dimecres, 24 de setembre del 2014

Espanya, un Estat atrotinat (i 2)

El final de la dictadura franquista i el periode de la transició 'democràtica' (el que sovint s'anomena com "l'única cosa que es podia fer en aquell moment") ha portat com a conseqüència dues realitats incontestables: un llarg periode de democràcia formal amb tots els seus mèrits, llums i ombres, i també una consciència democràtica molt fràgil, construïda amb peus de fang, amb les elits franquistes intocables i sense tancar moltes ferides importants.

Per explicar-ho millor, es poden posar tres exemples -agafats de l'actualitat recent- de la debilitat de la democràcia espanyola i del caràcter atrotinat, ranci i caduc del seu Estat.

Aquestes setmanes es debat a les Corts un projecte de Llei per retornar la ciutadania espanyola als descendents dels jueus expulsats de les Corones de Castella i d'Aragó el 1492 (els anomenats sefardís), sempre que "demostrin coneixement de la llengua espanyola parlada per ells". Aquest és el primer contrasentit i injustícia de la llei, en deixar fora totes les persones que poden acreditar coneixement del català parlat per ells, però no del castellà ladino. Venint d'un Estat que ha demostrat sobradament el menyspreu per l'article 2.2. de la Constitució (la defensa i promoció dels idiomes 'cooficials' de l'Estat), deixa fora tots els descendents dels jueus que van viure a l'Aragó en aquells segles.

Però encara més greu és que el projecte de llei deixi fora també -sense cap mena de vergonya ni explicació- els descendents dels moriscs que van ser expulsats pel mateix decret reial i no podran demostrar que ho són perquè parlaven l'àrab, el castellà o el català. Fer una llei a mida per acontentar una minoria jueva amb diners és, com a mínim, ridícul i poc intel·ligent.

El segon exemple el tenim cada dia a les portades dels diaris; és el festival de corrupció pública -permesa des de les institucions de l'Estat durant molts anys- d'imputacions, desimputacions, declaracions i desvergonyiment d'una part de la classe política que, amb la seva descarada actuació, la desprestigia tota i provoca una desafecció política molt greu i vergonyant. La bola es va fent grossa en cada tema (Gurtel, EROS d'Andalusia, cas Palau, Generalitat Valenciana, ...), s'infla i es desinfla, però amb la sensació que tot plegat pot provocar allò que en futbol se'n diu "patada endavant i a passar temps".

El comportament de l'Estat, dels seus representants, amb els altaveus corresponents d'algunes personalitats polítiques i de mitjans de comunicació madrilenys davant el procés sobiranista català és el tercer exemple d'un Estat autoritari, imperial, ranci, sense estructures veritablement democràtiques, i en resum no homologable a la democràcia que diu tenir. Paraules com "Si no fuera porque en el País Vasco nos mataban, lo de Cataluña es peor" (Rosa Díez, 22 d'octubre 2014), o bé "Es igual de democrático imponer la voluntad por la violencia que por las urnas" (Alfonso Alonso, 21 de març 2014), o altres expressions que es diuen a diari en el Congrés, en mítings, o en tertúlies de mitjans de comunicació, són en qualsevol lloc objecte d'una querella del mateix Estat. La sort, o millor la veritable força del procés català és que oposa alegria, convenciment, raons i compromís a la por i a l'amenaça exemptes de raciocini.

De tot plegat només en puc extreure una conclusió: l'Estat espanyol, siguin quins siguin els esdeveniments dels propers mesos, necessita imperiosament fer dissabte, un repàs a fons per revisitar els drames que segueixen sota l'estora de la Història.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada