dijous, 19 de juny de 2014

Reflexions post-electorals

Les eleccions del 25 de maig al Parlament europeu han suposat un veritable sotrac a l’establishment polític del continent. Mentre els dirigents s’omplien la boca dient –de manera molt poc rigorosa amb les lleis i només perquè l’abstenció no arribés a xifres d’escàndol- que era la primera vegada que s’elegia directament el President de la Comissió europea, a cada Estat les eleccions s’han viscut –com sempre i també escandalosament- en clau interna, reforçant els conceptes nacionals i sense cap ànim de construir una Europa veritablement democràtica.

A posteriori cadascú ha interpretat els resultats a conveniència, i per això m’apunto al ball amb algunes reflexions en veu alta.

La primera, que la intervenció setmanal de la Cancellera d’Alemanya, Angela Merkel, a la campanya electoral, donant “avisos per a navegants” des de l’economia motor d’Europa, ha estat quasi l’única nota “europea” dels comicis i marca una tendència clara: els lideratges no són gratuïts, i els votants han de saber amb claredat qui mana. Si hom repassa l’hemeroteca podrà veure, a més, que les seves intervencions no eren interpretables només en clau política sinó sobre tot econòmica: sapiguem qui mana aquí (el complex industrial alemany) i qui en fa de portantveu (els polítics de torn). La suplantació del poder polític pel poder econòmic s’està mostrant sense ambigüitat i representa un estadi de maduració del capitalisme que amenaça directament el funcionament democràtic de les nostres societats. Als ciutadans periòdicament ens compten  -a les successives eleccions- però cada cop ens tenen menys en compte.

La construcció d’Europa des d’uns Estats-nació forts que impedeixen, sovint, avançar en polítiques socials, econòmiques o culturals comunes s’està convertint en un oxímoron, una contradicció en els seus propis termes, que només deixarà sortides a un mercat únic –amb tendència als oligopolis- i a un guirigall d’opinions dominades per quatre o cinc estats, o al desencís definitiu del projecte comú.

També paga la pena aturar-nos a pensar una mica en l’esmentada “amenaça de la fi del bipartidisme” que s’anuncia al Regne Unit, a Espanya, a França, a Alemanya, a Holanda i a d’altres països. En primer lloc perquè només és una amenaça per als qui veuen en el bipartidisme el factor clau d’estabilitat d’un Estat, però no per a aquells que hi veuen el xanxullo del sistema o poc menys per mantenir la paradeta tal com la coneixem. Precisament em sembla que aquest és l’assumpte: cada cop hi ha més persones que pensem que ens están robant la capacitat de decisió, que després de cada elecció els aparells dels partits, en connivència amb els poderosos de la banca, la construcció, els serveis i la gran indústria, acaben traïnt els seus programes i fent allò que convé a les èlits, amb una gran dosi de populisme perquè la cosa s’empassi millor.

No es pot simplificar. Tot i amb les diferències abismals de significat, els vots de Podemos a Espanya, del Front Nacional a França o dels euroescèptics al Regne Unit no són només un vot de càstig als partits que han governat fins ara, sinó sobre tot una manera de denunciar la forma de fer política, la manca de democràcia real a les nostres societats, l’excessiva facilitat perquè qui gestiona la cosa pública pugui embrutar-se les mans, defensar els interessos de les elits i mantenir oberta la porta giratòria que va de la política als consells d’administració de les grans companyies transnacionals.

És imprescindible anar a l’arrel del descontentament: la necessitat d’aprofundir en la democràcia participativa, que provingui d’una ciutadania formada, informada i amb sentit de la responsabilitat per fer seu allò que és de tots, la cosa pública.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada