dijous, 25 d’agost de 2016

El paper dels exèrcits i el paper dels Tribunals Constitucionals

Em referiré a dos temes ben diferents, pel que tenen de preocupant de cara al futur de la democràcia, i perquè tenen un denominador comú: l'afebliment de l'estat de dret, de la separació de poders i de la democràcia representativa.

El primer és l'entrada al Reichtag alemany (la Cambra legislativa) d'una proposta de canvi constitucional per tal que l'exèrcit pugui intervenir, dintre d'Alemanya, "per combatre el terrorisme i en situacions excepcionals de violència". El segon és el canvi legislatiu, ja perpetrat a Espanya, pel qual el Tribunal Constitucional afegeix algunes funcions sancionadores i coercitives davant l'incompliment de les seves sentències (canvi pensat quasi exclusivament per a les Comunitats autònomes, perquè l'Estat ha estat i segueix essent el principal incomplidor).

Els exèrcits nacionals europeus, que s'han legitimat en els darrers dos-cents cinquanta anys com els instruments dels estats-nació per preservar la integritat territorial i per defensar les fronteres de possibles atacs d'altres estats, en la pràctica han estat més vegades instruments de les elits per preservar o canviar l'statu quo (mitjançant pronunciaments armats, suport a una opció política determinada o bé operacions internacionals), o bé instruments per incrementar el poder i la influència del país en l'àmbit internacional (guerres colonials, operacions exteriors per assegurar matèries estratègiques, etc).

En el darrer quart del segle XX les opinions públiques europees han denunciat repetidament aquest ús il·legítim de la força i, com a conseqüència, els exèrcits han re-legitimat la seva funció mitjançant activitats "ben vistes", com les anomenades operacions humanitàries o de pacificació. Així, sense canviar el sentit dels exèrcits nacionals ni posar en dubte la seva legitimitat s'ha edulcorat la seva imatge als ulls de l'opinió pública, neutralitzant altres possibles solucions alternatives com l'enfortiment d'alguna força multilateral no depenent dels Estats o la creació d'una força de pacificació veritablement multinacional, per resoldre els conflictes arreu del món, i ni tan sols es malda per apagar la gasolina que alimenta els exèrcits: el comerç incessant d'armes.

Ara s'intenta donar un pas més, començant a plantejar que els exèrcits democràtics tinguin "missions interiors" amb tasques tan poc delimitades com "la lluita contra el terrorisme i les situacions excepcionals de violència". On acaba la delinqüència organitzada i comença el terrorisme? Qui defineix una situació excepcional de violència? La injustícia estructural, la desigualtat creixent, no són situacions de violència continuada que cap Estat no combatrà contra les seves pròpies elits? Arribarà un dia que es consideri anormal el dret de manifestació, per exemple?. Ja hem vist, a França, soldats a la porta de les escoles que ofereixen una imatge de falsa seguretat, sense que aquesta contribució hagi evitat els atacs terroristes abans, durant o després d'aquests imatges.

En el cas de les funcions del Tribunal Constitucional espanyol la qüestió de fons és que el poder executiu força el legislatiu a aprovar un canvi que per comptes de re-legitimar un òrgan creat "amb pinces" en la transició de la dictadura a una incipient democràcia, se'l commina a ser jutge i part, i per tant fàcilment derivar cap a ser instrument de l'Administració central "contra" unes altres administracions que també formen part d'un tipus d'Estat consensuat per mantenir la convivència entre territoris diversos. No és, doncs, una manera de trencar el pacte social i canviar les regles de joc per part dels que mai no han cregut en un Estat descentralitzat? No serà 'jugar amb foc' en una situació com l'actual a l'Estat espanyol?

La conclusió em sembla senzilla: no hi ha cap raó de pes per donar a l'exèrcit una missió per a la qual no està ni preparat ni legitimat democràticament (encara que arribi a ser legal), ni cap raó de pes perquè el prestigi dels Tribunals Constitucionals els converteixi en legisladors davant contenciosos entre administracions i executors de sancions al mateix temps, fet que els posa en la difícil tesitura de deslegitimar-se continuadament davant d'alguna de les parts en conflicte.

La divisió de poders ha estat una difícil conquesta social per regular la convivència. No podem menystenir-la amb càlculs mesquins ni falsos miratges.