a poc d'una cort de persones amb sous alts, bons contactes, consumidors culturals que no arriben a formar ni el 20% del cos social. Hi ha un altre 20% que viu per sota del llindar de la pobresa, en realitats on es busquen apòsits, recursos, subsidis i ajuts públics o privats que ratllen la beneficència, i un 60% de persones cada cop més ben informades i formades, que som contribuents nets d'un sistema que carrega sobre elles la major càrrega fiscal i responsabilitat ciutadana.

Aquesta és la ciutadania que avui té por de perdre ... el que està perdent mentre passa por! Però això no és per sempre, perquè hi ha una gran capacitat de canvi en l'esperit humà i també una gran intolerància davant la desigualtat creixent. Aquesta és l'eina més potent per canviar les coses.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada