dimarts, 24 de febrer de 2015

On és l'Europa dels ciutadans?

La dura postura del govern espanyol -quasi malcarada- en la negociació del deute de Grècia em porta a fer algunes reflexions que em semblen pertinents, en aquests moments en què hi ha un cert desencís amb el projecte d'unitat europea entre amplis sectors de la ciutadania.

Constato, en primer lloc, que l'Europa dels ciutadans ha cedit un altre cop el protagonisme a l'Europa del capital. Sabem que el Mercat Comú va néixer abans que la Unió; sabem també que la UE és un club on es prenen decisions en funció d'interessos nacionals -algunes, com la política agrària- i d'interessos de les multinacionals -la majoria-. Però amb el Tractat de Maastrich i el de Lisboa ens havien dit que avançàvem també en l'homogeneització de drets, de lliure circulació de persones i en uns mínims comuns en polítiques socials. Res d'això va en aquesta direcció, i el rescat de quatre països del Sud d'Europa ha demostrat abastament que les mesures que es prenen no afavoreixen el benestar de tota la població sinó la continuïtat del sistema neoliberal i l'estabilitat financera com si fos un mantra inviolable.

Però encara hi ha més: els adalids del sistema, els mateixos que diuen que el sistema universitari espanyol és insostenible -com si l'accés majoritari a la Universitat es pogués assegurar millor amb un sistema privat pagat per cadascú-, posen el crit al cel perquè Grècia posa pegues a retornar a cada espanyol "els 600 euros que els ha prestat". O sigui, no ens fixem en les condicins del préstec, ni en les raons immediates que hi van portar (en bona part egoistes per a la mateixa Europa monetària), ni en les conseqüències de la inflexibilitat europea, sinó que considerem que és un tribut d'exigència inmediata i sense discussió, caigui qui caigui.

I de discussió n'hi ha d'haver, i molta. Em pregunto quina part del préstec podria considerar-se solidaritat europea i quina part retorn als creditors, majoritàriament privats, bancs alemanys la majoria. I caldria obrir-se a discutir, també, la millor forma de retorn d'un préstec per tal que no aprofundeixi la pobresa de la societat grega i asseguri un retorn pausat i segur, que contribueixi a la creació de riquesa a Grècia en benefici de tot Europa. Si això suposa la quitança d'una part del deute, benvinguda sigui perquè no haurà estat ni la primera ni l'última, encara que "pateixin els mercats".

No hem de rebre en silenci el menyspreu del ministre de Finances alemany cap als grecs, en dir que han escollit un govern irresponsable, perquè no vol seguir exactament els dictats de la gran banca No tot s'hi val, i la ciutadania ho ha de proclamar net i clar: els poderosos no poden menystenir la democracia que hem construiït en tants segles de convivencia. Quan el ministre fa això, és un peó del capital però no és un representant del poble que el va escollir. Hauria de saber, per boca nostra, que amb la democràcia no s'hi juga i estem disposats a defensar-la per damunt dels diners, d'un sistema econòmic i d'un sistema de representació que se'ns està quedant curt.

També voldria considerar per quina raó la transferència anual de diners de Catalunya a l'Estat rep el nom de solidaritat interterritorial, i en canvi la transferència espanyola als grecs es tracta com un tribut a pagar avui, sí o sí. No será que això de la solidaritat, i dels tributs, va per barris? De totes totes, les maneres abruptes d'un ministre d'Economia espanyol -que ha sanejat el seu sistema bancari amb fons europeus- en aquest assumpte em sembla lamentable, quasi patètica.

I la darrera reflexió va entorn del govern grec. A Europa ens hem dotat d'un sistema de joc que és lícit millorar, intentar canviar i fins i tot denunciar des dels fonaments. Però cal fer-ho amb respecte per totes les postures i des d'una òptica participativa de democràcia, la mateixa que volem per al futur comú. Em sembla que no m'equivoco si dic que som molts milions els europeus que admirem el coratge del nou govern per posar al focus les persones, els col·lectius empobrits i els seus interessos. Que compartim la idea de que no es pot empobrir més un poble per retornar un deute les condicions del qual es fixen unilateralment (en aquest cas trilateralment entre els alemanys, el FMI i el Banc Mundial). Però això no ha de suposar una patent per fixar, també unilateralment, les regles de joc. Per això, amb tota la meva simpatía, els demano la mateixa flexibilitat que reclamen als altres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada