En aquests darrers dos anys estem assistint amb preocupació creixent a algunes de les conseqüències més notòries de les decisions que es van prendre al final del franquisme. La absència de
ruptura amb la dictadura va suposar que la corda dels poders fàctics no es tensés massa, a canvi d'iniciar un peridoe de "democràcia amb crosses", alternança en el govern de la cosa pública, manteniment de les mateixes èlits econòmiques i socials en llocs clau de l'Estat, i acceptació de les hipoteques necessàries per ser reconeguts en l'escena internacional (especialmentr a la Unió Europea, amb el vergonyós ingrés a l'OTAN).
La primera conseqüència de tot allò és que no hi ha hagut un procés autèntic de reconciliació entre les dues Espanyes (o les tres, o les quatre, o les cinc), una fase de 'coneixement de la veritat/les veritats', previ a l'arrepentiment i al perdó reals, i per això no s'ha construït un veritable nou projecte d'Estat durant tots aquests anys. Es tracta d'un fet veritablement greu, perquè ha deixat desprotegida a una part de la societat a la qual se li ha escamotejat la memòria històrica, restant a més impunes (no coneguts, no reconeguts i no perdonats) els crims d'un règim vencedor en un cop d'Estat. Avui, les noves generacions no poden entendre-ho i això constitueix el factor principal de deslegitimació de la transició.
La segona
conseqüència ha estat que la sacralització de les lleis promulgades durant el periode 1976-1982 configuren un Estat rígid, atrotinat, antiquat i amb poca marxa. Es va fer com a moneda de canvi per donar cobertura a un 'nou règim' no tan nou: a partir de l'acceptació de tota la legislació anterior, canviant solament allò que era imprescindible - en primer lloc, la
Constitució- per tal d'homologar el país a una democràcia europea i adaptant la resta del corpus legislatiu franquista. Avui, com podem comprovar en el procés soberanista català o en les demandes del moviment 15-M, aquell caràcter quasi sagrat ja no s'aguanta perquè sectors socials importants demanden que la legalitat s'adeqüi a la legitimitat democràtica.
La tercera conseqüència de "tot el que es va poder fer en la transició" (com repeteixen molts protagonistes polítics d'aquells anys) ha estat que els tres-cents cognoms il·lustres del franquisme s'han convertit en cinc-cents, afegint-hi els d'una classe política acomodatícia que ha maldat per formar part de l'èlit que domina les esferes econòmica, política i social de l'Estat, cognoms que, a més, han demostrat molt poc respecte per la democràcia
real, participativa i molt poc suport a les organitzacions de la societat civil.
"De
aquellos polvos estos lodos", diu la dita castellana: Les mateixes èlits, amb lleis sacralitzades i aparentment immutables, sense haver fer un "reset" en cap moment, són una mescla explosiva i un brou de cultiu propici a la corrupció, el clientelisme, el populisme i l'homogeneïtzació.
En una propera entrada exposaré tres exemples, molt recents, d'aquest batibull que requereix una regeneració profunda i general.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada