divendres, 15 de gener de 2016

Immigrants i refugiats, víctimes o culpables?

La compassió mal entesa desemboca només en la caritat, però si no passa pel raonament no arriba a fermentar en justícia. La fotografia del nen Aylan mort a la platja de Lesbos ens va corprendre quan estàvem de vacances aquest estiu passat (potser també a la platja?), i ens va fer dir que posaríem un plat a taula per aquells refugiats que encara no han arribat a dia d'avui, per la desídia i la mala fe dels governants, que ens volen compassius però no massa actius.

Del cor vam passar a la butxaca, i les campanyes de recollida d'aliments, roba, mobiliari i estris diversos han estat més o menys exitoses. No ens enganyem, exitoses perquè ens deixen bé el cos, ens satisfan l'esperit davant el sofriment humà. I això em sembla bo, molt bo. Ens fa persones que vivim amb passió (com-passió) la situació d'altres persones desafortunades.

Però la com-passió del bon samarità el va portar a l'acció concreta: a atendre i cuidar el ferit però també a denunciar la situació als governants i a prevenir l'hostaler perquè no s'aprofités de la vulnerabilitat de l'altre.

Aquesta acció i exigència és, precisament, el que està mancant en l'acollida dels refugiats a Europa. Primer han  estat tractats com a visitants sense drets (Wellcome refugees), després se'ls ha posat la bena a la ferida, i ara no sabem què fer amb ells tot i les obligacions que han signat els Estats en acceptar la Carta dels Refugiats. De passada, posem filats i perseguim els perseguits, mentre bombardegem i ens fem els homenets davant qui ha provocat la crisi i la fugida, sense fer-li gaire mal (no fos cas que els seus amics ens encareixin el gas o el petroli).

A tot això, estem assistint a fets molt preocupants, que tindran conseqüències futures sobre els nostres drets i sobre la concepció mateixa de la igualtat de drets. A França les retallades han arribat a la Constitució, podent treure la doble nacionalitat i endurint els drets dels col·lectius immigrats. A Alemanya el col·lectiu de persones refugiades ha passat a ser (de la nit al dia i per uns fets a Colònia que atenyen a 70 persones)- culpable per comptes de víctima.

El radicalisme conservador, xenòfob, tancat i defensiu guanya cada dia adeptes a Europa impulsats per la por, fent que els immigrants econòmics o refugiats siguin vistos globalment com un perill i no com una oportunitat per resoldre problemes endèmics tant als seus països com a casa nostra. És clar que per això cal abordar les coses pensant en la justícia, ai làs.

Entenc que això passa perquè els poders econòmics i polítics no busquen -en general- la justícia sinó el manteniment de l'statut quo, la resolució com a molt caritativa dels problemes que sorgeixen, sense albirar una solució a més llarg termini en la lluita per la disminució de les desigualtats i en favor de la justícia global. I també passa perquè els moviments en favor d'aquestes causes encara no som prou forts per fer-nos sentir en tots els racons. No obstant, que la compassió no es quedi al cor i a la butxaca, sinó quie també passi pel cap, és a dir formar-se una opinió pròpia, això sí que és responsabilitat de cadascú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada