Palestina, el camí cap a la pau

 

Fa només unes setmanes, el 31 de juliol, la Unió de comitès de treball agrícola de Palestina (UAWC) va denunciar que les forces d’ocupació d’Israel van atacar i destruir el banc de llavors d’Hebron, a Cisjordània, i els seus magatzems on es preservava tota la diversitat agrícola. Un atac que els camperols dels comitès consideren que atempta la identitat palestina, i afecta la seva supervivència perquè “sense llavors no hi ha collites”.

A la riba del mar, Gaza –des de fa anys una immensa presó a l’aire lliure-- s’està convertint  en un camp d’extermini intolerable per a la Humanitat però tolerat per una comunitat internacional que assisteix atònita al trencament de totes les lleis humanitàries, davant una població mundial impotent enfront els interessos creuats de les potències occidentals amb Israel, i davant una ciutadania israelí que viu atrapada en el miratge de la violència i en l’engany de que el seu país està amenaçat, s’està defensant legítimament i per això pot deixar de mirar allò que per a tot el món és una realitat incontestable, un genocidi en marxa.

Aquestes atrocitats s’afegeixen a l’increment de la violència dels colons d’Israel, que ocupen cada cop més terres i poblats de Cisjordània, destruint oliveres, cases de famílies palestines i camps de conreu, amb la connivència necessària de l’exèrcit israelí.

El drama palestí ve de lluny. Els vencedors el 1945, en deute amb el poble jueu, van facilitar la creació d’un Estat que havia de conviure amb els habitants de Palestina. Però la creació del nou estat sionista i jueu, va néixer amb sang, la de més de 15.000 palestins, el desplaçament de 800.000 persones i el despoblament de 600 pobles. Des de llavors l’estat d’Israel ha viscut sempre amb por, amenaçat i amb episodis de violència continuats.

D’altra banda, el no-reconeixement de l’Estat d’Israel per part de països veïns ha afegit llenya al foc d’un conflicte que es considera el focus d’inestabilitat geopolítica mundial més important. L’Iran, la potència més gran de l’islam xiita, impedeix també qualsevol solució futura en no reconèixer el dret d’Israel a existir  reclamant un gir històric impossible. 

Davant l’atzucac de la situació actual, s’imposa la creació d’un nou ordre de coses que tingui en compte uns quants principis, que poden semblar utòpics en una primera lectura però que estan fonamentats en el diàleg entre enemics com l’eina indispensable per resoldre les crisis més persistents.

 En primer lloc, el reconeixement dels pobles israelià i palestí a tenir el seu propi Estat. Ara mateix l’ocupació de més i més territoris per part d’Israel fa inviable un estat palestí, i per això caldrà un esforç diplomàtic gegantí per fer seure les parts i analitzar els mapes del 1948 i del 1967, invocar una mediació legitimada per tothom … que potser donarà com a resultat la imposició d’un únic Estat laic i modern, no sionista ni islamista. Una solució molt difícil de pair ara mateix. Per això és important que la comunitat internacional reconegui com a primer pas un estat palestí, que doni legitimitat a qualsevol diàleg posterior, en igualtat de condicions entre les parts.

Això suposa, en segon lloc, l’acceptació de la fi de la violència per part de tothom. Un alto el foc que comprometi Israel, Hamàs i també les diferents faccions armades de la zona i la declaració explícita per part dels països d’Orient Mitjà del dret dels dos pobles a tenir un Estat.

Si es vol construir una solució duradora, en tercer lloc Israel ha de comprometre’s a complir la legalitat internacional i les resolucions de Nacions Unides. Difícil, perquè el drama actual té molt a veure amb el descrèdit –fomentat entre altres pel lobby sionista dels Estats Units—de les organitzacions multilaterals i especialment de NNUU. Però imprescindible per construir pau des d’una legitimitat que inclou tots els països del món. Això suposarà un trasbals per a la societat israelí, però la diàspora jueva no sionista pot pressionar molt i ajudar a vèncer resistències, per no veure’s arrossegada a ser identificada amb la mala imatge que ara mateix té el sionisme arreu del món.

I, finalment, reforçar el paper de les Nacions Unides amb una reforma que avui s’albira impossible però per a la qual cal treballar des d’ara per fer-la possible en uns anys. Que cap Estat pugui ser jutge i part en un litigi internacional, que cap Estat pugui torpedinar un acord majoritari, que tothom tingui veu i vot i que el Consell de Seguretat tingui una representativitat que el faci imprescindible per fomentar el diàleg i la negociació des del respecte i l’empatia.

Avui tot plegat sembla una quimera, però una bona part de l’opinió pública informada sap que aquest –o un de semblant— és l’únic camí que mena cap a la pau de veritat.

 

Les "raons" de l'extrema dreta

 

Fa poc més de dos anys, en un edifici ocupat del barri de la Bonanova, a Barcelona, es podia llegir una pancarta que deia “Vuestro lujo es nuestra miseria”. És només una de les moltes manifestacions que parlen del profund descontentament que, des de fa anys, s’estén entre una bona part de la població dels països democràtics d’arreu del món.

Una enquesta feta a set països de Llatinoamèrica l’any 2023 assenyala que el 47% de les persones deia estar disposades a perdre drets si amb això milloren la seva “llibertat”, que molts llegim més aviat com a “seguretat”, donada la manipulació que s’està fent de la paraula llibertat.

I encara més. Les narratives sobre la immigració relacionades amb la delinqüència i l’exageració del nombre de persones immigrants que entren cada any a Europa propicien un estat d’ànim bastant generalitzat de por i de desconcert, a tot Occident, sobre el futur de les nostres identitats i de l’estat del benestar.

Són tres cares d’una mateixa realitat. La desigualtat creixent que ens retorna imatges de segles enrere –molta gent que treballa i, malgrat això, és pobra--, el desconcert davant la inseguretat vital que genera la injusticia d’un sistema econòmic depredador, i la pèrdua d’una identitat nacional homogènia, perquè les nostres societats són cada cop més multiculturals (ull! , i no són interculturals de veritat), provoquen un estat de dubte sobre les nostres democràcies que és el caldo de cultiu per als salvadors de tota la vida, que ofereixen receptes senzilles a un món complex com mai, que està a l’albir d’una nova època.

La recepta, aquí i allà, comença amb un discurs de l’odi a tot allò que és forani, o estrany, i ha estat molt gradual en els darrers anys. Aquesta gradualitat és la primera característica important. La granota que cau a l’olla en aigua freda no nota com es va escalfant al foc i acaba morint bullida. Així, el discurs comença dient que perdem identitat, i això és perquè hi ha gent d’altres cultures molt diferents que arrabassaran la nostra, segueix dient que el nouvingut és un perill, té privilegis i serveis que nosaltres no tenim, i les institucions no fan res per resoldre-ho. Aviat degenera en un discurs dicotòmic, de bons i dolents, de nosaltres i ells, molt útil per crear polarització. És un discurs que es dirigeix al cor i a l’estómac, i combatre’l amb arguments racionals no ha tingut fins ara massa efecte.

En aquesta partició de la societat entre bons i dolents, a més a més dels foranis i els racialitzats poc a poc van caient al bàndol dels dolents aquells que critiquen l’statu quo, els defensors dels drets o de diferents causes, des del feminisme fins al pacifisme passant pel dret a l’habitatge, la sanitat pública o la crisi climàtica. El missatge subliminal és que la crítica social és perversa. Ja ho deia el dictador Franco, “haga como yo y no se meta en política”.

La segona característica que defineix la simplificació del discurs xenòfob i racista, és l’exaltació del patriarcat i la cultura masclista. Amagar la violència de gènere, eliminar tota diferència que no sigui la d’home-dona, justificar els privilegis de les elits ‘salvadores’ i promoure un model de masculinitat que justifiqui conductes patriarcals en són bons exemples.

En nom de la resolució dels problemes reals,  aquells que importen a la gent, es condueix el discurs a un nou nacionalisme excloent, a criticar sempre que es pot la cooperació amb altres països o qualsevol cessió de poder (com a la Unió Europea, per exemple), i a justificar la concentració del poder en poques mans –raonament històricament patriarcal--, fins que la lògica demana promoure l’autocràcia i la resposta autoritària davant qualsevol dissensió

I encara una tercera característica d’aquest discurs radical: les aliances amb els elements més conservadors de tres poders fàctics, el judicial, el religiós i el militar. Aliances teixides amb criteris “democràtics”, afavorint els discursos comuns, deixant entreveure els avantatges per a cadascun d’ells en forma de prebendes .Una forma subtil d’eixamplar la base social però fer-ho des de dalt, des del poder que té capacitat de persuassió en àmplies capes de població.

Respondre a tot això des de la convicció democràtica és possible. Passa perquè una part significativa de la ciutadania es convenci de que una societat cohesionada és aquella que treballa per la justicia –donar a cadascú allò que necessita—, per la igualtat d’oportunitats –oferint serveis públics de qualitat i per a tohom—i per la resolució dels seus conflictes mitjançant el diàleg i la negociació, no des de la imposició, les mitges veritats o els privilegis dels de sempre.

La democràcia és un tresor que cal cuidar cada dia, i millorar-la, fer-la més participativa, ara mateix és un imperatiu. Des del pacifisme repetim sovint que les societats democràtiques són molt imperfectes però són també les més pacifiques, tot i la seva altíssima capacitat de millora.

El treball de les entitats de pau és una cursa de resistència, no de velocitat, perquè els canvis culturals requereixen temps. Sempre ens sembla que fem tard, però la contribució de les lluites comunitàries per un món diferent i més humà és imprescindible. Propiciar el diàleg i la cohesió social amb arguments és important, però arribar al cor de la gent encara ho és més, i per això seguim treballant perquè hi hagi més bondat i més justicia, menys individualisme i més comunitat, menys armes i més voluntat de consens.

En aquest moment històric de tanta violència i rearmament general pot semblar una ingenuïtat, parlar així. Per a nosaltres és realisme, donat que fa milers d’anys d’un gran fracàs col·lectiu, d’això tan estúpid que diu que si vols la pau, prepara la guerra. Així ens va.